Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Fades “Ramon Llull ara és de tres ‘maricones'”

Filòlogues de formació, el grup de música Fades s’apropia de Ramon Llull i d’altres clàssics de la literatura per reescriure’ls des d’una mirada actual i transgressora i traslladar-los al món del pop i del ball. El trio mallorquinocatalà (Vicenç Calafell, Ferran Pi i Àngel Exojo) fa de la seva música un projecte indissociable de la política, en què reivindica la dissidència queer i la cultura catalana –glamuritzada– amb l’estètica i el cos com a eines escèniques. Ara, llancen ICONIQUE (Montebello, 2026), el seu nou àlbum.

30/10/2026 | 07:00

A CRÍTIC parlem amb Fades de Mallorca i Catalunya, del seu lloc a la indústria musical, de sentir-se protegides davant l’odi, de la catalanitat, de la mercantilització de la identitat queer i de la dependència del sistema cultural català amb les institucions. Una relació que, alerten, és més gran del que sembla.

Sense política no es pot entendre Fades. El vostre objectiu és remoure consciències; ho esteu aconseguint?

Àngel Exojo [A. E.]: Sí, 100%, només perquè rebem tant d’odi… Aquí ja saps que remou alguna cosa.

Ferran Pi [F. P.]: Sempre diem que potser hi ha gent que connecta per la via LGBTI o l’estètica queer i no connecta per la via catalana, però que a partir de l’LGBTI entenen la catalanitat, i els agrada i els atrau. En certa manera, és un pack oferta indivisible. Hi ha gent que, si ve només per una de les dues vies, s’ha de menjar l’altra.

Àngel Exojo: El fet d’utilitzar la música per enviar missatges catalanistes fa que un altre cop es virtuïtzi no el moviment, però sí el pensament de reivindicar que som persones catalanes. Per exemple, quan vam anar a Múrcia, veníem d’un concert a Vilassar de Mar en què ens van tirar glaçons quan érem dalt de l’escenari; va ser una agressió homòfoba, i pensàvem “ui, Múrcia…”, i va resultar un dels millors concerts de la gira. 

Vicenç Calafell [V. C.]: Tot Múrcia cantant “no t’entenc, soc catalana”. I “visca els Països Catalans, volem, volem, volem…”.

Sou performance i sou producte musical, però el projecte està molt vinculat a la vostra vida i la vostra identitat. Com ho feu conviure?

F. P.: Jo crec que no som tant personatges. No me sent gens desvinculat del que hi ha damunt l’escenari ni sent que he de performar gaire. Som bastant com ens mostram.

V. C.: Per això quan ens passa alguna cosa damunt l’escenari, com som noltros, ho patim més. I, quan hi som damunt, també ho gaudim més. Essent, allà som noltros i sa nostra vida. No és la Lady Gaga, que potser té un alter ego, no és un personatge.

A. E.: Nosaltres estem molt vinculades a les inquietuds actuals i modernes, no només artístiques, sinó també socials. Sentim un impuls d’emmerdar-nos moltíssim amb les lluites socials, i ens sentim orgulloses de fer-ho i de continuar reivindicant i assenyalant, tot i que ens hagi costat, a vegades, salut mental. Si defensem una cosa, és perquè realment hi creiem. No puc pensar que Fades és només un projecte musical i artístic.

F. P.: Però, alerta, alhora estem al corrent de l’última moda i mirant les fashion weeks. Les dues coses poden conviure, no són contradiccions, poden formar part d’un mateix món, una mica surrealista. A en Joan Miquel Oliver, d’Antònia Font, quan li van demanar per què escrivia lletres surrealistes, va dir: “Les meves lletres no són surrealistes; simplement la meva vida com a mallorquí és surrealista”. Noltros som una mica això.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En el moment en què les propostes polítiques treguin les subvencions, l’’star system‘ català caurà”

Al pòdcast Sabor a Queer dieu que sou “la perifèria de la perifèria”. Quines diferències trobeu entre el suport institucional que rebeu a Catalunya i a Mallorca, amb els governs actuals?

F. P.: A Mallorca no hi ha pràcticament infraestructura cultural. Si n’hi ha, és perquè hi ha gent que fa feina de manera altruista i lluita perquè n’hi hagi. Suport polític, zero. Suport institucional, pràcticament nul. Fer un concert allà implica moltes vegades fer-lo de franc o cobrant un mínim. És molt trist, però encara som en un moment molt bo a Catalunya. Cal mirar els veïns, el País Valencià o Mallorca, per veure com pot acabar. Per exemple, el Treu la Llengua, una proposta que fan els Joves de Mallorca per la Llengua, és subvencionat per la Generalitat de Catalunya, no pel Consell de Mallorca.

A. E.: Això reafirma que el sistema cultural que tenim a Catalunya existeix perquè hi ha unes subvencions al darrere i una ajuda de les institucions bestial. Si traguessin aquestes ajudes, no trigaríem gaire a ser com Mallorca: no hi hauria diners per subvencionar els grups, per convidar-nos a la festa major, no hi hauria cultura pública a la plaça. Quan ens ho treguin aquí a Catalunya, caurem tots. Tota aquesta indústria catalana és una fal·làcia: no és un circuit autosuficient, no genera per si mateix, està lligat a les institucions. En el moment en què les propostes polítiques treguin totes aquestes subvencions, l’star system català caurà. 

V. C.: Al final tot depèn d’una institució. En el moment que una institució no vulgui subvencionar aquests circuits, s’acaba el chiringuito, per a nosaltres i per a tothom. Per a la Mushka, la Julieta, els Figa Flawas, els Tyets, el Miki, i per a tothom. Cal remarcar la importància de qui volem que governi el país.

Feu servir l’estilisme com a expressió per trencar amb els rols de gènere. Quin pes té la imatge a Fades?

V. C.: Sempre hem sabut que l’estètica era una eina molt potent per difondre discursos, i l’hem utilitzada des del primer moment, al principi de manera més vergonyosa. A totes ens ha interessat sempre la moda, també per evidenciar que el gènere és una cosa completament performativa. Als escenaris hem usat la roba per posar en evidència totes aquestes qüestions de gènere, que són estereotips i ximpleries. De fet, en aquesta gira performem moltíssima masculinitat. També ens interessa que la cultura catalana es “glamuritzi”, que sigui una cultura que es vesteixi, que brilli, i nosaltres hi estam molt a favor. Ara, a tot el món s’ha fet molt famosa l’etiqueta “Barcelona chic”, i molta gent d’arreu parla de marques de Barcelona, com Gimaguas o Paloma Wool.

F. P.: Als Premis Enderrock, per exemple, fins a l’any passat no hi havia una estilista encarregada. La cultura catalana, de sobte, es veu com una cultura totalment “desglamuritzada”, en què ni tan sols cal que t’arreglis. I no és una qüestió econòmica: no cal gastar-se pasta, sinó esforçar-s’hi i tenir-ne cura. No és que no hi hagi referents. Per exemple, Maria del Mar Bonet, vestida de gala, omplint l’Olympia de París, o Guillermina Motta.

A. E.: Nosaltres també venim d’una cultura de música reivindicativa, de la Nova Cançó, del Procés, d’aquella onada en què va arribar Macaco amb cançons com “Moving”. Això va crear una moda de carrer i la idea que l’artista havia de ser una persona normal. Però vestir un dia de marca no vol dir que deixis d’estar connectat amb el carrer. A més, partim d’una base molt concreta, que és el nostre cos. Partim de cossos dissidents, no normatius. En Ferran és una persona altíssima, jo soc una persona curvy, i en Vicenç, doncs… té bigoti. L’expressió corporal té molt a veure amb el vestit que et poses i amb uns talls que, de vegades, desafien la masculinitat i la feminitat. La performance no depèn només de com anem vestides, sinó també de com ens expressem corporalment. I aquí l’escena queer catalana fa molta feina, amb artistes com Svetlana, Ouineta, Llum, LaFrancesssa, Julieta…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La llengua també pot ser sexual, bruta, malparlada, i això no ho veig a Catalunya”

A més d’estètica, heu contribuït a desacomplexar la cultura catalana amb lletres que parlen de sexe i desig sense embuts. 

V. C.: Sí, ho hem demostrat a les lletres, que són completament irreverents i explícites. Però fins i tot crec que hem tingut massa censura, fins i tot nosaltres ens cohibim. La llengua també pot ser sexual, pot ser bruta, malparlada, i això no ho veig tant, aquí. En comptes, si mires l’escena de Madrid, han sortit Metrika o Lorna, hi ha llenguatges amb completes barbaritats i són increïbles, i ningú no ho ha qüestionat. En canvi, si féssim una cançó molt sexual, em faria por com ho rebrien aquí, que es llegís com una cosa fora de lloc, quan en altres cultures i amb altres llengües sempre es parla de sexe. Aquí sent que encara hi ha aquesta puresa.

A. E.: El llenguatge musical que s’ha utilitzat sempre en català és molt concret. Podríem fer un diccionari de quines paraules i conceptes es repeteixen més. Quan es parla del sexe, es fa de manera romàntica, quan ja et dic jo que la meitat dels homes que han escrit les cançons no eren romàntics. Aquesta performance d’home català trist, melancòlic, amb un cor profund, m’encanta.

V. C.: Però, és clar, a Mallorca tot és molt més exagerat. La música que es premia normalment a Mallorca és música mediterrània, de les muntanyes, dels ametllers i de la platja. Estic cansat d’aquesta escola mallorquina. Ja ho hem estudiat nosaltres, veiem que això és un tòpic. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Som filòlogues i sabem perfectament què volem dir, quins temes utilitzem i quins referents triem”

De fet, vosaltres reinterpreteu referents de la tradició cultural i popular, com Ramon Llull, la Moreneta o poetes mallorquins. Per què agafeu aquests símbols?

F. P.: En aquest disc comptem amb en Carles Rebassa, escriptor mallorquí, a qui van atorgar el Premi Sant Jordi de novel·la. Vam comptar amb ell perquè recités un poema, que surt al principi, a la cançó amb na Júlia Colom. Ens agrada molt redefinir una part de la literatura i fer-la nostra. Aquesta cançó amb Júlia Colom parla de l’experiència del músic que se’n va de Mallorca per viure a Barcelona, justament de l’enyorança envers Mallorca. Hem agafat el poema “A Mallorca durant la Guerra Civil”, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que escriu des de Barcelona i que diu: “Tota la meva vida es lliga a tu com en la nit les flames a la fosca”. No és una tria totalment arbitrària. Res del que fa Fades és casual.

A. E.: Desvirtuar-ho per tornar-ho a virtuar. Treure-ho d’aquest classicisme i posar-ho en una contemporaneïtat. Una mirada més actual, mantenir-los vius, i amb molta responsabilitat, perquè som filòlogues i sabem perfectament què volem dir, quins temes utilitzem i quins referents triem. Això també cal dir-ho. 

V. C.: En Ramon Llull ja no és d’un home català de 50 anys, ara és de tres maricones. Ara en Ramon Llull és meu. Hem rebut crítiques dient-nos antitradicionals o ignorants de la cultura, i és impossible que ens ho diguin quan som graduats en Filologia.

La vostra posició política us ha condicionat a l’hora d’entrar en determinats circuits musicals o actuar en alguns festivals?

F. P.: Nosaltres projectem molt l’estètica pop, i això ens permet entrar en circuits que moltes vegades no acceptarien grups explícitament polititzats. Transmetre una cura estètica molt forta, amb cançons pop molt cantables, ballables i consumibles, ens permet entrar, per exemple, al Primavera Sound.

A. E.: Un dels referents estètics i de performance que hem triat i que ens funciona és el format del K-pop, amb gent ballant tota l’estona al ritme de les cançons. És un format que no s’ha vist gaire a Catalunya, per no dir gens. El missatge polític també és molt evident i té la mateixa presència que el missatge pop. Simplement, tu tries què vols veure. El pots evadir. M’agrada tant Fades que puc passar per alt que hagin dit “Tourists go home” i portar-los al Primavera Sound.

V. C.: El que és clar és que les categories fixes no ens agraden. A nosaltres ni ens agraden ni ens funcionen. Som una mostra que les identitats són completament fluides. El projecte mateix ho és.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’odi que rebem no és res més que una conseqüència del que es viu al carrer”

Us sentiu protegides per les institucions, pel sector, pels festivals, davant dels insults i de l’odi?

V. C.: Depèn dels espais. Els festivals són espais elititzats; la seguretat és molt bona, perquè no és d’entrada lliure. En canvi, a les festes majors hi ha tota mena de públic, i pots no agradar. És molt més ampli i, desgraciadament, hi ha molt pensament neofeixista. Allà podem ser un blanc molt fàcil. Crec que a partir de nosaltres, s’ha insistit més en seguretat i en protocols, i n’estem contents. 

F. P.: Dins la indústria ens hem sentit molt sostinguts, sobretot pels músics, hem rebut molt de suport. Em fa la sensació que l’odi que rebem no és res més que una conseqüència del que es viu al carrer. A l’escenari no m’he sentit protegida, però tampoc és que faci 24 anys que em senti protegida al carrer. N’Àngel va patir una agressió homòfoba a Sant Cugat fa sis anys. De fet, el coneixíem abans que vingués a Mallorca d’això, de comentaris a les xarxes. Hem intentat denunciar-ne alguns, però no sabem gaire bé com fer-ho. Què has de fer? Denunciar els 60 comentaris diaris? Potser no cal, potser et fa més mal. Hi ha atacs directes, d’on vius, que fan por, però no hem pensat a denunciar, més enllà de fer-ho de manera pública. També és revictimitzar-te. Amb l’Observatori contra l’Homofòbia hi estem en contacte i tenen alguns registres del que ens ha passat; però, més enllà d’això, no. 

A. E.: Jo quant a sentir-me protegida en certs espais, m’ho qüestiono tot una miqueta. Puc pensar que al Primavera ens han agafat pel projecte, perquè som un focus mediàtic que representa això i allò altre, per la quota local, per fer un blanquejament del festival… També ens hem trobat com un token d’instrumentalització de dinàmiques de mercat i d’empreses. Això no em fa sentir protegida, em fa sentir que m’estan posant un preu i un valor.

V. C.: Com a Fades sempre pensem que és millor ocupar l’espai que no ocupar-lo. Tenir una veu, encara que sigui durant una hora, és molt més poderós que no ser-hi. Sempre rompre el sistema des de dins.

Hi ha artistes que recorren al queerbaiting o a una estètica queer i disruptiva com a estratègia de màrqueting, sense afrontar les mateixes conseqüències que vosaltres. Com us fa sentir que la indústria musical mercantilitzi la identitat queer mentre vosaltres continueu rebent odi i agressions?

F. P.: Quan va haver-hi tota aquella nàusea del pinkwashing i del queerbaiting, al principi pensava “això està fatal, com pot ser que el Bad Bunny s’estigui pintant les ungles?”. Però ara penso que tant de bo tornés a ser moda. Ara ja ni les marques es preocupen de fer pinkwashing quan arriba la setmana de l’Orgull. Ja no els cal. 

A. E.: Alhora, hi ha hagut algun moment en què no hi hagi hagut queerbaiting o pinkwashing? Sempre la cultura mainstream, la cultura cis, ha aprofitat les novetats i la creativitat de la cultura i la societat queer. Sempre. M’imagino, per exemple, als anys setanta, que surto en xous amb la Raffaella Carrà: com a persona queer i com a ballarí, anar a ballar amb la Raffaella Carrà m’hauria salvat de moltes coses. La indústria de la cultura queer és feina per a la gent queer, i també una manera de mantenir un llegat i una continuïtat. Tant de bo ja no es vegi com un aprofitament, sinó com una norma. Que hi hagi, per exemple, la Chappell Roan, “draggejada” viva, i que se celebri, això és el que a mi m’agrada.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Amb un futur polític tan incert, és inevitable plantejar-se un possible final”

Sembla que l’anglès és la llengua franca de la cultura LGBTI. Què significa crear en català?

F. P.: És veritat que tenim moltes referències internacionals i que l’anglès apareix sovint en la cultura popular, tot i que ara potser no tant. Hi ha una contradicció interessant: la cultura LGBTI té un caràcter molt internacionalitzador; però, desgraciadament, sovint ho fa a través de l’anglès. Tot està molt mediat per aquesta llengua i, alhora, això pot fer que t’oblidis del component local. Seria molt fàcil fer un producte queer en anglès.

V. C.: Hem jugat amb aquesta idea, per exemple, incorporant l’anglès i el francès en algunes tornades, però d’una manera completament irònica. No ho fem per motius comercials, sinó crítics o humorístics. Si el títol del nostre disc és en francès, és perquè ens fa gràcia, perquè és irònic. Igual que jo, de petit, connectava amb cançons en anglès sense saber-ne ni una paraula, es pot connectar en català.

F. P.: A Madrid, per exemple, hi ha gent que ens escolta en català. Una persona ens va dir que estava aprenent català per poder entendre les nostres cançons. Això demostra que el català no necessàriament et tanca tantes portes. A Múrcia ens vam quedar enlluernats amb la resposta del públic.

A. E.: Totalment. Múrcia em va obrir un món. De la mateixa manera que la nostra música pot agradar a la gent d’altres llocs de l’Estat, també pot agradar a persones cisheterosexuals. A vegades sembla que tot s’hagi d’etiquetar com a música queer, cultura queer, queer, queer… I està bé; però, al final, és una altra etiqueta. Ho volem normalitzar, perquè, al capdavall, estem fent música. El queer és una conseqüència dels nostres éssers, del que som, de la nostra realitat.

Com veieu el futur de Fades? Què us agradaria que passés amb el projecte d’aquí a uns anys, tenint en compte el context polític actual i el futur de la cultura?

F. P.: Tenim una cançó al disc que reflexiona sobre això, l’última, “Ja no vull el teu amor”. Pensar en un possible final és molt normal, sobretot quan t’adones que necessites invertir-hi molt de temps, diners i esforç. Fa quatre anys que estem de gira i els beneficis econòmics han estat ben pocs: hem reinvertit aproximadament el 90% del que hem generat. També ens plantegem un possible final tenint en compte el programa polític que pot venir. Si deixam de formar part del circuit de festes majors i de rebre subvencions, el projecte se’n va en orris.

A. E.: Hem de remarcar que, si hem pogut dedicar pràcticament quatre anys exclusivament a Fades sense obtenir-ne cap benefici econòmic, és perquè som persones joves que, durant els primers anys, vivíem a casa dels nostres pares. I també perquè érem nosaltres tres.

F. P.: Ara, amb un futur polític tan incert, és inevitable plantejar-se un possible final. El projecte sempre viurà, però potser no serà tan viu com ara, sinó que continuarà d’una manera menys constant. Per tant, des d’aquí animam tothom a votar.

Totes: Vota, vota, vota!

Suma't a Crític!

Subscriu-te a partir de 6 €

Suma-t'hi!

Amb les quotes solidària i bàsica, t'enviarem a casa la pròxima revista en paper de Crític

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies