Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Francesc de Dalmases “Sempre m’he sentit a gust a l’esquerra i per això m’incorporo a Junts per Catalunya”

Francesc de Dalmases (Barcelona, 1970) no és una persona de partit. Integra ara la candidatura de JxCat al Parlament, però assegura que mai no s’havia imaginat en el rol de diputat. És un independentista convençut i una cara coneguda dins del món de la cooperació internacional, on ha desenvolupat la major part de la seva carrera. De Dalmases, però, té una trajectòria versàtil. En l’àmbit del periodisme, ha fet d’articulista en diversos mitjans i, en política, va prendre protagonisme com a membre de la comissió executiva del Pacte Nacional pel Referèndum. El seu salt recent a la institució s’explica, diu, per “l’excepcionalitat del moment polític” i la “transversalitat ideològica” de la llista de Puigdemont.

17/10/2018 | 07:00

Tu no ets pas un independentista d’última hora. Com comences a implicar-te en aquesta lluita? 

Aquesta legislatura és molt estranya per a mi, perquè he coincidit al Parlament amb dues figures que havien format part de la meva primera formació política: Carles Riera, que és el número 1 de la CUP, i Jordi Sànchez, que és el president del grup parlamentari de Junts per Catalunya, els vaig conèixer en els meus inicis en la política. Tots dos eren membres de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Jo, a partir dels 16 anys, em vaig incorporar al Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), que havia acollit la part internacional de la Crida. Això era a mitjan anys vuitanta. M’encarregava de la revista ‘Europa de les Nacions’, que publicava el CIEMEN. En aquell moment, Riera i Lluís Maria Xirinacs havien impulsat l’Escola d’Estudis Polítics Randa, per on va passar gent diversa que, per a mi, ha estat molt referent en l’àmbit polític: Carme Junyent, Jean-Loup Herbert, el mateix Xirinacs, o Fèlix Martí. En conservo records molt potents. De fet, en aquests cursos hi vaig coincidir amb Anna Gabriel. També al CIEMEN vam fundar la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL), que posava l’accent en el fet d’utilitzar la llengua com a element cohesionador i de trobada. Però no, no vaig estar mai emmarcat en una organització política en sentit estricte.

La major part de la teva carrera ha estat relacionada amb la cooperació internacional i, particularment, amb les campanyes de solidaritat amb Bòsnia. 

Forma part de la meva escola més vital. A principi dels noranta hi havia la contradicció d’una Barcelona eufòrica i encantada d’haver-se conegut amb els Jocs Olímpics, i la realitat d’una Bòsnia que patia guerra. De fet, Bòsnia és l’exemple paradigmàtic que l’exercici dels drets col·lectius del poble és la gran assignatura pendent, malgrat que és també la base per resoldre la majoria de conflictes del món. El conflicte de Bòsnia va començar amb un referèndum d’autodeterminació on va votar un percentatge altíssim de la població, i 8 de cada 10 persones van votar a favor de la independència. Però es van trobar davant d’un Estat que no ho va acceptar, que va posar l’exèrcit regular iugoslau en contra de la seva població. Hi va haver el setge a Sarajevo i les neteges ètniques. De tota manera, dels Balcans normalment en parlem molt en negatiu, i jo crec que pocs espais han estat un laboratori tan magnífic de com gestionar la diversitat política, lingüística i religiosa. Jo els tinc un respecte enorme, fins i tot a la mateixa societat sèrbia: que hagi fet la feina que ha fet amb els pocs anys que fa que va acabar la guerra és admirable. Pensem en casa nostra: encara tenim morts als vorals de les carreteres que no han estat reconeguts i una formació política que és hereva d’aquell partit que va fundar un ministre franquista.

També has estat a Chiapas o al Kurdistan. D’aquestes experiències, quines lliçons n’has extret? Es poden fer paral·lelismes amb Catalunya?

Arreu on he treballat hi ha aquesta falta de protecció dels drets col·lectius. Amb l’aixecament zapatista a Chiapas, però, vaig veure què significava això de la transformació social. Els zapatistes no volien una Chiapas independent, sinó que els ciutadans de Chiapas fossin mexicans de primera. També hi havia un procés d’autodeterminació allà. D’altra banda, al Kurdistan hi ha territoris que volen treballar per una autonomia, d’altres per la independència i d’altres que també voldrien ser considerats ciutadans de primer dret al seu país. Quin vincle hi ha en aquests espais? Que la gent vol tenir dret a decidir la forma com es vol organitzar col·lectivament. Un dels grans reptes que espero que sigui resolt al segle XXI és donar confiança a una ciutadania intel·ligent i crítica perquè pugui decidir. Allò d’“el poble mana i el govern obeeix”. El que em fa sentir a gust amb el procés que estem vivint a Catalunya és que estic convençut que ha anat de baix a dalt, i que als partits polítics que no ho han interpretat bé els ha passat per sobre. En aquest sentit, que t’ofereixin parlar d’un nou sistema de finançament però no d’autodeterminació o de presos polítics és pecar de molta miopia política. Precisament és d’això que volem parlar; si no, hi ha una part molt gran d’aquesta societat que ens penalitzarà.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En la situació actual, és impossible entendre el nostre model educatiu sense l’escola concertada”

Ara formes part de Junts per Catalunya. Quan parlaves dels teus inicis polítics, feies moltes referències al teu vincle amb persones de l’esquerra independentista. Com era llavors i com és ara aquesta relació?

He tingut molta relació amb gent que forma part de l’esquerra independentista, però també amb gent que forma part d’ERC, amb gent que ha estat vinculada amb Convergència i ara amb el PDECat. En la meva història política he votat la CUP, ERC i Convergència. Reconec, però, que, després del pacte del Majestic, se’m feia impossible votar CiU i, al mateix temps, després del segon tripartit, se’m feia impossible votar ERC. La divisió partidista, però, no es reprodueix en la mateixa mesura en l’entorn de la societat civil, on normalment ens relacionem amb gent amb la qual compartim principis. Jo sempre m’he sentit més a gust amb postulats d’esquerres i també m’incorporo a aquesta candidatura per això. Quan veig Pep Puig, un dels fundadors d’Alternativa Verda, o Jordi Sànchez, o Toni Morral, que va ser alcalde d’ICV a Cerdanyola, o quan veig Aurora Madaula, que sempre es defineix com una persona d’esquerres, tinc la sensació que aquesta llista aconsegueix la transversalitat que jo sempre havia buscat. Vaig ser un dels impulsors de la idea d’una llista unitària per al 21-D. No vam ser capaços d’aconseguir-ho, i ho interpreto com un fracàs col·lectiu. Però, llavors, el que més s’hi assemblava, des del meu punt de vista, era Junts per Catalunya. I, quan el president Puigdemont em va oferir de col·laborar-hi, tenia molt clar que en aquest espai em sentia a gust. En aquest país, i ara més que mai, la política no es fa en els partits, sinó als marges.

Tu et defineixes com una persona d’esquerres, però dins de JxCat hi ha el PDECat, partit hereu de Convergència, que no s’ha caracteritzat històricament per fer polítiques d’esquerres. No és una contradicció?

Si anem mirant les votacions al Parlament, les actuacions que hem fet i les nostres propostes, penso que clarament s’alineen amb el sentir majoritari del país. Segurament tindríem opinions que diferirien sobre si això és ser d’esquerres o no. Per exemple, pel que fa a l’escola, tots estaríem d’acord que en una República ens hem de poder permetre una escola pública i de qualitat per a tothom. Però això no és contradictori amb el fet que, en la situació actual, és impossible entendre el nostre model educatiu sense l’escola concertada. Entre altres coses, perquè, si fem que tots els pares que confien en la concertada vagin a parar a la pública, la col·lapsem. Nosaltres fem una aproximació realista perquè som fruit de la nostra història, de les nostres mancances i del nostre dèficit fiscal, que també fa que la pública no pugui assumir tot allò que reclama la societat.

Convergència havia estat històricament a favor dels concerts amb les escoles de l’Opus Dei. De fet, Junts pel Sí ja els va revalidar. 

Quan nosaltres fem les negociacions amb la CUP i amb ERC, aquest va ser un punt que no va caler ni negociar. Això té uns tempos; però, en el moment immediat que sigui possible posar fi a aquests acords amb les escoles que segreguen per sexes, s’aturaran. Penso que és una de les mesures que van marcar un punt d’inflexió.

Has treballat en el sector de la cooperació. Quan Artur Mas va arribar al Govern l’any 2010, pràcticament va liquidar les polítiques en aquest àmbit. Et genera incomoditat estar en una llista que és hereva d’aquesta gestió?

El pressupost de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, fins i tot en les millors èpoques, ha estat petit. Hem treballat molt poc políticament per exigir una competència plena en matèria de cooperació. Les retallades van ser un dels grans daltabaixos que va tenir la cooperació catalana. Crec que llavors hauríem d’haver posat més l’accent en el fet d’exigir que teníem dret, des d’aquí, a gestionar la part que estava gestionant l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament. Però, més enllà de les retallades, a mi em feia sentir molt a gust un encert que va tenir el Govern d’Artur Mas: entendre que la cooperació no era una qüestió merament barcelonina o de grans organitzacions. La grandesa d’una ONG no és la quantitat de pressupost que gestiona, sinó com el gestiona, i en aquest sentit Catalunya té una diversitat d’organitzacions arreu del territori molt potents. Tradicionalment, des de l’òptica socialista i fent una simplificació molt gran, a aquestes organitzacions petites no se’ls havia fet mai cas. El Govern de Mas va entendre que a les demarcacions de Lleida, de Girona i de Tarragona existeixen coordinadores i organitzacions potents a les quals hem de donar veu i deixar que participin. Incomoditat amb les retallades, tota. Però incomoditat també quan s’ha tingut una visió estrictament barcelonina i metropolitana de la cooperació.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La gent d’esquerres, de dretes i de centre ha de trobar espais comuns per un objectiu superior: el mandat de l’1-O”

Hi ha altres mesures polèmiques que el PDECat ha aprovat al Congrés dels Diputats, ja en aquesta legislatura, com la qüestió dels desnonaments exprés. Això és gaire d’esquerres?

Junts per Catalunya és Junts per Catalunya, i el PDECat és el PDECat. No ho dic per allunyar-me’n. Respectem profundament el que fa el PDECat, una formació que va posar a disposició la seva candidatura perquè poguéssim construir JxCat. Això va ser un encert històric que no li agrairem mai prou. En tot cas, sí que és cert que poden existir aproximacions que no siguin estrictament del que es pot considerar d’esquerres, que poden ser més liberals o socialdemòcrates… És molt important que hi hagi esquerres i dretes, però nosaltres diem que, en el moment polític que vivim, la gent d’esquerres, de dretes i de centre ha de trobar espais comuns de treball per un objectiu superior i necessari: una majoria política suficient per tirar endavant el mandat republicà de l’1 d’octubre. És essencial que aconseguim acords polítics ferms per avançar, però no els estem aconseguint. No estem fent les coses com les hauríem de fer des del 21 de desembre, i mentrestant, a l’altra banda veiem que, malgrat les profundes diferències entre socialistes, el PP i C’s, quan tracten de qüestions d’Estat i parlen de Catalunya i del projecte republicà, actuen com un bloc. Per això em sembla interessant bastir ponts, no només amb la CUP o ERC, sinó també amb els Comuns. Ells han dit per activa i per passiva que no són independentistes, però jo crec que no estan d’acord amb el fet que Valtònyc sigui a l’exili, per exemple. Entenc que no poden estar a gust amb aquesta Espanya que segresta llibres o que atonyina la gent a Múrcia. El que trobo a faltar és que tinguin un major compromís a l’hora de posar en dubte l’arquitectura política i constitucional espanyola, que fa aigües pertot arreu.

Els Comuns han dit en moltes ocasions que rebutgen que hi hagi presos polítics o que estan en contra de la retallada de les llibertats. Ho recordava la mateixa Ada Colau en una entrevista recent a CRÍTIC. No s’hi han compromès prou?

No ha estat un compromís prou ferm en absolut. Diuen que no podem barrejar els presos polítics amb la negociació dels pressupostos de l’Estat amb el PSOE, i jo penso que és al contrari: com podem fer política i vida normal quan hi ha gent en presó preventiva i a l’exili per delictes inexistents? Això ho ha de bloquejar absolutament tot. I, al mateix temps, no podem parlar de la governabilitat d’un Estat que per activa i per passiva nega l’exercici del dret a l’autodeterminació. En aquesta qüestió trobem amplíssimes majories en aquest país, el 80% de la societat. Però ni parlamentàriament ni políticament estem aconseguint teixir aquestes majories. Això és una disfunció per la qual hem de treballar molt més.

Quina lectura fas de la crisi de Govern entre JxCat i ERC, que ha portat al fet que l’independentisme perdi la majoria al Parlament?

És que no s’ha perdut mai la majoria.

La majoria és allò que vota la gent. Després de la primera votació i la crisi que hi va haver amb el tema de les substitucions, la presidència va anunciar els resultats d’una votació que havíem perdut. Jo em vaig sentir molt identificat quan es va aixecar Maria Sirvent, de la CUP, i va recordar que les majories del Parlament les estableix la gent quan vota. Per tant, amb els resultats del 21-D, si tots els diputats que van ser triats poguessin exercir els seus drets sense intromissions de l’Estat ni dels jutges, aquesta votació s’hauria guanyat. Hi va haver un aplaudiment espontani dels diputats independentistes. Hi ha un Estat que no respecta la sobirania del Parlament, però no només amb aquests cinc diputats que no poden votar, sinó que en tenim set que van recollir la seva acta i a qui els va tocar abandonar-la per la repressió ideològica que han patit. Llavors, al final et preguntes: les majories en aquest Parlament per a què serveixen? Des del 2012 no hi ha cap llei del Parlament que suposi avenços socials o en l’autogovern que no hagi estat recorreguda per l’Estat. Potser és moment que comencem a entendre les limitacions d’un Parlament autonòmic intervingut ‘de facto’. I, cada cop que hi hagi una votació, cal tenir molt clar que no l’hem perdut, i que qui diu que la guanya ho fa per la intromissió del poder judicial. Seria molt fàcil dir: els substituïm. Però també seria molt fàcil oblidar-nos de la presó i de l’exili.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els grans atacs a la democràcia han tingut els socialistes com a protagonistes”

ERC ha triat una altra via d’actuació i ha delegat els vots de Junqueras i de Romeva en un altre diputat del grup. 

A tots dos partits ens sembla que la millor manera de servir a la presó i a l’exili és des de les respectives posicions, que són legítimes. Si des del 2012 aquest Parlament està intervingut i aturat, seguirà en aquesta línia. En canvi, el Govern té capacitat per governar i fer el seu dia a dia.

Però llavors no hi ha crisi de Govern? Això no és real?

I tant que ho és, perquè ningú no ens ha ensenyat a viure en l’excepcionalitat política. Cadascú fa la seva pròpia interpretació, però jo estic segur que no hi ha ningú que vulgui aturar el projecte republicà. I tant ERC com JxCat tenen clar que aquest Govern ha de governar i ha de tenir les eines per fer-ho. A mi em sembla molt significatiu que el nostre posicionament sobre aquelles substitucions que ens demanava Llarena, i que no hem acceptat, no es decidís en un despatx. Era un comunicat que s’havia escrit a Lledoners per part dels diputats que són presos polítics i per part de la gent que és a l’exili. Per a nosaltres, aquesta és una línia vermella. I, dient això, no deslegitimem ningú que hagi pres cap altra decisió.

S’ha parlat de l’existència de dues ànimes que conviuen dins de JxCat: una de més moderada i pactista i una altra que defensa a ultrança la unilateralitat… 

JxCat no és que tingui dues ànimes: és que en té 200. El fet de ser una llista amb gent molt diversa i no professionals de la política fa que hi hagi aproximacions diverses; però, en canvi, hi ha una unitat absoluta a l’hora de dir que el nostre mandat és el de l’1-O, i que som aquí per defensar el resultat del 21-D, que és una esmena a la totalitat al 155 i als partits que el van perpetrar. I, sobre el debat de la unilateralitat, jo sóc una de les vuit persones que aquest Parlament va proposar per al Pacte Nacional pel Referèndum. Aquest pacte era profundament espanyol i constitucional!

??

Nosaltres el que dèiem és que la Constitució espanyola permet que es pugui fer una consulta; per tant, fem-la, i després ja veurem com la podem fer vinculant. La resposta va ser que més del 70% dels escons a les Corts espanyoles —els dels socialistes, de C’s i del PP— ni tan sols es van asseure a parlar amb nosaltres. La unilateralitat on és? I, quan els Comuns ens diuen que plantejar això potser ara és possible amb el PSOE, jo no dubto de la seva bona fe, però no em puc creure els socialistes de cap de les maneres. No només per història política: la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, la Llei orgànica general del sistema educatiu, els GAL… Els grans atacs a la democràcia han tingut els socialistes com a protagonistes. Si no, per què ara mateix segueixen dient que la qüestió dels presos i de l’autodeterminació no pot ser a l’agenda, quan és l’única agenda en la qual podem trobar majories grans en aquest país! Mentre un referèndum acordat no sigui possible, l’únic mandat és el de l’1-O.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si un dia Torra creu que la seva presidència no serveix per fer efectiva la República, senzillament no hi serà”

Parlem de la Crida Nacional per la República. ‘Nació Digital’ plantejava en un article que aquest moviment polític podria acabar produint una escissió dins el PDECat. 

Ho veig difícil quan la Crida el que fa és intentar aplegar el màxim de formacions polítiques al seu si. Quan fem la presentació de la Crida, la fem dient que necessitem gent de dretes, d’esquerres i de centre: vol ser un moviment polític prou gran per fer el pas definitiu cap a l’establiment de la República. I, un cop estigui instituïda, que cadascú ocupi l’espai ideològic que li pertoqui. La construcció l’hem de fer des de la unitat, perquè jo no conec cap procés d’independència que es pugui fer des de la divisió. Jo tinc la sensació que la Crida incomoda els partits, en certa manera ERC o la CUP, perquè hi ha una apel·lació directa a aquestes formacions, però penso que això vol dir que l’encerta molt. Aquest no és un moment de partits, sinó de buscar denominadors comuns que ens permetin actuar en bloc i aplegar la màxima gent en una qüestió de mínims: República Catalana o monarquia espanyola.

L’independentisme va pecar d’ingenu abans de l’1-O i va subestimar l’actuació que podia emprendre l’Estat?

Segur que hem de fer autocrítica, però jo sempre plantejo: algú havia pensat mai que tindríem mig Govern a l’exili i mig Govern a la presó? O que hi hauria causes obertes contra polítics honestos, decents i pacífics, o contra líders socials? Crec que, majoritàriament, no hi havia aquest escenari sobre la taula. Potser les persones que havíem estat en contacte amb altres escenaris polítics sí que podíem imaginar que es podia arribar fins aquí, però el nivell de repressió de l’Estat és tan alt que no tenim cap dret a exigir que estiguessin preparats per a totes les qüestions que se’ns han plantejat. Jo penso que hi ha hagut molta maduresa i segur que hem de fer-ho millor, projectar més unitat i tenir respostes més eficaces per al que la gent ens demana, però és que el nivell d’excepcionalitat democràtica és molt bèstia i la repressió no només no ha acabat, sinó que pot continuar.

També hi ha hagut, però, alguns elements que proclamava el Govern anterior que s’han demostrat falsos, començant pel desplegament de la República.

L’1-O, la gent vota i decideix dotar-se d’un estatus polític diferent, i això és el principal. La legitimitat surt d’aquí, i si, a més, aconsegueixes reconeixement internacional i la confiança d’unes institucions que et donen crèdit, millor. Però la principal legitimitat ja la tenim, i aquesta és la que no va ser respectada per l’Estat i va ser sotmesa a un nivell de violència incompatible amb un Estat democràtic. Això, a mi, m’anul·la la resta. Els diputats del Parlament del 27 de setembre no havien d’estar preparats per a aquest grau de violència i de repressió. Els del 21-D, sí. Hem d’estar disposats a tot i no és justificable que diguem que no toca obeir: no tenim cap excusa per dir que no sabem què podia passar. De tota manera, sí que és veritat que l’octubre de l’any passat ens explica una sèrie de coses que vam fer bé i d’altres que podríem haver fet millor. I tornarem a trobar-nos en situacions similars.

En aquest sentit, els carrers us interpel·len de manera directa. A la manifestació de l’1 d’octubre d’enguany davant el Parlament, els manifestants es dirigien de manera explícita a Quim Torra i li deien “Si no desobeïu, dimitiu”.

Si d’alguna cosa podem estar tranquils, és que el Govern, però específicament la presidència de Quim Torra, és aquí per això: pel mandat de l’1-O i per fer efectiva la República. En el precís moment que Quim Torra consideri que la seva presidència no està servint per acostar-nos a l’objectiu de fer efectiva la República i per restituir Puigdemont a la presidència de la Generalitat, senzillament no hi serà. En aquest sentit, em mereix una garantia plena. La majoria republicana el primer que ha de ser és majoria; és a dir, que des de Junts per Catalunya, des d’ERC i també amb la CUP, tots hem d’estar disposats al mateix, a mantenir aquest compromís amb la voluntat popular expressada el 21-D i a fer efectiva la República. Si som capaços de fer-ho, la resta vindrà sola. A mi em sembla fantàstic que la gent es manifesti. Nosaltres hem vingut a fer això, no hem vingut a negociar o veure com podem aconseguir més diners dels pressupostos generals de l’Estat. Si no som capaços de fer-ho, o ho deixem nosaltres o la gent ens passarà per sobre.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si els mitjans només publiquen continguts en una línia concreta, es genera un cercle gens positiu”

Com a diputat de JxCat has guanyat protagonisme mediàtic. Un jutjat de Barcelona investiga un presumpte frau de més de dos milions d’euros a través de subvencions fraudulentes de la Diputació a entitats de cooperació. Entre les organitzacions investigades hi ha fundacions i entitats de les quals has format part, com IGMAN i la fundació CatMón. Algunes informacions fins i tot apuntaven que t’havien detingut, un fet que vas desmentir via Twitter. En quin moment es troba aquesta investigació?

No hi ha cap actuació que m’afecti a mi, que personalment no estic a la causa ni hi tinc cap paper. Hi estan implicades dues organitzacions que m’estimo i que valoro molt: IGMAN Acció Solidària, de la qual sóc fundador, i CatMón, on hi he col·laborat. Aquesta causa no només va afectar persones d’aquestes dues organitzacions, sinó també tècnics de la Diputació, no precisament fàcils de situar dins l’òrbita independentista, i amb trajectòries impecables. Van ser detinguts quan portaven els seus fills a escola. A banda, hi ha persones amb les quals he treballat en escenaris molt diferents durant molts anys, que també estan imputades. I vull recordar que el dia que va passar tot això era el dia de la sentència de la Gürtel. És un dels pitjors dies de la meva vida, sobretot per la impotència de dir: com és possible que persones que han estat treballant amb mi de forma honesta i reconeguda ara estiguin subjectes a aquesta ombra de dubte? Que els mitjans puguin dir que estàs detingut quan ni tan sols t’ha citat un jutge ni formes part de cap causa és molt dolorós. IGMAN Acció Solidària sempre ha estat una organització incòmoda, perquè el seu principi d’actuació era el dret a l’autodeterminació i hem qualificat molt durament l’Agència Espanyola de Cooperació i els seus projectes. Hem tingut posicionaments polítics molt clars, i sabíem que això podria tenir un retorn, però mai ens pensàvem que seria d’aquesta manera.

Però sí que apareixies a la interlocutòria d’entrada i escorcoll d’aquella jornada. Ho van publicar mitjans com ‘eldiario.es’

No tinc cap requeriment judicial. Aquestes causes són secretes, però són molt poc secretes, i al final se n’acaben sabent els continguts. Les qüestions específiques vinculades amb mi són, en primer lloc, que vaig autoritzar un viatge a Bòsnia que no estava directament vinculat amb el projecte en qüestió. Estem parlant d’una persona que feia 20 anys que treballava en projectes similars en aquest territori. En segon lloc, que vaig autoritzar que una altra persona fes formació en àrees rurals. Es tractava d’una persona que tenia experiència fent això a Chiapas, precisament. Són qüestions molt petites, i no crec que s’hi pugui construir una causa. Em sembla molt fora de lloc; però, quan surts a l’arena pública i poses en qüestió tantes coses, saps que pots patir represàlies.

A banda del teu treball relacionat amb la cooperació internacional, la teva trajectòria està molt vinculada al món del periodisme: vas ser president de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), editor de la revista ‘ONGC’… També ets membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. En el seu moment, aquest col·lectiu va posicionar-se públicament a favor de votar “sí” l’1 d’octubre. Creus que els periodistes s’han de posicionar d’una manera tan clara en una qüestió com aquesta?

Va ser un debat molt interessant en aquell moment. El Grup Barnils pren el nom de Ramon Barnils, que era inequívocament independentista i que, a més, ho era d’una forma molt autocentrada: perquè hi tenim tot el dret, però sempre hi afegia “i perquè Espanya és una realitat immunda”. Ara és fàcil dir-ho, però en aquell moment encara no havia quedat tan en evidència. Pel que fa al periodisme, jo sóc molt de l’escola de Kapuscinski, i crec molt en el periodisme intencional, que no es dedica només a explicar la situació, sinó que té la voluntat de transformar la realitat, de crear ciutadania crítica. En el cas específic de l’1-O, penso que el Grup de Periodistes Ramon Barnils va mirar-se una mica a si mateix i va dir: podem fer una posició “estupenda”, que és dir que estaven a favor del referèndum, però em va semblar molt potent el posicionament col·lectiu de dir “aquesta és l’oportunitat per tal que els Països Catalans, començant pel Principat, puguem començar a construir una realitat política amb un estatus polític propi”. Em va semblar magnífic.

Com valores l’estat del periodisme? En relació amb el procés, hi ha una guerra de trinxeres?

A mi em sap greu que els mitjans no sorprenguin. El 90% de les vegades, ja sé com enfocarà una informació ‘El Periódico’, ‘La Vanguardia’, ‘El Punt Avui’ o CRÍTIC. I crec que seria molt bo que fóssim capaços de sorprendre’ns. Perquè, si no, passa el mateix que a Twitter: que tenim tendència a seguir i que ens segueixi gent que pensa com nosaltres. Això és terrible, perquè estàs alimentant gent que pensa com tu i a qui li sembla molt bé que segueixis opinant en aquesta línia. En el cas dels mitjans, això també passa i té un punt de pervers. Si escrius en una única direcció, els teus lectors només es corresponen amb una línia molt concreta, i això també genera un cercle que no penso que sigui positiu. Tots els mitjans són molt previsibles, i jo formava part de tot això. Me n’he adonat ara que ho miro des de fora.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“És irrisori el que rep qualsevol publicació en català en comparació dels ajuts d’una revista en espanyol”

Sobre la qüestió de les subvencions de la Generalitat i els mitjans: fins al 21 de desembre eres el director de les revistes ‘Catalan International View’ i ‘ONGC’. La primera l’edita la fundació CatMón, i per editar-la va rebre, com a mínim el 2015 i el 2016, 100.000 euros anuals en forma de subvenció lliure de concurrència pública. Els mitjans catalans estan massa subvencionats?

En el projecte que era la ‘Catalan International View’ no ens inventem res de nou. És igual que el ‘Foreign Affairs’ o ‘Miradas al Exterior’, que són revistes que compten amb recursos enormes, alguns de públics, altres de privats, i d’altres utilitzen fórmules privades però que tenen suports públics molt potents. Algunes tenen, a través de l’Estat, empreses que en el nostre cas serien l’Ibex-35 i que els posen molta publicitat perquè funcionin. Si els mitjans han de ser o no subvencionats és un debat que l’he tingut molt. Quan les centrals de mitjans deixin de dir que els nostres són productes regionals i puguem accedir amb naturalitat als anuncis de les companyies telefòniques o de les grans empreses automobilístiques, llavors treballarem amb igualtat de condicions. És irrisori el que rep qualsevol publicació que s’edita en català en comparació dels ajuts, directes i indirectes, que pot aconseguir una revista escrita en espanyol. Fins que això no canviï, estem jugant amb cartes marcades.

Però 100.000 euros anuals no és pas una quantitat irrisòria…

No et dic que no. Era un projecte molt complex, que no s’havia fet mai abans i que tenia, a més, unes expectatives en el mercat exterior molt potents sense suport publicitari. Segurament, hi ha publicacions que no necessiten tenir un suport públic, perquè, en canvi, tenen un anunci de Repsol o d’Endesa. Nosaltres no tenim capacitat perquè sigui així.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies