22/12/2019 | 19:00
“La cultura catalana, moltes vegades, ha anat lligada a un projecte polític, i crec que aquest és un lligam malsà”. Ho deia la setmana passada l’editora de Club Editor, Maria Bohigas, al “Debat sobre [la] cultura catalana“.
Gemma Ruiz (GR): Hi estic d’acord. La cultura no s’escampa com hauria d’escampar-se si hi ha algun lligam amb els poders polítics que mai no aniran a favor de la cultura, o que només aniran a favor d’una que els beneficiï. La cultura ha de beneficiar la comunitat. Qui la vulgui capitalitzar la limita.
Albert Forns (AF): Crec que el procés ha fet molt mal respecte a les necessitats que tenim com a cultura: fa vuit anys que parlem d’un monotema que no ha permès tenir un debat seriós sobre canvi climàtic o cultura. Jo entenc la situació, i em manifesto, però mentrestant valdria la pena no perdre pel camí creadors sense entrevistes, una riquesa que ens permetrà homologar-nos al món, etc. Estem perdent oportunitats. No es pot estar a missa i repicant a la vegada.
Gemma, tu fa 20 anys que treballes a TV3. Anem a pitjor en cultura?
GR: Tenim menys programes de cultura. Hi ha por. Hauríem de ser molt més valents en programar més cultura a totes hores i sense cap mena de prejudici.
Fa millor cultura BTV?
GR: A mi m’agrada molt l’Àrtic, però nosaltres tenim uns Marcians que són collonuts. Hi hauria d’haver més Àrtics i més Marcians, en totes les cadenes. No es tracta de veure qui ho fa millor.
Sovint s’esgrimeixen les retallades de pressupost per explicar aquesta manca de programes, però potser n’hi ha alguna explicació més.
GR: Tot el que és intel·lectual té mala premsa: tot és pretensiós, superflu, avorrit… L’atac que en les últimes dècades ha patit la intel·lectualitat i el menysteniment de la capacitat de la gent han contribuït a segar-nos pàgines i programes de cultura i a fer veure que només interessen a quatre gats. Crec que, a l’hora de la veritat, aquesta sospita sobre la cultura pesa més que les retallades.
Forns: “Hem d’aconseguir que els diaris catalans dediquin cada dia una pàgina als llibres i no només a la secció de cultura”
Parlant d’atacs: en una entrevista a ‘Nació Digital’, Albert, deies que en el camp de la crítica “el país té dos defectes: l’un, el paternalisme d’aquells crítics que et psicoanalitzen, i l’altre, els textos sagnants i plens de bilis, innecessaris i que no ajuden a construir res i que tampoc ajuden que l’autor millori”. Som massa severs amb la cultura catalana?
AF: Montserrat Roig podria respondre la pregunta. Al final de l’entrevista que li fa a Pau Riba el 1971, després de barallar-s’hi durant tota l’estona, escriu: “Aquells qui s’esquincen les vestidures poden dormir tranquils; i els altres, aquells qui n’han fet un símbol i se’l miren com l’enfant terrible de la cultura catalana, potser fóra millor que es decidissin a oferir-li les possibilitats que mereix”. O sigui, que, si defenses una cosa, sigues constructiu. El que no serveix de res són aquestes actituds d'”ens ho carreguem tot” o “aplaudim sense més”. No. Aquí està tot per fer: si t’agrada un artista, programa’l, dóna-li oportunitats, difon-lo… Cal ser generosos entre uns i altres, perquè som la baula feble.
La de Pau Riba és només una de les extenses entrevistes a grans personatges de la cultura catalana que formen part de Retrats paral·lels. Una antologia (Edicions 62). A qui entrevistaríeu així com feia Montserrat Roig, avui dia?
GR: Jo, l’Àngels Ribé, segur. No sabem el tresor que tenim, algú que ens ha passat la mà per la cara des de fa dècades: pionera, artista feminista en un moment difícil per a les dones, ho ha sigut tot i no sabem qui és.
De totes maneres, ens costaria trobar un mitjà on publicar-ne el resultat amb una extensió similar.
GR: Com ens han enganyat per fer-nos pensar que no és interessant llegir una entrevista de tres pàgines? Cal no tenir por d’aquest prejudici de “si fem tantes pàgines de cultura, la gent marxarà”. Cal deixar de tenir por de la cultura. Qui en té és qui no la practica. Qui ha estat en els llocs de decisió als mitjans és gent del món empresarial o polític que ha estat allunyada de practicar i viure la cultura. Si vius allunyat de la cultura, no faràs res per compartir-la.
AF: Hem de fer que sigui moda el periodisme lent, que el més transgressor sigui una revista en paper. La guerra que estem fent ara és una altra: amb una cultura hegemònica més audiovisual, banal, Twitter… No sé com, però hem d’aconseguir que els diaris catalans dediquin cada dia una pàgina als llibres, no només a la secció de cultura; també a internacional, per exemple. El llibre ha desaparegut, no dic ja les entrevistes culturals, per aparèixer només els caps de setmana.
Ruiz: “Roig entrevista qui creu que pot explicar-li aquell país esmicolat. De Barcelona a Palma, passant per Sueca”
La Roig deia que amb les seves entrevistes volia fer “una petita crònica del nostre país a través d’alguns dels seus homes i les seves dones més representatius”. Brossa, Rodoreda, Pla, Tàpies, Arderiu, Calders… Quin i com és el país que es desprèn de les seves converses?
GR: És el país del qual ha sentit a parlar a casa, el que es va perdre. És la seva cultura sense haver-la viscut. Ella enyora un país que no ha viscut. Vol respostes a aquest enyor i decideix anar a buscar-ne les bases.
AF: És el que explica la Gemma al pròleg del llibre: la Roig, amb catorze o quinze anys, en uns campaments a Burgos, sent a dir que ha mort Carles Riba…
GR: I no sap qui és. I es diu a ella mateixa que no pot ser que hi hagi més gent important per a la cultura catalana que vagi morint sense que ella no en sàpiga res.
AF: Són els anys setanta de la Barcelona de la gauche divine, i el català en la cultura és residual. El que no pot ser és que es perdin els graons d’aquesta cultura, pensa.
“Un país no consta d’una sola matèria, per molt oprimit que sigui el conjunt, sinó que es tracta d’un magma moltes vegades inexpressiu”, diu a l’entrevista a Eugeni Xammar.
GR: Ella és totalment contrària que hi hagi una única versió de qualsevol cosa, i per això les busca totes. Conversa amb Llorenç Vilallonga i amb Max Cahner, amb Paco Candel i amb Pau Riba. El ventall ideològic i creatiu és molt ampli. És molt conscient que sense la complexitat no vas enlloc. Valora la contribució de cadascú com a creadors o com a joves que comencen a demostrar el seu valor, com Josep Maria Flotats, Maria del Mar Bonet o el mateix Riba. Entrevista qui creu que pot explicar-li aquell país esmicolat. De Barcelona a Palma, passant per Sueca.
AF: Aquest ventall també es veu amb l’espai dedicat a les entrevistes. El matís només es veu quan el cuides. Ara és pim-pam-pum i titular; aquestes converses són tot el contrari.
Ruiz: “No és que no hi hagi referents, sinó que estan liquats en aquest món en què no fixem les coses a foc lent”
En una entrevista a CRÍTIC, la fotògrafa que l’acompanyava, Pilar Aymerich, deia que “falten referents culturals com aquells”, que avui “no hi ha aquell ambient de resistència”. Hi esteu d’acord?
AF: Recuperar els que queden, com va fer Roig amb les seves entrevistes, continua sent una tasca pendent. S’ha d’anar a veure l’Arnau Puig i entrevistar-lo. Ho vaig tenir clar el dia que va morir l’Anna Lizaran: no hi havia cap entrevista de quinze pàgines sobre la seva vida.
GR: No és que no hi hagi referents, sinó que estan liquats en aquest món en què no fixem les coses a foc lent. Perejaume, Jaume Plensa, la mateixa Aymerich…; per sort, no ens falten referents. Però la pressa, la roda del hàmster, fa que no tinguem consciència de fixar-los.
Carles Geli citava recentment l’habilitat de Roig per fixar els seus personatges en boca de la seva amiga, l’escriptora Rosa Montero: “Escudriñaba a sus entrevistados como a sus personajes literarios: con una incansable ambición de entender y saber”. Hem perdut aquest afany?
GR: No crec que s’hagi perdut la curiositat dels periodistes, però amb una feina tan precaritzada, amb sous indignes, amb un procés de producció tan accelerat, no pots fer-ho: no pots documentar-te, en primer lloc, per tenir la curiositat ben engreixinada, si al matí has de cobrir una conferència a la conselleria d’Economia, a la tarda una presentació d’un llibre i al vespre has de picar una notícia a la web.
AF: Els mitjans no volen una entrevista de deu pàgines; en prefereixen deu d’una.
GR: Si això ja ho tens a Twitter, hauríem d’oferir una altra cosa, com fan al món anglosaxó: el foc lent, l’aturar-se, la reflexió… Aquestes entrevistes són antídots contra la ignorància.
Gemma, al pròleg de l’antologia dius que també són eines per “esporgar-nos complexos d’inferioritat que, quaranta anys més tard, continuem sense perdre de vista”.
GR: Tenim molts tics de país petit. Les condicions amb què han hagut de sobreviure la llengua i la cultura sempre ens han fet anar amb un perdigó a l’ala. Vulguis o no, ets petit, t’han engabiat, no acabes de tenir una normalitat pràcticament en res, encara que ho sembli, i això provoca molts problemes: que tothom lluiti per un espai petit, que no hi hagi un ecosistema esponjat, saludable… Un país que no té totes les eines per defensar la seva cultura sempre tindrà més friccions que un estat que es defensa sol.
Ruiz: “Molta gent sap qui és Montserrat Roig, però molt poca l’ha llegida o la sap situar en la jerarquia justa”
També dius que molts periodistes ens emprenyarem amb aquest recull!
GR: [Riu.] El que volia dir és que trobo una estafa que a la Facultat de Periodisme no m’ensenyessin l’ofici d’escriure llegint Montserrat Roig o Eugeni Xammar. Hi ha gent a qui li ha molestat aquesta afirmació, però moltes generacions coincideixen amb mi. No era una esmena a la totalitat; és la meva experiència. La prova és que la qualitat del català de les cròniques que tenim avui en dia no arriba ni a la sola de les sabates dels mestres. Quan vaig entrar a Periodisme, el 1993, només feia dos anys que havia mort la Montserrat Roig. Tampoc calia gratar tant en les hemeroteques.
AF: Jo vaig entrar-hi a principis dels 2000 i ho certifico. De fet, si t’hi fixes, s’estudia el Nou Periodisme en la versió castellana d’Anagrama i aprens les filigranes estilístiques en castellà, no en català.
GR: Montserrat Roig i Eugeni Xammar haurien de ser mestres de capçalera.
AF: I Ramon Barnils…
I Gaziel?
GR: De Gaziel et fan llegir Tots els camins duen a Roma, però com una cosa d’exhumació, no de pràctica periodística, de jugar amb la llengua.
AF: Els primers dos anys a la facultat van ser un viacrucis de desaprendre: quan hi entraves, t’agradava escriure però de seguida et deien “fora aquests adjectius”. Més aviat es tractava de formar robots per fer teletips, que és el que ara ja fa una màquina. No té cap sentit.
De totes maneres, Gemma, a casa era habitual escoltar el nom de la Montserrat Roig, sobretot en converses entre la teva mare i la teva àvia, oi? “En aquelles dues paraules hi havia cerimonial, admiració, reverència i futur”, dius.
GR: Sempre he tingut present el seu referent. Les entrevistes a la televisió, les columnes a l’Avui… Evidentment, la Montserrat Roig havia fet un salt a la popularitat, cosa que també li va passar factura. Molta gent sap qui és, però molt poca l’ha llegida o la sap situar en la jerarquia justa. Passa a ser una icona, però a vegades es desdibuixa i no se’n rellegeix l’obra. A nosaltres, que som els reis d’engabiar la gent en categories, se’ns escapa a una categorització única: és una gran memorialista amb Els catalans als camps nazis, és una articulista esplèndida, és una superperiodista amb els Retrats paral·lels i Personatges, una molt bona novel·lista de l’Eixample i de la Catalunya de postguerra… Montserrat Roig va petar aquestes costures, i això fa que sigui una mica de tothom i de ningú. La prova és que no hi ha hòsties per reivindicar la seva memòria i n’hi hauria d’haver. El 2016 (25 anys de la seva mort, 70 del seu naixement) era una ocasió magnífica per posar-hi tots els altaveus, però aquell va ser l’Any Ramon Llull. No tenim perdó de no tractar-la com es mereix.
AF: És que les entrevistes del llibre són peces periodístiques d’un altre nivell. És pura literatura. La Montserrat Roig, fent-te una mena de relat breu a partir d’una visita a la cova del Joan Brossa, o d’un dinar de diumenge amb la Mercè Rodoreda. És un gènere que ja no conreem en aquest país, ens l’hem deixat perdre. Quan penso en alguns hits del The New Yorker s’assemblen a això. Cada una de les peces té un plantejament diferent. Amb algú que no coneix o té poc temps per conversar-hi, fa més pregunta i resposta. Però, per exemple, en el perfil de Pere Calders hi ha de tot: te’l descriu, coneixem el seu exili, la seva obra i després, a mitja entrevista, la Roig s’atura i diu: el que passa a la nostra generació és que no ha viscut res políticament encès.
“Si li hagués de posar un color a la meva generació, li posaria el groc de les malalties hepàtiques, per absència de salut històrica”. Pam.
AF: Ha aturat del tot l’entrevista per deixar anar dos paràgrafs amb les seves reflexions. I després acaba amb la confessió de Calders que li agrada molt la tele i les pel·lícules de gàngsters i l’Ironside. [Riuen.] És una entrevista que té totes les aproximacions possibles a un personatge.
GR: En aquestes entrevistes hi ha consciència, hi ha intel·ligència, hi ha riquesa lingüística, voluntat històrica, voluntat de futur… i estan fetes amb només 25 anys!
Forns:”Roig fa una tasca de recuperació, és una brigada d’urgència: abans que se’ns mori aquesta gent, salvem-ne els mots i el testimoni”
Mentre començava a tramar ‘Els catalans als camps nazis’!
AF: En els tres volums originals de Retrats paral·lels, publicats a mitjan anys setanta, hi havia molta entrevista política… Nosaltres hem fet un volum més cultural, buscant l’atemporalitat. Al final, no en tenim tantes, d’aquestes entrevistes a grans personatges de la cultura. Del Pla tenim una entrevista en castellà del programa A fondo i un petit vídeo d’uns quants minuts parlant amb Carles Sentís. No tenim el Pla parlat, no tenim el Ferrater, no tenim el Brossa… i tampoc tenim peces llargues com aquestes.
Què ens diu del país el fet que fins ara aquestes entrevistes estiguessin perdudes?
GR: Ens diu la deixadesa, la misogínia… Ens diu que no relliguem, que no hem fet la connexió que toca. No ens hem explicat bé: ha guanyat el relat del guanyador. Potser hauríem entès aquest país si haguéssim tingut sempre a mà aquestes entrevistes.
AF: El que t’està dient és “ei, això no és un bolet”. La normalització lingüística i el diari Avui no són una excepció. Ella pot posar un peu a cada banda i agafar una gent que havia viscut aquella plenitud cultural i fa aquest viatge per dir que els que hi som ara podem aprendre d’aquesta gent. La tria dels noms, a més, explica tant els que hi són com els que no hi són: no entrevista el Marsé, el García Márquez, que ja tenen altaveus. Ella fa una tasca de recuperació, és una brigada d’urgència: abans que se’ns mori aquesta gent, salvem-ne els mots i el testimoni…
GR: I a nosaltres mateixos, en realitat.
