28/07/2021 | 06:00
Són, realment, els últims dies de la monarquia a Espanya?
Les monarquies hereditàries estan en crisi al món. Al segle XVIII eren la forma majoritària d’Estat, i ara hi ha només un 8% de monarquies. I, en el cas del Regne d’Espanya, els Borbons tenen un problema enorme: pateixen una crisi molt gran, creada per ells mateixos, i a la qual no saben quina sortida trobar. El joancarlisme funcionava perquè hi havia uns interessos econòmics i polítics que permetien sobreviure a la monarquia. Però això està trontollant.
L’establishment espanyol està intentant fer una bona jugada: cremar la figura de Joan Carles per salvar Felip.
De moment, podria estar funcionant, sí. La valoració de Felip VI a les enquestes, fins i tot a l’enquesta de la Plataforma de Mitjans Independents, és millor que la del seu pare en totes les facetes. L’objectiu és fer veure que Felip VI no té res a veure amb el seu pare. Però és una idea molt discutible: bàsicament, perquè Felip, per una qüestió d’edat, ja no era un nen quan es produeixen totes les operacions financeres i el cobrament de comissions del seu pare. El problema és que el PSOE no vol estirar aquest fil. Em fa la sensació que la direcció socialista pensa que mantenir i defensar la institució monàrquica és un bon escut contra els atacs de la dreta i de la ultradreta.
Hi ha gent que ha conegut Felip VI i diu que és més de dretes, molt més de dretes, que Joan Carles.
Joan Carles, que va ser designat per Franco, va començar a regnar en un moment en el qual l’antifranquisme i les esquerres eren molt fortes. Va haver de negociar amb el PSOE o, fins i tot, amb Santiago Carrillo per a la legalització del Partit Comunista. Malgrat les seves inclinacions personals, va haver de mostrar-se com un rei modern i va haver de garantir que pogués haver-hi un Govern del PSOE l’any 82 després del cop d’Estat. A més, va acabar tenint una bona relació amb Felipe González. En canvi, Felip ja creix en un moment de declivi del moviment antifranquista i envoltat d’amistats que venen de l’extrema dreta o que han acabat com a empresaris vinculats a casos de corrupció. Ell, per la seva formació, és més conservador que el seu pare i se sent més còmode amb la dreta que el seu pare.
“Si les coses es compliquen, Espanya podria patir un gir autoritari com el de Primo de Rivera”
Si hi ha una regressió política a Espanya cap a l’extrema dreta… què passaria amb la monarquia?
Al llibre explico justament que la monarquia espanyola podria sobreviure en el marc d’un gir autoritari amb un Govern, posem per cas, del PP i de Vox. Jo crec que podria haver-hi una sortida a la Primo de Rivera si les coses es posen complicades. Això podria passar. Per això, cal vigilar bé la monarquia. Quan Felip VI truca a Lesmes, el president del Consell General del Poder Judicial, s’ha de denunciar. Quan Felip VI fa el discurs que va fer el 3 d’octubre de 2017 sobre Catalunya, s’ha de dir que està incomplint fins i tot el marc constitucional.
Quina funció política de fons han tingut els Borbons al llarg dels últims dos segles: la unitat d’Espanya, mantenir l’statu quo, empènyer cap al conservadorisme?
Això és important. No ens hem de quedar amb la crítica a les malifetes actuals de Joan Carles. El problema amb els Borbons és històric, i ve fins i tot d’abans, en l’origen de l’intent de creació d’una nació espanyola i en el que Bartolomé de las Casas anomenava la destrucció de les Índies. La monarquia és un dels agents impulsors a Espanya d’un model econòmic basat en l’espoli de les Amèriques i en el diner fàcil d’un model extractivista i rendista que, potser exagerant, es manté vigent fins avui. La monarquia actua com a cola d’enganxar els diferents sectors vinculats a l’economia rendista des del temps de la colònia fins a l’actualitat, des de la plata fins al petroli, i que ha impedit els avenços democràtics i modernitzadors del país.
“El gran tema és poder demostrar si Felip VI estava al cas de tot el que feia el seu pare i se n’ha beneficiat”
Per què la monarquia ha caigut en països propers com Itàlia, Grècia o Portugal, i no a Espanya? De fet, a Espanya es va aconseguir enviar a l’exili diversos reis… però sempre han acabat tornant-hi.
El jurista Javier Pérez Royo, al pròleg del llibre, parla de la restauració permanent. Sempre hi tornen! El primer problema és que ni a Espanya, ni a Catalunya, hem tingut una revolució victoriosa com a França contra les estructures polítiques i econòmiques que mantenien viva la monarquia. Després, cal recordar que, després de la Segona Guerra Mundial, Itàlia aconsegueix espolsar-se la monarquia després que s’aliés amb el feixisme, i a Espanya el franquisme va triomfar i va comportar el retorn de la monarquia. Durant els últims dos segles, els moviments republicans espanyols han aconseguit forçar a l’exili uns quants reis i reines, però mai van aconseguir posar fi a les estructures econòmiques que sustentaven la monarquia. De vegades sembla que les tradicions republicanes peninsulars sempre s’hagin acabat espantant davant la possibilitat d’un vessament de sang. Amb algunes excepcions, eh, com el republicà català Abdó Terrades i la seva famosa expressió de la “cuchilla niveladora de la democracia”.
És curiós, aquest fenomen dels republicans espanyols. Molta gent d’esquerres que s’identificava com a joancarlista. El PSOE que es declara republicà però partidari dels Borbons. I, fins i tot, aquell primer Podem, que potser per càlcul demoscòpic, no volia atacar directament el rei i protagonitzava moments com aquell de Pablo Iglesias regalant sèries de televisió a Felip VI.
Noooooo… La meva impressió és que el que va passar és que, quan parles de republicanisme a Espanya, sovint s’identifica amb els anys trenta i, per a una bona part de la població, remet a una època conflictiva i a la Guerra Civil. El primer Podem volia crear un imaginari polític nou i volia crear una experiència republicana de futur, i no de passat, i crec que això era un encert. Aquella batalla per la república, però, s’havia d’haver donat des de bon inici i, al final, es va acabar donant d’una manera molt natural. Fins i tot ara Podem ha entès que la seva manera de mantenir el seu impuls és vincular-se totalment a la tradició republicana. Les victòries municipalistes del 2015, des de Cadis fins a Barcelona passant per València, la Corunya o Saragossa, es donen justament en tot l’arc de ciutats tradicionalment republicanes i, a partir d’allà, es produeix una desborbonització generalitzada. El republicanisme espanyol no mata mai els reis… però sí que és molt dur destruint els símbols. Quan es produeix la caiguda d’Isabel II, ja es cremen quadres de la reina a la plaça de Sant Jaume!
Sovint els Borbons no han caigut per la seva actitud “política”… sinó que per errors inesperats han acabat gairebé tots a l’exili: Ferran VII, la regent Maria Cristina, Isabel II, Alfons XIII, Joan Carles. Quin podria ser l’error que precipiti una caiguda de Felip?
Els Borbons sempre han caigut quan la gent ha pres consciència dels seus abusos, sobretot quan els abusos han arribat a un punt insuportable. Històricament, amb Ferran VII o Isabel II o Alfons XIII, els abusos s’han vist com a insuportables quan tenien motivacions econòmiques. Però no només han caigut pels diners…; també han tingut problemes greus per les seves aventures polítiques com ara guerres colonials o el suport a governs corruptes. Ara ho estem veient amb Joan Carles: el problema no són només els diners… sinó també la seva possible implicació en el tràfic d’armes o el seu suport a governs dictatorials. Aquí el gran tema és poder demostrar si Felip VI estava al cas de tot el que feia el seu pare i si Felip VI se n’ha beneficiat. Quan això es torni insuportable per a la majoria de la societat, la monarquia tindrà un problema. Per tant, el republicanisme ha de seguir denunciant tota aquesta foscor.
“Si vols destruir el règim monàrquic has de tenir aliances amb tots els pobles de l’estat”
A Catalunya hi ha un sentiment republicà i contrari a Felip VI més gran que a la resta d’Espanya, segons es va veure a l’enquesta sobre la monarquia impulsada per la Plataforma de Mitjans Independents. Com a republicà, no seria millor impulsar la independència de Catalunya?
El Regne d’Espanya està construït sobre una realitat plurinacional. No és que hi hagi Catalunya i Espanya, i res més. Hi ha el País Basc, hi ha Galícia, hi ha Andalusia. La meva idea és que els pobles peninsulars no podran decidir el seu destí mentre hi hagi monarquia. La monarquia és un impediment. Per això, crec que la prioritat hauria de ser la coordinació de les diferents tradicions republicanes, de les perifèries i de Madrid, per criticar el règim monàrquic. Això no vol dir que no hi hagi un mentrestant en el qual es puguin fer coses.
Diuen els independentistes que, si tu vols una república i d’esquerres, la via més directa seria la independència.
Però ja s’ha vist que no hi ha prou forces per fer això. En la pràctica, això no és cert. Si vols destruir un règim monàrquic, militar, judicial i econòmic com l’espanyol, el mínim que necessites és tenir aliances republicanes fortes amb tots els pobles de l’Estat. Honestament, no crec que amb la consigna del “Nosaltres sols” es pugui dur a terme la independència… i això ja es va demostrar a la tardor del 2017. Les forces republicanes catalanes s’haurien d’implicar en la batalla contra la monarquia coordinant les seves iniciatives socials, feministes i ecologistes amb la resta de les forces republicanes de l’Estat.
“El 15-M o el moviment sobiranista no van tenir tanta força ni aliats com pensàvem”
El 15-M, primer, Procés Constituent després, i fins i tot els textos d’aquella època que fèieu gent com Xavier Domènech, Jaume Asens o tu, parlàveu molt que calia iniciar “processos constituents o desconstituents” en plural i alhora a Catalunya i a Espanya. No era un procés independentista, sinó un procés desconstituent, però… això al final Podemos i els Comuns ho van alentir o aturar?
El 15-M o el moviment sobiranista no van tenir tanta força ni tants aliats com nosaltres pensàvem. L’onada no ha estat tan forta. Això, però, no va impedir que es produïssin canvis importants polítics i socials impensables des de la Transició. Va haver-hi un canvi en les agendes i, fins i tot, un canvi de polítiques públiques en favor de les persones més dèbils. El règim, tal com estava abans del 2015, no es podrà mantenir sense canvis.
En clau global, en realitat, tu sovint has parlat que vivim en un “llarg Termidor”. S’ha d’assumir que els valors progressistes, republicans o d’esquerres, com vulguem anomenar-los, viuen una època de retrocés històric des dels anys noranta, la caiguda del bloc soviètic i el final de les revolucions?
Vivim una època de neoliberalisme salvatge. De fet, aquest neoliberalisme va ser una reacció termidoriana i conservadora contra els canvis que el món s’havia plantejat, des del Maig del 68 fins a les revoltes anticolonials africanes o la guerra del Vietnam. Avui el sistema s’ha tornat més violent que mai perquè se sent amenaçat. D’aquí ve l’aparició del trumpisme, de Bolsonaro al Brasil, de la nova extrema dreta europea… i tot això té com a funció evitar que sortim de la crisi amb uns mínims de redistribució de la riquesa i uns mínims de valors socials republicans. Aquesta nova extrema dreta és enormement violenta, però alhora, per mi, és una mostra de feblesa del capitalisme financer globalitzat.
I què creus que cal fer?
El que necessitem ara és recompondre les nostres forces. Tota l’energia republicana i progressista que van despertar aquí tant el 15-M com el moviment sobiranista s’ha de reconstituir. S’han de tornar a reconstruir els moviments municipalistes, el teixit social i els espais d’ajuda per a la gent que està més desesperada amb la crisi, l’habitatge, l’accés a la salut o a l’educació pública…
I en el front institucional, què?
Les institucions tenen una tasca principal a fer: bloquejar les normes regressives i intentar impulsar les alternatives més progressistes possibles que es puguin fer. Però, ho reitero, la tasca més important a fer pel republicanisme és contribuir a l’autoorganització de les majories socials i de les classes populars per poder enfrontar-nos amb forces contra el replegament reaccionari i violent que defensa el model d’economia rendista i capitalista.
“L’independentisme va ser una utopia disponible per a molta gent, però va acabar generant una gran frustració”
Quin futur albires, sent realista però òbviament fent política ficció, al llarg impasse post-1-O i post-DUI que viu Catalunya en clau nacional?
Som en una època de ressaca i de frustració. Però també encara som en una època de criminalització i de judicialització. La mobilització sobiranista a Catalunya, però també el que passa al País Basc i a Galícia o la reacció que hem vist des de l’Espanya buidada, mostren el grau de cabreig amb el procés de recentralització que es fa des de Madrid. Per això, insisteixo que les energies republicanes i anticentralistes s’haurien d’implicar en una batalla contra la recentralització i l’autoritarisme creixent. Això comporta donar suport a iniciatives concretes, com l’impuls dels canvis concrets i de les conquestes socials que no poden esperar ni un minut, sense renunciar a l’objectiu de fons. Per mi, però, aquest objectiu de fons segueix sent, com diu Xosé Manuel Beiras, “un proceso de procesos constituyentes”. Tot és possible: mira l’exemple de Xile i la seva nova Assemblea Constituent, la més plurinacional, paritària i progressista de la història del país.
Catalunya està, com diu Andreu Mayayo, en “decadència” després del Procés o, com deia Josep Ramoneda, encara som en la “utopia disponible”?
L’independentisme va ser una utopia disponible per a molta gent; però, com hi havia plantejaments per part dels independentistes no realistes, ha acabat generant una gran frustració. A casa meva tinc un cartell penjat d’Amílcar Cabral, líder independentista africà, que diu si fa no fa: “No enganyem la gent, no demaneu victòries fàcils” [Claim no easy victories; vegeu la fotografia de dalt]. I ell ho sabia perquè s’enfrontava a forces polítiques i militars colonialistes tremendament fortes. Ara el republicanisme és una utopia disponible que, tanmateix, no impedeix fer avenços concrets en les coses que es toquen, les coses de menjar, que es poden fer en el curt termini. El que m’agrada del republicanisme és que, en el cas peninsular, pot aconseguir molts aliats, entre forces que no són independentistes, però que són federals o confederals, i que podrien entendre’s en aquesta batalla comuna. Al Congrés, avui dia, hi ha una amalgama de partits que poden coordinar els seus rellotges per empènyer en una direcció: des de Bildu, passant per ERC i la CUP, fins al BNG, amb el grup confederal d’Unidas Podemos, Más País, Compromís i, fins i tot, una part dels diputats del PSOE.
