Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Marta G. Franco “No podem dependre dels grans magnats d’Internet”

Marta G. Franco (@teclista) es defineix com una “habitant d’Internet” des del 1999. Potser per això aporta una perspectiva optimista als nostres malestars amb les xarxes socials. Ha treballat per canviar el món digital des dels marges, en llocs com Indymedia o la secció de tecnologia del diari Diagonal, però també gestionant les xarxes de l’Ajuntament de Madrid durant el mandat de Manuela Carmena. Amb ella aprenem que el problema no és l’última jugada d’Elon Musk ni la darrera perversió de l’algoritme de TikTok, sinó tota l’estructura que privatitza Internet. Acaba de publicar Las redes son nuestras. Una historia popular de internet y un mapa para volver a habitarla (editorial Consonni).

18/06/2024 | 06:00

Això és una entrevista d’un mitjà independent a una lluitadora contra l’oligopoli tecnològic. Però es difondrà principalment per Twitter i pel cercador de Google. Què ens diu això del punt en què som?

Fa uns anys vam veure que les eines de les grans empreses tecnològiques ens permetien arribar a molta gent. I vam posar tots els ous a la mateixa cistella. Ara ens estem adonant que aquestes plataformes no són útils per al que volem, que ens estan portant coses negatives. El seu model de negoci s’ha fet més salvatge: la publicitat, l’extractivisme de les dades, els discursos d’odi a les xarxes… És normal que siguem aquí; tenim dependència. El que hem de plantejar-nos ara és si val la pena seguir aquí, de quina manera ho fem i com n’anem buscant alternatives.

Per què ens costa tant anar-nos-en de Twitter o d’Instagram, si en sabem des de fa temps les parts fosques?

Doncs perquè hem invertit moltíssim temps allí, creant llaços i xarxes, i ara en som captives. És allí on hem creat les nostres comunitats en línia, i això és difícil i valuós, i no és fàcil de transportar d’un espai a un altre. Tenim aquí les nostres xarxes socials, en un sentit literal del terme. A més, estan dissenyades perquè sigui una cosa addictiva, i això també hi influeix. 

“Mastodon s’assembla al que eren els fòrums d’Internet antics: pots preguntar a la gent i et responen amb amabilitat”

I com podem posar fi a aquesta dependència?

Podem crear altres espais digitals que siguin gestionats de manera més justa. L’alternativa a les xarxes socials actuals és el Fedivers, que conté xarxes com Mastodon. Es basa en una idea clau dels inicis d’Internet: la interoperabilitat. És a dir, que puguis connectar diferents dispositius amb diferents sistemes. Sembla complicat d’entendre, però és una cosa que ja passa amb el correu electrònic. Encara que tu usis Gmail, pots enviar un correu a algú que tingui el seu compte al servidor de la Universitat de Barcelona, o a algú que tingui un servidor propi sota el seu llit! Això és perquè hi ha uns protocols estàndard de correu electrònic que fa que tots siguin compatibles entre si. En canvi, des del teu compte a Twitter mai podràs veure el contingut que penjo al meu perfil d’Instagram.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Si les xarxes ens permetessin això… perdrien el control sobre nosaltres?

És això: el model de negoci de les xarxes socials comercials es basa a fer que t’hi quedis a dins. En canvi, el que fa el Fedivers és fer interoperables les noves xarxes socials. Això és molt important, perquè dona poder a les usuàries. Pots triar quin servidor utilitzes, o muntar el teu propi servidor. Fins i tot les administracions públiques poden muntar els seus! I cada servidor pot posar les seves normes i configuracions. Això fa que ja no depenguem de les decisions i ocurrències del magnat tecnològic de torn: si no ens agrada un canvi, sempre podrem moure’ns de servidor i continuar conservant els amics i els continguts que vèiem abans. 

“Elon Musk compra Twitter com a eina per al seu programa reaccionari”

Sona bé, però el problema és que ara com ara tots els meus amics són a Twitter. Mastodon només té un milió d’usuaris actius. Realment pot arribar a ser mainstream? Podem aconseguir que la conversa es mogui allí? 

Jo soc optimista respecte a Mastodon perquè ara estem molt malament, i la noció que les xarxes socials comercials són un problema ja és molt mainstream. Moltíssima gent entén que és una cosa tòxica i que hem d’intentar buscar-ne alternatives. Si som llestes i apostem per això, crec que a curt termini podem fer que Mastodon sigui vist com una eina atractiva per a molta gent. Ha crescut molt en l’últim any amb el serial d’Elon Musk a Twitter, però Mastodon continua sent un espai que s’assembla al que eren els fòrums d’Internet antics: pots preguntar a la gent i et responen amb amabilitat. Podem aconseguir que la conversa sigui en diferents llocs, no només a les xarxes comercials. Per exemple: la setmana passada la Comissió Europea va presentar el seu propi servidor de Mastodon. Per a ells, és eficaç contra els comptes falsos. Tots els comptes de la Comissió Europea dependran del seu servidor, i el nom del servidor els identificarà públicament, de manera que ningú podrà crear un compte fake d’una institució europea.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

En qualsevol cas, deixar les xarxes comercials implica, almenys al principi, deixar d’arribar a milers de persones. 

Ens hem acostumat, en aquests últims 10 anys, a tenir la sensació que podíem deixar anar qualsevol idea i arribar a milers de persones. La realitat és que en molts casos no han estat converses significatives. Quan tu publiques un tuit i tens 200.000 visualitzacions, en realitat no estàs parlant amb 200.000 persones. Les que es llegeixen de veritat el tuit són menys, i les que fan clic en el contingut són encara menys. D’aquestes, les que es llegeixin fins al final una notícia o un reportatge que hagis enllaçat seran una petita part. I això es nota, per exemple, el dia que cal sostenir econòmicament un mitjà digital amb subscripcions. Hem de buscar espais digitals amb formes de sociabilitat més profundes, llaços més forts. Crec que hem descuidat aquests llaços, que poden ser en llocs com Mastodon o els butlletins de correu, perquè ens hem fixat massa en els grans números que ens donen les plataformes.

“Internet és una història de privatització dels béns comuns: el primer robatori és el dels cables”

En el llibre, defenses que ens han explicat malament la història d’Internet. Expliques, per exemple, que la creació de l’iPhone és molt lluny de ser una genialitat de Steve Jobs. 

Sí, això està molt documentat per Mariana Mazzucato. Les tecnologies clau que utilitza l’iPhone, des del wifi fins a la pantalla tàctil, estan desenvolupades en centres de recerca i universitats públiques dels EUA i d’Europa. I el que va fent Apple és anar comprant patents, quedant-se aquestes tecnologies per crear l’iPhone.

Però al final va ser Apple qui va crear l’iPhone…

El cas és que aquesta narrativa del risc i de la innovació s’usa per justificar que aquesta gent guanyi tants diners. També es veu en el cas de Google: compra sistemàticament desenvolupaments que han fet altres empreses més petites. Va comprar Blogger, que és l’origen de Blogspot, va comprar YouTube, va comprar el sistema en què es basen els seus mapes… Google ha desenvolupat molt poca tecnologia del que ofereix en els seus serveis. El risc d’invertir i veure si surt bé o no una tecnologia, en realitat, el prenen uns altres. 

Defenses que la història d’Internet és una sèrie de robatoris. Per què?

És una història de privatització de béns comuns. El primer robatori és el dels cables: l’origen de la tecnologia d’Internet estava fet amb finançament públic, en universitats. I a principis dels anys noranta es va decidir privatitzar allò. També a Espanya: hi havia la xarxa Iris, uns cables que eren de les universitats, però van passar a Telefónica. Després, Telefónica va ser privatitzada. I això subsisteix fins avui: Movistar continua tenint una gran part del mercat de la connectivitat. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Un dels exemples més xocants és el de Twitter. Expliques que el seu origen va ser una aplicació creada en una protesta contra el Partit Republicà.

Sí, hi havia una protesta a Nova York en el context de la guerra de l’Iraq. Llavors ningú tenia Internet al telèfon mòbil, i necessitaven alguna manera d’avisar-se d’on era la policia i on hi havia càrregues. Per a això, un programador va crear una aplicació que permetia subscriure’t per rebre alertes gratuïtes per SMS. Tu hi ficaves el teu número de telèfon i començaves a rebre alertes. Així van aconseguir coordinar aquelles manifestacions. Mesos després, aquest desenvolupador es va trobar en un congrés de tecnologies SMS amb una sèrie de persones, entre elles Jack Dorsey i els seus amics. Els va explicar com funcionava el seu programari, que era lliure. A partir d’aquí, Dorsey i els seus companys van crear Twitter. I un tros del codi de Twitter venia d’aquest programari lliure.

“Twitter mai ha arribat a ser un negoci rendible”

Les big tech són una bombolla especulativa? Pot ser que vegem caure un d’aquests gegants d’Internet d’aquí a pocs anys?

Sens dubte. Twitter, per exemple, mai ha arribat a ser un negoci rendible. El motiu pel qual Elon Musk l’ha comprat és ideològic: vol tenir una eina de comunicació per al seu programa polític reaccionari. Uber tampoc no ha donat beneficis fins a l’any passat. I ara n’ha donat; però, si mires les dades, veus que no ha estat pel servei de taxi pirata en què es basa, sinó per una altra mena d’inversions. Per tant, sí, és economia especulativa. I mira que només ens estem fixant en els casos d’èxit! Però poden petar. Ja hi ha hagut grans xarxes socials que van deixar de funcionar: Fotolog, Myspace… També semblaven llocs estables i van desaparèixer. És un error veure aquestes grans empreses com una cosa inamovible.

Parlem molt de l’addicció a les xarxes, dels discursos d’odi, dels perills de la intel·ligència artificial… És fàcil caure en un discurs massa pessimista amb Internet?

A veure, és cert que hi ha molts motius per ser pessimista. Però al final tu decideixes en quina part del present t’enfoques en les teves anàlisis. Si estem simplement il·luminant les pitjors parts del panorama digital, no tindrem forces per voler fer res de nou. I hi ha arguments per concloure, almenys, que sí que podem fer altres coses, que sí que podem transformar els nostres entorns digitals. Necessitem pensar en les tecnologies d’una manera més utòpica. Pensar realment què és el que necessitem, atrevir-nos a pensar coses que surtin del que hem vist fins ara, i no simplement aspirar a tenir un Twitter alternatiu.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

D’acord, entrem en aquest pla optimista. Quines coses volem rescatar d’Internet?

Amb tots els seus errors, Internet continua sent una tecnologia universal i el millor projecte global per compartir informació i comunicar-nos. I també és, encara, la tecnologia més descentralitzada que tenim, on tenim més capacitat de construir coses noves. Continua havent-hi a Internet moltes comunitats que s’ajuden. Ens n’oblidem molt, però la Viquipèdia és una de les pàgines més visitades i continua estant feta per milions de persones de manera desinteressada. És un espai de cooperació col·lectiva brutal.

I quins nous projectes hem d’impulsar a la Internet de la pròxima dècada? 

Ja n’hi ha moltíssims, i Catalunya és un territori especialment ric en projectes així. Una cosa molt a l’abast de la nostra vida quotidiana és passar-nos a Som Connexió, que és una operadora que ofereix Internet amb un model cooperatiu. Un altre cas molt interessant és el de Decidim: un programari que va crear l’Ajuntament de Barcelona per a processos de participació ciutadana. El programa permet votacions, fòrums, espais de col·laboració… I és un programari lliure, de manera que pot ser usat, modificat i instal·lat per qui vulgui. Doncs bé: ja hi ha 250 governs de tot el món que l’han usat per als seus processos participatius. I no és una cosa que es pugui privatitzar en un futur, perquè ara Decidim es gestiona a través d’una associació d’usuaris separada de l’Ajuntament, i tot es decideix a través del mateix programari. És un bon exemple de com una administració pública pot invertir i apostar pel desenvolupament d’espais digitals comuns i obrir-los a la ciutadania.

“Respondre amb dades no frenarà les notícies falses de l’extrema dreta”

Un altre efecte de la nostra relació amb les xarxes ha estat la proliferació de notícies falses. Per respondre a això, molts mitjans aposten per la verificació de notícies, el fact checking. En el llibre, defenses que “quan tot és sentiment, la dada mai mata el relat”. Què significa això?

La majoria de les històries que recorren les xarxes no estan basades en dades. Mostren històries, narratives, valoracions… apel·len als sentiments. És molt més fàcil sentir-se commoguda per una història que per una dada, i més si connecta amb els meus prejudicis i valors com a espectadora. Per això un contingut així circularà més en unes xarxes que recomanen els continguts en funció de l’engagement que generen. Respondre a això amb argumentacions racionals no funciona, perquè no parlem en el mateix terreny. No és això el que frenarà els missatges d’odi de l’extrema dreta. Així i tot, entenc que les entitats de verificació poden tenir sentit, perquè a vegades sí que hi ha persones que estan en disposició de voler buscar aquestes dades.

La intel·ligència artificial ocupa portades des de fa més d’un any, s’hi han invertit milers de milions de dòlars i sembla que està cridada a fer la revolució digital. Realment n’hi ha per a tant?

En el llibre cito un article de Jaron Lanier que diu que intel·ligència artificial és el nom d’una ideologia. Existeix el machine learning, la presa de decisions automatitzades… però realment el que se’n diu intel·ligència artificial no és cap tecnologia concreta; hi ha moltes coses que poden cabre sota aquesta etiqueta. Hem d’analitzar cadascuna per veure quines són útils i quines són fum d’empreses de Silicon Valley. L’important és poder tenir un debat públic sobre què és el que necessitem i quines eines tecnològiques ens podrien ajudar per arribar-hi, en lloc d’anar sempre provant l’última joguina que ens posin al davant.

El Govern espanyol crearà un model de llenguatge semblant a ChatGPT. Es dirà Alia, serà obert i gratuït, s’entrenarà també en català, en basc i en gallec i, segons diuen, protegirà els drets d’autor. És un bon camí, o el Govern no hauria de ficar-se en aquests terrenys?

Té sentit. Hem d’exigir als nostres governs que es posin les piles en el tecnològic; almenys el Govern és un espai democràtic amb algunes garanties, per no deixar-ho tot en mans d’unes quantes empreses. Però hem de vigilar moltíssim com ho fan, amb quins criteris actuen. El Govern de Sánchez, des de l’inici, vol fer veure que Espanya és un líder mundial en intel·ligència artificial. Però després el que fa en realitat és arribar a acords amb les grans empreses de sempre, amb Microsoft o grans consultories. Hi ha una gran desproporció entre el que inverteix en aquests projectes i el que dona a les grans tecnològiques. Així no crec que aconseguim més sobirania tecnològica. Així i tot, sí que és positiu que estiguin treballant això; ja veurem com surt.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies