Deu idees útils contra l’ascens de l’extrema dreta

L’auge de l’extrema dreta ja no és una novetat política. Aquest diumenge Vox ha seguit pujant en nombre de d’escons a Andalusia, malgrat que el PP tindrà la majoria absoluta i no els necessitaran per governar; i el partit de Marine Le Pen segueix creixent en nombre de vots elecció rere elecció, i va multiplicar per 10 els seus escons a l’Assemblea Nacional francesa, malgrat que són tercers darrera del partit d’Emmanuel Macron i la unió de les esquerres de Jean-Luc Mélénchon. Com podem frenar aquest ascens continu de l’extrema dreta a Espanya i, a més, a bona part d’Europa?

El llibre Guia pràctica contra l’extrema dreta (Pagès Editors, 2022), que acaben de publicar les periodistes Alba Sidera i Jordina Arnau, proposa superar les frustracions sobre la situació política i aprendre eines útils per canviar-la. Jordina Arnau explica que “hi ha una sèrie de lògiques que s’han de conèixer per poder plantar-hi cara”, que sovint queden camuflades perquè “el feixisme s’adapta als temps i al context de cada país”. De bracet de veus expertes en l’extrema dreta com Jordi Borràs, Olga Rodríguez, Moha Gerehou o Márcia Tiburi, la guia presenta aprenentatges útils per aturar el creixement dels nous feixismes. 

1. No, no sempre guanyen

El desànim que senten moltes persones en veure com Vox guanya terreny ja és una victòria per a ells. Però no sempre guanyen: els resultats, per exemple, d’Andalusia mostren com, tot i pujar, no assoleixen les expectatives que tenien. “Generen un efecte bloquejador. Et fa sentir que ets davant d’un gegant, i això paralitza i limita la nostra actuació”, explica Moha Gerehou, periodista i exportaveu de SOS Racisme. Des de Proyecto Una, un col·lectiu especialitzat a seguir la pista a l’extrema dreta a les xarxes socials, expliquen que sovint es té la sensació que dominen més el discurs públic del que ho fan realment: “No ens hem de menysprear perquè aquesta gent també juga a fer creure que estàs en minoria”. Proyecto Una posa d’exemple les vagues generals feministes o el moviment pel dret a l’habitatge com a demostracions de força que “els fatxes no han aconseguit mai”.

2. Saben divertir i dominen l’algoritme

Proyecto Una destaca que un dels punts forts de la ultradreta ha estat saber entretenir i divertir, i posen d’exemple els entorns gamers de plataformes com Twitch: “Generen contingut d’oci. La gent té ganes de desconnectar, i això no s’està tenint en compte des de l’esquerra. L’extrema dreta sap estar en aquests llocs i generar contingut divertit”. Des del col·lectiu, assenyalen que, en canvi, “hi ha comptes molt avorrits de col·lectius i partits d’esquerres, que no es posen en polèmiques ni publiquen continguts d’entreteniment”.

El col·lectiu també identifica la importància de l’humor: “L’altra gran tàctica és convertir-ho tot en un mem. Intentar portar al seu terreny allò que agrada a la gent i fa gràcia. Trump ja ho feia i Ayuso també ho està fent. Ayuso és un mem tota ella”. Proyecto Una també recorda que l’algoritme no és neutral, i que els moviments reaccionaris se n’han aprofitat dedicant-hi molts recursos econòmics: “Vox bombardeja amb continguts durant tot el dia i, si algun d’ells no funciona, no passa res. Fan allò que les plataformes volen: que la gent generi molts continguts i estigui tot el dia connectada. Aquests perfils tan actius reben el beneplàcit de l’algoritme”.

3. Copien molt (i això fa més fàcil anticipar-s’hi)

Una dinàmica habitual de la ultradreta és copiar discursos i pràctiques dels seus equivalents en altres països. Si això es té en compte, és més fàcil anticipar-se a futures tàctiques: “Ens fixem en el món anglosaxó. Hi ha fenòmens que passen allà i que l’extrema dreta copia i importa literalment”, expliquen a Proyecto Una. De fet, també calquen tàctiques dels contraris: “Sempre destaquem que aquesta gent no s’ha inventat res, sinó que ho copia absolutament tot dels moviments socials i les iniciatives de base”.

Un exemple pràctic d’aquesta dinàmica s’ha vist en la recent campanya electoral andalusa, en què la candidata de Vox, Macarena Olona, va criticar l’educació sexual a les escoles comparant-la amb actes de pederàstia. A la Guia pràctica contra l’extrema dreta, la filòsofa brasilera Márcia Tiburi avisa que “dir que l’esquerra és pedòfila és un element fonamental de l’extrema dreta i ha estat clau al Brasil” i que “a l’Estat espanyol, he vist la propaganda que utilitzen al Brasil”.

4. Les emocions importen: la por és clau

Una de les idees que més destaca Márcia Tiburi és la importància de la por en l’ascens de la ultradreta al Brasil: “Bolsonaro és interessant d’analitzar perquè és un mestre d’esfereir la gent, i penso que, justament per aquest fet, ha guanyat al Brasil”. Per a Tiburi, una de les claus va ser que Bolsonaro defensés públicament el torturador de Dilma Rousseff, la presidenta anterior, que havia estat maltractada durant la dictadura militar. “La por de la gent es va anar fent gran”, explica la filòsofa, que demana prestar molta atenció a “la fragilitat psicològica de les masses” per tal d’entendre el feixisme d’avui. En lloc de perdre prestigi social per aquestes declaracions, l’elogi de la tortura li va fer guanyar autoritat: “Moltíssima gent del Brasil pensa que pot sobreviure sent el seu amic o amiga. És un procés de mimetització molt complex, com si patissin una espècie de síndrome d’Estocolm”. Actualment, Tiburi està exiliada precisament per les amenaces de la ultradreta.

Ruth Ben-Ghiat creu que s’ha d'”aprofitar el poder de l’emoció, la comunitat i els símbols”

Proyecto Una explica que jugar amb les emocions és part del comportament en línia de l’extrema dreta d’aquí: “Provoquen indignació i això genera engagement. Fan accions que t’obliguen a reaccionar. Si fas que comparteixin el teu missatge, ja tens la meitat de la feina feta”. Ruth Ben-Ghiat, professora d’Història a la Universitat de Nova York, creu que cal donar-li la volta: “Els demòcrates de tot el món han d’aprofitar el poder de l’emoció, la comunitat i els símbols per arribar a la població emocionalment. No només es tracta de polítiques assenyades, sinó que cal apel·lar al cor i fer-ho amb missatges positius”.

5. Que l’extrema dreta no marqui l’agenda

“Si tenim l’extrema dreta decidint de què es parla, estem perduts”, explica Olga Rodríguez, escriptora i periodista especialitzada en l’Orient Mitjà. La importància de l’agenda és un dels consensos entre els experts consultats al llibre. Si es debat molt sobre inseguretat o terrorisme, per exemple, ho tenen més fàcil que si es parla de sanitat. Cas Mudde, investigador neerlandès en ciències polítiques i autor d’Ultradreta (Saldonar, 2020), pensa que en els últims 20 anys ho han tingut fàcil, però no té per què continuar així: “A partir d’ara, això passarà menys, i ho veiem en matèries com la pandèmia o el canvi climàtic. Tenen postures pròpies, però la seva influència és petita perquè no ofereixen una alternativa”.

“Massa sovint han tractat l’extrema dreta com un espectacle”, lamenta Moha Gerehou

Moha Gerehou destaca que també és important com es parla dels temes: “Massa sovint, han tractat l’extrema dreta com un espectacle”, valora Gerehou, que també ho va viure en primera persona quan era president de SOS Racisme: “Recordo un fenomen molt habitual. Vox feia una proclama racista i, tot seguit, els periodistes contactaven amb nosaltres per tal que hi responguéssim. El titular era la proclama de Vox i nosaltres sempre apareixíem al tercer paràgraf”. Gerehou conclou que el problema de fons és que falta una cultura antiracista i feminista a les redaccions.

6. El racisme els funciona perquè la societat és racista

Una altra de les aportacions de Gerehou és que no es pot entendre l’èxit de les proclames racistes o masclistes de l’extrema dreta sense fixar-se en la part estructural d’aquestes opressions. El periodista explica que això es pot observar en les condicions dels menors migrats o de les treballadores de la llar, que no depenen del que hagi fet l’extrema dreta, però que són “un caldo de cultiu perfecte” que el neofeixisme explota.

Proyecto Una creu que el masclisme ha estat un combustible fonamental per a aquests sectors: “Hi havia un descontentament perquè la masculinitat estava perdent privilegis amb l’auge del feminisme; això va generar un buit existencial en certes persones que l’extrema dreta va detectar i, a partir d’aquí, es va adreçar a aquest públic a qui es presentava com la seva solució”. Si es vol rebaixar la retroalimentació entre l’extrema dreta i les opressions, caldria aprofundir en les transformacions igualitàries de la societat. Gerehou lamenta que els moviments progressistes no sempre ho tenen prou en compte: “El racisme sempre és al cor de l’extrema dreta, però l’antiracisme no sempre és al cor de l’antifeixisme”.

7.  El carrer va abans que les eleccions

Un dels errors habituals a l’hora de pensar en extrema dreta és creure que tot es juga a les urnes. Diversos autors coincideixen a assenyalar que l’onada ultradretana comença molt abans de les eleccions: “Detectava que les persones ja no tenien vergonya de dir que eren racistes. Abans tenien vergonya d’expressar la seva homofòbia i, de sobte, ja no”, explica Márcia Tiburi sobre el clima social previ a l’ascens de Bolsonaro. En aquesta línia, el periodista valencià Miquel Ramos destaca que la batalla pel sentit comú és “el vertader objectiu a conquerir per l’extrema dreta”. Proyecto Una observa aquesta lògica a les xarxes, especialment en missatges dirigits al públic adolescent: “Que joves de 14 anys estiguin familiaritzats amb enviar a fregar les dones, per exemple”.

8. Crear lleis contra l’extrema dreta no sempre funciona

Més enllà del rol dels mitjans i de la societat, els actors polítics democràtics també tenen una responsabilitat. Cas Mudde creu que el problema no és que les idees socialdemòcrates no siguin populars, sinó que els partits no són fiables: “Tota la recerca que s’està fent demostra que hi ha un gran electoral potencial que reclama polítiques progressistes. Moltes d’aquestes persones, però, pensen que els socialdemòcrates no són de fiar i que l’esquerra radical és incompetent”.

Per contra, les lleis pensades per barrar el pas al feixisme, com les que sancionen els discursos d’odi, no sempre són efectives. “No estic a favor de crear noves lleis per restringir la llibertat d’expressió. Un dels motius és que l’Estat utilitzaria aquestes lleis contra l’esquerra”, opina Mark Bray, autor d’Antifa, el manual antifascista (Capitán Swing, 2018). En canvi, Ruth Ben-Ghiat sí que valora la necessitat de tallafocs institucionals, com ara que “la policia i l’exèrcit tinguin programes potents per avaluar i jutjar els extremistes de dreta entre les seves files”, ja que expulsar-los és l’única manera d’“aturar la dinàmica de contagi” de les ideologies de l’odi.

9. Periodisme d’investigació per desemmascarar qui els paga la festa

Fer públic qui finança l’extrema dreta pot ser útil en alguns contextos. D’aquesta manera, es poden evidenciar interessos econòmics o polítics ocults. Ho reivindica especialment Ruth Ben-Ghiat: “El fet de fer-ho públic, així com el periodisme d’investigació, són elements clau perquè desemmascaren el fals populisme”. En el cas del Brasil, per exemple, Márcia Tiburi destaca el rol dels “empresaris del sud que tenen grans cadenes de supermercats”.

Jordi Borràs creu que l’antifeixisme “s’ha de fer des de tots els fronts” i amb “un aprenentatge constant”

A l’Estat espanyol, tots els partits polítics amb representació se sustenten majoritàriament amb fons públics, de manera que la importància dels mecenes és menor. En tot cas, Proyecto Una demana fixar-se en com es finança la màquina comunicativa a les xarxes que no sempre està directament vinculada a Vox, i assenyala “grupuscles com Hazte Oír, o fins i tot El Corte Inglés, el president d’Union i les germanes Koplowitz”. 

10. Tu també has de fer-hi alguna cosa

El fotoperiodista Jordi Borràs recorda que aquesta lluita “s’ha de fer des de tots els fronts” i que “hi ha d’haver un aprenentatge constant” sobre qui són i què fan els diferents actors ultradretans. Moha Gerehou insisteix en la necessitat de passar a l’acció: “No ens quedem únicament en el fet de generar coneixement antifeixista; activem aquest pas cap a l’acció i organització”. Gerehou explica que es pot contribuir “amb accions tan fàcils i quotidianes com respondre davant d’un mem o d’un comentari racista que es faci en un grup de WhatsApp” o “en situacions racistes que es donen entre entorns d’amics i parelles i en què s’acostuma a callar”. Miquel Ramos reivindica que el teixit veïnal pot ser una eina molt potent: “Poc marge queda per a l’extrema dreta als barris organitzats amb un ample i ferm teixit associatiu on ni l’origen, ni la religió, ni el color de pell són un estigma”. Proyecto Una hi posa exemples: “Hem de reivindicar que reciclar, defensar el comerç de barri o preparar la festa major amb els veïns també és antifeixisme”.