Crític Cerca
Perfils

Els orígens d’Ignacio Garriga, el diputat català de Vox

Les enquestes apunten que el partit 'ultra' millorarà els seus resultats en les eleccions del 10-N. Qui és i d'on ve el seu líder a Catalunya?

06/11/2019 | 19:00

Ignacio Garriga, en un míting a Badalona el 2018 / ACN

[Si quieres leer este artículo en castellano, clica aquí]

És negre, però participa activament en xerrades i col·loquis amb blancs supremacistes que als estadis de futbol criden “Negros no, España no es un zoo“. Es declara nacionalista espanyol i l’emociona escoltar els seus líders Santiago Abascal i Javier Ortega Smith-Molina recitant el brindis als Terços de Flandes del personatge de Marquina anomenat Diego Acuña de Carvajal, però oblida que per les seves venes corre sang d’una família nacionalista flamenca, d’aquells que els van derrotar. Ignacio Garriga va aconseguir la seva acta de diputat al Congrés com a cap de llista de Vox a Barcelona el 28 d’abril passat, i es va convertir en el primer diputat ultradretà i negre en la història de Catalunya. Ara, la majoria d’enquestes indiquen que el partit d’extrema dreta pot millorar ostensiblement els seus resultats en la repetició electoral del 10-N, també a Catalunya. CRÍTIC revela en aquest article els orígens familiars del líder català de Vox i posa la lupa sobre la seva activitat parlamentària i les seves vinculacions polítiques amb elements històrics de l’extrema dreta.

Els orígens guineans de Garriga Vaz de Concicao

La història de la nissaga familiar d’Ignacio Garriga Vaz de Concicao és poc comuna. S’ha publicat en diversos mitjans que Garriga té una família formada per cinc germans. No és així stricto sensu. El diputat de Vox només té un germà, anomenat Pablo, economista, fill de la seva mateixa mare, Clotilde Vaz de Concicao Morlay. Els altres tres només són germans de pare.

Rafael Garriga Kuijpers, el pare d’Ignacio Garriga, complirà 87 anys el pròxim 11 de novembre. Es va casar per primera vegada a Barcelona amb Carmen Ferreiro, una senyora que va morir el 1977 als 43 anys. D’aquell matrimoni en va tenir tres fills, nascuts als anys seixanta: Esmeralda, Gema i Rafael. Anys després, en la dècada dels anys setanta, el vidu Rafael Garriga es va casar amb la guineana Clotilde Vaz de Concicao, amb la qual va tenir dos fills. El gran, Pablo, nascut al juny del 1980, i set anys després naixeria Ignacio, el dirigent actual de Vox.

Garriga: “Tant me fa que siguin xinesos, negres o blancs, sempre que vinguin a Espanya de manera ordenada”

Per a molts, crida l’atenció que Garriga, sent una persona de color, tingui un ideari ultradretà. Algunes declaracions de l’exdiputat de Vox i aspirant a la reelecció pretenen treure importància al problema migratori i el situen en un estricte assumpte administratiu. Així, Garriga apel·la a la seva condició de nacional espanyol, en tant que nascut a Espanya, i a la de la seva mare, Clotilde Vaz de Concicao, que, òbviament, en haver nascut al febrer del 1947, 21 anys abans de la independència de Guinea Equatorial, conserva la nacionalitat espanyola.

És a dir, que la seva visió sobre la naturalesa de les migracions no té una connotació racial, sinó nacional. Com a catòlic —així ho ha dit reiterades vegades—, “jo no tinc problemes amb les races: tant me fa que siguin xinesos, grocs, negres o blancs, sempre que vinguin a Espanya de manera ordenada“.

A l'esquerra, esquela de la primera dona del pare d'Ignacio Garriga, publicada a 'La Vanguardia' el 1977. Garriga és fill d'un segon matrimoni amb la guineana Clotilde Vaz de Concicao. A la dreta, esquela de l'àvia de Garriga, Carlota Kuijpers, la connexió amb la branca flamenca de la família, publicada al gener del 1953 a 'La Vanguardia'. ARXIU CRÍTIC

La connexió dels Garriga Kuijpers amb el nacionalisme flamenc

Garriga prové d’una família burgesa de tradició catalana. L’avi d’Ignacio, Rafael Garriga Roca, forma part de la història de Catalunya com a enginyer industrial i com a persona clau, al costat del seu germà Antonio, del desenvolupament dels productes de reproducció de la fotografia. La mateixa Enciclopèdia Catalana l’inclou entre les persones rellevants que van viure a cavall entre el segle XIX i el segle XX.

Segons aquestes dades, Garriga Roca (Barcelona 1896-1969) es va especialitzar en fotoquímica i tecnologia fotogràfica. Va ocupar diversos càrrecs a la Junta de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona (1928-1963) i va ser catedràtic a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1942). El 1920 va fundar una empresa fotogràfica, que el 1928 es va transformar en Indústria Fotogràfica Nacional, SA, Infonal. Va publicar diversos tractats i articles, va editar El Progrés Fotogràfic i és autor d’un Curs de fotografia (1921), editat pel CADCI, i de Manipulacions fotogràfiques (1922). Es dóna el cas que el CADCI, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, va ser una associació política i social de marcada tendència catalanista.

L’empresa Infonal es va aixecar amb el suport d’altres socis: Higinio Negra Vivé, que exerciria de director comercial, i Photo Produits Gevaert, l’empresa flamenca belga fundada per Lieven Gevaert i gestionada conjuntament amb la seva mà dreta en els negocis i amb qui compartia el seu compromís nacionalista, Hendrik Kuijpers. Al principi del segle XX, Gevaert va donar suport i va finançar diverses iniciatives proflamenques, però es va mantenir fora de la política partidista. Els seus objectius principals van ser la neerlandització dels negocis i el desenvolupament d’una bona educació en llengua neerlandesa com a brou de cultiu per a una elit flamenca. Quan es va fundar el Vlaams Economisch Verbond el 1926, a Anvers, Gevaert va acceptar-ne la presidència.

En aquestes mateixes dates, l’enginyer català Rafael Garriga contrauria matrimoni amb Carlota Kuijpers, família del seu soci i amic Hendrick Kuijpers, qui de facto exercia el control de l’empresa Gevaert, atès el delicat estat de salut del fundador. Les noces inicialment eren previstes per al 28 de juny de 1928, però es van haver d’ajornar perquè Rafael Garriga va patir un terrible accident en despenjar-se l’ascensor on es trobava, i va haver de fer front a una dura convalescència que es va perllongar durant dos anys.

A l'esquerra, una de les publicacions de l'enginyer industrial i empresari de la reproducció fotogràfica Rafael Garriga, avi del diputat de Vox. A la dreta, esquela de Garriga avi, on consta la seva filiació empresarial a l'empresa Infonal. ARXIU CRÍTIC

Impulsors d’Agfa a Espanya durant els anys seixanta

Després del parèntesi de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, els Garriga i el seu soci Kuijpers van reprendre l’activitat empresarial, buscant com a objectiu consolidar i enfortir la seva empresa, i van posar el punt de mira en les indústries Agfa. Així, el 1960, es va establir a Espanya Gevaert Espanyola i quatre anys més tard es fusionarien Agfa i Photo Produits Gevaert, per crear el grup Agfa-Gevaert. Aquesta decisió comporta, també a Espanya, la creació d’Agfa-Gevaert, SA, creada el 26 de març de 1966.

Durant el nazisme, Agfa va formar part del conglomerat d’empreses al servei del III Reich, dissolt després de la Segona Guerra Mundial

Durant el nazisme i la Segona Guerra Mundial, Agfa va formar part del conglomerat d’empreses al servei del III Reich anomenada IG-Farben, fundada el 1925, que produïa tota mena de productes per a la maquinària de guerra de Hitler, entre altres coses, el Zyklon B, utilitzat per matar massivament éssers humans a les cambres de gas dels camps d’extermini nazis.

El 1951, després de la Segona Guerra Mundial, el conglomerat IG Farben va ser dissolt pels aliats després del judici celebrat a Nuremberg entre el 1947 i el 1948, pel fet que, a més de la seva activitat, va utilitzar treball esclau en els seus processos de fabricació. Per això, a causa de la severitat dels crims de guerra comesos per IG Farben, els aliats van considerar que l’empresa estava massa corrompuda per permetre-li seguir existint, i després del procés judicial internacional van ordenar desmembrar el consorci. Moltes d’aquestes empreses van ser recomprades pels seus antics propietaris pronazis, que no serien condemnats.

És el 1964 quan es formalitza la unió entre les dues companyies, tot creant Agfa-Gevaert, acordada entre els directius absolts d’Agfa que van col·laborar a IG Farben. Només un d’ells va ser condemnat: un directiu d’Agfa i membre del Partit Nazi des del 1933, Friedrich Gajewski, entre altres fets, per ordenar a la Gestapo l’execució d’un altre directiu jueu de l’empresa. Gajewski moriria, precisament, un any després de la fusió de Gevaert.

Enrique Garriga Kuijpers, oncle d’Ignacio Garriga —germà del seu pare—, va ser la persona escollida pel seu avi Garriga Roca per incorporar-se com a director general a Agfa Gevaert, SA. Enrique va morir al febrer del 2006, havent abandonat el 1993 el càrrec d’apoderat de la companyia. Després de la seva mort, Rafael Garriga Ferreiro, el germanastre del dirigent de Vox, es va incorporar al grup Agfa Gevaert. El 2008, ho va fer com a apoderat del grup; el 2017, també com a apoderat de la sucursal a Espanya d’Agfa Graphics NV, i al juliol d’aquest any 2019, com a representant de la sucursal a Espanya d’Agfa NV. Cap altre membre de la família Garriga no forma part del grup.

Ignacio Garriga en una imatge davant del Congrés dels Diputats / VOX

Escassa activitat parlamentària i anticatalanisme per bandera

Però, més enllà dels seus orígens, quin balanç polític pot fer-se del pas d’Ignacio Garriga pel Congrés? Després de la constitució d’aquesta fallida XII legislatura parlamentària, Garriga, dentista de professió, va ser col·locat pel seu partit com a portaveu adjunt de la Junta de Portaveus; portaveu de la Comissió de Sanitat, Consum i Benestar; portaveu adjunt i vocal durant set dies de la Comissió de Ciència, Innovació i Universitats i, finalment, portaveu de la Comissió Parlamentària de Drets de la Infància i l’Adolescència. Però el diputat de Vox per Barcelona ha tingut una escassa productivitat parlamentària durant aquesta legislatura. Els seus sis mesos a l’hemicicle no han estat precisament brillants. Només una intervenció en un ple per enfrontar-se amb el ministre de l’Interior, Grande-Marlaska. La seva pregunta, “Expulsarà el Govern la Guàrdia Civil de Galícia, de Navarra, del País Basc i de Catalunya?”, va ser resposta pel ministre amb un simple “no”.

Garriga només ha formulat sis preguntes parlamentàries durant la legislatura passada, sempre amb l’anticatalanisme per bandera

Les seves poques intervencions les va dedicar a temps complet a qüestionar les demandes socials, culturals i lingüístiques catalanes, i a exigir més presència de les forces policials de l’Estat espanyol a Catalunya. L’objectiu de Garriga era aprofundir en la suposada escassa presència dels cossos policials de l’Estat espanyol a Catalunya, apel·lant a incrementar-ne els efectius, encara que la seva intervenció, la primera i única a l’hemicicle, la va fer en un evident estat de nerviosisme i de màxima excitació —”fuerzos” y “cuerpas”, va arribar a dir—, mentre era observat pels seus correligionaris del galliner.

Si analitzem les sis úniques preguntes parlamentàries que ha formulat, observem que totes van quedar aparcades pel fet d’estar caducades i presentades en la seva majoria a finals de setembre. Però pràcticament totes tenien un objectiu comú: criminalitzar l’acció política dels partits independentistes catalans, així com la gestió cultural, educativa i lingüística que empara el mateix Estatut d’autonomia.

Garriga ha preguntat al Govern espanyol sobre les “mesures davant l’ús fraudulent de càrrecs reservats al Govern de la nació per membres del Govern de la Generalitat de Catalunya” o sobre “mesures previstes per posar fi a la violència política que pateixen persones o entitats contràries a la independència de Catalunya”. En l’àmbit educatiu, també ha preguntat al Govern espanyol sobre “mesures que s’adoptaran per garantir que els llibres de text dels escolars no estiguin subjectes a manipulacions historicopolítiques“, sobre “mesures previstes per garantir l’ús del castellà com a llengua oficial de l’Estat per part de la Cambra de Comerç de Barcelona” —actualment en mans d’una candidatura independentista avalada per l’ANC— i sobre “mesures previstes per aclarir els fets ‘esdevinguts’ per la Generalitat de Catalunya i la Plataforma per la Llengua sobre l’espionatge a alumnes i professors al pati de 50 col·legis catalans”. Cap d’aquestes preguntes es va tramitar finalment.

Ignacio Garriga amb Xavier García Albiol i Cake Minuesa en un acte al Club Empel, local d'extrema dreta hereu del Casal Tramuntana / ARXIU CRÍTIC

Fotos amb Royuela i els hereus del Casal Tramuntana

Ja amb l’acta de flamant diputat de Vox a les Corts Espanyoles per Barcelona, ​​Ignacio Garriga no ha tingut cap problema a prodigar-se en els ambients més significats de l’espanyolisme a Catalunya. Són conegudes les relacions dels líders de Vox amb els autodenominats GDR (Grups de Defensa i Resistència), integrats per elements violents d’extrema dreta, de funcionament clandestí, i en els quals participen sovint membres de les forces de seguretat, com ha quedat acreditat en diversos comunicats i informes dels Mossos d’Esquadra.

El diputat de Vox ha pronunciat una xerrada en un local obertament feixista: el Club Empel de Barcelona

També el diputat català de Vox, que aspira a la reelecció i que repeteix tàndem amb l’històric fuerzanovista Juan José Aizcorbe, tal com va revelar CRÍTIC, ha pronunciat xerrades o presentat llibres en locals obertament feixistes, identitaris i supremacistes com ara el Club Empel, hereu del neonazi Casal Tramuntana, clausurat el 2014 després d’una intensa campanya veïnal.

Al Club Empel, acompanyat pel seu cosí Joan Garriga Doménech —exdirigent de la Plataforma per Catalunya i actualment imputat per diversos delictes al costat de membres de la direcció de Vox a Barcelona—, ha compartit moments amb la flor i nata de l’extrema dreta catalana, juntament amb el descavalcat Xavier García Albiol, expresident del PP de Catalunya, o amb el no menys conegut Cake Minuesa, col·laborador de mitjans com Ok Diario o Intereconomía, recentment detingut pel fet de forçar l’entrada al Valle de los Caídos per col·locar càmeres amb la intenció de gravar l’exhumació del dictador Franco.

A l'esquerra, Ignacio Garriga en una trobada del Club Empel al costat del seu cosí Juan Garriga, a la dreta de la imatge. A la foto de la dreta, durant la mateixa trobada, veiem amb corbata Mauricio Royuela, fill del 'subhaster' ultradretà Alberto Royuela, que és qui està assegut a la dreta de tot de la imatge / ARXIU CRÍTIC

El Club Empel, segons recull en diversos reportatges La Directa, està impulsat per Javier Barraycoa, president de Somatemps. I entre els socis es troba Maurici Royuela, un dels fills del subhaster Alberto Royuela, exsecretari general de l’Hermandad Nacional de la Guardia de Franco. Les connexions de Royuela amb el món ultra més violent es remunten als anys de la Transició, com van documentar àmpliament publicacions com Interviú o Diario 16. Els autors de l’atemptat contra la revista El Papus es reunien en un pis de la seva propietat, segons va publicar el diari El País. Un any abans de l’atemptat de l’organització terrorista Triple A contra la revista el 1977, Royuela hauria proferit amenaces contra els seus redactors.

L’altre fill del subhaster, Santiago Royuela Samit, també membre històric de l’afició radical del Reial Club Deportiu Espanyol, las Brigadas Blanquiazules, ja va ser processat i condemnat per terrorisme a la meitat de la primera dècada del segle XXI per la col·locació d’un artefacte explosiu al març del 2001 en un concert del músic basc Fermin Muguruza a les Cotxeres de Sants de Barcelona.

Per això no és estrany que, després d’obtenir el seu escó, Garriga fos felicitat el mateix 28 d’abril d’aquest any per David Duke, líder històric del Ku Klux Klan des dels Estats Units, i amic personal de Pedro Varela, que va actuar d’amfitrió i editor del racista per a la presentació del seu llibre Supremacismo judío. El poder judío en la sombra. En descàrrec, Ignacio Garriga va afirmar a El Español que “no sé els motius que l’han portat a felicitar-nos. Vull creure que per la seva afinitat amb Trump o perquè també està en contra de l’establishment […]. Ens ha felicitat ell a nosaltres, no a l’inrevés”.

*Fe d’errades: En el text inicial hi deia que Carlota Kuijpers era germana de Hendrick Kuijpers quan és una familiar.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació