Crític Cerca
Reportatges

“Catalunya catalana”: d’on ve i què pensa Sílvia Orriols?

El sector ultradretà que es defineix com a independentista, marginal al llarg dels últims 40 anys, viu el seu moment de glòria amb la irrupció d'Aliança Catalana a Ripoll

16/06/2023 | 15:14

Sílvia Orriols, candidata d'Aliança Catalana / ARXIU

Una de les notícies del 28-M va ser la irrupció de l’extrema dreta espanyolista de Vox en molts ajuntaments. Però no només va passar això: a Ripoll, la candidatura d’Aliança Catalana, encapçalada per Sílvia Orriols i amb un discurs obertament xenòfob, va ser la llista més votada i governarà la ciutat després que Junts, ERC, PSC i CUP no hagin aconseguit posar-se d’acord per bastir una majoria alternativa. La capital del Ripollès, de fet, ha esdevingut la ciutat més poblada de l’Estat espanyol on ha guanyat una candidatura ultradretana. El municipi més gran on ha guanyat Vox és Nàquera, al País Valencià, que té 7.700 habitants. Ripoll en té 10.900. A més, el Front Nacional de Catalunya (FNC) ha aconseguit dos regidors a Manresa i la victòria al poble de la Masó (Alt Camp).

Orriols representa l’emergència d’un espai similar a la xenòfoba Plataforma per Catalunya de Josep Anglada (que, per cert, ha tornat a obtenir representació a Vic amb la candidatura Som Identitaris). Amb una diferència: Anglada havia militat a Fuerza Nueva, i Orriols es reivindica de forma oberta com a nacionalista, independentista i hereva de Daniel Cardona, dirigent de Nosaltres Sols als anys trenta. El seu discurs fa una esmena a la totalitat a la política de Junts, d’ERC i de la CUP en la gestió del procés.

L’extrema dreta catalana, minoritària al llarg de la història, viu el seu moment de glòria mediàtica. Però quins són els orígens d’Aliança Catalana i la seva líder? Quins precedents té? Quines són les claus del seu pensament? Ho analitzem amb els periodistes Xavier Rius Sant i Miquel Ramos, especialistes en el món ultra, i Arnau Urgell, periodista de Nació Digital, veí de Ripoll des de fa anys i coneixedor de la política local del Ripollès.

Sílvia Orriols amb els regidors electes d'Aliança Catalana / ACN

D’on surt Aliança Catalana i com ha guanyat les eleccions?

L’origen d’Aliança Catalana cal buscar-lo el 2019, quan Sílvia Orriols va aconseguir per primer cop una acta de regidora a Ripoll amb la candidatura del Front Nacional de Catalunya. El 2019, amb la sigla del Front, Orriols va obtenir 500 vots. Cal tenir en compte que aquell any també va concórrer a la capital del Ripollès una altra llista de tall xenòfob, Som Catalans, liderada per una excandidata de la Plataforma per Catalunya, que va aconseguir 112 vots i cap acta de regidor. L’alcalde va acabar sent Jordi Munell, de Junts, que va ser escollit gràcies a l’abstenció del PSC… i de la mateixa Sílvia Orriols.

Ben aviat, però, Orriols va deixar el Front per formar el seu propi partit. Ho va fer, segons va dir, per discrepàncies sobre com enfocar el fenomen migratori (a la pràctica, el discurs d’Orriols sobre la “islamització” de Catalunya era de vegades més dur que el del Front). Tot i això, no va retornar l’acta de regidora, i ha fet política municipal durant quatre anys. Ha protagonitzat polèmiques: el 2020, el president de l’associació islàmica Annour la va denunciar per un presumpte delicte d’odi pel fet de considerar que volia trencar la convivència. La causa, però, va acabar arxivada.

Arnau Urgell, periodista de Nació Digital, explica que “a partir del moment en què va entrar a l’Ajuntament, la seva presència es va anar normalitzant, i ha arribat a les eleccions com un partit més”. El 28 de maig passat, Aliança ha obtingut 1.401 vots, i així ha esdevingut la força més votada de Ripoll i ha doblat el suport del segon partit en nombre de sufragis, Junts.

Aliança Catalana també ha impulsat una candidatura fracassada a Girona amb un exregidor de CiU

El partit d’Orriols, però, no s’ha presentat només a Ripoll. També ho ha fet a Manlleu (a la comarca veïna d’Osona), on ha aconseguit un 5,7% dels vots i un regidor, i a la Ribera d’Ondara, un petit poble de la Segarra, on ha obtingut un regidor. Un element que ha passat desapercebut és que, en les setmanes prèvies al 28-M, Orriols va formalitzar un acord amb una candidatura de la ciutat de Girona, Girona x Girona, liderada per l’exregidor de CiU Quim Oliva. Finalment, Orriols va retirar el suport a la llista d’Oliva i Girona x Girona es va estavellar i va quedar en últim lloc, amb només 133 vots.

No hi ha xifres públiques sobre la despesa de la campanya electoral, però ha estat molt completa i ha destacat per sobre de la resta: banderoles, cartells, gestió professional de xarxes socials… El setmanari local El Ripollès va publicar en portada un anunci de la seva candidatura pocs dies abans de les eleccions. “Pel que fa a impactes de campanya clàssics, han tingut una presència igual o superior a la resta dels partits que tenen referents nacionals”, afirma Urgell.

Els candidats del PSC, de Junts, de la CUP i d'ERC a Ripoll / ACN

La desfeta de l’espai convergent a Ripoll, clau de la victòria d’Orriols

Ripoll ha estat governat des del 1995 de manera ininterrompuda per CiU, a vegades amb majories absolutes contundents. Però una causa de l’èxit electoral d’Aliança és la desfeta de l’espai convergent, que el 2019 va guanyar les eleccions amb 2.263 vots i que en aquesta ocasió es presentava dividit en dues candidatures. La candidata que es presentava per la sigla de Junts, Manoli Vega, era el primer cop que liderava la llista. En canvi, els partits d’esquerres de Ripoll no han obtingut uns mals resultats tenint en compte el context general. ERC ha perdut 176 vots, però s’ha quedat amb els mateixos regidors; el PSC n’ha perdut 219 i ha baixat un regidor, i la CUP reuneix pràcticament els mateixos suports (guanya 5 vots).

El percentatge de població estrangera a Ripoll és del 13%, lluny del 28,8% de Vic o del 24,1% de Manlleu

La divisió i el pobre resultat de Junts, sumats al descens de la participació, ha facilitat la victòria d’Aliança, que no només ha sumat antic vot convergent, sinó que també n’ha pescat en altres espais. Arnau Urgell destaca que el partit d’Orriols ha guanyat en totes les meses electorals de la ciutat de Ripoll. “Han estat primera força fins i tot al barri de Sant Pere, on històricament el PSC guanyava o treia bons resultats. Ara ho ha fet Aliança Catalana; això sí, només per dos vots”.

Ripoll, a diferència de Vic o de Manlleu, no és un municipi amb una forta segregació urbana i la població migrant està repartida de manera prou homogènia per tots els barris. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), la proporció de població estrangera resident a la capital del Ripollès l’any 2022 era del 13,3%, lluny del 28,8% de Vic o del 24,1% de Manlleu (el percentatge del global de Catalunya és del 21%). La segregació urbana és més clara a Manlleu, on el barri de l’Erm, el més poblat de la ciutat, concentra un 55% de població d’origen migrant, segons dades de la Diputació de Barcelona.

Sílvia Orriols als jutjats de Ripoll / ACN

Sílvia Orriols: “Jo militava a la branca d’esquerres d’Estat Català”

Una de les claus de l’èxit d’Aliança Catalana és el carisma i la capacitat comunicativa de la seva líder, Sílvia Orriols. Miquel Ramos, periodista especialitzat en extrema dreta, la defineix com una persona “intel·ligent i hàbil a les xarxes, però que també ha fet feina a peu de carrer”. Orriols, en la seva biografia, es defineix com a “mare de cinc catalans”. Ha treballat, segons diu, de cambrera, botiguera i peó a la línia de producció de diferents empreses, i des del 2006 fins ara, d’administrativa.

En un post al seu perfil de Facebook que recull Jaume Renyer al seu blog, Orriols afirma que amb 14 o 15 anys va entrar a les JERC i, més tard, va saltar a Estat Català, formació amb la qual va ocupar el número 7 de la llista de les europees del 2004. Ella afirma que, en aquell moment, “hi havia dues branques del partit, la històrica i la d’esquerres. Curiositats de la vida, jo militava a la branca d’esquerres”.

Durant els anys noranta, Estat Català va patir la infiltració d’un grup de neonazis catalanistes provinents dels Boixos Nois

En realitat, però, l’Estat Català dels anys 2000 sortia d’una època convulsa i distava de ser l’organització liderada durant els anys trenta per Francesc Macià. Al principi dels anys noranta, les joventuts del partit, llavors extraparlamentari, van patir la infiltració d’un grup de caps rapats neonazis catalanistes provinents de les files dels Boixos Nois, els seguidors ultres del Barça. Així ho explica l’historiador Carles Viñas al llibre Skinheads a Catalunya (Columna, 2006). Una gran part d’aquest sector seria expulsat l’any 1999 i alguns d’ells acabarien fundant l’any 2000 el partit ultra Unitat Nacional Catalana (UNC). Els fundadors d’UNC registrarien també al seu nom la sigla del Front Nacional de Catalunya, amb la qual s’acabaria presentant Orriols a les eleccions.

Orriols també va formar part del col·lectiu L’Intransigent de Catalunya, un grup de Ripoll que, entre altres accions, es dedicava a retirar plaques en castellà dels edificis, com queda constància en aquesta notícia del 2006. El col·lectiu, segons explica Nació Digital, també editava un fanzín polític d’orientació “nacionalista i essencialista”.

De les concentracions antirepressives de Ripoll a 8TV

L’ascens polític d’Orriols, però, no es produeix fins als anys del postprocés. L’avui alcaldable va esdevenir una de les oradores habituals de les concentracions independentistes de Ripoll posteriors als fets del 2017. Les seves intervencions se centraven a assenyalar davant l’auditori les suposades renúncies dels partits independentistes, amb un discurs molt dur que va generar el rebuig de la CUP o dels CDR. Però les seves intervencions, enregistrades amb telèfon mòbil, es van viralitzar i difondre per WhatsApp.

Durant les últimes setmanes, les intervencions d’Orriols a 8TV s’han viralitzat a les xarxes. Abans, el 2021, ja va aparèixer al programa Catalunya opina. Així mateix, la seva intervenció en el programa de 8TV La gran contradicció, prèvia al 28-M, va tenir un paper important en l’estratègia de xarxes de la campanya d’Aliança Catalana. Les últimes setmanes, les seves aparicions a 8TV s’han fet més habituals i han consolidat la seva figura, amb la intervenció inclosa de referents de la cadena com la periodista Pilar Rahola. I el debat sobre la política local de Ripoll s’ha fet habitual en les tertúlies i taules d’anàlisi de ràdio i de televisió.

Miquel Ramos creu que alguns mitjans de comunicació han mantingut una “perversa equidistància” amb l’extrema dreta catalana, “igual que va passar a Itàlia amb Salvini o a Grècia amb Alba Daurada”. “S’està repetint fil per randa el mateix guió legitimador que hi ha hagut en altres casos: considerar que les seves opinions són tan respectables com qualsevol altra i donar-los un micro perquè s’expressin, fins i tot quan diuen que volen destruir drets”. El pas següent és quan els mitjans constaten que aquesta mena de figures “generen audiència i clics”, i llavors “els conviden cada setmana”. Ramos destaca també la importància de comptar amb una sèrie de “col·laboradors necessaris” que diuen que “no n’hi ha per a tant”. “Sovint són homes blancs amb projecció pública i situació de privilegi”, hi afegeix.

L’ideari d’Aliança: islamofòbia i “independentisme plis-plas”

El periodista Xavier Rius Sant identifica tres claus en el discurs d’Aliança Catalana: en primer lloc, un discurs sobre la immigració que Rius considera “d’ultradreta”. “Diuen que els immigrants reben més ajudes, que se’ls donen pisos… El mateix relat que empra l’extrema dreta arreu d’Europa”. Miquel Ramos coincideix en l’anàlisi: “Les bases del seu pensament són els eixos on l’extrema dreta ha tret rèdit arreu, no només a Catalunya. Ha fet una campanya focalitzada en la inseguretat i en la islamofòbia”. Ramos creu que l’exemple més proper és Josep Anglada i la Plataforma per Catalunya a Vic l’any 2011. “És un calc de la mateixa estratègia, traslladada a la Catalunya del postprocés”.

El discurs municipal d’Aliança Catalana ha posat més èmfasi en la immigració que en la independència

Aquest discurs refractari amb la immigració, però, es completa amb una dosi d’independentisme abrandat. “És la barreja d’un independentisme de plis-plas, fem la DUI i aixequem fronteres, lligat amb teories conspiranoiques com la que el CNI va permetre l’atemptat del 17 d’agost de 2017″, diu Xavier Rius. Segons Orriols, el procés va ser una “aixecada de camisa” i “una farsa”, i els polítics es van “lliurar” a les autoritats espanyoles. Un discurs que no és patrimoni exclusiu d’Aliança Catalana i que també han difós a les xarxes socials tant comunicadors com polítics de signe ideològic divers.

Cal dir, però, que aquest discurs nacionalista ha estat modulat pel partit en la campanya de les municipals. A Ripoll, la propaganda electoral que va arribar a les cases posava èmfasi a criticar la gestió de l’Ajuntament en àmbits com la immigració, les ocupacions i la inseguretat. Arnau Urgell explica que “no parlaven en cap cas de la llengua, del procés o del 155”. Això els ha permès arribar tant al votant tradicional de CiU que en els últims anys ha fet el pas a l’independentisme com a persones que mai votarien un partit sobiranista i que han apostat per Orriols en clau local.

La notícia de 'La Vanguardia' sobre el funeral dels germans Badia / ARXIU CRÍTIC

Els antecedents: del CEDADE “regionalista” al nou Front Nacional de Catalunya

L’extrema dreta sempre ha estat residual dins de l’independentisme. Els flirtejos d’algunes personalitats i organitzacions durant els anys trenta han estat objecte de controvèrsies eternes, amb personatges polèmics com els germans Badia, reivindicats pel nacionalisme més intransigent i odiats pel moviment llibertari. El cert, però, és que la consolidació del sistema polític de la Transició va relegar aquestes opcions a la marginalitat. L’ou de la serp, però, sempre hi ha sigut.

Dues persones clau relacionades amb aquest àmbit són Xavier Andreu Prat i Jordi Casacuberta Pérez. Tots dos van coincidir a Estat Català durant els anys noranta, l’etapa en què aquesta organització va flirtejar amb el neofeixisme, i van abandonar el partit el 1999. Casacuberta explica, en una carta enviada a l’exmilitant d’ERC Jaume Renyer que ell va fer públic al seu blog que va deixar el partit per divergències amb l’històric dirigent d’Estat Català Josep Planchart: “Planchart volia mantenir el partit com a cosa residual i nosaltres volíem modernitzar-lo i enfortir-lo”, deia. 

Casacuberta, juntament amb altres militants, va registrar llavors la sigla històrica del Front Nacional de Catalunya (de fet, ell consta com a president del partit al registre del Ministeri de l’Interior). Però, tal com explica, va decidir hivernar-les: “Ens vàrem adonar que, en aquell moment [l’any 2000], el Front National de Le Pen estava agafant molta força i això feia que les sigles FNC no fossin les més adients”. Per aquest motiu van idear una nova sigla: Unitat Nacional Catalana (UNC). 

Des de l’independentisme d’esquerres s’ha considerat “una usurpació” l’ús de la sigla del Front per persones d’extrema dreta

El president d’UNC va ser Xavier Andreu, que havia estat militant del Cercle Espanyol d’Amics d’Europa (CEDADE), l’organització neonazi liderada pel llibreter Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa i condemnat en diverses ocasions per fer apologia de l’Holocaust. Andreu va arribar a escriure a les revistes del CEDADE durant els anys vuitanta, com apunta al seu blog el periodista Xavier Rius. En un dels articles, Andreu apuntava que “el nacionalsocialismo es regionalismo”. Cal dir que, segons recull la revista El Temps en aquest reportatge, en una entrevista feta el 2006, Andreu renegà del “nazisme, el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme”.

UNC es va dissoldre el 2014. Poc abans, però, els seus impulsors havien decidit fer reviure el Front. El 2013, van presentar públicament la formació en un acte en què Casacuberta va estar escudat per Moisès Font, exregidor de la xenòfoba Plataforma per Catalunya a Olot. No va ser fins al 2019, però, que la sigla del Front va reaparèixer a Ripoll i posteriorment, el 2021, en les eleccions al Parlament. El cap de llista per Barcelona va ser Albert Pont, del Cercle Català de Negocis, però els resultats van ser minsos (un 0,18% dels vots i cap escó). En les eleccions municipals de fa quatre anys va aconseguir sis regidors, quatre al poble de la Masó (on va guanyar per majoria absoluta) i dos a Manresa. Des de l’independentisme d’esquerres, veus com el diputat de la CUP Albert Botran han considerat una “usurpació” l’ús de la sigla del Front per part de persones properes a l’extrema dreta.

Portades de la revista 'Pàtria' / ARXIU

El “pensament 33”: Catalunya catalana, valors occidentals i creus de Sant Jordi

UNC va estar activa del 2000 al 2014 i, tot i no tenir un impacte polític directe (mai no es va arribar a presentar a unes eleccions catalanes), va assentar les bases ideològiques del que es podria denominar el “pensament 33”, en analogia amb el concepte “Catalunya catalana”. El 3 representa la C, la tercera lletra de l’alfabet. Així doncs, CC equival a “Catalunya catalana”. Cal dir que entre els col·lectius neonazis s’empra també la xifra 88, amb referència a la vuitena lletra de l’abecedari, la h, per generar un anagrama de “Heil Hitler”. Un altre dels lemes etnicistes que va emprar va ser “parla català o emigra”.

L’extrema dreta identitària recela d’una immigració “indiscriminada i massiva” i aposta per una Europa “culturalment occidental”

En els textos teòrics del partit, que poden recuperar-se en la revista Pàtria, UNC recelava d’una immigració “indiscriminada i massiva” i apostava per una Europa “formada per nacions culturalment occidentals, i no permetre l’entrada de països que no formin part de la nostra visió del món”. Això sí: sempre partint d’un independentisme que es presentava sense ideologia i amb vocació transversal.

UNC també va contribuir a normalitzar una sèrie de referents i símbols avui habituals en l’imaginari independentista més contundent, però que durant els anys noranta i 2000 eren minoritaris i poc reivindicats. En el camp simbòlic, per exemple, destaquen la creu de Sant Jordi, la bandera negra amb la creu de Santa Eulàlia o el fènix (que feia servir, per exemple, el col·lectiu Els Intransigents de Catalunya, on militava Sílvia Orriols). La creu de Sant Jordi és reinterpretada en els escrits d’Unitat Nacional Catalana com una ensenya de la “reconquesta” davant dels sarraïns i com a “ensenya de combat i identitat”.  

L’independentisme identitari també ha rebuscat en la mitologia per forjar referents. Un d’ells ha estat la figura d’Otger Cataló, un guerrer llegendari que al segle VIII hauria expulsat els sarraïns amb l’ajuda dels Nou Barons de la Fama. I precisament és a Gombrèn, al Ripollès, on se situa l’origen d’aquest mite. De fet, Unitat Nacional Catalana va celebrar durant l’època en què va estar activa un aplec al santuari de Montgrony, on se suposa que Cataló hauria jurat davant de l’altar de la Mare de Déu reconquerir Catalunya. La Mare de Déu de Montgrony, per cert, és una verge negra.

Fe d’errades: en una primera versió de l’article s’esmentava que Josep Anglada havia aconseguit representació el 2023 amb la candidatura Som Catalans, quan realment ho ha fet amb Som Identitaris.

Suma't a CRÍTIC!

Et necessitem més que mai per donar un nou impuls al nostre mitjà de comunicació

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa les dues últimes revistes publicades, 'Aliment' i 'No puc més'.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies