28/07/2025 | 06:00
Hi ha un moment clau de la teva biografia: la pèrdua de la teva primera dona, Maite, mare dels teus fills, i la trobada de l’amor amb Lola, la teva segona dona.
Sí, ho és. No és el mateix perdre un ésser estimat d’una manera que d’una altra. La meva primera dona es va estar morint durant vuit anys. Aquell patiment em va destruir, perquè va ser una experiència que em va deteriorar molt. Llavors, un dia, vaig conèixer Lola, el misteri de trobar-se amb algú, quan sorgeix l’amor, a la vegada que m’acomiadava d’un ésser estimat. Em va marcar molt, tot allò. Lola va aparèixer com un regal. Mai vaig creure que ens en sortiríem, però va anar, finalment, molt bé.
Com va ser la teva joventut en aquell Sant Sebastià dels anys cinquanta?
Era una joventut forjada en el franquisme, un univers molt difícil d’explicar. Els joves creuen que la dictadura és com una democràcia sense partits, però no, no és així. Ho he repetit mil vegades. La dictadura és no poder estimar a qui tu vols; no poder llegir els llibres que vols llegir, ni les pel·lícules que vols veure; ni poder ser la identitat que vols ser; ni reunir-te amb qui desitges. És una realitat repressora que no es pot explicar tan fàcilment. Va ser, doncs, una estructura que començava a trencar-se, mentre quallaven els nostres desitjos per sortir d’aquella habitació.
I aquell desig democràtic quallava d’una manera precisa i clara?
No, gens ni mica. Només sabíem que volíem viure amb tots dos pulmons, com la resta dels països. S’ensumava, però, que la dictadura s’esgotava. El que passava és que no sabíem què passaria després. Per això, em sembla injust que es parli d’aquella època com si tothom sabés com serien les coses, quan nosaltres mateixos no en teníem ni idea i espantava pensar en els fantasmes que podien tornar.
“El poder intenta ocultar, i el periodisme, desvelar: són dues cares de la mateixa moneda”
Comences molt jove a la ràdio.
Sí, la meva vida professional no s’assembla a la de cap periodista de la meva generació, perquè la meva primera feina va ser dirigir Ràdio Popular de Sant Sebastià, i la segona, Ràdio Popular de Sant Sebastià de la Cadena SER. La tercera, però, va ser dirigir una altra emissora, i la quarta va ser dirigir els informatius, igual que la cinquena. És a dir, que jo semblava un home orientat a ser director d’equips. I, per les voltes de la vida, vaig acabar davant d’un micròfon.
Durant la Transició, l’arrel de tot el que vindrà després, es van crear afinitats entre el poder i els mitjans?
En aquell moment hi havia, d’una banda, la caverna franquista, que s’oposava al nou temps que sorgia, i, de l’altra, els qui lluitàvem, incloent-hi els periodistes, per intentar que aquell nou moment sorgís definitivament, perquè no era evident que passés. Tots vam empènyer per sortir per la mateixa porta, perquè era l’única sortida possible. Una vegada, però, sortim, tothom pren posicions i es configura el nou poder.
I mentre es forjava aquest nou ordre, què observaves? La relació entre els mitjans i el poder sempre és precària.
Hi havia periodistes que s’apropaven amb naturalitat al món del poder, però a mi no m’inspirava confiança i vaig mantenir-me prou fred. El poder intenta ocultar, i el periodisme, desvelar: són dues cares de la mateixa moneda. El que és greu és que el periodisme s’ha allunyat de les persones i s’ha apropat al poder; com també la política, que viu a anys llum. El joc es basa, em penso, en saber quina és la distància justa. I això no ho vaig aprendre amb el cap, sinó amb el cos, a mesura que treballava. Jo vaig adonar-me que inevitablement havia de conviure amb el poder. La clau és l’eriçó.
L’eriçó?
Sí. Dos eriçons a la nit freda es necessiten perquè fa fred, i volen apropar-se; però, si s’apropen massa, es faran mal. Han de cercar la distància adequada per sentir calor i no punxar-se. Unes vegades s’aconsegueix amb més encert, i d’altres, amb menys; i cadascú ha de saber com fer-s’ho. Jo he conegut periodistes militants en partits polítics i que eren grans professionals, i d’altres d’independents que eren uns “cabronassos”. Viure massa prop del poder pot ser perillós, sí, amb l’excusa que, si t’hi apropes i n’obtens més informació, pots conèixer millor els ressorts de les coses; però, a vegades, et poden abduir i pots oblidar el teu paper. Jo he tingut bona relació amb els polítics, però mai he estat ni en els seus grups ni en els seus sopars.
“Ara no hi ha cap espai lliure d’una versió de butxaca de la tensió PP-PSOE”
Mai has rebut pressions?
No. Els periodistes que hem tingut molt d’èxit no sabem què és això. La pressió l’ha patit el redactor en cap d’un diari de Lugo, que té la caixa d’estalvis local penjada de la gepa, o el coordinador local, incloent-hi el director, si vols. A nosaltres no ens han pressionat, sinó que ens han intentat seduir. Enganyar. Això és el que fa el poder. I, llavors, has d’intentar prendre la distància per mantenir el teu criteri i no parlar per boca d’altres. La clau és parlar amb la teva veu i no ser el ninot del ninotaire.
Enric González, sobre el periodisme, em va comentar que els periodistes som dolents, però que els consumidors de diaris encara ho són més, perquè necessiten el missatge que ratifica les seves idees. Hi estàs d’acord?
Sí, el lector, cada vegada més, necessita aquesta ratificació. La societat està establint unitats molt polaritzades, molt tancades, igual que en política. El drama de les bombolles és que les persones es consumeixen dins la seva pròpia salsa, i es carreguen de raons cada cinc segons, sense perspectiva crítica per analitzar els errors. Quan va començar la democràcia, hi havia tanta ànsia de política, que la política va ocupar totes les esferes. I ara el debat es porta massa lluny, amb vocació d’ocupació total. Ara no hi ha cap espai lliure d’una versió de butxaca de la tensió PP-PSOE.
No hi ha espai per al matís?
Costa molt expressar-lo, sí, perquè et condemnen, i et titllen d’equidistant. O aculls tots els manaments de la tribu, sense oblidar-ne cap ni un, o si dubtes i concedeixes alguna cosa al pensament dels altres, ets un equidistant. Com diu l’Enric, la clientela empeny, és clar. Si, demà, Carlos Herrera, defensa l’avortament, el conflicte el té amb els oients de la COPE. Va passar el mateix amb el Procés.
“Vaig passar de comprendre que Catalunya necessitava un altre joc a ser crític amb el Procés: es va perdre el sentit de la realitat”
Em sembla que ets un dels pocs periodistes de Madrid a qui s’escolta a Catalunya sense recel.
Equidistant era una paraula molt negativa durant aquells moments de tanta tensió. Pasqual Maragall, ho recordo, mentre era president de la Generalitat, fou el primer que em va fer saber que, a Catalunya, l’Estatut començava a quedar coix. Encuriosit, em vaig quedar alguns dies a Barcelona, i vaig parlar amb gent del PSC, del PP, amb empresaris i sindicalistes, amb José Zaragoza, amb Carod-Rovira, un munt de gent. I em va sorprendre la coincidència del diagnòstic. No m’ho esperava.
I ho vas explicar a Madrid?
Sí. Hi arribo i dic: a Catalunya se sent que l’esquema establert ja no funciona. Zapatero, potser, es va passar quan diu que aprovarà l’Estatut que surti del Parlament, però no era una extravagància, ja que ell comprenia el que jo també havia sentit: que calia una altra cosa. De fet, revisar l’acord ja era inèdit. Ara bé, quan el Constitucional retalla la votació, allò s’acaba, perquè, després que una societat voti, només te’n pots anar a sopar. I a partir d’aquí van passar moltes més coses.
Com quines?
Una manifestació, la de 2010, on no es demanava res, només s’afirmava un sentiment. Després, començo a sentir que si Europa ens escoltarà, que la independència arribarà aviat i sense conflicte. Per què no van ser capaços de nodrir el seu somni sense caure en la ceguesa? Els líders catalans van ser decebedors, malgrat ser contemplats a Madrid com més cosmopolites i oberts de ment. De sobte, em preguntava: com poden creure que la Llei de transitorietat s’aprovarà? Per què ho fan? Per què no avancen d’una altra manera? Per què diuen que es pot fer, si no hi ha res? Jo vaig passar de comprendre que Catalunya necessitava un altre joc a ser crític amb el Procés. Es va perdre el sentit de la realitat.
“Espanya és un país molt complex, i no s’ha trobat la fórmula que articuli aquesta complexitat”
I com valores l’amnistia?
La història tanca els processos girant full. Sempre. És tan evident que l’amnistia es fa pels set vots que de seguida es caricaturitza. Però, si ho mires bé, tot és molt absurd. El PP vol que s’aprovi l’amnistia.
El mateix em va dir Enric Juliana.
És clar. El PP, cada nit, prega a la Mare de Déu de Lorda perquè li treguin aquest mort del damunt abans d’arribar a La Moncloa. Són jocs falsos. L’argumentari de l’amnistia em va semblar pobre; i finalment es mou en el terreny actual: d’una banda, al Suprem, i de l’altra, al Constitucional.
El que sembla evident és que el PP, tard o d’hora, arribarà al poder. Via Vox?
Segurament, sí.
I a Catalunya, Aliança Catalana.
Sí, la noia de Ripoll. El que passa, però, és que això és un fenomen mundial.
I es poden calmar els ànims si ens endinsem cap a un estat federal?
Jo ja no veuré la clarificació del pati nacional. Les pulsions que s’hi donen no es poden articular. No pots unir Vox amb el PNB, perquè Vox es vol carregar el PNB. Jo soc basc i t’ho puc assegurar. Poden pactar per muntar unes carreteres a Logronyo; però, com articules aquest país? Espanya és un país molt complex, i no s’ha trobat la fórmula que articuli aquesta complexitat. L’estat federal era la meva idea, però em sembla que ja ha quedat enrere. I l’estat confederal no és possible perquè les dretes extremes volen el contrari: centralitzar. Espanya és un escenari on uns estiren d’un cantó i els altres cap a un altre.
En el món sembla que passa igual. Una sensació de conflicte creixent.
Quan el món s’endinsa cap a una ratera, té el mal costum de fer un pet i començar de nou. Sempre he observat a l’horitzó una utopia de tall progressista; però, ara, per primer cop, no l’observo. Només s’albira el relat de les dretes extremes, que volen tornar al passat, i proposen utopies de butxaca com si tinguessin la resposta per a tot. El pensament progressista ha deixat de somniar.
I per què?
Dona per impossible un altre món. S’ha adonat que els poders financers, tan colossals, ja superen les democràcies; i les persones s’han abandonat a una sensació de renúncia, d’impotència; i, ara, molts intenten acomodar-se de la millor manera possible en aquest nou ordre.
“Els científics comprenen els problemes com a fenòmens polièdrics; la política continua amb la seva miopia”
Un diagnòstic cru i cert, em sembla.
La realitat ha superat la política i la democràcia. Avui, siguin grans o petites, les empreses intenten adaptar-se al món canviant. La política, però, encara no. Viu amb les mateixes receptes de fa 70 anys; però són receptes que no solucionen els problemes de la societat actual. No hi ha una fórmula PSOE per resoldre el problema de l’habitatge. Ni una fórmula PP. Ni tampoc contra l’escalfament global. L’observació de la nova realitat hauria hagut de transformar els partits, que s’entenguessin i arribessin a pactes i acords. Mira, durant tres temporades vaig fer el programa Cuando ya no esté, que em va permetre entrevistar científics de Harvard, de Yale i d’Oxford. Em va impressionar saber que en cada grup científic hi havia matemàtics, arquitectes, biòlegs, filòsofs, etcètera; perquè comprenen els problemes com a fenòmens polièdrics; en canvi, la política, continua amb la seva miopia.
Quin perill observes en el futur?
Que es percebi la democràcia com un sistema ineficaç, incapaç de resoldre els problemes. Un exemple: fins fa poc es parlava que era necessari una llei d’educació. Ara ja no se’n parla. S’ha resolt el problema? No. Què passa? Que només es pot fer una llei d’educació pactant, i com que els nostres polítics no saben pactar, arraconen el problema al sostremort. No s’encaren les qüestions de fons que poden transformar d’arrel la societat. I el sostremort es va omplint de reformes pendents: l’habitatge, el flux migratori, l’atur…
Només s’observa la lluita acarnissada pel poder?
Sí. És com un món al qual se li han desfet les costures. I Gaza? És un escàndol d’una magnitud espantosa. Ho patim cada dia. La incapacitat política de mossegar i canviar les coses. A més, la indiferència absoluta d’una societat davant una massacre d’aquest estil, una societat hedonista en excés: vivim avui, i demà ja ho veurem, i que ens rellisqui el món.
Costa donar sentit a la trencadissa. I, a més, la uberització de la vida.
Sí. Cada persona convertida en consumidor. Jo no soc pessimista, però llegeixo i m’informo i escolto, i ara mateix no em sento capaç d’imaginar quins fenòmens han de passar perquè el món no acabi malament, perquè totes les conclusions em porten inevitablement al desfalc. No sé. Eudald Carbonell va dir que amb la covid-19 havíem perdut l’oportunitat de comprendre que som part de la mateixa espècie. Un dia, però, l’ésser humà entendrà que el joc queda superat per l’evidència absoluta.
L’esperança, potser, és el cop dur de la realitat?
Sí. Un científic de Boston em va dir que els científics estan ja fins als collons que la societat esperi asseguda que ells expliquin què passarà. Però és la societat qui ha de reflexionar i decidir què cal fer. La qüestió de fons no és saber què passarà, sinó què hem de fer, perquè el futur no està escrit, malgrat el fatalisme que impera. El futur ens està plantejant un repte, i jo acuso molt la política d’haver oblidat la seva capacitat de transformació, perquè la seva capacitat transformadora pot ser colossal.
