Crític Cerca
Foto: DAVID F. SABADELL
Entrevistes

Carles Francino “Si jo ara treballés a TV3, no ho passaria bé”

Volia ser professor, i, en canvi, va ser en el món de la comunicació on Carles Francino (Barcelona, 1958) va demostrar el seu mestratge. Redactor d’esports en els inicis i membre de l’equip fundacional de Canal +, Francino va ser una de les cares més apreciades i conegudes del Telenotícies de TV3 del 1994 al 2005. Fins que va decidir el repte gens fàcil de tornar a la ràdio per substituir Iñaki Gabilondo a Hoy por hoy. Avui, Carles Francino és una de les veus clàssiques de la SER, on presenta cada tarda La ventana, un programa “per mirar la vida amb honestedat i sense solemnitat”, em diu. De fet, l’honestedat, la proximitat i la senzillesa són les qualitats que Francino proposa, no solament per captivar els seus oients, sinó per enfocar els temes de què parlem durant l’entrevista. Potser, per aquesta naturalitat que desprèn, parlem gairebé de tot.

25/03/2021 | 06:00

Dius que la teva atracció per la ràdio comença amb les pràctiques a Ràdio Popular de Reus…

Sí, amb 17 anys. Pujava a Bellaterra pels estudis de Periodisme, i la ràdio ja em començava a agradar molt. Vaig compaginar durant tres cursos els estudis i les pràctiques, i, al cap d’algun temps, em van contractar. Aleshores, vaig deixar la carrera; de fet, encara me’n falten l’últim any i algunes assignatures, vaig seguir treballant i fins al dia d’avui.

Estudiaves a Bellaterra, però vivies a Tarragona, tot i haver nascut al barri de Gràcia.

Sí, jo vaig néixer al carrer de la Riera de Sant Miquel, però als nou anys vam anar a viure a Tarragona per la feina del meu pare, que tenia una oficina d’assegurances de l’AGF Unió-Fènix, l’actual Allianz. En aquest sentit, soc una mica apàtrida, perquè vaig néixer a Barcelona, però me’n vaig anar a viure a Tarragona i a Altafulla. Fins i tot, de manera inesperada, he tornat a Madrid, cosa que no preveia.

A Madrid i casat amb una madrilenya.

Sí, i amb dos fills mixtos. És el mestissatge, la vida normal.

Has comentat que el teu pare treballava en el món de les assegurances; però, la mare, què feia?

Era mestressa de casa i treballava moltíssim, perquè érem vuit fills, dels quals sis ajudaven més aviat poc. Et diré més: no recordo que el meu pare retirés mai un plat de taula. Era un home fantàstic, un referent per a mi de dignitat i de moltes altres coses, de fet, el trobo a faltar moltíssim, però mai va retirar un plat de taula, i menys encara fer un llit.

Vuit fills, déu-n’hi-do! Una feinada. Quin lloc ocupes entre els germans?

El cinquè. Carlos V, com em deia el meu pare. [Riu.]

Per cert, els cognoms Francino-Murgades d’on provenen?

Francino, em sembla, és d’origen italià, però Murgades prové d’un bisbe d’Andorra, em penso. L’àvia paterna era de Lekeitio, del País Basc. Tinc una barreja d’Itàlia, de Catalunya, del País Basc…

Has comentat que a Ràdio Popular de Reus vas aprendre les tres o quatre coses bàsiques de l’ofici. Quines són?

Saber per a què serveix el periodisme i què és aquest ofici. Som narradors de les històries que connecten les persones amb el món on viuen. Com ho podem fer? Amb honestedat, perquè l’objectivitat no existeix. Ser objectiu és impossible, però sí que es pot ser honest quan expliques històries.

Foto: DAVID F. SABADELL

“TV3, des que va començar el procés, té un biaix independentista”

I com ho podem ser, d’honestos?

Donant veu i incloent-hi totes les mirades possibles, d’un tema. Si tens clar que ser periodista és explicar a les persones les històries que formen part de la realitat, amb context, per informar i situar el ciutadà en el seu món perquè l’entengui millor, aleshores el periodisme és una professió fantàstica. Però, quan creiem que som un poder amb capacitat de treure i posar presidents, ser rics i famosos, i coses d’aquesta mena, aleshores el periodisme és un error terrible. Ser periodista no és això. A mi m’ho van ensenyar de jove a Ràdio Popular de Reus, com també que cada mitjà té uns codis i un llenguatge diferent. Jo ho he anat practicant amb els anys, i he comprès que la comunicació és això que estem fent ara, una conversa natural, sense artificis. En aquest sentit, la ràdio hi ajuda molt, perquè és natural, tal com raja. És el mitjà més autèntic perquè no admet gaires trampes. A la ràdio, una veu presumptuosa no sona.

Diries que TV3 és honesta? Tu la coneixes prou bé, perquè, després d’estar a Madrid quatre anys a Canal +, l’any 1994 vas fitxar per TV3 per presentar el Telenotícies fins a l’any 2005. Hi vas estar 11 anys. Si la mires amb perspectiva, creus que TV3 ha canviat gaire?

El primer que em passa amb TV3 és que la veig menys del que la veia. Sé, més o menys, què hi passa, allà dins.

I què hi passa?

Doncs, que s’hi presenta una realitat no enfocada des de tots els punts de vista. Jo crec que TV3, d’ençà que va començar el procés, té clarament un biaix. S’inclina cap a un costat, s’hi prioritzen uns personatges i uns líders polítics en detriment d’uns altres, que hi tenen menys presència. Si jo ara hagués estat a TV3, no ho hauria passat bé. TV3 la paguen tots els catalans, els qui voten independència i els qui no, els de la via unilateral i els qui no, però la paguen tots. D’acord que no cal que la pantalla sigui un reflex mil·limètric de la realitat, però sí que cal un cert contrapès que, penso, s’ha perdut.

Tu vas tenir alguna polèmica a TV3, quan et vas negar a signar un informatiu per discrepàncies amb la direcció. Tenia relació amb la sortida de Josep Maria Flotats del Teatre Nacional de Catalunya.

Sí, això va sortir i es va saber; però, en el dia a dia, abans ja hi havia coses, perquè és un mitjà públic i per desgràcia, i aquesta és una assignatura pendent en aquest país, encara hi ha qui es pensa que TV3 es pot controlar.

Abans ja hi havia problemes amb el Govern de torn?

Sí, perquè qui és al Govern intenta ficar molta cullerada en el mitjà públic. La nostra feina, sense ser la veritat absoluta, ha de tenir uns mecanismes de defensa professionals que permetin treballar dins uns límits. Tots ho sabem com a periodistes; però, al llarg dels anys treballats, tots ens hem menjat algun merder. Jo, a TV3, me n’he menjat més d’un, perquè a vegades hauria fet les coses d’una altra manera. Ara bé, cadascú ha de posar uns límits, i no traspassar-los. Jo no tinc consciència d’haver-ne creuat mai cap, malgrat que, algunes coses que he fet, potser les hauria fet d’una altra manera. Ara, però, a TV3, pel que veig i em diuen, jo no m’hi sentiria còmode. Sense demanar herois, perquè hi ha molta precarietat, hi ha d’haver uns marges, i tu saps de seguida quan baixa una merda perquè la identifiques.

Parles amb companys de TV3?

Sí, sí, i tant. Hi vaig deixar molts bons amics.

I què et diuen? M’imagino, per exemple, “ostres, Carles, tio, que..”

Sí, sí, això mateix em diuen, “ostres, Carles, tio, ostres”.

Foto: DAVID F. SABADELL

“El model de societat s’està esquerdant. Ve una gran onada de desigualtat, de precarietat i de misèria”

Creus que la teva polèmica amb la notícia de la sortida de Flotats té a veure amb el conegut intervencionisme dels mitjans per part de Pujol?

A veure, en el meu cas, jo no crec que Pujol hi intervingués directament, perquè no li calia, no en tenia cap necessitat. Si tu valores les notícies del dia i rumies com jerarquitzes l’informatiu, i no prioritzes el cessament del director del TNC ni la roda de premsa explosiva que fa Flotats carregant contra el conseller, perquè et diuen que ha de ser una notícia breu en el Telenotícies de la nit, és perquè t’està baixant una merda de les que et deia abans. Jo vaig dir: “Aquesta no me la menjo”, i vaig negar-me a signar aquell Telenotícies. De fet, pensava que era el meu final a TV3, ja que, si tu et negues, com en qualsevol feina, a fer una cosa, és lògic que et posin al carrer. Però no va passar això, i vaig seguir algun temps més a la televisió.

En Joan Tapia [exdirector de La Vanguardia i de BTV] va comentar a CRÍTIC que el periodisme i el poder s’atreuen i es repel·leixen mútuament, que és com el joc del set i mig. Hi has de buscar l’equilibri.

Exacte. Si vivíssim en un món ideal, hi estaríem tots d’acord: els partits polítics se’n quedarien fora i acceptarien la confiança professional i la pluralitat editorial que abracés les diferents sensibilitats d’una societat. Ara bé, en aquesta relació perversa amb el poder, nosaltres, els mitjans, hi tenim una part de culpa, perquè, sense generalitzar, una bona part del periodisme d’avui és de trinxera, periodisme de jaqueta.

I si hi sumes les xarxes i la necessitat de ratificar les idees pròpies…

Tot s’amplifica. Jo estic molt preocupat pel periodisme de la crispació política. És impossible debatre amb una mica de serenor, escoltant arguments. A més, cadascú llegeix el digital de torn, aquell que li diu allò que li agrada i li permet retroalimentar-se. A Catalunya ha passat i està passant, i també al conjunt d’Espanya. Ja no parlo només de la política, sinó del disseny general, que està en crisi. Tenim un model de societat que s’està esquerdant.

Tu creus que ens hem col·lapsat?

No encara, però n’estem a punt, perquè ens ve una onada de desigualtat, de precarietat i de misèria que no sé si podrem gestionar. Per això, molta gent no entén com, amb el que està passant, la política dona aquest espectacle lamentable. Hi ha un munt de gent que s’està quedant al carrer, però literalment al carrer. I més que s’hi quedaran. Aquesta és la primera prioritat; però, en canvi, ens barallem. Jo soc optimista de fàbrica; però, amb això, soc poc optimista, de debò.

“Quan vaig arribar a la SER a Madrid… vaig patir el prejudici pel fet de ser català”

Quan deixes TV3, l’any 2005, tornes a Madrid per substituir Iñaki Gabilondo a Hoy por hoy. Era tot un repte, perquè estaves a TV3 amb un crèdit i una posició estable i, de sobte, et proposen substituir-lo. Com ho vas viure?

Fins a dues vegades hi vaig dir que no.

I què et va fer decidir a la tercera?

Admetre que estava mort de por, perquè ho estava. I ho vaig estar molt de temps.

No devia ser fàcil, perquè, a més a més, quan arribes a Madrid, se’t considera el periodista del tripartit que porta sota el braç l’Estatut.

Sí, això deien, tot i que a mi no em va arribar. Sí que vaig sentir el prejudici pel fet de ser català.

Deu ser cansat, dur aquest prejudici, no?

Sí, però t’hi acostumes. Hi convius, perquè al costat de les persones que tenen aquest prejudici, i que ho manifesten, n’hi ha moltes d’altres que no el tenen i que són normals. Has d’intentar fer balança. Però sí, en general, sí que hi ha un prejudici cap a la cosa catalana força evident. Hi era quan vaig arribar a Madrid i, per raons òbvies, s’ha incrementat.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Hem regalat molts minuts a la política d’estil ‘Sálvame’ fent tanta informació de partits”

Diries que és un prejudici d’una dreta espanyola?

És transversal, un biaix sobre la cosa catalana com a concepte. No parlo només de política. Ara bé, el difícil per a mi, al principi, no era que jo fos català, sinó que, aquí a la SER, marxava un símbol com Iñaki Gabilondo, i hi quedava un buit enorme. I, és clar, segons la llei de la física, quan es crea un espai, algú l’ha d’ocupar.

I, per ocupar-lo, aterres a Madrid com un desconegut per a molts oients de la capital.

Jo m’hi vaig trobar molt sol. Ho he explicat moltes vegades, i no m’importa dir-ho, perquè no és cap crítica a ningú: més aviat és una descripció del paisatge; però, en aquell moment, hi havia molta por. Sempre he dit que jo ocupava el lloc de l’Iñaki, però que no hi venia per substituir-lo. Des del principi, vaig dir que jo no aspirava a ser un guru de la informació, perquè no és la meva vocació, sinó ser un líder d’informació, fins i tot d’entreteniment. I penso que ho vam aconseguir. Ens vam mantenir. El difícil, però, no va ser que jo fos català, sinó sentir-me molt sol al principi. Era una sensació fotuda.

Diries que es va comprendre la teva sortida de TV3?

Sí, jo vaig marxar molt bé de TV3. Tothom va entendre que venir a la SER era un projecte molt atractiu i arriscat. De fet, si algun dia pogués tornar a TV3, hi tornaria.

Has dit que durant la teva etapa com a presentador d’Hoy por hoy vas gaudir molt de la ràdio. Personalment, però, també va ser una etapa molt rica: van néixer els teus dos fills.

Sí, va ser una etapa molt intensa, duríssima. Però, saps una cosa?, potser gaudeixo més ara, i crec que se’m nota en antena.

“A Espanya sovint no s’entén la realitat de Catalunya”

El teu programa de tarda, La ventana, té un altre perfil. Més tranquil, una mica allunyat del primer cafè. El matí és més intens, no?

Al matí, els lligams amb la informació política són molt potents. Però, ho deia abans i ho dic ara, crec que hem regalat molts minuts a la política d’estil Sálvame.

Què vols dir?

M’explico. La política ho és tot: és educació, sanitat, cultura, etcètera. La política ho és tot, sense cap dubte. Però la informació de partits és una altra cosa. Nosaltres, els mitjans de comunicació, hem regalat massa minuts a aquest tipus d’informació i, aleshores, entrem en un bucle, donem voltes al mateix i ens perdem un munt d’històries amb pes que haurien de ser explicades. En tot cas, sí que és cert que a la tarda tens més llibertat per fer el programa que tu vols.

Sí, però hi ha notícies que traspassen el dia. Per exemple, com vas viure l’1 d’octubre i la DUI?

Molt malament, amb molta tristor. Un moment molt dur van ser els cops de l’1-O. Abans d’aquells dies d’octubre, a Madrid, jo ja havia tingut moltes discussions amb companys i amics. De fet, tinc la sensació, i no parlo del procés, que no s’entén la realitat de Catalunya. I els qui som catalans i estem a Madrid intentem explicar-la. Jo, el dia de l’1-O, era a casa, i, quan vaig veure aquells cops, em va caure l’ànima als peus. Aleshores, vaig pensar que allò era un punt de no retorn, que es trencava alguna cosa que ja s’havia anat esquerdant. Jo tenia clar que, aquell dia, es trencava alguna cosa a Catalunya i a Espanya.

Foto: DAVID F. SABADELL

“No soc independentista, però crec que algun dia ens hauran de preguntar si ho volem ser”

I creus que el nou Govern d’ERC i de Junts pot reconstruir ponts dins i fora?

Ara mateix, crec que Catalunya té molt mal pronòstic, perquè no s’estan definint bé les prioritats. Ho hem vist amb els últims governs. De fet, quan una societat està dividida en dues meitats, i no té clar el seu model de país, l’única solució és la transversalitat, et posis com et posis. Algun dia se’ns haurà de preguntar si volem ser independents o no; però, avui dia i d’aquesta manera, no. Jo a Madrid m’he barallat amb més d’un. Hi ha algun problema que es puguin canviar fronteres? No. Ara bé, fem-ho sense la trencadissa que hem provocat, tant per la intransigència de l’independentisme més hiperventilat com per la inacció i la repressió de l’Estat. A mi el que més m’emprenya de tot és que t’obliguen a comprar tota la carn d’una banda o de l’altra. I jo, en cada capítol d’aquesta obra, vull tenir opinió pròpia.

Tu ets independentista?

No, jo no ho soc, no soc independentista, però crec que algun dia ens hauran de preguntar si ho volem ser. I, si surt que sí, doncs, endavant.

Diries que són presos polítics o polítics presos?

Són polítics presos. I la comparació amb l’exili em fa vergonya. Són polítics presos que més aviat que tard han de sortir via indult, que és un mecanisme polític del Govern que destensaria molt la situació.

Es podria avançar a cercar solucions, sí.

No es pot avançar ni un pas amb gent a la presó, condemnats, a més, per delictes que estan avalats pels tribunals, però amb dubtes raonables que els hagin comès. Una cosa no treu l’altra. El pas de l’indult s’ha de fer, és una eina política, i el Govern no ha de tenir por. Ho ha de fer. És clar que hi haurà un terrabastall quan el Govern faci el pas dels indults; però, si et fiques en política, ho fas per prendre decisions que puguin canviar el paisatge, no? Però, més enllà de tot, avui dia, Catalunya té mal pronòstic, i Espanya, també.

Sembla que no hi ha cap projecte.

Algú em pot explicar un projecte per a Espanya en els pròxims 10 anys? L’independentisme, per a mi, va presentar un projecte fals, trampós i irreal, però era una llumeta, una idea. Ho repeteixo, però: fals i irreal. Però, quin és el projecte per a Espanya? Algú te l’ha explicat? Per exemple, volem un Estat confederal? Amb una R+D verda i sostenible? A veure què fem amb la pluja de diners d’Europa.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Amb Díaz Ayuso, ja tenim el trumpisme dins de casa”

Com veus el nou Govern ERC-JuntsxCat? Entendran les prioritats?

No ho tinc gens clar. No fa bona pinta, perquè és evident que són rivals ideològics. La seva baralla constant resulta poc edificant, i em sembla un error de país ignorar el PSC. A més, amb el protagonisme de la CUP, ja n’hi ha per llogar-hi cadires! Per això, et deia que tenim mal pronòstic. El dia que esborrem la paraula traïdor del diccionari, serem tots més feliços.

I el Govern de coalició PSOE-Unides Podem?

Pensava que teníem legislatura garantida, però la brega de Múrcia i de Madrid pot alterar-ho tot. La sortida d’Iglesias del Govern, que em sembla un gest valent, li permetrà marcar perfil propi des de fora, però em sembla evident que l’enfrontament ideològic amb el PSOE és una estratègia volguda, no casual. Hi ha idees de Podem que sort que hi són, però l’espectacle d’alguns dels seus dirigents no l’entenc. A més, si mires el panorama de la dreta….

Sí, sembla molt dividida.

Sí, dividida del tot, però el factor Díaz Ayuso resulta imprevisible. Ningú sap on és el seu sostre. Ara bé, el que sí que tinc claríssim és que, amb ella, ja tenim el trumpisme dins de casa, i aquesta és una mala notícia.

Has parlat que Catalunya i Espanya tenen mal pronòstic. Però, Barcelona, com la veus?

Fa temps que Barcelona està abstreta, mirant-se molt el melic. Discuteix de coses menors. Hi trobo a faltar un lideratge i una visió a llarg termini, com en molts àmbits de la vida cultural. Parlo des de la distància, perquè no estic en el dia a dia de la ciutat, però és cert que Barcelona ha perdut pistonada. Està òrfena d’un projecte potent a llarg termini.

I Madrid?

A Madrid hi ha gent que té un projecte. I, de fet, ja l’ha executat: volen convertir la ciutat en una centrifugadora de tot, una màquina de captar inversions, de tot Espanya, d’Europa i del món. Volen fer de Madrid una megalòpolis. A veure, ja ho és, perquè sempre ha estat el centre de poder polític, econòmic, mediàtic, judicial, institucional, etc. Madrid, avui, està molt més reforçat, perquè, a més, té pocs contrapesos, i molts actors volen reforçar tot això. I, en els últims anys, ho han aconseguit. També, en part, per errors “d’altres equips”, en aquest cas, de Barcelona i de Catalunya. Madrid és el gran fet diferencial d’Espanya.

Diries que la SER ajuda a comprendre el que està passant des d’una perspectiva progressista i d’esquerres?

La SER és el que més s’assembla a Espanya, perquè hi ha de tot a dins. A més, té un perfil editorial clarament identificat amb el progressisme, l’esquerra, els drets… No sé quina paraula utilitzar; però, si parles de llibertats, de solidaritat, d’igualtat, la SER hi és.

Foto: DAVID F. SABADELL

“Els sentiments no són negociables; per això tenim la política”

T’entenc. Però ja saps que el Grup PRISA, a Catalunya, se’l relaciona amb un cert establishment.

Sí, ens han dit de tot, fins i tot feixistes. Ara es treu la pistola molt ràpidament, i el primer a qui portes la contrària ja et diu feixista. Però és que el procés ha empastifat molt l’ambient. De fet, és un tema molt complex que ha passat per moltes etapes. Entre les posicions ja conegudes de la “unitat d’Espanya” i la del “referèndum sí o sí i peti qui peti”, hi ha el territori dels matisos. I la SER ha anat surfejant com ha pogut. Hem defensat coses molt clares en antena.

Com quines?

Per exemple, que no pots construir cap projecte a partir de saltar-te la llei per la cara, ignorant la meitat de la població. Tampoc no és presentable que un Govern que té capacitat política per encarar el problema polític el delegui en els tribunals. A algú li poden semblar contradictòries, però a mi no m’ho semblen. És clar que hem comès errors; però, si perdem el lideratge a Catalunya, és perquè fem un discurs determinat, amb matisos.

Et diran equidistant.

Ho sé, ja m’ho han dit. Però ser equidistant no és ser neutral, eh?

Ho sé, ho sé. Com va dir Jordi Amat a CRÍTIC, “un equidistant combat en la política de blocs”…

És que hi ha un territori entre aquest conflicte. Javier Cercas ho diu en el seu últim llibre: “El català que no vol la independència no té cor. I el que la vol no té cap”. D’aquí a dos anys, potser Catalunya és independent. Jo ho veig difícil. Per què no? Ara bé, així, a la brava, de cap manera. I una cosa important: els sentiments no són negociables; per això tenim la política.

Falta política de debò, sí. Les dues parts s’han de reconèixer.

Però és que no hi ha ni dues parts. Catalunya encara és més complicada, més complexa, i la complexitat no vol mai solucions fàcils. Primer de tot, hem de netejar la merda que ens hem posat al damunt.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el nou llibre de Brigitte Vasallo i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies