Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Joan Tapia “El pacte entre el PSOE i Podem és feble; no es podrà fer contra mig Espanya”

Estic escoltant els Rolling Stones, quan rebo un SMS que confirma l’entrevista: “dilluns. 19 h. Al Periódico. JT”. I aleshores penso que en Joan Tapia (Barcelona, 1946) té alguna cosa en comú amb la banda de Jagger i Richards: l’experiència en l’ofici, la trajectòria. Tapia és com un vell ‘rocker’ del periodisme. Ha tingut moltes vides: militant de Reagrupament Socialista, assessor del ministre Boyer, director de ‘La Vanguardia’, de TVE Catalunya, de Betevé, i ara torna a manar a ‘El Periódico’. Tapia va assumir al maig el càrrec de president del comitè editorial del diari després de la venda de Zeta al grup Prensa Ibérica. Format en Dret, Tapia és un home realista, pragmàtic i al qual li agrada el detall. Consulta xifres, estadístiques i dades per elaborar cada anàlisi política. N’és un exemple el seu dietari ‘Catalunya sense Espanya?’, una crònica personal dels 60 dies de discòrdia, de l’11 de setembre al 9 de novembre de 2014.

14/01/2020 | 19:00

Joan Tapia i… Nieto?

Correcte.

Però se’t coneix per Joan Tapia.

Sí, jo sóc de la idea de la simplificació. Amb un cognom i el nom és més que suficient.

D’on són els pares?

La meva família materna és catalana de tota la vida, de Cornudella de Montsant, la zona de Tarragona que delimita amb Lleida. I la paterna, de Béjar, Salamanca. Érem una família de classe mitjana que vivia a l’Eixample: els pares, la meva germana petita i jo.

T’has dedicat al periodisme, però vas estudiar Dret a la UB.

Sí. Jo volia estudiar periodisme: era la meva vocació primitiva. En aquella època, per entrar a l’Escola Oficial de Periodisme, es necessitava un certificat de bona conducta emès pel governador civil; però, en una manifestació d’estudiants, em van detenir. I me’n vaig anar a Dret. Anys després, em vaig dedicar al periodisme, però una mica per casualitat. Moltes coses en la vida passen per casualitat; és un agent importantíssim. Potser, si no hagués tingut la idea de fer periodisme, no hauria entrat, però…

I d’on surt la teva consciència política? Com comença?

Tenia 14 anys i llegia amb atenció els diaris, sobretot la crònica d’internacional de ‘La Vanguardia’, que era un refugi democràtic aleshores. Com el Conde de Godó era probritànic, ‘La Vanguardia’ va prendre partit pels aliats quan la majoria de la premsa espanyola era partidària de Hitler. Però també em vaig anar polititzant en un sentit democràtic i antifranquista escoltant els informatius de Ràdio Nacional. Recordo que en deien ‘El parte, época de guerra’. Això em molestava perquè no ho trobava racional. També, a 10 minuts de casa a peu, hi havia una llibreria a la Casa Americana, on vaig llegir les teories de la democràcia dels EUA, els novel·listes americans, la seva història política. I tot això, més el Club d’Amics de la Unesco, em va polititzar amb un interès concret pel periodisme i per les idees. De fet, la meva vocació periodística neix d’unes certes ganes de conèixer el món.

I com va començar el teu primer contacte amb el periodisme?

A l’estiu del 71. I d’una manera ben curiosa. En Josep Jané i Solar, professor de la Facultat d’Econòmiques i col·laborador de ‘La Vanguardia’, em va dir que el diari volia un estudiant que passés algunes tardes a la redacció.

Abans, però, militaves a Reagrupament Socialista. Com recordes la teva militància?

Sí, l’any 1965. Vaig entrar a militar al Moviment Socialista precisament quan es partia en dos, entre els partidaris d’en Pallach, que estaven a l’exterior, i els de l’interior, en Reventós i l’Obiols, que eren més radicals i no volien ser socialdemòcrates. I jo em vaig trobar incorporat al sector socialdemòcrata. Les formulacions socialistes d’esquerra marxista partidàries d’una aliança amb els comunistes no em convencien.

I què et va sorprendre d’en Josep Pallach, líder històric del socialisme català?

Que admetia la complexitat de les coses. Per exemple, quan molta gent deia que l’Espanya de Franco s’acabaria, en Pallach va veure que Espanya anava cap a un país de classes mitjanes, i que la incorporació en les relacions comercials amb Europa, crearia un altre país. Va adonar-se que Franco no cauria per una revolució interna, com deia Santiago Carrillo, sinó perquè la societat espanyola entraria a Europa. De fet, Franco va demanar el 62 l’entrada a la UE, però li van dir que, mentre no hi hagués democràcia aquí, no entraria al mercat comú. En aquell moment, la classe dirigent espanyola s’adona que el franquisme no tindrà solució de continuïtat perquè el capitalisme europeu li exigirà entrar a la UE.

Coneixes bé la política espanyola. De fet, l’any 1983, te’n vas a Madrid com a assessor de Miguel Boyer, ministre d’Economia durant el primer Govern de Felipe González.

Sí. Miguel Boyer era un economista de primera, molt cartesià.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’única via per solucionar l’encaix de Catalunya a Espanya és entendre’s: no hi ha cap altra possibilitat”

Des de Madrid, com miraven Catalunya aleshores? Ha canviat la manera de mirar-la?

Als inicis de la Transició, Catalunya tenia un prejudici favorable perquè havia sigut atacada pel franquisme, i era un símbol antifranquista. Com els governs de la Transició volien separar-se d’aquest passat, a Espanya hi havia un clima favorable per Catalunya, però sempre una suspicàcia. De fet, a la redacció de la Constitució, la suspicàcia ja hi és: el famós article del 155. I per què hi és en la Constitució? Perquè des del primer moment hi ha hagut la suspicàcia. L’encaix de Catalunya a Espanya és difícil; però, si es fa des de posicions absolutistes, errem. Si no hi ha reconeixement mutu, el més fort tendeix a guanyar. Si tu ets el fort i no reconeixes el petit, tens un problema. Però, si tu ets el petit i no reconeixes el fort, tens un doble problema. I és el que li està passant a Catalunya. L’única via és entendre’s; no hi ha cap altra possibilitat.

A Madrid vas ser-hi dos anys. És la teva última activitat política, abans de ser director de ‘La Vanguardia’ l’any 1987. Un any després, Jordi Pujol obtenia la seva segona majoria absoluta. Com va ser la teva relació amb ell?

Freda, respectuosa i tensa.

De fet, en el teu llibre ‘Catalunya sense Espanya?cites una reflexió d’Antonio Franco sobre l’intervencionisme de Pujol en els mitjans de comunicació.

Pujol era molt intervencionista, però la premsa tenia una fortalesa amb uns ingressos de publicitat molt forts. Per tant, la seva pressió era relativament petita. Ara bé, en diaris que no tenien aquesta força, la seva pressió era total.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Prenafeta va fer una ‘campanyeta’ titllant-me de socialista. Això em va ajudar a ser director de ‘La Vanguardia'”

I en el cas de ‘La Vanguardia’?

Pujol va fer una pressió excessiva perquè ‘La Vanguardia’ anés contra el referèndum de l’OTAN, i en Godó va arribar a la conclusió que en Pujol volia intervenir massa al diari. En aquell moment, jo tornava de Madrid i treballava en el suplement d’economia de ‘La Vanguardia’. Ja hi havia a la redacció rumors del meu nomenament com a director. A en Prenafeta no li agradava aquesta possibilitat. Gairebé podríem dir que aquesta va ser la raó del meu nomenament com a director.

Què vols dir?

En Prenafeta va fer una ‘campanyeta’ titllant-me de ser un socialista. I, aleshores, en Godó va pensar que, si jo era un socialista, no obeiria en Pujol. I en Pujol va concloure que jo, el nou director, no li faria cas.

I és quan, en un míting a Montjuïc, diu enfadat  allò de “si viene otro Galinsoga a Cataluña, lo volveremos a echar”.

Sí. Va ser el primer missatge. Durant el meu mandat, Pujol no va estar content. Nosaltres no volíem fer un diari antipujolista: volíem fer un diari apujolista. Volíem fer el nostre diari. Ell es va trobar en una situació incòmoda, amb l’Antonio Franco a ‘El Periódico’, i amb mi, a ‘La Vanguardia’.

Per aquesta raó, en Prenafeta crea ‘El Observador,’ un diari en castellà, de tall pujolista, amb l’Alfons Quintà com a director. Volia desbancar l’hegemonia de ‘La Vanguardia’?

En vuit anys al poder, Pujol i Prenafeta es van creure els amos de Catalunya, perquè van tenir molt de poder i el van exercir. En Prenafeta va recórrer a l’Alfons Quintà, i crec que pensava que sí que seria un èxit el diari. I en Pujol el va deixar fer per debilitar ‘La Vanguardia’, cosa que ja li anava bé. De fet, una vegada, jo el coneixia poc, li vaig dir a l’Alfons Quintà que, si feia un diari en castellà criticant ‘La Vanguardia’ de poc catalanista, no tindria credibilitat. Ell em va respondre que tenia raó, però que un diari en català no tindria mai suficient mercat. Li vaig respondre que, si el feia en català, tindria credibilitat, però que, si el feia en castellà, creuria que tindria mercat; però, com que no tindria credibilitat, no tindria mercat finalment. I això és el que li va passar a ‘El Observador’.

Has comentat que com a director de ‘La Vanguardia’ vas rebre pressions des del primer dia. Fins a quin punt vas poder resistir-les?

La premsa i el poder s’atreuen i es repel·leixen mútuament. I l’equilibri és la qüestió del 7,5: has de procurar el 7,45, fins i tot el 7,49; però, si passes del 7,55, ja has perdut. Has de fer el 7,5, i això és art d’orfebreria, un treball manual de cada dia. Això era més fàcil de fer quan la premsa tenia una força econòmica. Quan la premsa perd publicitat i difusió, perd potència publicitària i, per tant, força econòmica. I, llavors, els poders polítics guanyen influència sobre la premsa. Avui dia hi ha directors de diari que pidolen publicitat. Aquell model ja s’ha acabat, i la premsa avui és més dèbil davant els poders econòmics i polítics. La seva força, però, és saber superar la seva feblesa.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Les pressions de Pujol eren d’influència limitada, però el poder central té molta més força”

Vas ser director de ‘La Vanguardia’ durant 13 anys, del 87 al 2000. Has comentat que els teus inicis al diari vans ser curiosos, però la teva sortida de ‘La Vanguardia’ també.

Una setmana exacta després de la majoria absoluta d’Aznar.

Les pressions de Pujol eren d’influència limitada, però el poder central té molta més força. Jo no havia previst la majoria absoluta d’Aznar, i crec que en Godó es va espantar una mica d’aquesta majoria. Perquè ‘La Vanguardia’ seguís bé, li convenia una persona que no despertés l’hostilitat d’Aznar. De fet, la primera legislatura d’Aznar ja va ser complicada per a ‘La Vanguardia’.

Per què?

Creia que el PP no sintonitzava prou amb la societat catalana perquè tenia uns resultats dèbils. Aleshores, va posar en Josep Piqué, més sofisticat i sinuós. Piqué va teixir una xarxa al voltant d’en Godó, xiuxiuejant que jo no era convenient, que m’enfrontava massa com a socialista. En resum, Aznar creia que ‘La Vanguardia’ feia que el PP no fos important. Penso que no s’adonava que el PP no entén Catalunya. Ells creuen que és una comunitat autònoma més, però no és així.

“M’identifico ideològicament amb el liberalisme i amb la socialdemocràcia”

Javier Godó et va definir com “un liberal de centro completo”. Ho comparteixes?

Si em va definir així, no tinc cap inconvenient. Un socialdemòcrata i un liberal de centre tenen molts punts en comú, d’altres de divergència, i no sempre tenen raó els socialdemòcrates. No és el mateix ser socialdemòcrata en un país nòrdic que en un país catòlic del sud.

Però si t’has de definir ideològicament…

Cada vegada em fa més mandra definir-me, ara que la societat està tan canviant. Si he de tenir uns punts de referència, avui dia serien el liberalisme, que té molts graus, i la socialdemocràcia, que també té molts graus.

Després de ‘La Vanguardia’, quan torna el PSOE al poder, de l’any 2004 al 2007, ets director de TVE a Catalunya. Al teu llibre comentes l’error de menysprear el paper de TVE Catalunya per part del Govern de Zapatero. 

És una etapa un pèl desagradable perquè Televisió Espanyola és un transatlàntic que no pot sortir del port. Abans, hi havia dos centres de televisió, Madrid i Barcelona (no Espanya i Catalunya). Quan TV3 es torna important, hi ha una certa sensació en els directors de TVE, governi qui governi, que a Barcelona, TV3 és la televisió important. I es va produint un desgast progressiu de TVE a Catalunya. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“TV3 fa una televisió per al públic més nacionalista. Però l’independentisme no el va crear TV3”

Creus que avui TV3 representa tots els catalans, o manté una línia favorable a l’independentisme?

Hi ha una part de Catalunya que de ben segur només veu TV3. Però, en altres àrees de Catalunya, TV3 deu ser minoritària, perquè, quan té una audiència important, arriba a un 16%. Hi ha altres televisions, La Sexta, Telecinco, etc., que juntes tenen més influència que TV3. En tot cas, TV3 fa una televisió molt dedicada al públic més nacionalista, no diria només independentista. Però, quan a Espanya diuen que l’independentisme és una creació de TV3, s’equivoquen, perquè l’independentisme té el 47% dels vots, i TV3, un 16% d’audiència. Aquí hi ha alguna cosa més.

Com creus que s’està explicant la realitat tant a Catalunya com a Espanya?

A Madrid pensen que són com París. Però és diferent, perquè França és un Estat centralista que funciona. Espanya és una barreja d’Estat centralista i autonòmic, amb nacionalitats dintre com Catalunya i el País Basc. D’altra banda, la influència nacionalista catalana sobre la premsa catalana ha fet que el públic català tampoc no conegui gaire bé la resta d’Espanya. El PSOE entén molt millor que el PP el que passa a Catalunya, gràcies al PSC, però no ho acabava d’entendre del tot. I ERC tampoc no acabava d’entendre el que passa a Espanya. Per exemple, és evident la influència del Govern espanyol perquè vinguessin aquí els Jocs Olímpics, amb tot el que comporta i representa. El Mobile World Congress és un altre exemple. I sembla que tot això no existeix.

Pel que dius, desconeixement mutu.

A Madrid es pensen que són la capital del món, i a Barcelona, també s’ho creuen. El nacionalisme espanyol exagera la importància de Madrid, i el nacionalisme català exagera la importància de Catalunya. El centre d’atenció a Europa no és el que passa a Espanya ni a Catalunya.

I ‘El Periódico’, dins la premsa de Catalunya, el definiries com un diari constitucionalista, catalanista i no independentista?

Des de l’Antonio Franco, ‘El Periódico’ té una marca, un diari progressista d’ampli espectre. Una formulació més concreta d’això? Un diari de centreesquerra, gent del PSC i d’ERC, d’En Comú Podem, sense posicions de partit, perquè un diari que pren posicions de partit deixa de tenir interès. I sí, català, constitucionalista, en el sentit que s’ha de respectar la llei. De fet, un diari constitucionalista no s’ha d’interpretar com un diari antiindependentista. Si l’independentisme es mou dintre de la legalitat, és totalment legítim.

Després d’anys d’activitat periodística, assumeixes el càrrec de president del comitè editorial i la vicepresidència d”El Periódico’. Com va ser? Com et sents?

Fa 14 anys que escric columnes al diari. I quan en Javier Moll, president de Prensa Ibérica, em demana col·laborar per rellançar el diari, li dic que sí, perquè m’interessa el periodisme. És bo que Barcelona tingui dos diaris amb potència. I m’atreia la idea de fer un diari català i de progrés. O progressista.

Anna Cristeto és la nova directora. Un perfil concret: dona, moderada i jove. Dos diaris on has participat activament són en mans de dones. També, Lola García com a directora adjunta, tot i que no directora, a ‘La Vanguardia’. Com ho valores?

Amb normalitat, perquè passa en tota la societat. A mesura que les dones tenen un accés igual que els homes, les dones tindran el mateix accés als càrrecs d’empreses i de diaris. En tres diaris catalans hi ha tres dones. Passa en el periodisme, en la medicina, en la judicatura, etc.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La clau és que la gent més racional no es deixi arrossegar pels qui viuen amb l’estómac”

Parlem de política catalana. Primer, què et sembla ara la proposta federal del nou PSC de Miquel Iceta?

Catalunya genera un consens força general, no en tothom. Però és una fórmula que pot unir dues terceres parts dels catalans. A més, la idea d’Espanya com un Estat plurinacional és a la Constitució, a l’article 2, on es parla de “nacionalidades y regiones”. La resposta federal és racional, però la política no es solament racional: té un component sentimental, d’identitat. Tots els països són una mica nacionalistes. Ara bé, el problema és la dosi. El federalisme pot racionalitzar les solucions, però no és la solució: la solució és el pacte.

I què en penses de la coalició de Govern a Espanya entre el PSOE i Podem? Serà prou ferma per resistir les pressions que tindrà?

Fa falta que funcioni. Podria ser un camí. El problema és que serà un pacte de Govern feble. Va funcionar en contra del PP, però no per fer els primers pressupostos, que encara són amb els de Montoro. Seria una esperança de futur si funcionés. Però no es podrà fer contra mig Espanya, perquè després haurà de pactar amb el PP, i millor que sigui el PP que no pas amb Vox. Considero que haurà d’haver-hi una certa complicitat entre el centre i l’esquerra espanyola.

Però, en la política catalana o espanyola, sembla que no sortim del caïnisme.

La gran qüestió és que la gent més racional no es deixi arrossegar pels qui viuen més amb l’estómac.

Com valores la sentència del Tribunal de Luxemburg en el cas d’Oriol Junqueras?

Europa no aprova la independència de Catalunya perquè s’oposa a la divisió dels estats nacionals que la formen, i perquè el 47% de suport electoral és lluny de ser la majoria qualificada que podria plantejar seriosament la independència. Però una cosa és no donar suport a la independència, i una altra donar suport als tribunals espanyols si als ulls europeus s´han extralimitat en la seva reacció. I, a Europa, una condemna de 13 anys de presó per un delicte polític, costa d´entendre. D’aquí ve la sentència del Tribunal de Luxemburg.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier CRÍTIC 6, 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació