29/09/2016 | 00:05
Vas ser un dels periodistes que van fundar la revista ‘El Temps’. Què vas aprendre allà al costat d’Eliseu Climent i de gent com Ramon Barnils?
‘El Temps’ va ser una cosa completament inesperada. Fins en aquell moment, a principis dels anys vuitanta, ningú havia fet periodisme en català al País Valencià. ‘El Temps’ va ser una obsessió d’en Climent. De fet, ell volia fer una ràdio! Ens vam reunir gent com Ferran Torrent, Ramon Barnils, Vicent Sanchis… També hi havia Quico Mira sobrevolant per allà i altres periodistes ara desconeguts però que em van influenciar moltíssim.
Què us ha quedat d’aquells temps a la vostra generació de periodistes?
L’escola d’’El Temps’, de la qual ‘Vilaweb’ és seguidora, té tres trets fonamentals. Primer, el respecte al periodisme. Tots tenim les nostres idees, però nosaltres fem periodisme. Climent s’obsessionava per llegir totes les revistes internacionals: ‘Der Spiegel’, ‘Time’ o moltes revistes italianes… Quico Mira sempre llegia ‘Le Monde’. No era fàcil perquè no teníem formació universitària de periodistes: jo era mestre, Ferran Torrent venia cromos… Segona cosa important: el marc dels Països Catalans. L’espai català de comunicació. Josep Gifreu va fer la teoria, però la pràctica la fa ‘El Temps’. No és tant una qüestió ideològica com una qüestió periodística. Tenim lectors de català arreu dels Països Catalans. El lector de Perpinyà s’ha de sentir igual de ben informat que el lector d’Elx. I la tercera, una qüestió d’ètica, que jo vaig aprendre especialment de Barnils.
Quines lliçons vas aprendre de Ramon Barnils?
Hi ha una anècdota molt simbòlica. Una de les meves tasques era agafar la crònica del Barnils per telèfon. Ell dictava, i jo picava. Al final sempre estàvem una hora fent petar la xerrada. El Pep Guia, que acabava de publicar ‘És molt senzill: digueu-li Catalunya’, sempre m’insistia que li proposés al Barnils parlar del seu llibre… i jo li deia al Barnils que havia de parlar un dia del llibre del Guia. Un dia, el Barnils em va dir: “Va, ja està bé, avui parlem del seu llibre”. La crònica començava així: “Tens raó, Pep, i ara calla…”. Jo em vaig fondre. Li va fotre una pallissa. No em van parlar mai més d’això, però jo vaig entendre que el Barnils m’estava dient que érem amics, que em faria el favor que li demanava però que no li podia demanar que ell traís les seves idees. Ningú té dret a demanar-nos que diguem el que no pensem.
A mitjan anys noranta, l’Assumpció Maresma i tu comenceu a engegar projectes propis de periodisme independent. Primer, feu ‘Infopista’, i després ‘Vilaweb’. El manifest fundacional de la web ‘Infopista’ deia: “Ha arribat l’hora d’alçar barris a la xarxa”. Vint anys després, s’ha assolit l’objectiu?
El context és important: en aquell moment hi havia poquíssima gent amb accés a Internet i l’anglès era pràcticament l’única llengua en la qual navegaves. La nostra posició era que aquella Internet globalitzada estava molt bé, però havíem de trobar un espai per a la localitat. Parlar 21 anys després d’allò és impossible. Ningú s’imaginava el que ha passat. Nosaltres no en teníem ni idea. Ens vam tirar a la piscina.
CRÍTIC és un mitjà molt jove, amb només dos anys de vida, que ara està entrevistant un mitjà amb 20 anys d’història. Ara té lògica fer un mitjà digital. Però per què vas fer tu un mitjà digital l’any 1995?
L’Assumpció Maresma i jo estàvem molt disconformes amb la premsa d’aquells anys. Jo, que treballava aleshores en periodisme internacional, em trobava companys dels Estats Units o del Canadà que m’ensenyaven això de les xarxes. Jo em connecte per primer cop l’any 1991 a Barcelona en una operació rocambolesca de Telefónica a una cosa que es deia Compuserve, abans d’Internet. Temps després jo a casa meva tenia accés a totes les agències de notícies internacionals a través d’Internet. Un dia, estant a la redacció de ‘La Vanguardia’, que només tenia accés a les agències de notícies més importants, el Lluís Foix em va dir: “Vicent, vés a casa, a veure si esbrines alguna cosa més d’aquest tema”. Aleshores vaig pensar: “Això és molt gros. Jo a casa tinc més informació que ‘La Vanguardia’ a la redacció”. L’Assumpció i jo vam veure que allí passava alguna cosa. Ella va deixar de ser directora d’’El Temps’ i jo estava fart de la feina, i ens vam llançar a la piscina. Érem dues persones treballant-hi. Jo mateix escrivia el codi html i els articles amb les meves mans! I l’Assumpció dirigia el projecte i l’empresa.
“A Catalunya estem vivint una bombolla de mitjans digitals. L’objectiu és expulsar-ne alguns i que en quedin uns quants”
‘Vilaweb’ va néixer quan pràcticament Internet començava a caminar a Catalunya. Avui, però, hi ha una gran quantitat de mitjans digitals. Quina visió tens del panorama de mitjans digitals catalans?
Hi ha una explosió digital a tot el món. És un procés molt interessant, però estem començant a tastar-ne els límits. A Catalunya estem vivint una bombolla de mitjans digitals. L’objectiu dels qui estan impulsant aquesta bombolla és expulsar alguns mitjans i que n’acabin quedant uns quants. El poder econòmic s’ha adonat que els mitjans digitals tenen una repercussió social i política important. L’època del ‘wild West’ –el salvatge Oest– i del ‘que bonic’ s’ha acabat. Ara és la guerra. Hi ha gent que farà el que siga per guanyar el seu espai d’influència política i comercial.
Esclatarà, la bombolla?
Les bombolles estan dissenyades per esclatar.
Però qui ho està dissenyant?
Qui té diners. O qui té capacitat política de moure diners.
Com veus el futur del panorama de la premsa catalana?
El volum de negoci de la premsa en paper és d’aproximadament 250 milions d’euros. Tots els digitals junts movem menys de 10 milions d’euros. Aquesta és la realitat. A Catalunya hem creat molts projectes de mitjans digitals: alguns són bons, d’altres miserables. Hi ha de tot. Hem generat un mercat de lectors. Les empreses digitals no podem competir amb les de premsa en paper. Ara, per tant, hi haurà una batalla duríssima. Que hi hagi periodistes indecents i sense escrúpols per intentar mantenir el seu negoci provoca que a Internet vegem algunes de les aberracions més grans contra el periodisme. Hi ha gent que menteix, que s’inventa notícies, que posa pornografia barata per aconseguir audiència i fomenta articles ‘clickbait’. El problema és que el sistema de mesurar audiències està destrossat. L’OJD dels digitals és mentida, i, de fet, la mateixa OJD està intentant canviar. No té ni peus ni cap. I, enmig, tenim un monstre que és Facebook: o l’aturem, o acabarà amb el periodisme i, probablement, amb la democràcia.
“El dia més trist per al periodisme va ser el dia de la mort de Muriel Casals”
La víctima de la bombolla digital serà el periodisme?
Sí! Però hem de rebobinar per veure el mal que tenim avui. El gran error, que hem comès tots i jo mateix també, és donar tanta importància a tenir audiència. Que un mitjà pugui dir que té 10 milions de lectors en un país de 7 milions no és normal i, de fet, tampoc t’ajuda a fer diners perquè les empreses que posen publicitat no s’ho creuen. Hi ha gent sense escrúpols a qui li és igual el periodisme i creu que l’únic important és que la gent cliqui a les notícies. Si clica un segon i se’n va, és suficient. Es fan totes les trampes del planeta. Hi ha webs que van a Facebook i li compren 100.000 usuaris únics del Pakistan per llegir una notícia seva, i Facebook te’ls dóna. El sistema de mesurament d’audiències dels digitals actual no val! El dia més trist d’això va ser el dia de la mort de Muriel Casals. Aquell dia la notícia es va llançar des d’alguns espais sabent que era falsa i buscant només els clics. Deien que havia mort quan encara no havia mort. Nosaltres vam ser els únics dels mitjans generalistes a Catalunya que vam comportar-nos com calia. Només s’havia de trucar a quatre fonts per confirmar-ho o no: l’hospital, la família, Òmnium i Junts pel Sí. Nosaltres vam ser els únics que vam fer periodisme i vam contrastar, i això ens va penalitzar perquè aquell dia les nostres xifres d’audiència van ser molt baixes.
“Quan algú demana a un periodista que siga imparcial, li està demanant que no pense”
Els mitjans de comunicació catalans, incloent-hi ‘Vilaweb’ i CRÍTIC, estem sobredimensionant excessivament la informació sobre el procés i la independència, i, en canvi, parlant poc d’altres qüestions?
Estem vivint una època única, i no tenim més remei que fer coses especials. No hi ha cap història més potent que aquesta. Jo recorde el cas d’Adam Michnik, que, en una època, era simultàniament director del ‘Gazeta Wyborcza’, el millor diari que s’haja fet mai a Polònia, i diputat de Solidarność al Parlament, i el seu diari li fotia unes castanyes fortíssimes a Solidarność. Com es podia fer això? En un moment normal, no hauria estat possible. Però, en un moment excepcional, sí. Quan un país s’ho està jugant tot a cara o creu, tu com a periodista també t’ho has de jugar a cara o creu. Jo me la jugo a cara o creu. Però ‘Vilaweb’ té un avantatge: ja érem independentistes i d’esquerres l’any 95. Nosaltres no ens hem mogut. S’ha mogut el país.
Tu, Vicent, has tingut un paper molt polític durant els últims anys. És coherent ser periodista i tenir un posicionament tan marcat cap a una banda?
Quan algú demana a un periodista que siga imparcial, li està demanant que no pense. El mite de la imparcialitat s’ha d’acabar. No existeix ningú totalment imparcial. És impossible. L’important en el periodisme no és ser imparcial, sinó ser honrat. Si jo destaque a ‘Vilaweb’ més o menys una notícia, forma part de la meva elecció i de la meva subjectivitat. Però em saltaria la barrera de l’honradesa quan jo amagués una notícia rellevant perquè va contra la meva manera de pensar. Això trenca amb el periodisme. Jo sóc partidari de la independència, evidentment. Jo sóc d’esquerres, evidentment. Jo crec en els Països Catalans, evidentment. Però a l’hora de fer periodisme haig d’informar, analitzar i opinar. A ‘Vilaweb’ hem publicat temes que han molestat molt els nostres lectors perquè publicàvem informacions que podien fer mal al procés.
“Com pot ser que l’Estat espanyol acabi reprimint Artur Mas quan hauria de reprimir David Fernàndez?”
Avui, la qüestió de la independència és central en la política catalana. Quin clic social i polític hi ha hagut perquè aquest reclam sigui avui tan fort?
El factor clau del creixement independentista és l’Estat espanyol. Sense l’Estat espanyol no tindríem un moviment independentista tan fort. De fet, per a ells, seria fàcil acabar amb l’independentisme, però no volen. Espanya podria convocar un referèndum i guanyar-lo. Els valencians vam viure la cara més dura de l’Estat espanyol des de l’any 1976. Una generació de valencians vam veure molt d’hora els budells de la bèstia d’un Estat que havia sortit amb mal peu del franquisme. Jo, el 76, 77 o 78 vaig veure la violència i les bombes al carrer. La policia ens perseguia, li fotien bombes a Fuster… A mi em van arribar a portar a judici per coses que no havia fet. S’ho inventaven. En canvi, al Principat molta gent va tenir la sensació que l’Estat espanyol s’havia adaptat a la nova situació. Què ha passat? Doncs, que després d’uns anys de tensió política per l’Estatut, la sentència del Tribunal Constitucional va obrir els ulls a molta gent. El problema no és si Catalunya ha de ser o no independent; el problema és que amb l’actual Estat espanyol no es pot viure perquè no té un model democràtic. L’Estat ha aconseguit que a Catalunya la posició més sensata i moderada sigui la ruptura! Dit provocativament: com pot ser que acabin reprimint Artur Mas quan haurien d’estar reprimint David Fernàndez? És de bojos. La majoria de la gent veu que és impossible canviar.
Però, realment, és impossible canviar l’Estat espanyol? Tu creus que l’independentisme creix perquè l’actitud poc democràtica de l’Estat espanyol ho afavoreix… però aleshores l’independentisme baixaria si l’Estat espanyol es reformés?
Aquest és el gran debat. Si algun dia algú aconsegueix reformar Espanya, enhorabona! Però, és factible reformar Espanya ara? L’independentisme català no vol que li diguin que es podrà reformar Espanya l’any 2020. És una qüestió d’urgència. Afecta la vida quotidiana de la gent: des de la lluita contra la pobresa energètica fins a les infraestructures o la sanitat. L’Estat espanyol hauria de comportar-se com una democràcia occidental i s’està comportant com Turquia.
Deies que l’Estat espanyol tindria una possibilitat: convocar un referèndum i guanyar-lo. De fet, com va fer el Regne Unit a Escòcia.
Tots els altres camins que no siguin el referèndum porten a la derrota d’Espanya. El dubte que tinc és si el procés portarà a la independència de Catalunya o a la destrucció de l’Estat espanyol. Veig una possibilitat claríssima que Catalunya sigui independent. Però veig una possibilitat que Espanya faci implosió com a Estat, i se n’acabi independitzant fins i tot La Rioja. Això ho vaig veure als Balcans. Em recorde del primer dia que vaig sentir que Montenegro volia la independència. Vaig pensar: “La independència? Però vosaltres sou el bressol de Sèrbia!”. Però em van dir: “És que és impossible viure amb aquesta gent”. Aleshores, ho vaig entendre. L’actuació del Govern espanyol sobre Catalunya no està posant en risc la independència de Catalunya, sinó la mateixa supervivència d’Espanya. Depèn de quina reacció tinguin, poden esclatar quatre o cinc casos més d’independències. Quan cau el règim, no se n’independitza un; se n’independitzen tots. Jo crec que Espanya no és conscient de tot el que està posant en risc.
Però… Espanya està dins de l’OTAN, és una potència econòmica de la UE i té el suport (i bases militars) dels Estats Units, de la Xina i dels socis europeus. L’Estat espanyol no està en la situació de l’URSS de 1991.
Era molt més difícil independitzar-se de l’antiga Unió Soviètica que de l’Estat espanyol. El que van fer Estònia, Letònia i Lituània semblava impossible, i ho van fer. La política internacional és molt dura i molt dura, però sempre troba una sortida.
“El que és revolucionari a Catalunya és la situació”
Centrem-nos en Catalunya. Els partits independentistes van guanyar unes eleccions anomenades plebiscitàries amb una majoria d’escons, però es van quedar amb el 48% dels vots. Poden apostar Junts pel Sí i la CUP per la via unilateral? Estan preparats per afrontar el repte?
Jo he viscut, durant la meva època de corresponsal internacional, nou independències en directe. He vist coses que no m’hauria imaginat mai. Jo era al Parlament de Lituània quan l’Exèrcit soviètic l’envoltava i el vicepresident lituà explicant-me que li havia trucat el president de la Comissió Europea, Jacques Delors, dient-li que Lituània no podia ser de cap manera independent, que mai de la vida Europa acceptaria Lituània i que es quedessin dins l’URSS pel perill de les bombes atòmiques. I, anys després, he vist Lituània entrar com a soci de la UE.
Després de cinc anys de gran mobilització al carrer, a les urnes i simbòlica, quina anàlisi fas del moment actual d’indefinició i dubtes sobre el full de ruta dels 18 mesos?
La situació està ben encarrilada.
Vols dir? Això no ho diuen ni a Convergència ni a la CUP…
Ja ho sé, ja ho sé. Però la situació està ben encarrilada. Hi ha molta feina feta molt seriosa sobre com ha de ser el procés cap a la independència. El problema és que ells tenen el dubte i la por d’haver quedat atrapats per haver obtingut el 48% dels vots. S’han fet un embolic. Jo no ho entenc. Una majoria parlamentària del 53%, com la que tenen Junts pel Sí i la CUP, seria una majoria sòlida per fer el que tu consideres adequat.
“L’Estat ha perdut el control. Anem al xoc de trens. El maquinista potser no sap què fer, però no pot frenar”
La premsa ha explicat els últims dies que hi ha conflictes i diferències entre els independentistes: dins de Convergència, entre CDC i ERC, o amb la CUP.
Hi ha cinc grans actors polítics dins de l’independentisme, els tres partits i l’ANC i Òmnium, i, per tant, és normal que cadascun posi l’accent i colli per un costat o per l’altre. Això ens posa molt nerviosos. Això ens pot cansar molt. Però és normal. A mi no em preocupa gens. Jo, de jove, era molt situacionista, i ara m’estic tornant situacionista novament. El que és revolucionari a Catalunya és la situació.
Viurem en el processisme com a situació que no s’acabarà mai?
No! Això del processisme és un invent graciós que algú s’ha tret de la màniga per divertir-nos. Però, parlant seriosament, el que és revolucionari és la situació. L’Estat ha perdut el control de la situació. Anem cap al xoc de trens. El maquinista potser no sap què fer, però no pot frenar. Per tant, hi arribarem, segur.
Aleshores, el quan, el com, el cap a on anem, quanta gent hi anem… no són importants?
El Govern està dissenyant escenaris, no dissenya models fixos, perquè les independències no són sempre iguals ni van passar mai com estaven dissenyades. El Govern té plans: si passa això, farem això; si passa allò, farem allò altre. Hem de veure com i quan es produeix el punt de ruptura. Ningú el pot preveure.
“Tinc dubtes sobre el referèndum. M’agradaria que algú m’explicara com no repetir el 9-N”
Hi ha un debat intern dins l’independentisme sobre el referèndum. Es pot entendre com una marxa enrere perquè el Govern català ens van dir que el referèndum havia estat, primer, el 9-N i, després, en les plebiscitàries del 27-S.
Jo, sobre el referèndum, tinc dubtes. M’agradaria que algú m’explicara com no repetir el 9-N. Però, si els partits polítics creuen que el referèndum és ara una bona eina i han trobat la manera de no repetir el 9-N, hi estaria a favor. El 9-N va ser extraordinari i va canviar el país, però no va ser un referèndum vàlid.
Si no hi ha referèndum vinculant… què pot fer el Govern de Junts pel Sí ara mateix: fer una declaració unilateral d’independència?
Com tots els països del món han fet per ser independents. Fer un referèndum abans de fer la DUI és més complicat legalment perquè l’Estat espanyol no vol. De totes les hipòtesis que m’han explicat, la que trobo més raonable és aquesta: es fa una proclamació d’independència, es valida amb un referèndum ja amb la legalitat catalana i, per tant, com que el referèndum té conseqüències jurídiques immediates, la majoria de la població se sent cridada a votar. Que quedi clar que jo, per principi democràtic, estic totalment a favor del referèndum. Però ara ja tenim el 53% dels diputats al Parlament a favor de la independència. Si l’Estat espanyol diu que això no és suficient, pot convocar un referèndum.
Tu vas ser molt crític amb la CUP al desembre de l’any passat arran de la negativa a investir Artur Mas com a president. En editorials a ‘Vilaweb’, vas escriure: “Simplement, no tenim la majoria” i “Ens tornarem a trobar al març sense la CUP”.
La CUP ha tingut un comportament que no era el més adequat a les expectatives d’una bona part dels seus votants. Jo vaig demanar explícitament el vot per Junts pel Sí i per la CUP en un editorial a ‘Vilaweb’. Considere, per tant, que la CUP no ho va fer bé i va cometre errors. Segurament, tots van cometre errors, Junts pel Sí també, però el pes més important de l’error va ser de la CUP. De fet, la CUP ha fet una correcció bastant visible en els últims mesos.
Quina “correcció” ha fet la CUP?
Ara no estan plantejant la situació de la mateixa forma que al mes de desembre durant el procés d’investidura d’Artur Mas. Ara prioritzen culminar el procés d’independència i accepten que ni ells ni Junts pel Sí tenen el 100% dels vots. Fins i tot, sembla haver canviat el mètode de prendre decisions. A mi em va sorprendre molt que Anna Gabriel anunciés en una entrevista a TV3 a principis de setembre que donarien suport a la moció de confiança de Puigdemont. On era l’assemblea? No vota l’assemblea? Per això crec que la CUP ha fet un reposicionament perquè, entre altres motius, ha entès que estava prenent decisions que no les entenia ningú.
Als primers pressupostos, la CUP demanava tocar una mica a l’alça l’IRPF als més rics, i Convergència s’hi va negar. Durant la investidura, la CUP demanava només canviar el president, i Artur Mas s’hi va negar. L’autocrítica l’ha de fer només la CUP o també hauria de fer autocrítica Junts pel Sí?
Sí, tots poden fer autocrítica. Jo només dic que en aquell moment concret l’error més gran va ser el de la CUP. Jo ho dic ara i ho vaig dir en el seu moment. De fet, Endavant va arribar a fer un comunicat polític contra un editorial meu a ‘Vilaweb’. Això no ho havia vist mai de la vida.
Votar en contra dels pressupostos del Govern de Junts pel Sí és aturar el procés independentista? No es pot fer la independència sense aquests pressupostos?
Bé, home, sí, es pot fer la independència sense pressupostos, sí. Sempre ens podem posar nosaltres mateixos les coses més difícils!
“És un error que un sector de l’independentisme ataqui virulentament els Comuns. Però hi ha sectors dels Comuns que tenen massa violència verbal contra l’independentisme”
Quina anàlisi fas de les difícils relacions entre el món dels Comuns i l’independentisme?
Una setmana abans de les eleccions municipals vaig fer un editorial en què demanava respecte per Ada Colau i Barcelona en Comú. Això em va suposar les queixes d’alguns. Però això no vol dir que jo no critique el que crec que s’ha de criticar de Barcelona o dels Comuns. No puc dubtar que gent com el Jaume Asens són independentistes, però no es pot negar que una part dels Comuns són espanyolistes. És un error que un sector de l’independentisme ataqui virulentament una gent que està pròxima al plantejament de l’Estat propi. Però també crec que hi ha sectors dels Comuns que tenen una violència verbal contra l’independentisme que no és normal. Seria bo calmar la tensió entre els dos sectors. Al final, quan tinguem la república, ens haurem d’entendre per construir un país millor i diferent del que hi ha ara. Hi ha un bloc del ‘no’ molt clar, que formen Ciutadans, el PSC i el PP, i un bloc del ‘sí’, amb Junts pel Sí i CUP. Al mig, hi són els Comuns.
Com veus el futur espai dels Comuns a Catalunya?
El problema és que els Comuns tenen massa problemes sobre la taula i juguen moltes cartes alhora: la ciutat de Barcelona, Catalunya, Espanya, una sopa de sigles dins molt difícil de gestionar i la indefinició respecte al model d’Estat futur de Catalunya. El fenomen de Podem està començant a petar. El resultat de les eleccions a Galícia i al País Basc són molt dolents. La crisi interna, des de Podem a Madrid fins als ‘lios’ entre Iglesias i Errejón, és evident. Hi ha molts nervis. Tot això acabarà petant. ‘El asalto a los cielos’ s’ha de fer a la primera, i no a la tercera. Això significa un problema per al moviment dels Comuns a Catalunya. L’intent de fer un nou partit va en la línia de plantejar-se què està passant i com sortiran d’aquí. Però dins tenen una sopa de grills important: moltes personalitats que xoquen i una relació per definir amb ICV, EUiA o el Podem d’Albano Dante. I, a l’últim, tenen un problema a Barcelona perquè estan fent una mala gestió de l’Ajuntament.
En quines coses concretes veus que Ada Colau està fent “una mala gestió” a Barcelona?
En tot. Quan els barcelonins trien una persona com Colau per governar la ciutat, esperaven que hi hagués grans canvis a la ciutat en el primer any, i jo no hi estic veient cap gran canvi. Hi ha un desconcert. El pacte amb el PSC va ser molt greu. Però, més enllà d’això, en què es nota que Ada Colau està dirigint l’Ajuntament? I, a sobre, està cometent errors complicant-se la vida en coses molt simples. Per què es fan aquest embolic amb l’exposició amb estàtues franquistes al Born? Per què van dir que no contractarien Telefónica i acaben prorrogant els contractes amb Telefónica? Com pot ser que segueixin posant milions d’euros en publicitat a ‘La Vanguardia’ i als mitjans del Conde de Godó? El problema quan es vota un partit que es presenta com a revolucionari és que ha de fer la revolució. Si no fa la revolució, la decepció és molt més gran.
Això que dius també val per al Govern independentista, no? Si et presentes dient que faràs la independència en 18 mesos, guanyes i després no fas la independència, què passa?
Quan passin els 18 mesos, ho veurem: o hem guanyat o hem perdut. És indiscutible. Tot i que estic segur que l’independentisme ja no pot perdre perquè Catalunya acabarà sent independent. La societat catalana ha arribat a un nivell de desconnexió mental total. Podem fracassar ara, però la independència és molt probable. El que és segur és que el proper Onze de Setembre ningú podrà vendre cap moto. O haurem guanyat ja –o estarem donant una batalla decisiva per guanyar– o… tots els que estan fent el procés se’n van a casa.
