Crític Cerca
Entrevistes

Janet Sanz “Els Comuns i la CUP hem de fer autocrítica. Les eleccions del 26-M ens ho diuen”

Barcelona en Comú comença aquest nou mandat envoltada de la polèmica suscitada pels pactes postelectorals. Rebre els vots “gratis” de Manuel Valls per aconseguir l’alcaldia genera incomoditat dins dels Comuns. No se n’amaga Janet Sanz (Tamarit de Llitera, 1984), figura clau en l’organització amb una dilatada trajectòria política a ICV, i una de les persones del cercle més íntim d’Ada Colau. En la legislatura anterior va ser al capdavant de la regidoria d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, una de les ‘patates calentes’ per al nou govern i una àrea en la qual s’ha especialitzat. “El futur passa per la lluita contra la crisi climàtica”, assegura convençuda. Amb ella parlem dels últims quatre anys d’un Ajuntament del canvi a la capital catalana, de les relacions entre les esquerres al consistori, dels reptes del govern i del ‘pactòmetre’ que ha donat l’alcaldia als Comuns a Barcelona els pròxims quatre anys.  

02/07/2019 | 20:21

Janet Sanz és un dels pesos pesants en la cúpula d’ICV. Parla’ns de la teva trajectòria dins del partit, des dels inicis de la teva activitat política en el moviment estudiantil fins a l’actualitat.

Començo a participar en les Joventuts d’Esquerra Verda previ pas pel moviment estudiantil a la universitat, on batallo contra les propostes del ‘pla Bolonya’. A partir d’aquí, començo a desenvolupar un perfil en clau ecologista, perquè crec que el futur passa per la lluita contra la crisi climàtica. Em sedueix una proposta que vingui de l’esquerra però que incorpori els límits del planeta des d’aquesta perspectiva, i que defensi que no hi ha transformació social sense emancipació, la qual passa necessàriament per la revolució feminista. I ICV em representava, tot i que amb matisos, perquè mai estàs al 100% d’acord en tot. Llavors, el 2011, em van proposar que entrés a les llistes de l’Ajuntament, amb Ricard Gomà al capdavant del projecte. Era la regidora més jove de l’Ajuntament i ara sóc de les més veteranes!

Va ser quan Trias va guanyar l’alcaldia i ICV va passar a l’oposició.

A Barcelona, històricament sempre havíem format part dels governs de coalició. Aquella va ser la primera legislatura que érem a l’oposició i que hi havia un govern de dretes. Aleshores vaig començar a especialitzar-me en temes d’urbanisme i medi ambient, i l’any 2015 vam construir la confluència i vam guanyar l’alcaldia. Ara tinc el privilegi de portar aquesta àrea, que implica una perspectiva integral de com actuar sobre la ciutat i transformar-la.

Aquesta serà la teva tercera legislatura. Els estatuts de BComú fixen un màxim de dues legislatures amb una d’excepcional.

Durant la primera jo formava part d’ICV i, per tant, no compta, però tant és. Crec que 12 anys són molts, independentment de si el codi ho permet o no, i de si podria estar una legislatura més. El pas per la política ha de ser temporal, i jo tinc vocació de servei públic perquè me’l crec, però no l’entenc com una professió estructural personal. Sóc advocada i en algun moment vull recuperar aquesta professió. Crec que és bo trobar alternatives i no quedar instal·lat en aquest espai, perquè potser un dia deixes de ser útil o prefereixes fer una altra cosa amb la teva vida. Però el meu compromís polític va per sobre d’això: en algun moment hauré de fer un pas enrere, tot i que seguiré militant i estant en totes les ‘mogudes’ que em permeti la meva vida personal i professional. Aquests 4 anys em fan il·lusió; ja veurem després què passa, però no m’importaria fer una altra cosa.

El partidisme ens ha allunyat de partits amb què ens hem d’entendre necessàriament”

Tot i la teva vinculació amb ICV, t’has erigit com una de les persones de l’entorn de confiança més íntim d’Ada Colau, que no provenia d’aquest partit. Com és la relació, com fas aquest salt?

La confluència sorgeix com un projecte il·lusionador per construir un somni: recuperar Barcelona i posar-la al servei de la gent. BComú incorpora persones molt diferents, i això és un repte, sens dubte, perquè ens trobem gent dels moviments socials, de l’activisme més plural, de partits nous, de partits antics… però el més impressionant és que tot aquest equip de gent de cop entrem, ens fem nostra la institució i som capaços de treballar com un equip, amb un lideratge molt fort de l’Ada. És una persona que cohesiona i empatitza molt amb les diferents sensibilitats, que treballa en clau de col·lectiu, i llavors tots nosaltres comencem a creure’ns aquesta identitat comuna dels Comuns i a practicar-la en el dia a dia de la gestió de govern. Jo tinc la sort que admiro i respecto moltíssim l’Ada; hi ha una molt bona sintonia en l’àmbit personal, i les relacions personals són fonamentals en qualsevol equip de treball. Sempre he percebut la seva confiança quan he liderat propostes històriques en el camp de l’urbanisme, que s’arrossegaven, que no tenien sortida, i m’he sentit molt a prop d’ella. Amb aquest objectiu seguim treballant. Hi ha hagut molts moviments també en la nostra llista: jo sóc l’única tinent que repeteix, i hem establert una relació de confiança forta.

Quan es va configurar aquest espai polític, algunes de les persones que l’integraven i que provenien dels moviments socials havien estat molt crítiques en un passat amb ICV. Aquesta relació entre els “Comuns purs” i les persones de partit, com ha estat?

Ha estat fàcil en termes generals. Evidentment, reconeixent que cadascú prové d’on prové i que té la seva mirada. Jo també sóc crítica amb moltes de les coses que ha fet el meu partit, i ho puc ser amb el que a vegades fan o deixen de fer els mateixos moviments socials. Al principi, vam passar per un procés de construcció de la confluència on ja ens ho vam dir tot i vam expressar tots els matisos, però una de les coses que ens caracteritzen és que fem molta autocrítica. No ens quedem immòbils, no som autocomplaents ni pensem que allò que fem és el millor sempre, no: revisionisme constant per intentar millorar. Els primers que van començar a teoritzar sobre la necessitat de la confluència, Ricard Gomà o el mateix Joan Herrera, persones molt destacades, van entendre que, si volíem aplicar les nostres polítiques, havíem de créixer. A Barcelona teníem un sostre que se situava al voltant del 12-13% i no pujàvem d’aquí. Calia sacsejar aquestes fronteres incorporant gent nova d’altres trajectòries al projecte global, o incorporar-nos nosaltres a una cosa diferent. En la construcció del procés vam compartir les diferències polítiques que tenim, i això ens va permetre que, en el moment d’entrar a la institució, ens hi trobéssim còmodes. Moltes vegades fem bromes internes sobre això. Amb la Gala Pin en tenim unes quantes i les trobaré molt a faltar.

Durant el mandat anterior es va visibilitzar una relació tensa entre les diferents formacions de tot l’espectre de les esquerres, especialment amb ERC i la CUP. Però, fixant la mirada en els anticapitalistes, no sempre ha estat fàcil teixir aliances o bastir ponts entre vosaltres i aquesta formació. Quina lectura fas de les tensions entre les esquerres transformadores?

Cal contextualitzar-ho. D’una banda, la institució a vegades no facilita l’apropament, perquè entres en unes lògiques amb les quals la CUP i nosaltres ens sentim incòmodes. Tot és molt rígid, poc flexible, i això porta a la segona cosa: el partidisme. Ho he vist claríssimament en el mandat passat en el cas d’ERC pel que fa al tramvia. El fet de dir “estic d’acord amb un projecte; però, com que no vull que el capitalitzis tu, faré el possible per evitar que es faci, encara que això vagi en contra dels meus interessos”. En alguns moments, això ha estat el que ens ha allunyat de partits amb què ens hem d’entendre necessàriament per poder fer la majoria de les coses que volem fer. Sols no podem, i hem d’anar cap a una entesa; és evident. Però hi ha persones de la CUP que m’han sorprès positivament: amb l’equip de María José Lecha, per exemple, vam treballar per aprovar el Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics, el PEUAT –que va ser una de les eines més transformadores a l’inici del mandat– i per parar les obres de les Glòries. És a dir, que hem sabut trobar espais de coordinació política concrets i necessaris per tirar endavant projectes potents. Però també és cert que després, en termes generals, això no s’ha materialitzat com una cosa més estructural.

“Les esquerres transformadores no hem sabut transmetre suficientment allò que hem fet conjuntament, i la ‘bronca’ o les desavinences han acabat superant-nos”

Cal fer autocrítica?

Les dues bandes hem de fer autocrítica, i crec que les eleccions del 26-M alguna cosa ens diuen, especialment a la CUP, que, per desgràcia, ja no forma part del consistori. El problema és que no hem sabut transmetre suficientment allò que hem fet conjuntament, i la ‘bronca’ o les desavinences han acabat superant-nos. A mi alguns discursos de la CUP als plens m’han costat molt, perquè han estat molt durs contra nosaltres i a vegades incomprensiblement. Quan ets aquí dins, saps les dificultats que existeixen i el que ens estan fent la resta de partits: no eren aliens a les pressions del PSC, d’ERC, del PDECat, del PP, de C’s…; ens veien que en molts moments estàvem sols. Així i tot, jo hi ha moltes coses que comparteixo amb la CUP, però crec que cal ser conscient dels límits i plantejar-te que, per arribar a un punt òptim, són necessaris passos previs. Fer-ho de cop és molt més complicat. Els canvis no poden ser de 180 graus: potser has de començar per un de 60 o de 90 graus per arribar al de 180. A vegades, la CUP és un projecte més impacient i hi ha hagut moments en què no ens hem entès del tot sobre com definir una estratègia conjunta per arribar a fer canvis i consolidar-los, perquè la gent els entengui. Són debats eterns entre posicions més maximalistes i menys dins l’esquerra transformadora, però evidentment es tracta de dos espais que naturalment han de treballar junts.

La mobilitat és una de les ‘patates calentes’ que teniu sobre la taula, sobretot pels seus efectes en el canvi climàtic i en els índexs de contaminació: a l’àrea de Barcelona, 3 milions d’habitants van respirar aire contaminat per sobre dels límits legals el 2018.

La mobilitat és la ‘patata calenta’ de les ciutats europees. Ens estem morint per contaminació i per crisi climàtica, i no hi ha res que pugui fer-hi front que no passi per qüestionar el model de mobilitat que tenim i per plantejar-ne un de sostenible, que garanteixi el dret a la mobilitat però que no hipotequi les generacions futures, i que no destrossi el planeta. En el mandat passat, la mobilitat ha estat al centre, perquè ha vingut un equip de govern que ha impulsat mesures no estètiques: des d’un salt qualitatiu amb la bicicleta fins a limitar la preeminència del cotxe a la ciutat. Això passava necessàriament per implicar-nos en el transport públic. Som l’Administració amb menys recursos, amb un deute històric de transport públic, i hem estirat el carro, destinant-hi molts recursos i incrementant un 180% la nostra aportació. Tot allò que depenia només de la ciutat s’ha fet.

“Alfred Bosch ja em va dir al principi de la legislatura: “Què t’hi jugues que no faràs el tramvia?””

Menys la connexió del tramvia, una mesura que no es va materialitzar malgrat que ERC també la defensava.

És una infraestructura absolutament polititzada; no ho puc entendre. És de sentit comú des d’una perspectiva tècnica, social i veïnal, que falten 3,7 quilòmetres de connexió entre el Besòs i el Llobregat, que això et permet un augment de la capacitat de càrrega i que no és comparable a posar-hi un autobús elèctric. Però ens vam trobar una situació de bloqueig absolut. De fet, a mi Alfred Bosch ja em va dir al principi de la legislatura: “Què t’hi jugues que no faràs el tramvia?”. I és cert que hem pogut aprovar moltes coses amb ERC aquest mandat, però sempre he percebut que els molestava que les féssim nosaltres. I no són només un èxit del govern: les hem de capitalitzar conjuntament perquè la gent ens ho demana. Durant la legislatura passada, tot el que hem impulsat, que requeria 21 regidors, ha estat una majoria que hem tirat endavant ERC, el PSC, BComú, i a vegades la CUP, perquè, si no, no hi arribàvem. Era l’Ajuntament més fragmentat de la història! Però després et trobaves amb aquestes coses. Hi ha unes relacions tenses, de competència electoral; també ha estat una legislatura amb moltes eleccions pel mig, l’1-O, molts moments de molta tensió en què sovint els projectes polítics de cadascú passaven per davant de la urgència d’impulsar mesures a la ciutat… i el partidisme s’imposava per davant de la lògica del sentit comú.

El tipus d’oposició dels republicans és una de les coses que expliquen com s’han desenvolupat els pactes postelectorals?

Jo crec que això no ha estat un element central a l’hora de determinar els pactes postelectorals, perquè ens ha passat amb tothom, no només amb ERC. La nostra aposta durant les negociacions ha estat molt clara: govern d’esquerres plural i transversal, sense posar cap condició. Entenem els límits de cadascú, però Barcelona s’ha de posar per sobre d’això; no podem aturar-nos. Jo no puc entendre la paràlisi del Govern de la Generalitat, ni la puc acceptar ni puc fer veure que no existeix. I entenc la reivindicació de la llibertat dels presos polítics; de fet, crec que l’Ajuntament ha estat exemplar, a través de Jaume Asens, tirant endavant totes les actuacions que podíem per tal de donar suport a aquesta causa. Ens sembla una aberració jurídica, moral i humana que hi hagi presos polítics. Però, a partir d’aquí, no pot ser que la gent pateixi les conseqüències d’aquesta paràlisi, que és ideològica en determinats aspectes, i reivindiquem que Barcelona no s’ho pot permetre. Per això diem que el nostre model de ciutat no és compatible amb el del PDECat ni amb el de C’s, però amb el PSC i amb ERC, malgrat les diferències, ens podem entendre. Lamento que Esquerra, durant les negociacions, no s’hagi situat en aquesta posició. Al contrari: la nit electoral, quan Ernest Maragall es presentava com a alcalde, va dir que posaria Barcelona al servei del processisme i l’independentisme. Això per mi és un error d’entrada. Crec que s’han equivocat, però no renunciem a incorporar-los dins el govern. Si el que ens mou és la ciutat, i si el projecte de Barcelona és Barcelona, hem d’intentar prioritzar-ho i treballar junts.

Creus que sí que compartiu model de ciutat amb el PSC? Si comparem les mesures estrella que les diferents formacions incorporàveu al programa, hi ha una coincidència del 83% entre BComú i ERC en els principals punts programàtics, mentre que amb el PSC, només compartiu el 32%. La dels Comuns i dels socialistes és una aliança natural o lògica?

Amb el PSC hi tenim moltes diferències, però no és un partit de dretes. Ni històricament ni en el seu programa o ideari. Convergència, sí. En la construcció del projecte, els Comuns hi incorporem, no tant la constatació de les diferències amb el projecte històric del PSC a Barcelona, sinó en com aconsegueixen implementar aquest projecte, que és a través de la ‘sociovergència’. Els ‘hits’ que fan de la ciutat la Barcelona marca, la Barcelona aparador, la botiga més guapa del món… com es construeixen? Doncs amb un pacte entre el PSC i CiU. Llavors, quan arriba Trias, tot s’eleva a la màxima potència, perquè és amb el PP amb qui pacta. Per tant, crec que el projecte dels Comuns neix com una resposta a l’entrada del neoliberalisme i del capitalisme en el marc de la ciutat. En un context en què els estats nació estan en crisi, el negoci de les grans empreses troba en l’espai urbà un camp de joc meravellós, i, si no hi ha una regulació, tot perfecte. I som conscients que el PSC ha de tenir una part de l’esquerra que l’estiri: en funció de cap a on bufi el vent, si pacta amb la dreta o amb l’esquerra, fa unes propostes o unes altres. Ara l’alcaldia és nostra, i, per tant, les renúncies polítiques no hi seran. Si podem arribar a un pacte amb el Partit Socialista que ens permeti tirar endavant les polítiques que plantegem, doncs benvingut sigui, perquè hi ha una garantia, que la representem nosaltres, i perquè hi ha uns mínims que sí que compartim.

“Els vetos entre ERC i el PSC són absurds. En la intimitat, tots et reconeixien que en uns quants mesos potser acabaríem pactant tots tres. Quina presa de pèl és aquesta per a la ciutadania?”

Però aquests mínims, si l’aliança hagués estat amb ERC, no serien tan mínims… almenys sobre el programa. I, pel que fa a l’alcaldia, Ernest Maragall ‘in extremis ‘va fer pública la proposta de compartir-la amb Ada Colau.

No és veritat; no es va posar sobre la taula aquesta proposta ni es va fer pública. Maragall demanava que els Comuns proposéssim alguna alternativa, i, malgrat que no érem nosaltres qui havíem de plantejar-la, sí que vam fer la proposta del tripartit. I mai vam dir qui hauria de ser l’alcalde, al contrari.

Però el tripartit no era una proposta factible perquè, des del primer moment, hi va haver vetos encreuats entre ERC i el PSC, i Collboni fins i tot es va negar a reunir-se amb Maragall.

És incomprensible: són vetos absurds, i ja veurem què passa. En la intimitat, tots et reconeixien que potser en uns quants mesos acabaríem pactant tots tres. Quina presa de pèl és aquesta per a la ciutadania? Jo segueixo pensant que el govern tripartit era el millor per a Barcelona; però, així com el PSC va dir que no volia governar amb ERC però que oferia l’alcaldia a Colau, Maragall no va fer una aposta concreta. Només deia que volia un pacte amb els Comuns. Nosaltres sabem que l’alcaldia és important, perquè hi ha moltes coses en aquesta ciutat que no es poden fer si no es té l’alcaldia; però, més enllà d’això, tot i que el nostre programa electoral és molt coincident amb el d’ERC, en els debats hem vist que hi ha diferències importants en matèria d’habitatge o d’aigua, per exemple. Jo no he sentit què pensa el senyor Maragall sobre l’aigua. Del senyor Collboni ho sé, però també sé com puc arribar a posar-m’hi d’acord, però no sé què en pensa Maragall.

Al programa d’ERC s’especifica que la formació està a favor de la remunicipalització…

Sí, però ell no ho ha dit mai! Això genera desconfiances, perquè tots sabem que el que diu el programa després es pot bloquejar. El cas és que no hi ha pactes perfectes, perquè al final tothom fa renúncies, però no és cert que Maragall plantegés formalment un altre tipus de pacte. Al contrari: crec que ‘in extremis’ va intentar influir en una consulta interna de BComú, i això a mi em va desagradar molt, personalment. Nosaltres teníem un mandat molt clar al plenari, que és el màxim espai de representació del partit, i que consistia a buscar la fórmula d’aconseguir que Ada Colau fos alcaldessa. L’única proposta que ho feia possible era la del PSC, però vam fer una consulta interna plantejant les dues preguntes –un pacte amb el PSC que fes Colau alcaldessa o un pacte amb ERC i l’alcaldia per a Ernest Maragall. Si la militància hagués dit que era millor la segona opció, ho hauríem entomat.

I si la proposta de compartir l’alcaldia amb Maragall s’hagués posat formalment sobre la taula, quina hauria estat la vostra resposta?

No et puc respondre a aquesta pregunta perquè no va ser mai sobre la taula. Mai la va plantejar i, per tant, no vam fer un debat respecte a això.

Tu has estat la regidora de Nou Barris, on els Comuns van ser la primera força en les municipals passades. Ara, en canvi, hi han tornat a guanyar els socialistes. Quina lectura en fas?

Quan els Comuns vam entrar el 2015, vam obtenir uns resultats que, després, havíem de veure com es consolidaven. Aquestes eleccions confirmen que tenim un sòl bastant estable: hem guanyat en 6 dels 10 districtes de la ciutat i els resultats a Nou Barris no són dolents: hi som la segona força. En el darrer baròmetre municipal es preguntava com s’havia votat, si per model de ciutat o en clau ideològica, i majoritàriament s’ha votat en clau ideològica. Avui, l’eix nacional és un dels prioritaris, i ha substituït l’eix clàssic esquerra-dreta. A més, veníem d’unes eleccions generals on el partit socialista havia ressorgit, perquè ara hi ha un líder que cau bé i que ha estat capaç, gràcies també a Podemos, de fer fora Rajoy amb la moció de censura. Això està molt present. El Partit Socialista s’ha recuperat, però no arriba als seus nivells històrics, perquè en el seu millor moment dels darrers anys té 8 regidors a Barcelona, no els 15 que hi havia tingut. Ha duplicat els 4 que tenia, sí, però és que tampoc eren normals aquests resultats, perquè ja sabem que el bipartidisme segueix bastant arrelat a la cultura política d’aquest país. Hi ha molta gent del meu districte, els ‘felipistes’, que han tornat a votar el que havien votat tota la vida. I a l’àrea metropolitana ha passat el mateix, també torna a ser un ‘cinturó vermell’.

“En política s’ha de ser sincer. No sé amb quina cara es presenta Elisenda Alamany davant la ciutadania per demanar-li confiança”

I aquesta recuperació ha anat en detriment dels Comuns, també a escala territorial?

Hi ha una recomposició dels Comuns respecte al que havíem pogut ser perquè els socialistes es recuperen. L’espai de l’esquerra transformadora s’està consolidant. Necessitem més períodes electorals per veure si la volatilitat electoral té una importància rellevant perquè el projecte desaparegui o tingui una crisi. M’agradaria que els resultats fossin millors, però no són menyspreables. Estem governant en espais importants, en capitals de comarca, al Prat de Llobregat els resultats són espectaculars, a Montcada i Reixac també són molt bons… però després sí que hi ha casos com Terrassa, que sap molt greu que perdin la representació al consistori. Sempre s’ha de fer autocrítica per millorar, i crec que les eleccions també demostren la fragilitat dels projectes. Ser-ne conscient és bo. A Barcelona hem tingut sort perquè l’equip ha estat molt cohesionat i perquè té el lideratge de l’Ada, però en l’àmbit català hem passat moments difícils de gestionar: vam passar d’un partit a un altre; el Xavi Domènech, a qui admiro i trobo a faltar, lamentablement no va poder continuar amb el projecte; el context català…

I també la marxa de figures amb pes a l’organització cap a altres formacions, com Elisenda Alamany?

Hi ha coses que demostren quina és la motivació per la qual et mous, i l’Elisenda ha demostrat un gran oportunisme polític en molt poc temps, perquè tampoc feia tant que era als Comuns. Jo li he dit personalment que en política has de ser sincer, una persona de la qual la gent es pugui fiar, i, quan fas aquests canvis i aquestes caramboles tan radicals, no sé amb quina cara et presentes davant la ciutadania per demanar-li confiança. Així com el Xavi Domènech és un exemple, perquè va decidir fer un pas enrere per culpa de l’esgotament, cosa que és natural, i cal agrair que sigui un home qui ho fa, perquè és inèdit, l’Elisenda Alamany per mi és el contrari. Crec que la jugada que va fer és de molt baix nivell polític. Es va quedar al Parlament durant algun temps fins que la va fitxar ERC per anar a Barcelona, quan ni tan sols viu a la ciutat. És estrany.

Ella ho justifica argumentant que els Comuns han virat en el seu compromís amb el sobiranisme.

És ficció, perquè, si fos així, no podria entendre que persones com Gerardo Pisarello, Jaume Asens o Ricard Gomà seguissin al partit. Representen aquesta lògica molt millor que ella. És sorprenent que ho argumenti així, perquè el que hi ha de fons no és això; és una qüestió d’oportunisme, tant d’Elisenda Alamany com de Joan Josep Nuet. Jo crec que a vegades les coses parlen per si soles. Però, en tot cas, li desitjo tota la sort i encerts. Segur que tenim l’oportunitat de retrobar-nos a l’Ajuntament, i que el poc temps que vam compartir a l’organització ens serveixi per arribar a acords.

“El primer tinent d’alcalde ha de ser Jaume Collboni. En aquest sentit, hi ha una expressió de confiança important cap al Partit Socialista”

Durant la campanya, Collboni va demanar que, si hi havia pacte de govern, els socialistes assumissin les regidories de Turisme, Economia i Seguretat, aquesta darrera amb Albert Batlle al capdavant. La configuració que planteja el PSC entra en els plans del nou mandat?

Encara estem treballant amb relació a l’acord i a la proposta de cartipàs. És evident que el PSC expressa les seves prioritats i nosaltres les nostres. Creiem que aquestes matèries són molt estratègiques i, independentment de qui les porti, tenim molt clar que anem cap a un escenari de govern conjunt en el qual ningú podrà anar a la seva ‘bola’. Que les portin uns o altres no voldrà dir que el partit en qüestió en tingui la propietat: haurem de tenir un espai de coordinació de govern. El que sí que hem posat sobre la taula és que, si arribem a un acord amb el PSC, el primer tinent d’alcalde ha de ser Jaume Collboni. Això ja és una cosa inèdita, i, en aquest sentit, hi ha una expressió de confiança important cap al Partit Socialista.

Sobre el factor Valls, que va oferir-vos els seus vots “gratis” tot i que tampoc ho van ser del tot, ja que implicaven un pacte entre BComú i el PSC d’entrada… heu fet una valoració de les motivacions que l’impulsaven a prendre aquesta decisió?

És que nosaltres no hi hem parlat i no li hem demanat res, ni volíem res d’ell. Entenem que en un moment determinat fa una operació per evitar el que li semblava ideològicament pitjor. Escull el que li sembla que és millor davant d’una altra cosa que li agrada encara menys. A mi em genera una certa coherència respecte a la seva manera de pensar. Però, per nosaltres, els vots de Valls no tenen cap mena de condicionament, ni en tindran. Per això, postinvestidura, el llaç groc ha tornat al balcó de l’Ajuntament i la primera mesura que anunciem és l’expropiació d’un pis buit del BBVA. No ha canviat res ni tampoc tenim la voluntat de fer pactes amb ell.

Però no creus que l’aliança amb el PSC i els vots de Valls poden condicionar la legislatura a l’hora d’arribar a acords?

Espero que no passi, perquè, si és així, serà un fracàs de tothom. Al final tindrem 4 anys de paràlisi, i això serà un fracàs sobretot per als veïns i les veïnes. Entenc que les coses s’han de recol·locar, sabem que hem de fer esforços en aquest sentit i seguim apostant per pactar amb ERC, però crec que ningú es pot permetre el luxe de bloquejar la ciutat, sigui per rancúnia o per enuig. Nosaltres no volíem els vots de Valls, ens incomoden i ens hauria agradat arribar a l’alcaldia d’una altra manera, o assolir un acord que ens hagués permès una cosa més àmplia i un govern més estable. No hem pactat res amb ell abans i no tenim per què pactar res després, entre altres coses perquè tampoc no ens donen la majoria, ara que s’han separat. No era una jugada amb la qual hi tinguéssim res a veure. Parlarem amb tothom, però no renunciarem a res: ni deixarem de demanar la llibertat per als presos polítics, ni deixarem de posicionar-nos respecte a aquest conflicte, ni deixarem de fer polítiques d’esquerres transformadores i valentes.

És a dir, no creus que la vostra aposta per mantenir l’alcaldia amb aquests condicionants fomenti la política de blocs?

No dic que no sigui una possibilitat; dic que m’agradaria que no ho fos i que BComú tindrà un paper important per evitar-ho, però tothom hi haurà de posar ganes i sentit comú. Ningú entendria que això passés i ens repercutiria negativament a tots, especialment als que bloquegen, encara que creguin que no perquè estan en una situació de puresa. Ningú és en una zona de confort, i el cost de tenir una ciutat aturada pel partidisme és molt alt. L’hem d’evitar de totes totes. El PSC i nosaltres ho tenim molt clar; per això hem arribat on som, i esperem que ERC trigui poc a veure que s’ha de situar en la mateixa lògica.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació