25/02/2025 | 06:00
Quin any vas conèixer Jordi Pujol?
L’any 1983; me’n recordo. La Generalitat havia organitzat una exposició a Madrid en el marc d’allò que s’ha anomenat “fer pedagogia a Espanya”, una teoria que s’ha demostrat ingènua; però, bé, el que et deia, jo era un dels joves historiadors que van participar en l’exposició “Cataluña en la España moderna”. Un dia, a Palau, en la roda de premsa per presentar aquella exposició, jo hi era convidat, amb altres historiadors i periodistes. No érem gaires. Pujol fa el seu discurs. Quan ja marxàvem, de sobte, Pujol se’m planta al davant, se’m queda mirant i em diu: “Perdoni, vostè qui és?”. I jo li responc: “Joan Culla, president, professor d’Història i un dels col·laboradors de l’exposició”. I Pujol em respon: “Ai, m‘ha de perdonar que no l’he esmentat”.
I Pujol va marxar?
No. Se’m va quedar mirant de fit a fit, encara uns segons més, i llavors em va dir una frase que he recordat sempre: “No tornarà a passar”. Jo vaig interpretar aquesta frase com un “ja t’he fitxat”, ja tinc la teva cara en el meu disc dur. I, a partir d’aquell dia, mai més se’n va oblidar. Després, ens vam anar trobant en àmbits diversos. També, altres vegades, en un acte públic o en els prolegòmens d’un sopar a la Casa dels Canonges amb quatre persones més, Pujol de sobte em preguntava: “Culla, quin any va ser conquerida Geòrgia per l’Imperi rus’?”
Com si fos un examen sorpresa.
Sí, sí, ho semblava. De fet, ell tenia una vocació frustrada d’historiador, i jo vaig deduir que li agradava parlar amb mi, i que gaudia fent-me preguntes que jo li respondria.
“Tenia un cap molt ben moblat i un gruix de lectures i coneixements superior a la mitjana dels polítics”
Aquestes escenes que expliques mostren l’agilitat i la murrieria, la intel·ligència cepada associada sempre a la personalitat de Jordi Pujol.
És que ell era un home de paraula àgil, sí. Quan el vaig conèixer, ell tenia 53 anys; però, fins a l’últim moment, sempre el vaig veure amb un cap molt ben moblat, i amb un gruix de lectures i coneixements clarament superior a la mitjana de la classe política.
Tu has dit que t’utilitzava com un espàrring.
Sí, crec que sí. Amb un espàrring no lluites pel títol; només t’ajuda a entrenar-te. Ara bé, un espàrring no és un sac.
És una persona.
Sí, és una persona, i penso que aquest entrenament a ell li agradava. Pujol va fer Medicina, però no tenia cap vocació de metge, com s’ha demostrat. I, si parlem de les seves vocacions, en tenia més d’historiador, de sociòleg o d’economista. Jo he conegut molts polítics, Maragall, Reventós, Ribó i tants d’altres, i cadascú és cadascú; però, aquesta curiositat universal que Pujol va mostrar sempre, jo no l’he vist a ningú més. Jo estic d’acord amb la idea que Pujol no tenia consellers, només tenia secretaris. Ell era el conseller de tot.
Però potser aquest va ser l’error: ser una figura massa presidencialista.
Sí, és possible; ara bé, d’ençà que ell va sortir de la presó, l’any 1962, potser, fins i tot abans, ja s’havia interessat per tot. Pujol havia recorregut Catalunya de punta a punta, i sabia qui era qui, a Tortosa, a Figueres, a Manresa… Per exemple, Pujol es reunia cada dia o cada setmana amb una dotzena de metges joves o amb una dotzena de joves advocats per veure què feien, què pensaven. I un altre dia, amb una dotzena d’arquitectes. Des que Pujol va sortir de la presó, va començar a preparar oposicions per a president de Catalunya, i això no ho va fer ningú més en la generació de polítics demòcrates d’aquella època. Ningú més.
“Pujol s’havia preparat per governar Catalunya durant anys com qui prepara oposicions”
Llavors, amb aquest disciplina, tampoc no ha de sorprendre que guanyés les eleccions.
No, des d’aquest punt de vista, no. El que va ser una sorpresa és que Convergència fos la força més votada; però el que sí que es pot dir és que Pujol, molt més que tots els altres caps de llista, s’havia preparat per governar Catalunya com qui prepara oposicions: tema u, tema dos, tema tres i etcètera. Ell volia saber què opinaven les noves generacions, quina visió tenien del país i del futur; i, sense aquests detalls que ara recordo, no s’explica la victòria sorpresa de l’any 1980 ni les posteriors; com tampoc els 23 anys que aguanta en el poder. La gent, que desconeixia aquesta preparació, tenia la percepció que aquest polític estava més preparat que els altres per fer la feina de president de Catalunya. Quan Pujol visitava algú en qualsevol indret de Catalunya, ningú de la comarca calia que li expliqués res, perquè ell sabia que aquella fàbrica d’allà encara funcionava o que aquell conreu d’allà s’havia perdut. Les persones percebien aquesta preparació d’en Pujol, i aquest aspecte és una de les claus del seu èxit.
Aquesta imatge de preparació i èxit, però, topa de sobte amb la confessió dels diners a Andorra. El vas veure aquells dies?
Sí, dos dies abans de la confessió del divendres 25 de juliol. El dimecres em va convidar per veure’ns, com tantes altres vegades, però em vaig trobar un Pujol desconegut. Aquell no era Jordi Pujol. Estava descentrat i nerviós. Em deia que havia perdut un llibre, que si jo l’hi podia deixar, i de sobte obre un calaix i el llibre era al capdamunt del calaix. Jo no sabia què li passava. Llavors, em va llançar una frase: “Culla, fa molts anys que jo soc objecte d’una persecució que ara s’ha estès a la meva família”. Però em parlava en termes poc clars. Al final, després de tres quarts d’hora insòlits sense poder centrar una conversa, i sense recordar la raó per la qual m’havia trucat, em va dir: “Culla, millor que ho deixem aquí”. Jo me’n vaig anar rumiant què coi li passava. Al cap de dos dies, en Lluís Bassets em va trucar a mitja tarda i m’ho va explicar tot.
“La confessió de la deixa a Andorra va ser un cop molt dur; un altre que no fos ell hauria agafat una depressió de cavall”
Va ser un terratrèmol.
Va ser un cop molt dur. Un altre que no fos ell hauria agafat una depressió de cavall, s’hauria amagat en un forat i no hauria sortit mai més; o fins i tot, s’hauria mort d’una reacció psicosomàtica. Però ell era prou sòlid psicològicament per sobreposar-se i patir-ho.
I tu, com amic d’ell i també com a nacionalista, com et vas sentir quan Pujol va confessar?
Érem a finals de juliol i me’n vaig anar de vacances molt tocat. Li tenia respecte i consideració. El que més em va doldre va ser que jo, pels articles i opinions que escrivia i deia als diaris i a les tertúlies, m’havia creat l’etiqueta de “convergent de merda”, sense haver-ho sigut mai. De fet, mai he militat en cap partit ni organització, perquè no podria suportar que ningú em digués què he de pensar, creure o opinar. Bé, el que et deia, jo m’havia barallat amb uns i altres defensant el nacionalisme representat per Jordi Pujol; i ara, de sobte, amb la confessió, els qui l’havíem defensat ens quedàvem amb el cul a l’aire. Si jo hagués estat un nacionalista que simpatitzés amb aquells grupuscles independentistes radicals que s’hostiaven al Fossar de les Moreres cada Onze de Setembre, la confessió m’hauria afectat poc. Però, com que no ho soc, la confessió em va doldre molt. De fet, vaig escriure un article sobre la meva perplexitat i desolació.
I, quan vas tornar de vacances, vas trobar-te amb ell?
Quan vaig tornar, em va enviar una carta en què em deia que havia llegit el meu article, que entenia perfectament el meu estat d’ànim i que li sabia molt de greu, i m’animava a seguir encara fent bona feina. Va ser molt amable, i em va fer la sensació que s’acomiadava. Jo li vaig respondre, i allò no va ser cap comiat, perquè el curs següent vam reprendre la relació i ens vam veure dues o tres vegades a General Mitre, al zulo que havia comprat anys enrere, perquè fos el cos de guàrdia dels mossos que vivien allà permanentment, amb un llit i un bany. Allà es va refugiar quan va haver de deixar el pis institucional d’expresident, al passeig de Gràcia. Aquell racó semblava un campament ple de caixes per terra, de llibres, i crec que ell s’hi recreava una mica en aquesta estampa, com si xiuxiuegés el missatge implícit de “Miri, Culla, que avall que he caigut”.
Gairebé com una penitència.
Sí, sí, com una expiació. I amb alguna aparició fantasmal de la Marta.
Com vas veure la Marta?
Quan ella va aparèixer, ell i jo estàvem parlant. Vam sentir la veu de la Marta a l’entrada, que preguntava: “On és, en Jordi?”; i ell, des de l’altra banda de la taula, em va fer una mirada com dient: “Ara muts”. La Marta va aparèixer amb un “Ai, hola, Culla, perdoni”; després li va dir alguna cosa sobre el trasllat dels llibres a Premià i se’n va anar al cap d’un moment. Quan vam sentir com la Marta tancava la porta, Pujol em diu: “Ha de perdonar la meva dona: està molt nerviosa”. I jo li vaig respondre que ho comprenia. Al cap d’un cert temps, un amic li va deixar un despatx al carrer Calàbria, i a partir d’aleshores ens vam poder trobar allà.
“Amb Pujol hi havia un clima de confiança i de respecte, però mai l’he vist com algú que em podia cessar o nomenar, mai”
Diries que Pujol era un amic? O el veies només com el teu president?
Bé, teníem un clima de confiança, d’amistat, com ell mateix ha dit. Però a mi m’agrada subratllar que mai va ser una relació jeràrquica; tampoc quan ell era el president del meu país. Li tenia respecte, però jo mai he estat nomenat ni mai he militat a CiU. Mai el vaig veure com el qui manava, com el cap, com algú que em podia cessar o nomenar. Mai.
I, mentre repreníeu la relació, n’has tret conclusions, de la raó de la confessió?
Sí, una de provisional i sense proves. Jo crec que ell va confessar per intentar protegir la seva família. En aquelles setmanes posteriors a la confessió, el seu cunyat Francesc Cabana em va dir: “Però per què coi volia el Jordi els calés?”. I mentre en parlàvem, jo per dins em deia que era cert això que deia en Cabana; perquè, d’ençà que vaig conèixer en Pujol, mai li recordo cap ostentació. Pujol escrivia notes amb un bolígraf Bic d’aquells transparents, d’escolar, i portava un rellotge completament anodí. Ell no era com en Duran i Lleida, que, si t’hi fixaves en la corbata, t’adonaves que valia una fortuna. Pujol portava uns vestits d’home que, si te’ls miraves amb una mica d’atenció, començaven a brillar i demanaven un recanvi. Pujol va viure tota la vida a Mitre, al pis on es va casar, i mai no es va fer construir un xalet, ni a Pedralbes ni enlloc. M’entens? La pregunta d’en Cabana, per tant, continua sense resposta. Per a què havia de voler els diners?
Hi ha qui opina que l’Estat era al darrere de la confessió…
Que Pujol confesses la deixa és perquè aquells diners existien; si no, no ho hauria confessat. Ara bé, és indiscutible que l’Estat el vigilava amb lupa i que volia trobar-li el que fos. Per això, encara hi ha persones del seu cercle que argumenten que Pujol es va equivocar quan va confessar, que hauria d’haver callat.
“Pujol s’imposa com un deure moral la missió d’aixecar de nou Catalunya després del 1939”
Has dit abans que tu defensaves el nacionalisme representat per Pujol. Explica-me’l, si us plau.
Pujol va néixer l’any 1930, i la Guerra Civil li deixà un mal record d’infantesa: contempla un país derrotat i esclafat. Ell, que no forma part dels derrotats, però tampoc dels vencedors, comença a construir la seva visió a partir de l’any 1939, i conclou que la missió de la seva generació és aixecar de nou el país, tant en termes materials com espirituals, és a dir, la llengua, la cultura i la identitat. I ell s’imposarà aquesta missió com un deure moral. La majoria de la gent pretenia aconseguir una posició econòmica o formar una família; però Pujol es va dedicar més al país que no pas a la mateixa família, com ell mateix ha explicat.
Aquest relat de sacrifici pel país, però, molts el critiquen. No amaga aquest relat la figura de qui vol manar i tenir el poder?
És evident que tenia una ambició, no pas de màrtir, sinó política, de governar Catalunya per poder fer les coses que ell creia necessàries o convenients. I també és evident que, a partir del 1980, al seu voltant, al voltant del seu èxit, es van aplegar interessos, aspiracions personals d’uns i altres, gent que es va acostumar al cotxe oficial amb xofer i al despatx amb secretària. Però crec que fora grotesc interpretar Pujol com aquell altre que un dia va confessar: “Yo he venido a la política a forrarme”. Ara, tothom és molt lliure de fer les interpretacions polítiques que vulgui. Per a mi, errors greus inclosos, Pujol no va ser cap frau.
En termes ideològics, com definiries Jordi Pujol?
A veure, ell no va ser mai un home que adoptés un programa ideològic o polític tancat. Pujol no ha estat ni un socialdemòcrata, ni un democratacristià ni un liberal. Ell ha estat un tastaolletes, elaborant una síntesi ideològica pròpia, agafant una mica d’aquí i una mica d’allà, amb elements de la democràcia cristiana, del liberalisme o de la socialdemocràcia, i sempre amb un agut sentit de la història. De fet, Pujol no era com altres persones que de joves tenien un amic del PSUC i es feien del PSUC, no, no. Pujol només ha militat en una organització fundada per ell mateix.
“El pujolisme era un moviment ‘arreplega-ho tot’ des d’un punt de vista sociològic”
I aquest eclecticisme, se’l pot titllar d’ambigu i oportunista?
Bé, el pujolisme era allò que la ciència política anomena “un catch-all movement“, un moviment arreplega-ho tot. I, des d’un punt de vista sociològic, encara ho era més. Si miréssim els militants de Convergència en el moment àlgid, trobaríem gent del PSUC, treballadors manuals, noms de la burgesia catalana de tota la vida i, entremig, petits comerciants, botiguers, professionals liberals, etcètera.
Què n’opines, d’aquesta imatge d’un Pujol amb voluntat de ficar mà en els mitjans de comunicació?
A veure, quan ell es forma com a polític, no ho fa en un marc de premsa lliure, com el de França o el Regne Unit, sinó en el d’una Espanya i una Catalunya en què no existeix aquesta llibertat de premsa. I llavors la pregunta era: podem influir en aquest mitjà? El podem controlar? Recorda que la primera acció important que Pujol capitaneja va ser la campanya contra Galinsoga, que era un franquista i un catalanòfob que dirigia La Vanguardia. Calia, doncs, posar algú de més presentable. Pujol sabia que La Vanguardia influïa sobre centenars de milers de persones i que, per tant, era rellevant. Ell ja sabia prou que el diari no es faria catalanista l’any 1960, però una cosa és que no fos catalanista i una altra de ben diferent és que sentís fòbia pel catalanisme.
I amb la fi del franquisme? El marc era diferent, i no és cap secret que ell volia controlar els mitjans.
A les acaballes del franquisme i principis de la Transició, Pujol tenia la percepció, gens desencertada, que gairebé el 80% (i potser em quedo curt) dels periodistes d’aquest país eren d’esquerres, socialistes, del PSUC, de Bandera Roja o encara més enllà. I, és clar, ell va concloure que, en unes eleccions amb aquestes condicions, ell no hi tindria res a fer. I va intentar aconseguir que hi hagués algun diari que li fos proper. Amb un èxit descriptible, cal dir-ho.
Però això m’ho dius per justificar la seva voluntat de control i de poder?
No, no. Jo, que no soc ell, intento reconstruir la lògica seva, el fil del seu raonament. Al marge de la propietat dels mitjans i amb les eleccions plenes de “rojos”, ell va rumiar que, si no aconseguia controlar algun diari, se’l menjarien viu. També, però, cal dir que totes les seves operacions mediàtiques van acabar malament, i que mai va entendre com funcionava aquest món. Penso que ell desconfiava dels periodistes, perquè pensava que tots li eren hostils. Ell creia que, en una redacció plena de “rojos”, un director de confiança designat per ell mantindria a ratlla els periodistes. Però es va equivocar. Hi ha aquella anècdota famosa en un viatge amb tot de periodistes, quan ell ja era president. Pujol, per referir-se al periodista de TV3, va preguntar: ‘I el nostre, qui és?’; i és clar, dit així, sonava fatal, malgrat que ell es referia al periodista dels mitjans públics catalans.
“Pujol no va voler mai tenir ministres a Madrid, però sí que va voler l’estabilitat política del Govern espanyol”
Parlem ara de la governabilitat de Pujol a Espanya. Ell volia participar en aquesta governabilitat? Què n’opines?
Pujol no va voler mai tenir ministres a Madrid, i d’aquí va venir la topada amb Roca i temps després amb Duran i Lleida. Potser pel record de l’experiència històrica de la Lliga, que va ser un desastre. Però Pujol sí que va voler l’estabilitat política a Madrid. Primer, amb Felipe González, i li va costar un preu. Recordes, quan ell dona suport a Felipe, la campanya de l’Abc? És una relació de causa i efecte; l’obsessió d’una dreta espanyola per fer caure Felipe a qualsevol preu, amb una sèrie de periodistes massacrant Pujol, acusant-lo de perseguidor de la llengua castellana, quan ell llança un salvavides a Felipe. Així es va desencadenar aquesta campanya iniciada el 1993.
I amb el pacte del Majestic?
Eren circumstàncies diferents, però tampoc li va sortir gratis, a Pujol. Hi havia molts electors convergents que pensaven que aquell pacte no podia ser de cap manera. I, de fet, ara et diré una cosa massa simple; però, si l’any 2003 Artur Mas no va aconseguir ser president de la Generalitat, és, en part, per la ressaca del pacte del Majestic.
I per què aquell pacte?
A Pujol encara li semblava possible regatejar amb els governs espanyols i obtenir coses. I així havia estat. L’any 1993, el 15% de l’IRPF amb Felipe; i l’any 1996, amb l’Aznar, la retirada de la Guàrdia Civil de les carreteres catalanes, la transferència de la competència de trànsit als Mossos i la desaparició dels governadors civils. Pujol creia que el “peix al cove” funcionava i encara podia continuar funcionant. I et diré més: ell tenia la idea que a Catalunya li convenia una Espanya estable políticament, perquè, si Espanya era inestable, els qui en pagaríem els plats seríem nosaltres.
“Ha estat el polític més important de la Catalunya del segle XX. La seva influència durarà 200 anys? No ho crec”
Per tancar, et vull preguntar amb què ens hem de quedar del pujolisme.
Pujol ha estat el polític més important de la Catalunya del segle XX, potser, conjuntament amb Cambó; tot i que Cambó era un polític diferent, d’una altra època. De fet, Cambó no va governar Catalunya ni un segon, mentre que Pujol la va governar durant un quart de segle i va poder fer infinitament més coses que les que va fer Cambó. A més, de Pujol en queden el pes i la influència del seu discurs, sens dubte superior al de Cambó.
I Tarradellas? Ell va mantenir la flama de la Generalitat. A més, tu també el vas conèixer.
Jo el vaig conèixer força, sí, mentre encara era a l’exili i després del seu retorn. Tarradellas és una figura important; però, com que era a l’exili, va produir tones de paper (i ho dic literalment); que poden interessar a l’historiador, però que, en canvi, no tenen impacte en la realitat. Vull dir que, si tu mires per la finestra i veus aquella plaça, no dius que la va construir en Tarradellas. En termes reals, i també d’idees inculcades en la gent, Jordi Pujol no té rival. Va tenir temps i mitjans per fer molta feina material i, alhora, transmetre una determinada visió del país.
I amb aquesta visió ens hem de quedar?
La història sempre es mou i evoluciona. Que és una influència que durarà 200 anys? No ho crec. Fa un segle semblava que el marxisme s’ho menjaria tot i, avui dia, és una peça de museu o la dèria d’un grup d’estrafolaris. M’entens, oi?
