Jordi Amat “L’esquerra no va pair mai l’hegemonia del pujolisme”

El llibre neix d’un compromís per reflexionar sobre el mal que habita en nosaltres. Què has après d’un personatge maligne com Quintà?

El que és difícil és pensar fins a quin punt era un exercici honest fer un llibre sobre un personatge maligne com Alfons Quintà, sabent que hi havia gent a qui jo estava fent mal. Mentre investigava, em vaig preguntar si estava legitimat per fer aquest exercici de reflexió sobre el mal i el poder, que és el que pretén El fill del xofer. Sí que ho estic per ensenyar les vergonyes d’un cert mainstream al qual ara mateix pertanyo. No ens enganyem; no sóc cap outsider: escric a La Vanguardia o soc membre de la junta del Cercle d’Economia. Però penso que la credibilitat que els lectors atorguen al llibre prové precisament d’aquesta posició que ocupo. I és així, des d’aquí, quan aprenc que el poder, massa vegades, té una dimensió immoral, i qui el té fa el mal per mantenir-lo.

També escrius que buscaves la veritat fosca que el poder amaga per perpetuar-se. S’assoleix alguna vegada la veritat, o sempre equival a un intent?

Sempre és una aproximació, però només l’intent, arriscat, és alliberador. Penso en la cançó “18 de maig a la Villa”, de Raimon, quan canta “qui ha sentit la llibertat/ té més forces per viure”. Intentar dir el màxim de veritat possible de temes que no s’han pogut explicar és dur però és alliberador. És una forma de conquerir llibertat intel·lectual. I aquesta et permet seguir dient tanta veritat com sigui possible. Dic que equival a un intent perquè has d’estar disposat a incomodar, sabent que moltes vegades dir el que saps és complicar-te la vida.

Quintà esdevindrà el primer director de TV3. Però l’altra protagonista del llibre és una societat malalta a Catalunya. Per què surten de la societat aquests personatges malaltissos i, a més, ocupen llocs de poder?

D’abusadors, de persones despòtiques i autoritàries, n’hi ha hagut i n’hi haurà. La pregunta és quines són les societats on es naturalitzen aquestes conductes tòxiques. Què li passa a la societat quan un dels seus referents —en aquest cas, un periodista— és algú monstruós? No tinc una resposta del tot segura per explicar-m’ho. Ara bé, crec que el fenomen Quintà no s’explica sense un context de transició autèntica, de pas d’un règim a un altre.

I per què?

Perquè, en aquests processos bruts on uns poders cauen i d’altres es perpetuen, s’obren escletxes on pot brollar l’abús. Cambres secretes on fermenta la immoralitat, on passen coses que la gent no ha de veure. Ni la Transició espanyola ni la catalana no van ser processos nets, i, en aquests processos de canvi, l’excentricitat és possible, també en una dimensió moral. En aquest paisatge, Quintà no desencaixava. Són processos que han passat en altres països, i de manera encara més accentuada a Espanya, ja que veníem d’una societat reprimida, dictatorial i de moral castradora. De fet, l’ascens de Quintà acaba quan la Transició s’estabilitza, és a dir, quan Jordi Pujol i Felipe González queden institucionalitzats. Serà aleshores quan començarà la caiguda de Quintà perquè comportaments tolerats durant anys crítics ja seran reprovables anys després. Serà un ninot. De fet, quan acabi el seu període de TV3, els de la televisió se’l voldran treure del damunt, i els altres el percebran com un periodista venut. No trobarà mai més el seu lloc.

“L’hegemonia del procés ha impedit fer una revisió crítica de la Transició a Catalunya”

Creus que el llibre convida a replantejar el relat que teníem fins ara de la Transició? Quintà es mou en aquest escenari.

D’entrada no ho buscava, però després em vaig adonar que Quintà era perfecte per veure les escletxes, i més ara quan estem revisant la Transició i vivim immersos en una crisi que l’Estat que neix aleshores no sap resoldre. De fet, una de les línies de crítica cultural més interessants de l’Espanya dels últims anys és la revisió de la Transició i la impugnació del mite que va fer possible una certa estabilitat durant un quart de segle. Ara bé, aquest mite no es va saber regenerar quan s’enfrontava a unes crisis severes, tant exògenes com endògenes. En el cas espanyol, s’ha fet una revisió crítica, cosa que en part explica fenòmens com el de Podemos. A Catalunya, però, em sembla que aquesta revisió no s’ha fet amb la profunditat que demanaven els temps.

I per què creus que no s’ha fet una revisió del 78 català?

Ho ha impossibilitat l’hegemonia del procés. Però, des de la confessió del president Pujol el 2014, encara estem més obligats a repensar la Transició a Catalunya. De fet, la relectura de la democràcia a Catalunya no s’ha fet perquè la impugnació del pujolisme ha estat molt partidista, captiva de la vella discòrdia del bipartidisme català. Per l’obsessió antipujolista d’una determinada esquerra que no va pair bé la derrota del 80 i no va pair l’hegemonia de Pujol. L’esquerra s’ho va mirar sense eines intel·lectuals adequades, des d’una dinàmica presumptuosa i, per tant, equivocada.

“L’esquerra no guanya eleccions catalanes perquè no entén el sentiment d’identitat nacional que té la mesocràcia del país”

Consideres, doncs, que l’esquerra va fer una lectura equivocada del país?

En part, sí, i els resultats ho demostren: l’esquerra mai va guanyar Pujol. I jo volia fer aquesta relectura, esperant que no fos de part i sense caure en els tòpics tronats de l’antipujolisme, perquè la majoria de les anàlisis crítiques van ser molt viscerals. El llibre mostra la cara fosca de Pujol, però al mateix temps pretén explicar que una de les claus del personatge és la seva consciència de com funciona un Estat i de quina és la mecànica del poder. Pocs polítics catalans l’han tinguda tan clara quan s’han hagut d’enfrontar amb l’Estat. Aquesta és la seva grandesa. Una altra cosa és quin ús va fer de la victòria. I, de fet, quan parlem de quina és la cultura de la Transició a Catalunya, estem parlant d’això: de la incapacitat de la cultura per haver denunciat la impunitat de la victòria.

Però, què li va faltar a l’esquerra per fer una lectura del país?

No entendre la profunditat del sentiment d’identitat nacional que dona forma a la mesocràcia del país, que ha estat la classe majoritària més enllà de l’àrea metropolitana. Quan l’esquerra s’aïllà de la comprensió d’aquest sector, es va fer inepta per plantejar un combat intel·lectual interessant. Ve de lluny. Quan Pla, Manuel Ortínez i el pare Quintà van a veure Josep Tarradellas, aquest es presenta a ell mateix com a factor d’estabilització pel procés de canvi polític. I això és el que ell proposa als burgesos del país perquè paguin. I, durant algun temps, paguen. Després ho compraran les elits reformistes del franquisme, amb un gest d’audàcia política fascinant.

Podríem considerar la restauració de Tarradellas com la continuació de la legalitat republicana prèvia al franquisme?

No, això és eslògan. Amb Tarradellas no s’està restablint una figura de la República. En teoria, sí; però, a la pràctica, no. A Tarradellas li donen un títol darrere del qual no hi ha una promesa institucional com la de la Generalitat republicana ni la de l’Estatut del 32. El fet important i allò que passa és la Restauració borbònica, via el Tarradellas estabilitzador, que reconeix institucionalment la singularitat històrica de Catalunya.

Et refereixes al moment en què Adolfo Suárez afirma que, si Felip V va ser qui va signar el Decret de nova planta, és Joan Carles I qui retorna les institucions autonòmiques catalanes…

Exacte. No hi havia estabilització moderada de la democràcia, si no hi havia una especificitat catalana que acceptés aquella proposta i hi quedés implicada. Això és el que passa l’any 77. Hi ha un reconeixement en la mesura en què tu reconeixes la Restauració borbònica com a condició necessària cap al procés de democratització. Però res a veure amb la República. De fet, aquesta és la coartada de la qual es dota l’oposició d’esquerra per avalar un pacte amb el franquisme, quan després de les eleccions guanyades l’any 77 avala la proposta per a Catalunya que fa el reformisme franquista, que ja estava negociant bilateralment amb Tarradellas, com Quintà va informar en les primeres pàgines d’El País.

“Maragall i Pujol són els polítics més importants de la democràcia a Catalunya, i tenen dos projectes de país molt diferents”

I després de l’any 80…

L’aposta estabilitzadora de nou, quan unes determinades elits econòmiques veuen que el seu candidat és Jordi Pujol. Per això, Foment del Treball pagarà la campanya que faran.

Pujol ja era vist com un oligarca aleshores, un home del món de la banca, un banquer.

Ell s’havia treballat durant lustres una relació simbiòtica amb la mesocràcia catalana. Era percebut com algú que encarnava aquells valors i alhora era avalat per una part de l’establishment econòmic català del qual formava part. Encara més quan és ell qui desplega l’autogovern i consolida la democràcia a Catalunya. I ell serà la figura clau revalidada sistemàticament per seguir fent-ho. És fàcil dir-ho a pilota passada, però l’esquerra està molt desconcertada per aquella victòria de Pujol. Trigarà 15 anys a superar-la. De fet, el primer que planteja una veritable alternativa política des del catalanisme és Pasqual Maragall.

Maragall i Pujol, dues visions molt diferents de Catalunya.

Sí, els dos polítics més importants de la democràcia a Catalunya. Qui és qui? El Pujol del 76 és un banquer milionari, un impulsor de plataformes de nacionalització. Vaig perdre de vista durant molts anys que Pujol era un milionari. Però l’objectiu de la seva vida no era aquest. Era ser un líder polític. I ho va acabar sent.

Sí. Ell finançava activitats i operacions parapolítiques.

Sí, és un financer que, com pocs d’altres, col·labora en la democratització del país. En canvi, des de començaments dels anys seixanta, Maragall és un dirigent d’un partit d’esquerres més o menys revolucionari, amb una activitat antifranquista molt més intensa del que ens hem imaginat. Participa en l’agitació obrera, té una formació internacional de qualitat, que pensa el fet urbà com l’esquerra nord-americana, un modern que actualitza la tradició de l’esquerra catalana dels anys trenta, imaginant-se una evolució possible d’aquell món en el present. Pujol i Maragall són bèsties molt diferents amb projectes molt diferents pel país. Pujol ho diu en el discurs d’investidura de l’any 80: “Vostès han votat un president nacionalista, d’un partit nacionalista perquè faci polítiques nacionalistes”. En canvi, Maragall, quan entra a l’Ajuntament de Barcelona l’any 79, és ja un activista democràtic, algú que ha pensat el fet urbà des de l’acadèmia, amb background internacional, i que vol fer polítiques socialdemòcrates molt fonamentades. I, a més, no li cal afirmar la seva catalanitat, perquè, quan diu el seu cognom, ja és evident el que representa. Maragall no entén la seva praxi com una forma de nacionalització, sinó de modernització.

“Barcelona porta molts anys vivint de la ressaca del 92. Ara, però, no hi ha un horitzó de futur”

Fa poc, Maragall va celebrar el seu vuitantè aniversari. Què li semblaria, a Maragall, la Barcelona actual?

Hem viscut molts anys del projecte del 92 que ressitua Barcelona al mapa del món com una ciutat atractiva. Ara, però, descobrim que, per a moltes elits econòmiques de la ciutat, la ressaca del 92 va ser com si visquéssim permanentment en un anunci d’Estrella Damm. I avui l’anunci s’ha acabat. I ara queda una realitat de pobresa, de manca d’horitzó de futur. No és un bon moment. Però la resignació no val. Ara mateix cal pensar una alternativa d’aquell model, que ha tingut parts positives i negatives.

Sabem quins són els criteris per refermar un nou model?

Ciutats verdes, globals, amb capacitat d’atracció de talent, amb oferta cultural, que permetin ser una ciutat de la globalització, innovadora. Algunes ciutats tenen bones condicions perquè això sigui així i es puguin transformar. Barcelona té algunes d’aquestes condicions, però no les té totes. I, per tant, ara la intel·ligència hauria d’estar abocada a pensar quins són els talents que hem preservat al marge de la ressaca turística i immobiliària, que ens permetin oferir als ciutadans de Barcelona i de la regió metropolitana un horitzó de prosperitat que ara no veiem. El gran repte és saber si, en la transformació per la qual aposta l’Occident global, Barcelona i Catalunya hi podran tenir un paper important, o seran residuals. I no és segur que no siguem residuals, perquè, bàsicament, hem perdut molt temps.

Et refereixes al procés independentista?

Sí, a la utopia disponible, com va dir Marina Subirats. Era un mite que ens permetia pensar en un horitzó de prosperitat, però era un mite i no una realitat. Alhora hem perdut molt de temps a Barcelona vivint d’un model obsolescent, i a Catalunya també, perquè les principals energies del país durant els últims 10 anys s’han dedicat a un projecte que s’ha demostrat fallit, i que ha tingut com a conseqüència no només el dolor de qui viu en una fase inequívoca de repressió, sinó que ha exhaurit les energies per tenir capacitat de transformació col·lectiva.

“El procés ha premiat els intel·lectuals que practicaven l’adhesió, i ha castigat els que eren crítics”

Has dit abans que no hem fet revisió del 78 català per l’hegemonia del procés. Però creus que hi ha vasos comunicants entre la falta de revisió crítica del pujolisme i la falta de sentit de la realitat de cert independentisme?

No ho sé; segur que n’hi ha, però no ho sé amb certesa. Allò que m’interessa de la pregunta és com pensem la cultura de la Transició a Catalunya, què passa quan l’hegemonia política consolida una determinada cultura nacional. De fet, passa com en el noucentisme: ens haurem d’interrogar sobre com els intel·lectuals s’adhereixen activament a les institucions per fonamentar una cultura nacional que esdevé hegemònica. I és lògic que, quan perceps la cultura nacional com un tot, pensis en termes d’Estat. El que passa és que el tot, en una societat pluralista, no és tal. I entendre aquestes tensions és allò que jo intento fer: la desconstrucció dels successius projectes de construcció d’una cultura nacional a Catalunya i l’ús de la cultura que fan els poders.

Podem fer ara aquesta reflexió?

Ara més. Durant el moment de forta efervescència nacional —entre el 2014 i el 2017— era incòmode. Una mica. Ara aquella agitació no hi és. Queden els friquis. El que passa és que tots —i dic tots— portem al damunt la motxilla del que vam fer durant aquests últims anys, de les apostes fetes, de les relacions manifestades, dels silencis, del nivell de compromís amb un bloc o l’altre. I, és clar, això dificulta la reflexió.

I el paper dels intel·lectuals? De fet, en el llibre parles del poder intel·lectual de Josep Pla com un actiu. Què ha passat amb el pensament crític?

Hi ha diferents maneres de ser intel·lectual, i la més noble, penso, és la de l’intel·lectual crític. Però aquest tema que planteges és un vesper. Catalunya és molt petita i coincideixes amb tothom a l’escala i a l’ascensor. Els darrers anys, una realitat tremenda ha estat la confluència d’actors per tirar endavant el procés independentista, i ha estat més premiada l’adhesió que no pas la crítica. Els generadors de pensament —i ho dic en el millor sentit de la paraula— han actuat com a intel·lectuals orgànics del programa del poder autònom. Intel·lectuals, sí, però també mitjans de comunicació. I el problema és que una societat que perd la crítica s’afebleix democràticament. I això s’ha produït: l’afebliment del discurs autoreflexiu sobre tot el que estava passant.

La crítica que et fan a tu és la de ser equidistant.

No em sento exactament un equidistant. O, en tot cas, un equidistant que combat en la política de blocs, com diu Obiols.

Obiols [Raimon Obiols, ex primer secretari del PSC], com expliques en el llibre, serà un dels bocs expiatoris del mite pujolista. Obiols serà el botifler. I n’hi ha d’altres.

Sempre es necessita. Mira: durant la documentació del llibre, a mi em va colpir la intervenció del fiscal José María Mena en la comissió del cas Pujol. En un moment, ell diu: “Durant molts anys se’m va presentar com un enemic de Catalunya, quan jo el que volia era ser un lleial servidor dels catalans”. I jo vaig pensar: és el prototip pujolista del mal tio. Ara bé, aquest relat pujolista, on hi ha determinats bocs expiatoris, es trenca quan el mateix líder que l’ha construït el trosseja. I, és clar, digerir això no és fàcil: ens obliga a reconèixer que no vam fer el que havíem de fer.

“No sé si TV3 té capacitat per captar un espectador que no vulgui una perspectiva nacional a l’hora de comprendre el món”

TV3 serà un element clau per la creació del relat pujolià. Emetrà per primera vegada el 10 de setembre de 1983. En el llibre expliques com Pujol sap que ha de ser autosuficient comunicativament. La intencionalitat política és inherent a TV3?

A veure, a l’Estatut del 79 que es negocia amb el Govern de Suárez, Catalunya pot tenir televisió pròpia. Per fer què? TV3 no adoctrinava. Allò que passa és que es construeix un mitjà de masses de molta qualitat i que respon al discurs de l’any 80 de Pujol de “soc un polític nacionalista, que farà polítiques nacionalistes per nacionalitzar una societat desnacionalitzada”. TV3 es mirarà el món des d’una determinada òptica nacional: l’òptica de mesocràcia de la qual hem estat parlant. No hi havia cap mitjà de tanta qualitat que ho fes. I aquesta qualitat i aquesta mirada creen hegemonia. No hi ha cap perfídia. Per Pujol, és important perquè té un mitjà que respon a la mirada que ell té sobre el món, i que, a més a més, serà un mitjà sense cap competidor fort a Catalunya. D’aquí, la centralitat i modernitat de TV3.

Modernitat, sí, com, per exemple, la sèrie Dallas.

Exacte. És allò que deia Quintà: la gent ha de veure TV3 no pel fet de ser una televisió en català, sinó perquè és una bona televisió. De manera que la gent que parla castellà mirarà TV3 perquè voldrà veure la millor televisió. Ara no sé si TV3 té capacitat per captar un espectador que no vulgui una perspectiva nacional a l’hora de comprendre el món. És un canvi important.

Sorprèn molt que un periodista com Quintà, que fa por pels seus articles sobre Banca Catalana, acabi sent el primer director de TV3 per decisió de Pujol. De fet, expliques com Pujol ensuma la ferida de Quintà, i sap el moment per fer-se’l seu i posar-lo de la seva banda. En aquest sentit, escrius: “Pujol és un animal polític. La política és el comerç dels homes”. És una visió crua de la política, gairebé desoladora.

Sobre aquesta frase, Josep Maria Vallès em va dir: “He cregut i vull creure que la política no és només això, que el compromís cívic dels polítics demana veure que no és només això”. Però, de fet, un vespre, Pujol ens va convidar a uns joves sobradament preparats (fes notar que ho dic amb ironia), i li vaig dir: “President Pujol, els bons sempre ho acaben pagant?”. I em va respondre: “Sí”.

Vol dir que el dolent sempre guanya?

Vol dir que l’exercici del poder no s’ha de comprendre en termes morals. La política no opera ben bé segons codis ètics. I, quan el polític es presenta com algú amb valor ètic, posa’t la mà a la cartera. La política és pragmatisme en favor del bé comú, sabent que prendre decisions afectarà negativament alguns homes. La política no és un exercici que santifiqui, però és una pràctica que, si la fas amb dignitat, et porta al panteó dels homes que han fet millor el teu país.

En tot cas, es necessita poder per millorar les coses. El fill del xofer parla del poder pur, dur i fosc. D’un poder com una hidra amb molts caps: es mou en la invisibilitat, pretén perpetuar-se, no vol deixar rastre…

El poder existeix i les societats sense poder són un desastre. “És allò que et permet fer el que vols fer”, parafrasejo Bertrand Russell al llibre. És la capacitat de fer coses.

O de fer les coses que tu vols.

Sí. Al teu servei o al servei comú. I el poder el guanyes o el perds. El preu que paguem per la derrota del procés és el desapoderament institucional. I ara hi ha actituds delirants com acabar d’enfonsar les nostres institucions per demostrar que l’autonòmic és un sistema que no ens convé. Però, si no tens poder, tu no podràs fer coses, i te les faran uns altres. I aleshores no tindràs capacitat de revertir el que fan els altres perquè has malbaratat el poder (poc o molt) que tenies. Qui té el poder, seguríssim que no el cedeix si tu no l’hi prens o li argumentes molt bé que, per mantenir-lo, n’ha de cedir una part. Hi ha una frase de Maragall que diu a Felipe González durant el felipisme: “No dejes el poder; deja poder”.

Perquè si el poder està més ben distribuït…

La política serà més efectiva. Moltes vegades, però, qui té poder i es perpetua el corca. Una altra lliçó apresa d’El fill del xofer. Un dels problemes de la Catalunya democràtica va ser la manca d’alternança, que Pujol no doni el relleu per oxigenar les canonades del funcionament democràtic. Ell consolidarà l’establishment format al voltant de la seva família. Del clan. Quintà ho diu i l’encerta. És bo tenir poder, és necessari, però cal fer un bon ús del poder. I les praxis d’opacitat aquí el van corcar.

“El múscul econòmic a Catalunya no és tan fort com a Madrid. I, per això, tenim els nostres anys de ‘pelotazos’ institucionals”

Si el llibre parla de la Transició, hem de parlar sobre com s’han entrecreuat els poders d’Espanya i de Catalunya. Defineixes el règim/Estat del 78 com un subsistema dins d’un sistema. Dit d’una altra manera: l’oasi català.

Mira: l’encarregat de les finances del rei Joan Carles i que surt al llibre, Manuel Prado y Colón de Carvajal, viu uns quants anys a Barcelona, i presidirà una empresa de la família Prenafeta. Què signifiquen aquests vasos comunicants entre qui encarna el 78 espanyol, el rei Joan Carles, i Jordi Pujol, que encarna el 78 català? En aquest espai es van fer negocis opacs. De fet, una vegada resolt el cas Banca Catalana, a Catalunya tenim els nostres anys del pelotazo. Ho havíem associat a les elits financeres de Madrid, però també el tenim i amb una diferència inquietant: el múscul financer madrileny pot aconseguir ser autosuficient respecte de l’Estat. El múscul econòmic a Catalunya no és tan fort i el pelotazo es va incrustar a les institucions polítiques. I, en aquest sentit, apareixen clans fusionats a la Generalitat. El problema del 3% era d’uns, d’acord, però el problema és l’aluminosi provocada a les nostres institucions públiques.

Em sembla que ens queda molt per aprendre encara de la Transició.

Com diu el llibre d’Enric Juliana, s’ha d’estudiar. I s’ha d’estudiar molt. Hem de desmuntar els mites, però no a la brava, sinó pensant-hi una mica. No tenia gaire sentit fer-ho mentre l’Estat del 78 era exitós. O així va passar. En la història de l’Espanya moderna, el 78 és un període d’èxit indiscutible. No semblava tenir gaire sentit fer un exercici crític, a menys que tinguessis la sospita que, no fent-ho, facilitaves una dinàmica de degradació d’aquell mateix Estat. I això és el que em sembla que ha passat.

Fa pensar, aquesta última frase que dius. Ara, però, una última pregunta: estàs d’acord amb allò que deia Vicens Vives: “Els catalans no sabem relacionar-nos amb l’Estat ni amb el Poder”?

Crec que sí, i, per això, no sabem revertir el procés de desapoderament tan fort de les nostres institucions. És un exemple més d’una incapacitat per entendre la lògica d’un Estat consolidat, que es defensarà sempre per no ser qüestionat. Anar a un conflicte amb aquesta ingenuïtat fa que puguis perdre fàcilment. I per dues raons: per manca d’una cultura d’Estat i per un desconeixement real de què és Espanya. S’ha d’estudiar.