Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Joan Manuel Tresserras “Per al català ha estat greu que TV3 deixés de tenir un canal infantil i juvenil”

Joan Manuel Tresserras (Rubí, 1955) és, per aquest ordre, professor jubilat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, exconseller de Cultura i, actualment, president de la Fundació Josep Irla. S’ha convertit en un dels intel·lectuals referents de l’esquerra sobiranista, sobretot quan es parla de cultura, mitjans de comunicació i llengua. CRÍTIC, aprofitant el 25è aniversari de la Fundació Irla, proposa a Tresserras l’exercici d’analitzar la conjuntura catalana en un moment, segons ell, de crisi econòmica i política brutal.

25/01/2022 | 06:00

Som un país —exagerant— amb poca reflexió política, poc intel·lectual, poca mirada llarga… i molt Twitter, compol i gestió del dia a dia?

Sí que hi ha reflexió política a Catalunya. La pressió de l’ecosistema de comunicació ha desplaçat sovint l’estratègia i la ideologia cap a la tàctica i la política immediata. Hi ha hagut un canvi substancial en la política en els últims 30 anys. La política probablement ha perdut mirada llarga i reflexió general i ha entrat en una dinàmica en què allò concret imposa la seva lògica: ha quedat reduïda a un joc de sobretaula de poder, de moure peces, d’ocupar espais… Però, mentre això passa, alhora també ha sorgit un dipòsit de pensament polític més madur, amb més dades, més connexions globals i més coneixement dels pilars fonamentals de les democràcies, i això és gràcies sobretot al pes que tenen les facultats de ciències polítiques i socials.

Som, però, un país sense intel·lectuals? Ens falten referents? No tenim intel·lectuals d’ara com sí que en tenen a França, al món anglosaxó o, fins i tot, en països més petits?

Jo crec que sí que tenim intel·lectuals i, en tots els àmbits, de primer nivell. El que passa és que durant el segle XX a Catalunya hi havia figures universals en tots els àmbits que eren excel·lents en la pintura, la literatura, la gastronomia, l’òpera o fins i tot les ciències, la medicina o la història. Però, en realitat, n’hi havia un o dos per cada àrea, eren les patums consagrades, i per això eren molt coneguts. Ara, de gent intel·lectual i de molt prestigi global en cada camp, n’hi ha moltíssima més de fet.

Exemples?

N’hi ha un munt, i d’altíssim nivell. Hi ha Josep Fontana, en l’àmbit de la història i en el seu paper intel·lectual, que era un referent prestigiós a escala mundial, tot i que és cert que va morir fa poc. Hi ha Manuel Castells, que ha estat durant 20 anys el sociòleg i l’expert en comunicació més citat a escala internacional. Hi ha Josep Ramoneda, un filòsof de categoria internacional indiscutible. Però tenim molts més noms de nivell altíssim, com ara, per dir alguns noms a l’atzar, Jaume Cabré, Albert Sánchez Piñol, Maria Barbal, Mercè Ibarz, Salvador Cardús o Joan B. Culla, però també metges i científics que treballen en centres de recerca europeus o en hospitals nord-americans. Ara bé, òbviament, a Catalunya tenim el pes demogràfic que tenim.

Hi ha, però, qui diu que Catalunya “està en decadència” políticament, socialment i econòmicament, i que Madrid i el País Valencià ens passen per sobre en l’àmbit econòmic, polític i fins i tot intel·lectual. Ho ha dit, per exemple, gent com l’historiador Andreu Mayayo, els secretaris generals de la UGT i de CCOO o també una nota del Cercle d’Economia.

Les declaracions de decadència estan bé com a estímul per evitar el cofoisme i convidar a l’autocrítica, i em sembla imprescindible per poder avançar. Cal reaccionar per millorar, sempre, i està bé que hi hagi crítica. És molt difícil dir si estem en decadència o estem exultants? És veritat que després del 1992 hi havia una eufòria al voltant de Barcelona i semblava el nostre millor moment. Però parlar de decadència em sembla precipitat. Per poder analitzar bé un període de decadència, cal una mica de distància. Comparat amb quin període de la història de Catalunya, estem ara en decadència? Amb el segle XIX? Amb els anys setanta? Avui dia, quantes zones al món, de la dimensió demogràfica de Catalunya, tenen una potència econòmica com la de Catalunya? Avui dia, quantes cultures tenen una fortalesa cultural i lingüística com la nostra? Quantes tenen una figura de reconeixement internacional pel que fa a escultors com Jaume Plensa? Quants pintors tenen avui al món el reconeixement de Miquel Barceló?

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La Fundació Irla té una missió de recuperació de la memòria: hi ha molts alcaldes republicans afusellats que no tenen ni un carrer”

I les fundacions de pensament que es mouen avui dia en l’àmbit dels partits polítics, quin paper tenen?

Tenen un paper important per connectar la reflexió acadèmica i l’acció del dia a dia dels partits polítics. Això ajuda a preveure qüestions i tendències que seran interessants d’una manera immediata. Per exemple, sabem que en algun moment proper hi hauria d’haver legislació sobre la intel·ligència artificial, i això necessita molta reflexió política: qui té la responsabilitat social sobre els algoritmes? Tot això s’està pensant, i s’haurà de traslladar a la legislació. La Fundació Josep Irla ha de convocar la gent que més en sap del tema, d’aquí i de fora, i preparar uns monogràfics i debats per tal que els quadres de l’organització puguin estar ben informats i formats.

La Fundació Irla, 25 anys després, per a què ha de servir?

L’Irla té, al contrari potser que altres fundacions, una missió històrica concreta: la recuperació de la memòria republicana. Hi va haver un tall tan gran per culpa del franquisme que la recuperació de les esquerres als anys setanta es fa en bona mesura sobre estructures sindicals, universitàries o socials noves… i, en canvi, hi ha una tradició del republicanisme, que va quedar molt decantat cap a l’exili, que no es va acabar de recuperar. Hi ha molts alcaldes republicans afusellats pel franquisme que, fins i tot, en el seu mateix municipi no tenen ni una plaça ni un carrer perquè encara n’està la biografia per fer.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Som en una etapa que uneix una crisi econòmica brutal, la pandèmia de la Covid, i una crisi política gravíssima”

I quin creus que hauria de ser el rol de futur de la Fundació Irla, en un moment de convulsió de les esquerres i de l’independentisme?

Hem de pensar com connectem l’espai polític del catalanisme d’esquerres sobiranista, amb tradicions que van des del component llibertari fins al socialisme passant pel democràtic radical, amb els nous reptes i les noves preocupacions del món d’avui. La Fundació s’ocupa d’això, tot organitzant actes o debats, publicant monografies i llibres, i divulgant-ho des d’Internet i a través de l’audiovisual. Ara, de fet, estrenarem un plató propi i animarem la publicació de podcasts i de videoentrevistes per fomentar el debat polític.

On som ara políticament a Catalunya?

Som en una etapa que encavalca una crisi econòmica brutal, la que uneix la crisi del 2008 amb la de la pandèmia, i una crisi política que prové dels reclams de transformació radical del 15-M i del Procés. I, davant d’això, hi ha una reacció dura de l’Estat en contra d’acceptar qualsevol mínim canvi i ni tan sols obrir-se al debat que plantejaven aquests nous subjectes polítics. L’única resposta de l’Estat ha estat per la via impositiva i punitiva.

Però… ja sabem què va passar a la tardor del 2017? No hi ha diagnòstic compartit.

No hi ha diagnòstics compartits, no. I el problema és que cada diagnòstic sobre el que va passar aconsella receptes sobre què cal fer molt diferents entre elles. Si creus que el que va passar va ser que vas menystenir la força repressiva de l’Estat i que no vas tenir prou en compte la part del país que no se sent involucrada pel projecte independentista… això obliga a fer uns propòsits. Si, en canvi, tens la impressió que els líders polítics no van ser prou audaços i decidits per proclamar la independència, doncs llances una proposta de persistir i augmentar la tensió sense tenir en compte els catalans que no siguin independentistes.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’independentisme no es pot conformar a haver guanyat el cor i el cap d’un 40 o 45 % dels catalans”

I tu personalment, Joan Manuel, quin diagnòstic en fas?

Des de l’interior de l’independentisme es va fer una lectura de la situació al país que menystenia la posició contrària al Procés. Qui organitzava les grans manifestacions era l’independentisme, i quan tu anaves a la mani, envoltat de milers de persones, hi havia una gran sensació de força i comunió. Això generava un optimisme brutal. Mentrestant, la gent que no anava a la manifestació no es veia mai junta. No estaven organitzats més enllà d’uns determinats mitjans de comunicació. Es va menystenir quina era la correlació de forces reals. Els partits s’havien compromès políticament a tirar endavant el referèndum en unes condicions molt difícils i, a més, l’1-O es converteix en una gran victòria popular contra l’Estat. Jo participava personalment de l’eufòria. Jo tenia la impressió que el Govern de l’Estat podia empitjorar les coses. Però… hi havia amenaces de violència molt evidents. Europa va tenir una actitud més diletant que la que esperàvem. I, a més, malgrat haver rebut garrotades, presó i exili, un terç de la població catalana vota formacions que han aplaudit la policia. Aquella eufòria que cada cop creixíem i creixíem més es va frenar de cop. Vist ara, amb perspectiva, potser hauria calgut convocar eleccions immediatament a l’1-O. No ho sé. Però aleshores, em van aparèixer totes les preguntes: què ha passat aquí? Vam ser ingenus? Què no vam tenir en compte? Per què no vam créixer més? Per què els va ser relativament senzill per a l’Estat desmantellar l’operació independentista?

I, ara, ja quatre anys després, què ha de fer l’independentisme? Actualment, els partits independentistes estan molt dividits, hi ha enfrontaments greus dins del mateix Govern català i, fins i tot, relacions personals molt deteriorades.

Jo crec que l’independentisme, senzillament, no es pot conformar a haver guanyat el cor i el cap d’un 40 o 45 % dels catalans. Si vols fer una revolució democràtica només ho pots fer si comptes amb una àmplia majoria social, i, fins i tot, que els que no hi estan d’acord creguin que tens legitimitat. Si descartem la violenta, que jo la descarto, només pots apostar per la via de l’aval democràtic d’una majoria. Però, és clar, aquí cada partit té una visió diferent. El bloqueig de la tardor del 2017 va fer aflorar les tensions dins del món independentista, que fins en aquell moment no havien ressorgit perquè hi havia un horitzó immediat d’objectius que portaven al referèndum de l’1 d’Octubre. L’independentisme s’havia fet tan gran que representava ja moltes sensibilitats i ideologies… i quan es veu que, per la reacció de l’Estat, no hi ha capacitat de fer efectiva la independència, tot allò esclata i genera uns debats interns que en els últims anys no s’havien produït.

“Dir ‘ho tornarem a fer’ ha de significar que ho tornarem a fer millor i amb més suport”

I amb el PSOE, hi haurà un canvi de guió? ERC ha donat suports concrets al Govern de Pedro Sánchez, entre altres coses, als pressupostos.

S’ha de transitar cap a l’amnistia, sens dubte, i s’ha d’acabar la persecució de la justícia i, sobretot, del Tribunal de Comptes. Però cal fer més! Jo entenc que el PSOE, amb la correlació de forces actuals a Espanya, no està en condicions de fer passos en favor de l’autodeterminació. D’acord, una cosa és això… però el que no pot ser és que la taula de negociació s’acabi sense haver pactat en quines condicions, criteris i procediments Catalunya podrà posar en mans de la decisió democràtica de la gent el seu futur polític. Quan diem ara això d’“ho tornarem a fer”, ha de significar que ho tornarem a fer, però no de la mateixa manera. Nosaltres hem de garantir que la propera ho farem millor i amb més suport, i l’Estat s’ha de comprometre que la seva resposta, sigui quin sigui el resultat, haurà de ser democràtica. S’ha d’assemblar al que va fer el Canadà amb el Quebec i el Regne Unit amb Escòcia.

És possible —no pregunto si tu ho desitges o no— a curt termini un Govern d’esquerres sobiranista sense Junts: ERC, Comuns i… amb el PSC o amb la CUP?

El PSC ha de saber, per exemple, que, si vol governar institucions amb l’independentisme, no pot passar el que ha passat ara amb el català a Europa a propòsit del reconeixement d’oficialitat del gaèlic. No pot ser que l’Estat espanyol no assumeixi l’oficialitat del català al Parlament Europeu. I el mateix passa amb moltes lleis i polítiques sobre la llengua i la cultura catalanes en la legislació espanyola. Per això el PSC hauria de fer un gir copernicà. Han de determinar si es mouen en el camp del catalanisme o no, i això no vol dir que siguin independentistes.

Però el PSC ja s’autodefineix com un partit catalanista.

Bé, però, si ho són, han d’unir-se al Pacte nacional per la llengua, han de desmarcar-se del concepte monolític del que és Espanya o han de forçar una negociació per un nou finançament autonòmic. Malgrat la pandèmia i la crisi econòmica, el tema central de la política catalana continuarà sent l’autodeterminació i, a més, la qüestió dels exiliats. El PSC s’hauria de mullar a favor del retorn dels exiliats. Podria desmarcar-se perquè allò va ser fruit de la reacció del Govern del PP. El món del PSC, tot i haver-se recuperat del sotrac electoral, és el que s’haurà de moure més en els pròxims anys.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hem desatès les inversions en l’audiovisual, el cinema, la televisió, i en la cultura de l’era digital”

Per cert, sembla que ara el català serà un dels grans temes sobre la taula política i mediàtica dels mesos que venen. Des del nacionalisme espanyol es critica TV3 i s’ataca el model d’immersió escolar… però l’independentisme també hi ha entrat i, de fet, al contrari, denuncia que el català estaria en forta regressió a l’escola, entre els joves o al carrer. Com la veus tu, aquesta nova batalla pel català?

Jo vinc de la Crida. He vist moltes batalles ja. I ara soc a la Plataforma per la Llengua. La Plataforma per la Llengua o Òmnium estan fent crides d’alerta i missatges propositius. En els últims anys s’estan fent esforços per millorar la situació del català. Però, per a mi, és important que parlem del context: som en plena globalització, i això juga en favor de les grans llengües. I, a Catalunya en concret, juga a favor del castellà. La inundació de productes culturals de la globalització no sol incloure el català. Això afecta totes les esferes. Però, per exemple, ha estat particularment greu que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals deixés de tenir un canal especialitzat en programació infantil i juvenil, quan l’audiovisual és la gran màquina de difusió de la llengua, juntament amb l’escola. Hi ha generacions de Bola de Drac, i generacions sense Bola de Drac. Sigui per raons pressupostàries o per males decisions. Per tant, convé cridar a l’alerta i que torni a aparèixer el debat ara.

I per què torna a ressorgir ara el debat sobre llengua, productes culturals i mitjans de comunicació també? La batalla del català i Netflix en realitat és una batalla molt de fons.

Primer, perquè no hem respost adequadament al repte de la digitalització. Hem desatès les inversions en l’audiovisual, el cinema, la televisió, i en la cultura de l’era digital. Aquí caldrà un abocament pressupostari, i encertar les polítiques. Fa 15 anys, les plataformes de continguts audiovisuals no existien a Catalunya, sí, però ara són un actor importantíssim. En un moment determinat, als anys vuitanta, vam fer moltes coses per intentar que el català tornés a ser normal a Catalunya després de la persecució del franquisme, i davant del repte majúscul vam crear el model d’immersió a les escoles i vam construir TV3 i Catalunya Ràdio. Aleshores, vam convertir el català en una llengua d’ús, però com una llengua d’invitació, i no d’imposició. No cal ni limitar altres llengües, sinó intervenir en favor de la llengua catalana. Ara cal fer un debat a fons, i veure quines serien les millors polítiques i eines per a l’era digital.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies