Joni D. “Com a anarquista, què tinc a perdre amb la independència?”

Quedem a la porta de Santa Maria del Mar. En Joni D. porta una samarreta del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament) que, “per no ser frívol”, no havia volgut estrenar fins avui.

Joni D., et devies dir Joan, suposo…

Nooo! Els meus noms no quadraven gaire per a un ‘punki’ de 14 anys a inicis dels vuitanta… Em dic… Jesús Maria.

[“Verge Santa!” exclama en Borràs, mentre fa fotos.]

No sé si Jesús Maria denota un entorn familiar conservador.

Érem classe treballadora. La família de la mare era immigrant, procedia en part d’Andalusia i en part de Tamarit de Llitera, a la Franja. Tamarit és molt present en tot el que faig. La família del pare, en canvi, era una família dretana, espanyolista, integrista catòlica. De militars. Saps què?

Digues…

Sort que els rebels marroquins, del Rif, van matar el meu besavi a la batalla d’Annual, el 1921. Li van fotre un tret que li va entrar per aquí (s’assenyala el front amb el dit) i li va sortir per aquí (s’apunta cap a l’occipital).

Abd el-Krim era un ‘crack’.

El paio era comandant d’un batalló disciplinari. Unes unitats de l’exèrcit espanyol particularment dures. Era veterà de les guerres de Cuba i de les Filipines. Jo, de petit, jugava amb el seu botí de guerra… Un samurai d’ivori de les Filipines, una estàtua de la Mare de Déu —imagina-t’ho: molt devots, però quan entraven en un indret, saquejaven el que fos, fins i tot les imatges de la seva Mare de Déu. Molt bèsties, eren. El seu fill, el meu avi patern, fill d’aquest militar, va abandonar la família, amb una ‘querida’.

Un clàssic de l’època…

En canvi, la banda de ma mare era gent obrera, obertament d’esquerres. Ma mare algun cop es va desviar i va votar el PSC-PSOE, però en general va ser sempre votant del PSUC, primer, i d’ICV, després. Ara viu al poble, a Tamarit, a la Franja, a l’Aragó, i ha votat Podem. Mon pare, venint com venia d’una família de la dreta espanyola, la seva forma de rebel·lia va ser fer-se convergent. Era un catalanista de pedra picada. Sempre va reivindicar Catalunya des d’una visió liberal i capitalista. En un moment donat va haver de ‘tragar’ que els seus dos fills li sortíssim ‘punkies’ i anarquistes! Coses dels vuitanta…

Ho van portar prou bé?

Sí. Ells ens ensenyaren el que és el respecte. Perquè ens van respectar sempre. Vaig marxar de casa amb 17 anys i el primer que vaig fer va ser convidar-los a dinar a la comuna ‘punki’ on m’estava. Vingueren i tot va anar de meravella. Més o menys per aquella època, quan jo ja no vivia a casa, un dia em van dir: “Fes-nos uns porros, ens els deixes fets, i veurem què se sent quan fumeu això”. Era una Nit de Nadal o un Cap d’Any. Això diu molt dels teus pares… Explicant-te això, se m’acaben de posar els pèls de punta, imagina-t’ho!

[S’emociona, el Joni D.]

“Un diumenge del 84 a la portada d”El Periódico’ va aparèixer una foto on jo sortia amb el titular «Nacen en Barcelona los ocupa-pisos». Tenia 16 anys”

No era gaire habitual. Parlem de l’any 85.

L’inici no va ser senzill. Al desembre del 84, un diumenge, la portada d”El Periódico’ era una foto on jo sortia, amb el titular “Nacen en Barcelona los ocupa-pisos”. Jo tenia 16 anys. Anava a l’institut i estava repetint segon de BUP. L’endemà, a l’institut, va ser una ‘bronca’ total, amb ‘profes’ i molts companys. Aquell dia vaig acabar a hòsties! Jo ja era ‘punki’ i un poc “xulín”.

Un “punkito”, he sentit dir…

No era gens violent, però vaig esclatar. Això va generar mala maror a casa. Un dia m’estava dutxant i ma mare va entrar al bany per mirar si tenia marques als braços. No en tenia, és clar. Però la desconnexió i la incomunicació familiars continuaren. Fins que ma mare, farta i angoixada, em va portar a veure la tutora, a l’institut, i aquella dona li va dir: “Si hi ha alguna cosa que jo tinc clara, és que aquest ‘nano’ no es droga, perquè, si es drogués, no seria tan fill de puta com és i no ens ‘liaria’ els ‘pollastres’ que ens lia!”.

[Riem.]

A partir d’aquell moment, la relació familiar va començar a ser una relació entre adults. Des de llavors sempre els he tingut al costat. Sempre, sempre. Per tot.

“Quan entro a la ‘moguda’ l’any 82, hi devia haver uns cent xavals ‘punkies’ a Barcelona”

Et fas ‘punk’ molt jove… i no devia ser fàcil sortint de la Transició.

Quan jo entro a la ‘moguda’, l’any 82, estem parlant de menys de cent xavals, a Barcelona. Cent ‘punks’. Jo en tenia catorze. N’hi havia alguns més, d’aquella edat. La resta eren més grans. La majoria estaven entre els 18 i els 25. Dels més grans, molts devien entrar en la dinàmica que els va portar a l’heroïna. S’hi van enganxar. Nosaltres comencem a veure heroïna el 1983. Com que érem tan nens ni ens hi atrevíem ni res. El moviment ‘punk’ era un moviment de velocitat, d’hiperactivitat. Per això “menjaven” tantes ‘amfetes’! Jo no en vaig consumir mai perquè era molt nen! Prenia suc de pinya! Ni alcohol! Als 16 ja vaig començar a ‘privar’, a fumar ‘petes’… A mi els ‘petes’ sempre em van anar molt bé perquè sóc hiperactiu. Mai m’han creat paranoia. En canvi, mai m’he fotut ‘speed’! Vaig prendre’n només una setmana de la meva vida en un context molt concret.

…

L”speed’ el provo després d’una manifestació molt bèstia, la ‘mani’ després de l’assassinat, per part de l’Estat, del militant d’ETA Mikel Zabalza. L’endemà de l’aparició del seu cadàver, al desembre de 1985 aquí, a Barcelona, hi va haver una ‘mani’ molt canyera que va acabar en barricades i molta violència al barri de Gràcia.

Qui convocava aquella ‘mani’?

La sopa de lletres del moment… L’MDT, la CNT de Catalunya… La ‘mani’ va acabar oficialment a la cantonada de Roger de Llúria amb Rosselló, on era la seu de la CNT de Catalunya, l’actual CGT. Vam començar a encreuar contenidors. Van sortir companys nostres de l’edifici dient-nos: “No podeu fotre això! Ens caurà el ‘marrón’ a nosaltres!”. Vam anar cap a Gràcia, doncs. Jo tenia uns 17 ‘tacos’. Es va generar el caos. Unes quantes hores després, en un bar gracienc, el Marcapasos o el Relix, un company del qual no diré el nom em va donar a tastar una ratlla d”speed’. En vaig prendre una setmana, però ho vaig deixar estar. No feia amb mi. No he estat enganxat a res. Però aviat vam veure el que significava l’heroïna per als que jo anomeno “els nostres germans grans”. I no parlo del meu germà gran, precisament.

“Aviat vam veure el que significava l’heroïna per als que jo anomenava els nostres germans grans”

Què feieu amb el Ferran, el teu germà? 

En aquella època fèiem colla amb dos amics. Un que feia el fanzín ‘Contaminación’, i un altre que feia el ‘Diecisiete Segundos’. Aquests dos eren una mica tètrics, el que ara en diuen “gòtics”. Una mica autodepressius. Va haver-hi un moment que van dir que volien provar l’heroïna. Sempre sortíem de festa plegats. Un cap de setmana el meu germà va dir: “Avui no pots venir amb nosaltres”. El meu germà va anar a ‘pillar’ coca dient-los: “Voleu que ens fotem canya una nit? Anem a fer-ho! Però coca, que l’heroïna és una merda”. El Ferran va fer això perquè no s’enganxessin al ‘jaco’.

S’hi acabaren enganxant?

Tots dos.

Se’n van sortir?

Un no l’he tornat a veure. L’altre a vegades el veig. Se’n va sortir sí, però força demacrat. El meu germà era un líder nat. Va fer cinquanta mil coses. Era tres anys i mig més gran. Jo, amb 12 anys escoltava The Ramones i Sex Pistols gràcies a ell. Després ja vaig entrar en contacte amb la moguda ‘punk’ barcelonina a través de Ràdio Pica. Començo a fer un fanzín d’amagat de la família.

No es pot entendre aquella-vostra generació sense el ‘boom’ dels fanzins.

Un dia (feia vuitè d’EGB) se’m va acudir dir a la família que volia fer una revista. Els meus pares i el meu germà em van dir que estava penjat i que el que havia de fer era estudiar. Vaig començar a trucar als músics, quedar amb ells, fer-los entrevistes. No m’explico com ho feia. Es deia ‘BarnaRock’. Tot d’amagat de la família. Llavors van arribar els problemes. Em van convidar al darrer concert d’Alaska y los Pegamoides, a l’Hospitalet. Amb 14 anys, sent un ‘niñato’, eren ídols meus. No m’ho podia perdre! Em vaig inventar que havia guanyat un concurs. El meu germà, és clar, em va acompanyar, tot i que no tenia ni idea que jo feia una revista. Un cop allà, vaig haver de dir-li al Ferran la veritat. Que feia un fanzín i que havia quedat per entrevistar la banda. Jo tenia “passi VIP”, vam entrar als camerinos, ens van regalar discos… El meu germà ‘flipava’! A partir d’aquell moment vam fer tàndem amb el Ferran i vam començar a fer el ‘Melodías Destructoras’, que va treure el seu primer número el 28 d’octubre de 1982, dia de la victòria electoral de Felipe González. Poc després, jo vaig optar per un projecte més propi, ‘NDF (Niños Drogados por Frank Sinatra)’, a l’octubre del 1983, un fanzín ja clarament polític: ‘anarcopunk’.

“Els joves ‘hippies’ i ‘punkies’ des dels anys setanta han estat la resistència contra la Barcelona turística i capitalista”

Hi ha una anècdota, de poc després, que em fascina. Te l’he llegida a ‘Que pagui Pujol’ (La Ciutat Invisible, 2010). Parles de la primera experiència ‘okupa’ a Barcelona, que abans esmentaves, a Gràcia, a finals de 1984. Enmig de tot el sarau i de la tensió amb la policia, els ‘punks’ jovenets que heu promogut l”okupació’, de sobte veieu aparèixer pels carrers dels costats uns paios més grans, a la trentena, barbuts i amb ‘grenyes’, ‘hippiosos’, que comencen a ‘liar-la’ en suport vostre. Són els llibertaris més grans, dels ateneus de barri que han sobreviscut a la Transició, que us venien a socórrer. Com una mena de Setè de Cavalleria. Una autèntica aliança entre subcultures urbanes i generacions diferents però amb la mateixa matriu ‘anarco’. Ho trobo molt gràfic. Cinematogràfic, de fet.

Així va ser! Érem allà, a Torrent de l’Olla, i aquells ‘hippies’ ens semblaven molt diferents de nosaltres. “Què foten aquests paios aquí?”, pensàvem! Però després vam començar a veure que encreuaven contenidors i cotxes i es posaven a llançar pedres i ampolles a la policia! No m’ho podia creure. Quins ‘hippies’ més poc de “posar l’altra galta”, no?

[Riem.]

Aquells joves, ‘hippies’ i ‘punkies’, des dels anys setanta han estat la resistència contra la Barcelona turística i capitalista. Aquells joves, ara no tan joves, estan avui dia repartits per tots els espais de referència del contrapoder barceloní. Des de la Xarxa d’Economia Social o l’Ateneu Cooperatiu La Base fins a El Lokal o Can Batlló.

“On són avui aquells ‘punks’ dels vuitanta? En primera línia”

A vegades hi ha hagut la percepció que l’anarquisme contemporani a casa nostra estava com escindit en dues tradicions, l’una més associada a l’esperit juvenil i a l’oci, a l’explosió adolescent de la cultura punk, i l’altra més política, que sempre connectava més amb la CNT de la guerra i les lluites dels anys vint i trenta…

El 30 de setembre de 2010, a la primera vaga general d’aquesta suposada crisi, jo estava pendent del meu gos, que estava molt ‘xungo’. Però vaig passar el dia davant la ‘tele’. En totes les imatges que vaig veure de les ‘manis’ de confrontació que va haver-hi aquell dia veia ‘punkis’ de la meva edat. On són, doncs, aquells ‘punks’ dels vuitanta? En primera línia. Sense aquella generació i la cara que va plantar a l’Estat, al poder i al sistema a mitjan anys vuitanta, ara no tindríem moltes de les realitats i alternatives actuals. D’altra banda, ningú és imprescindible: si no haguéssim existit nosaltres, hauria vingut una altra generació que hauria plantat cara.

Us sentíeu fil conductor?

El contacte i l’experiència de la generació anterior ens va mancar al principi. El que sí que hem aconseguit és donar continuïtat i explicar les nostres experiències a la gent de després. El moviment ‘okupa’ n’és un bon exemple. Nosaltres iniciem les primeres ‘okupacions’, que porten que al setembre de 1989 s”okupi’ La Kasa de la Muntanya amb gent sortida de Cros 10 —primera experiència ‘okupa’ que fructifica, es manté i guanya judicis. A partir d’aquell moment a Gràcia i al Guinardó començarà una tradició ‘okupa’ ininterrompuda que dura fins avui.

“La piconadora de l’Estat, del capitalisme i de la monarquia va passar per sobre del moviment llibertari a la Transició”

Hi ha un buit, però, abans de vosaltres.

El tall gran, però, és del 1978 al 1984. La Transició és una guerra de baixa intensitat. Les guerres, si les guanya algú, es dedica a no deixar cap rastre del seu enemic. La piconadora de l’Estat, del capitalisme i de la monarquia va passar per sobre del moviment llibertari. Del 1978 al 1984 hi ha terra erma. Del 81 al 84, especialment, no hi ha res. Són anys en què per ficar-te amb un cartell al cos a la Rambla contra la desfilada del Dotze d’Octubre t’empresonaven. Sense aquells primers objectors de principis dels vuitanta, el moviment antimilitarista no hauria anat enlloc. I parlo de persones a qui devem molt com el Juli de Sant Andreu, que era del GAMBA (Grup Antimilltarista de Barcelona), o del Francesc Porret i el Jordi Garcia —que van estar entre reixes una temporada per escriure un llibre antimilitarista, ‘Abajo los muros de los cuarteles‘, l’any 81. Sense la seva constància no hauríem anat enlloc. Però també tinc clar que, si el 1984 no arribem els ‘punkis’ jovenets i ens hi fiquem de ple, fent que el moviment adoptés noves formes, no s’hauria generalitzat. El moviment esclata per la constància dels uns, i per la creativitat i l’energia dels altres.

Com vius els noranta? Tu anaves ja camí cap als 30 anys.

Va haver-hi un moment, amb la gent del meu entorn, en què la direcció col·lectiva que vam agafar no m’acabava de convèncer. Es pretenia portar tot en una línia d’enfrontament continuada en tots els fronts. Contra l’Estat, contra l’extrema dreta, contra tot. Vaig pensar que la meva militància passava més pel vessant cultural, per la música. En paral·lel, l’any 96, vaig ser pare, al mateix temps que començava la meva aventura professional com a mànager musical.

L’aixecament zapatista, el 1994, devia ser quelcom de fort per als de la vostra generació.

La periodista Guiomar Rovira, de la meva quinta i bona amiga, estava d’any sabàtic després d’acabar la carrera, a Mèxic i, casualitat total, era a San Cristóbal de las Casas l’1 de gener de 1994. Ens va escriure dient “Som aquí i això és ple d’indis amb metralletes de pal”. Jo estava implicat a El Lokal, al Raval. Vam decidir moure’ns i, amb el meu grup d’aquell moment, Pixamandúrries, vam gravar un ‘single’, ‘Tierra y libertad’, i tota la pasta que va generar va anar a parar a l’EZLN. Es va treure des d’una coordinació de col·lectius: Capità Swing, un segell de l’esquerra independentista, Tralla Records, que era el segell del moviment llibertari, i El Lokal, que era un segell de l’autonomia ‘punk’. A partir d’aquí, la nostra militància pel zapatisme agafa molta volada. La Guiomar, per cert, va esdevenir la veu periodística crítica de l’aixecament zapatista, val a dir-ho. El 1996, la meva companya i jo hi vam anar. A la tornada portàrem una infiltrada al ventre d’ella: la meva filla.

Concebuda a Chiapas? Si allò dels ‘hippies’ del 85 era cinematogràfic, això és molt novel·lesc.

A les platges de Cipolite, al Pacífic. No vam poder entrar a les comunitats de Chiapas. Era un moment de mala maror, en plenes converses per l’acord de San Andrés. San Cristóbal de las Casas era una ciutat en ebullició en aquell moment.

“Manel o Els Amics de les Arts són la música del règim. És allò tan vell, i pujolista, de l’això no toca”

Torno enrere per parlar d’aquesta vessant cultural i musical que mencionaves. A l’abril de 1985 muntes un concert a Barcelona amb un grup basc, d’Irun, desconegut. Vingueren amb tren, l’opció més barata. Es deien Kortatu.

31 anys de relació personal i professional amb el comandant Muguruza! El concert va ser a la sala Zeleste, a l’espai que ara és la botiga Desigual del carrer Argenteria. Va ser una nit infernal, amb un concert que va acabar en mil baralles. Després vam anar a fer copes al Fantástico, un bar ‘punki’ del carrrer Escudellers. Em vaig emborratxar, perquè em sentia abatut, i recordo estar assegut amb l’Iñigo i el Fermin que es fotien de mi: “Johnny Weissmuller, que estás borracho!”. Després he fet molta feina amb ells, en tasques de ‘management’ durant anys, i seguint tots els projectes del Fermin post-Negu Gorriak. En Fermin és un tipus íntegre. No és fàcil trobar, al món de la música, persones com ell.

Els egos són molt habituals, no?

Hi ha quelcom de claríssim. La música, ‘per se’, a mi m’importa un rave. S’ha de ser persona abans que creador. Si ets incapaç que la teva personalitat s’imposi per sobre del teu ego, vol dir que t’han derrotat.

Et deu haver decebut gent, amb el pas dels anys…

No ho atribueixo a les persones. Ho atribueixo al capitalisme. A la música alternativa, i a la comercial; hi ha molta penya derrotada pel capitalisme. Amb el que més ‘flipo’ és amb la gent jove. Treballo amb molta gent jove, músics nous, bandes noves. La frase més sentida és “Jo vull triomfar com X” o “Jo faig això, encara que m’ho crec poc, perquè aquell altre també ho fa i ha triomfat”.

Això als vuitanta o noranta devia ser igual, no? Els Kortatu, aquella nit al Fantástico tustant-te l’esquena i anomenant-te, amb conya, Johnny Weissmuller, no volien ser com els Sex Pistols? Fermin Muguruza no volia ser un Johnny Rotten?

No ho crec! Jo vaig començar a cantar perquè volia ser famós. Però era diferent. No estava disposat a passar per sobre de tot i de tothom. Ara ho veig en els joves. I és perillosíssim. Nosaltres no estàvem disposats a perdre cap parcel·la de la nostra vida, per triomfar.

“Els suposats ‘paradisos democràtics’ que la progressia nacional tant idolatrava no eren pas paradisos”

El 2013 publicares ‘Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica’ (El Lokal). Un assaig històric molt interessant que té un dels seus pilars en la figura d’Agustín Rueda, militant autònom i de la COPEL (Coordinadora de Presos Españoles en Lucha) mort a causa de tortures a la presó de Carabanchel, el 1978. Tot un símbol. El moviment autònom i llibertari és dels pocs que planten cara al nou ordre durant aquells anys. Però és un moviment heterogeni: Rueda, nascut el 1952, és un proletari de Sallent —la vila d’Anna Gabriel, per cert—; Puig Antich, del 48, és un noi de la classe mitjana benestant barcelonina.

El jovent de l’època se n’adona, amb els moviments estudiantils d’Europa i de l’Amèrica del Nord, que els suposats ‘paradisos democràtics’ que la progressia nacional tant idolatrava no eren pas paradisos. Que aquí calia combatre una dictadura feixista, però que a la resta d’Europa i del món la lluita era contra un capitalisme que ho controlava tot. Qui podia conèixer de primera mà el que passava a França i als EUA? La gent que tenia una capacitat econòmica per viatjar. D’aquí ve que el primer esclat del moviment autònom sigui a les ‘unis’, amb gent jove d’origen burgès. Després hi ha un altre perfil de militants, més grans, que són ‘curritos’ de fàbriques, que vénen d’unes altres trajectòries, de barris molt castigats, que entren en contacte amb els nens universitaris que es “proletaritzen”.

…

És penya que comença en el rotllo marxista, com Solé Sugranyes, i després, progressivament, quan passen a França a la clandestinitat, coneixen el moviment llibertari de l’exili i se n’adonen del que implica la seva inquietud visceral, existencial i individual. Un exemple seria la gent de l’OLLA —Organització de la Lluita Armada, activa des del 1972 fins al 1974—, un grup d’expulsats del PSAN que acaben a l’espai autònom encara que no siguin exactament anarquistes. És una generació que passa per diverses fases. Els que procedeixen d’una extracció més obrera, a partir del 1974, amb l’execució de Puig Antich, decideixen fer el pas cap a la clandestinitat i la lluita armada…

Són els ‘hippies treintanyeros’ que el 85 sorprenen el Joni ‘punki’ adolescent, veritat?

Naturalment.

“Quan et torturen per fer propaganda, quan t’assassinen per fer propaganda, només queda un camí”

Deies que el cas de l’Agustín Rueda et marca.

A mi el que em ‘flipa’ de la figura d’Agustín Rueda és la seva enorme inquietud intel·lectual. El van matar amb 25 anys, però va tenir temps de fer moltes coses. Tot per dinamitzar un entorn tan cruelment castigat com la colònia minera de La Botjosa, a Sallent, on havia nascut. Munta el club de futbol Dinamo —quin nom per a un equip creat en ple franquisme, eh?—, una associació parroquial —des d’on intenta portar infructuosament a fer un recital Manuel Gerena, mític ‘cantaor’ flamenc del PCE— i, el 1973, Les Sis Hores de Música Progressiva de Sallent, el segon concert de ‘rock’ de la història de Catalunya! Ell intenta una resistència cultural, però tot l’empeny cap a la clandestinitat i la lluita armada. L’obliguen a fer-ho, perquè no hi ha més remei. D’alguna manera, sigui dit amb tot el respecte, jo veig paral·lelismes amb la meva vida.

A què et refereixes, Joni?

Abans t’ho deia: en un determinat moment d’inicis dels noranta, una gran part del meu entorn militant va cap a una situació que acaba essent insostenible. De tot allò casos com el de Juanra —Juan Ramón Rodríguez—, que acaba a la presó per un suposat “suport” a ETA. Juanra i jo venim de l’experiència ‘okupa’ de Cros 10. Ens coneixem molt. I això és cabdal. Tots els grups autònoms abans d’una metralleta tenen una impremta vietnamita. Primer vols fer propaganda, difondre de forma lliure el teu ideari. Però quan et torturen per fer propaganda, quan t’assassinen per fer propaganda, llavors només queda un camí. A nosaltres, amb matisos, ens passa el mateix. Durant els noranta, la pressió de la policia i dels neonazis sobre els moviments socials barcelonins és molt intensa.

Ho expliques a ‘Que pagui Pujol’. També ho ha contat David Fernàndez a ‘Cròniques del 6’. I més gent.

Tot ens porta a fer una reflexió: “Necessitem unes pràctiques per autodefensar-nos”. I, amb tot allò, jo personalment faig l’opció d’un compromís cultural.

“Què hauria passat si aquesta gent als vuitanta i noranta no hagués plantat cara? Que estaríem molt pitjor”

Crec entendre el que dius. Val la pena fer transitar el compromís fins a determinats nivells?

Si determinades lluites no haguessin existit, avui estaríem molt pitjor. Ho tinc claríssim. Hi ha una frase que me la diu el company de detenció de l’Agustín Rueda, que era a la presó amb ell quan el mataren. “Joni, desitjo que ningú mai pretengui reflectir la seva joventut en la nostra, perquè ens obligaren a fer coses que en un sistema natural ningú faria”. Aquesta mateixa persona, al setembre del 75, en sortir del ‘talego’, va aconseguir una pistola i va prometre’s que no deixaria que li tornessin a fer el que li havien fet allà dins. Què hauria passat si aquesta gent no hagués plantat cara? Que estaríem molt pitjor. El sistema no regala res. Què hauria passat si els ‘punks’ no haguéssim plantat cara a la Barcelona olímpica? Què passaria si no existís la dissidència? Que encara hi hauria esclaus.

Sempre, o quasi sempre, triem. Tu has triat ser mànager i no portar la militància que va portar el Juanra.

Tots triem, però la vida et va portant. Després, el que cal és tenir respecte per les decisions de cadascú. Et poso l’exemple professional: jo només he tingut cap un cop. Als 16, com a missatger.

Va ser un ‘boom’, això dels missatgers anarcos, no? [Riem.]

Era l’única feina que podíem fer els ‘punkis’. Això o ‘currar’ en una empresa familiar. Com a missatger, quan es va matar un ‘nano’ a la meva empresa, VS Courier, vaig ‘liar un pollo’. El noi mort era militant de l’Ateneu Llibertari del Poble-sec. El 1985 vaig ser el delegat sindical més jove de l’Estat Espanyol. Amb 17 anys. Per la CNT-Catalunya, el que posteriorment ha estat la CGT. Vaig aconseguir que m’acomiadessin i amb la indemnització, als 18 anys, vaig muntar-me un taller de serigrafia. Del 86 al 96 vaig fer samarretes. I des del 96 he fet ‘management’, com et deia abans.

“Des del 86, quan es designa Barcelona com a seu olímpica, tot ha estat perdre espais”

Parles molt de Tamarit i dels Pirineus, als teus llibres, i vius a Vallvidrera, però crec que ets un espècimen ben barceloní. Quina imatge tens de la ciutat, de Barcelona?

Jo vaig viure la transformació que són els Jocs Olímpics. El punt d’inflexió és l’octubre de 1986, quan es designa Barcelona com a seu olímpica. Des de llavors, tot ha estat perdre espais. El centre va perdent i els barris van guanyant en resistència. Ara mateix, Sant Andreu, que els seus nadius anomenen barri de l’Harmonia i del Palomar, i el barri de Sants, són indrets referencials, amb una organització veïnal i juvenil envejable, amb molt teixit col·lectiu i amb una presència llibertària importantíssima.

I el barri de Gràcia?

Gràcia és entre dues aigües. No està a l’altura. Els manca un espai autogestionari fort. No hi ha un Can Batlló ni un L’Harmonia. Hi manquen espais unitaris, transversals, de tots els veïns. Recordo portar en Jean-Marc Rouillan, exmilitant del MIL i d’Action Directe, i que just ara m’ha prologat la novel·la ‘La Torre de la Serra’, a Sants, ara fa dos anys, i va ‘flipar’ amb el teixit que hi va trobar!

“Són més transparents les polítiques culturals de l’Instituto Cervantes i de les ambaixades espanyoles que les de la Generalitat”

20 anys exactes professionalment al món de la música donen per a molt. Les polítiques culturals, com les veus?

Les polítiques culturals de la ciutat, no les he viscut gaire. He tingut més tracte amb les de la Generalitat. Que han estat sempre més polítiques que culturals. He de dir que he vist més transparents les polítiques culturals de l’Instituto Cervantes i de les ambaixades espanyoles a l’exterior que les de la Generalitat i de l’Institut Ramon Llull.

Tant amb governs convergents com amb els tripartits d’esquerres?

Amb els governs tripartits va haver-hi una obertura important, però fou un lapsus que no va arrelar. Sempre hi ha hagut una manipulació brutal, emprant els mitjans de comunicació públics per donar l’enfocament que els interessava, sense oferir igualtat d’oportunitats a tothom. A mi m’havien arribat a dir que les subvencions no existien. Com a mànager treballava amb un grup que es deia Cheb Balowski, que cantava en català i en àrab, i qui els va portar a fer una gira internacional va ser l’Instituto Cervantes amb Govern del PP, en temps de l’Aznar. A Jordània, en un ‘bolo’ organitzat per l’ambaixada espanyola, el Fermin Muguruza va venir a fer una col·laboració en un tema. En el sopar de després, l’ambaixador va asseure’s al costat d’ell i li enflocà: “Sé quién eres. Bienvenido”. Això, i em fa mal dir-ho, amb un Govern de Convergència no ens hauria pogut passar mai. D’aquí ve el veto a tot el que no sigui l”indie pop-folk’ que han institucionalitzat com a “la música catalana” mitjançant la ràdio i la ‘tele’ públiques.

Vols dir l’onada de bandes com Manel i Els Amics de les Arts?

Aquests grups són la música del règim. És allò tan vell, i pujolista, de l’això no toca.

“Crec en persones a títol individual. Crec en el David i, en gran part, en l’Ada”

Et defineixes llibertari. Durant la guerra hi ha el debat de si “guanyar la guerra abans de fer la revolució”, la postura del PSUC-PCE i els seus aliats, i “fer la revolució al mateix temps que guanyar la guerra” de la CNT, la FAI o el POUM. Avui en dia amb tots els projectes emergents hi ha una dicotomia semblant. Els Comuns i el món de Podem d’una banda, i la CUP d’una altra.

Per a mi, intentar entrar a les institucions és molt negatiu. És positiu només en casos concrets. Nosaltres, com a col·lectiu d’amics de l’Ester Quintana —jo vaig ser portaveu d'”Ojo con tu ojo” els primers temps després de l’agressió—, sabem que, sense la CUP dins el Parlament, no s’hauria pogut avançar pràcticament gens en el seu cas. Això és positiu. Però, en general, crec que només afebleix el carrer.

La transformació global pot fer-se amb microprojectes? Ara parlàvem de política cultural. Si el ministre de Cultura és algú de la CUP o dels Comuns o d’ERC, se suposa que serà millor segons el teu punt de vista que si ho és algú del PP o del PSOE, oi?

Jo crec en persones a títol individual. Crec en el David [Fernàndez] i, en gran part, en l’Ada [Colau]. Els vaig conèixer tots dos al concert mític “Som milions i el planeta no és vostre”, contra l’Europa del capital, el 2003. Jo em vaig encarregar del vessant artístic. L’equip de portaveus eren, ‘flipa’!, David Fernàndez, Jesús Rodríguez —el periodista de la ‘Directa’—, Ada Colau i Iñaki Garcia, d’El Lokal. Hem tingut un país molt petit.

“Ara sóc independentista. Amb els ‘indepes’ hem sigut companys de barricada des dels vuitanta. Ha calgut fer-nos adults per comprendre’ns”

Com has viscut el ‘processisme’?

Em declaro independentista. No des de fa gaire. Mai ho havia estat, de fet. I, val a dir-ho, sempre he estat molt d’allò de “Cap servei a l’Estat, ni espanyol ni català”.

“Mort a l’Estat i als que volen ser” deia una pintada…

Amb els ‘indepes’ hem sigut companys de barricada des dels vuitanta. Ha calgut fer-nos adults per comprendre’ns millor. Humanament, cada individu decideix si vol ser independent o dependent de tot. I jo, i tots els ‘punks’, i tots els anticapitalistes, portem tota la vida dient que volem ser independents. De la família, de l’escola adoctrinadora, de l’Església, de l’Exèrcit… En conseqüència, com no m’he de voler independitzar de l’Estat espanyol? Com a anarquista, què hi tinc a perdre? Si hi ha algun lloc de l’Estat espanyol on és possible un projecte transformador, és a Catalunya.

S’acosta Sant Jordi. Nosaltres recomanem sincerament ‘La Torre de la Serra’ (Tigre de Paper, 2016), una novel·la que resumeix de forma ficcionada inquietuds i mons que ja intuíem en els teus treballs anteriors. Recomana tu tres obres d’altri.

‘Odio las mañanas’ (Ed. Septiembre Negro, 2011), les memòries de l’amic i company Jean-Marc Rouillan; ‘Días de sueño y de plomo’ (Traficantes de Sueños, 2015), sobre les experiències personals d’Alessandro Stella a l’autonomia armada de la Itàlia dels ‘anni di piombo’, i ‘Días de destrucción, días de revuelta’, de Chris Hedges i Joe Sacco, un àlbum de còmic ambientat als Estats Units previs a les mobilitzacions d’Occupy Wall Street.

Gràcies. Ara que parlaves d’educació adoctrinadora, què has après amb el pas dels anys?

Als 14 anys, un monitor de l’esplai on anava —el Sant Josep Oriol, que era megaprogre— una nit, en una acampada, ens va fer jugar a un joc absurd. Consistia que, dividits en dos grups, una part dels ‘nanos’ érem obligats a carregar unes pedres molt feixugues de males maneres. Jo ja era ‘punk’ i em vaig emprenyar molt. Era un joc “educatiu”, però en aquell moment no ho vaig percebre així. Els vaig enviar a pastar fang. Aquell monitor, que es deia Lluís Bosch i a qui no he tornat a veure mai més, em va regalar una gorra d’aviador molt ‘xula’ amb una inscripció: “Al món hi ha homes que fan collir pedres als altres; recull-les sempre que sigui en bé de tota la Humanitat”.