13/08/2015 | 07:04
Va formar part de la candidatura de Barcelona en Comú com a número 37, però se l’ha assenyalat com un dels promotors de la iniciativa. Exactament, quin paper hi va tenir?
La meva adhesió principal és amb l’Observatori DESC, que presideixo des del 2011 perquè m’ho va proposar fonamentalment l’Ada Colau, que és a qui coneixia més. D’alguna manera, amb la importància que va adquirir el moviment de la PAH i la lluita contra els desnonaments, es va veure que hi havia l’oportunitat de passar de la protesta a intentar canviar les polítiques públiques. L’Ada s’havia convertit en un fenomen polític i es va començar a parlar d’això d’una manera bastant informal.
En quin moment?
Això devia ser cap al 2012 o 2013. El nucli al voltant de l’Ada era generacional i venia dels moviments antiglobalització i dels moviments socials, etc. Jo venia d’un altre lloc i d’una altra època. Sí que havia estat vinculat als moviments de barri, però d’una manera més formal, amb associacions de veïns. Segons la terminologia actual, jo venia de la casta, però mai he tingut consciència de tenir cap privilegi.
Entenc que no es considera casta.
Si casta vol dir tenir privilegis, no. Si vol dir que has estat en càrrecs públics, doncs sí. No només hi he estat, sinó que no me’n penedeixo. Tot al contrari. La meva formació política i a la qual encara em sento vinculat és el PSUC, que es va trencar i va desaparèixer. Però sempre he estat votant i he donat suport a ICV, al mateix temps que mantenia una distància crítica que feia que no hi estigués a dins. La meva crítica amistosa és que tant ICV com EUiA s’havien convertit en partits molt dignes i decents, que defensaven posicions socials i polítiques amb les quals jo m’hi sentia a prop, però la seva pràctica era excessivament institucional. Jo venia d’un PSUC que es definia com a partit de lluita i de govern, és a dir, que estava a les institucions des d’on es podien impulsar polítiques públiques, però perquè s’impulsin aquestes polítiques cal que hi hagi mobilització i pressió social. En canvi, em sentia més còmode en l’ambient del DESC.
Que és on s’impulsa l’embrió de Barcelona en Comú…
Però jo no formava part del nucli polític que la va impulsar, sinó que eren el [Gerardo] Pisarello, el Jaume Asens, la Gala Pin… La meva influència en aquest col·lectiu és molt limitada i bastant indirecta. Però sí que era dels que defensaven que la iniciativa política la portessin a la ciutat de Barcelona. Em semblava més interessant. Pensava que era difícil però no impossible guanyar les eleccions. En canvi, anant a unes llistes parlamentàries, siguin d’Espanya o de Catalunya, quedarien bastant difusos. I guanyar a Barcelona també tindria molt efecte a aquests nivells. Aquesta posició era més o menys compartida per altra gent. L’Ada s’ho va pensar molt i a partir de finals de 2013 es va perfilar aquesta orientació.
“L’estil de fer política que ha predominat a Barcelona en Comú, tant abans de les eleccions com després, ha estat molt declaratori”
En les primeres setmanes de govern d’Ada Colau ja s’han pres algunes decisions significatives, com ara la moratòria hotelera. Quin balanç fa de l’inici de mandat?
Hi ha dos estils de fer política; el que ha predominat a Barcelona en Comú, tant abans de les eleccions com després, ha estat molt declaratori, de fer coses que cridin l’atenció. Em sembla lògic durant la campanya electoral, que va estar ben plantejada. En un moment d’indignació i de pors envers el futur, d’exigència i de denúncia dels privilegis i de la corrupció, van saber connectar-hi. Aquí l’estil de l’Ada va ser molt eficaç. Però, en arribar a l’Ajuntament, et trobes amb la resistència de la realitat i aquí potser el llenguatge no ha estat sempre el més adequat. S’ha donat més l’aspecte que es volen fer coses, que després a la pràctica no es poden portar a terme tan de pressa. Crec que és un error tàctic, perquè generes anticossos innecessàriament.
Creu que la moratòria n’és un exemple?
Si fas la moratòria sobre els hotels, que en si mateixa està bé, transmets la sensació que estàs paralitzant l’activitat i molta gent se sent amenaçada. Em semblaria més oportú fer una moratòria en determinades zones, que pot ser molt més eficaç i centrada on l’impacte del turisme és més gran. Abans de les eleccions es va anunciar que es farien auditories de tot. I, si és necessari, es fan, però no s’anuncien, perquè tampoc calen, ja que els serveis tècnics i jurídics de l’Ajuntament de Barcelona són bons. Quan tens 11 regidors de 41, és absolutament imprescindible comptar amb el suport de 10 més. Ja saps que la CUP et criticarà sempre, però en una votació, si cal, et donaran un vot. Necessites els vots dels socialistes i d’ERC. I es jutja els altres grups pel seu passat i no pel seu futur. Crec que és inevitable si es vol tirar endavant fer una aliança amb ells, perquè, si no, serà perdre una batalla rere l’altra fins a la batalla final, que també la perdràs. S’està fent un aprenentatge. Entenc que s’actuï com s’actua, però també se’ls ha de dir que, ja que els necessites, tracta’ls bé.
Si no són capaços de traçar aquesta aliança, veu complicat que el govern compleixi el mandat?
Això no depèn de l’opinió pública, perquè no hi ha eleccions. Si es dóna una situació en què no hi ha un suport polític suficient, els partits de l’oposició poden formar una majoria alternativa, però entre CiU, ERC i el PSC tampoc tenen majoria. Pot passar, però no em situaria en aquesta tessitura, però cal evitar-ho. També és veritat que en aquests moments el prestigi que té l’alcaldessa i la seva candidatura fa difícil plantejar això i es poden trobar que, si a mig mandat fan una moció de censura, en les eleccions següents Barcelona en Comú arrasi. El més positiu és fer un govern bastant estable, demostrar serietat, aconseguir coses i arribar a les eleccions següents en bones condicions per millorar la ciutat. Sóc partidari que és molt fonamental guanyar les eleccions següents. En quatre anys no pots donar suficients beneficis als sectors populars i, en canvi, se’t poden posar en contra molts altres sectors. S’ha d’anar molt amb compte amb la gestió del turisme i del centre de la ciutat. No pot semblar que s’abandona el centre de la ciutat.
“Les candidatures municipalistes s’han fet bastant precipitadament i hi ha predominat una cultura contestatària i reivindicativa, però que no coneixia els mecanismes ni els procediments de les institucions”
En articles recents ha criticat que els nous governs municipalistes no coneixen allò bàsic de la institució i que estan mancats de projecte de ciutat. No es van abordar prèviament aquestes qüestions?
Les candidatures s’han fet bastant precipitadament i hi ha predominat una cultura contestatària i reivindicativa, però que no coneixia els mecanismes ni els procediments de les institucions, ni tampoc hi ha una cultura d’aliances polítiques. Tampoc es poden agafar al peu de la lletra les demandes que vénen de la societat, que en realitat expressen unes reivindicacions que poden ser molt localistes. La societat té raons, però no sempre té raó. S’ha passat dels moviments socials a les institucions en molts casos saltant-se les organitzacions socials. Això que en diuen la nova política expressa un menyspreu pels sindicats. Els moviments socials són de gent que està en una línia recta de confrontació, molt legitima. Però les organitzacions socials més estables, com les veïnals, ja són molt més plurals i han de tenir en compte la senyora Pepita i la gent que no està mitjanament polititzada. I les institucions ja són una altra cosa.
Defensa la necessitat de recuperar el dret a la ciutat. Ha de ser una de les prioritats de les noves formacions?
El cas de Barcelona i Barcelona en Comú em sembla més limitat però més interessant que el de Podem. Podem és una oferta política urbi et orbi, que toca les tecles que sensibilitzen una part important de la població, com la casta, la corrupció, els drets bàsics, etc., i el seu objectiu és guanyar unes eleccions generals i des d’aquí desenvolupar polítiques més avançades. És molt interessant i molt positiu, però és molt difícil només des de les cúpules de l’Estat promoure transformacions socials, perquè no estem com l’any 45 a França o a Anglaterra, en què s’havia de construir la maquinària del welfare state [Estat del benestar]. Ara els drets s’han de reconquerir i s’han de fer polítiques molt més col·laboratives, no crear una nova gran burocràcia. Cal trencar la dicotomia o Estat o mercat, s’ha de buscar un entremig, promoure l’economia social, les cooperatives… Les ciutats i els territoris altament urbanitzats no són únicament laboratoris, sinó que és d’on es poden implementar polítiques amb la col·laboració dels diferents agents socials, econòmics, culturals, etc. Les polítiques que puguin implementar organitzacions com Podem a escala d’Espanya serà molt difícil que es puguin desenvolupar si no troben uns partners a escala de ciutat.
“Em sembla molt injusta la crítica absolutament negativa a l’etapa del Pasqual Maragall”
Mentre que Barcelona en Comú i la mateixa Ada Colau han reivindicat la figura de Pasqual Maragall, no fan el mateix amb l’anomenat Model Barcelona, en què vostè va tenir-hi un paper clau.
El nucli sorgit del DESC no s’identificava amb la denúncia radical del Model Barcelona que poden expressar el Manuel Delgado o la CUP, però al mateix temps hi eren reticents. La radicalització de la CUP en aquest àmbit va generar una reacció en sentit contrari de l’entorn de Guanyem, que van reivindicar l’alcaldia de Maragall i fins i tot a mi. Sé que en alguns actes l’Ada va dir que uns dels seus principals referents en urbanisme era jo. Com a reflexió, cal dir que a l’època de Maragall no tot es va fer bé. No hi va haver una bona política d’habitatge i tampoc es va aconseguir fer un autèntic govern metropolità, per la mala entesa entre el Pujol i el Maragall i també perquè el Maragall va quedar sol dins el seu partit. En aquests moments, la visió que tenim gent com l’Ada, el [Gerardo] Pisarello, el Ricard Gomà, la Janet [Sanz], el [Joan] Subirats o jo ha de ser molt similar. El que em sembla molt injust és la crítica absolutament negativa i s’arriba a casos de comparar Porcioles i Maragall.
En una entrevista a CRÍTIC, Manuel Delgado definia el Model Barcelona com fonamentalment un “discurs molt potent que consistia a intentar fer de Barcelona un producte acompanyat d’un seguit d’ornaments de tipus genètic, presumptament basats en valors universals”. Entenc que no hi està d’acord, però assumeix una degradació del model a partir dels anys noranta.
La crítica del Manuel Delgado en gran part es podria assumir si ho expressés amb un discurs menys agressiu, perquè només mira una part de la realitat, de manera que es falsifica la imatge. Pots buscar errors i coses que s’han fet malament en qualsevol política i qualsevol comportament humà i, si vas agafant les caques de tot un comportament, això farà una pila de caques, però això no és aquesta persona o aquest col·lectiu. Però és veritat que a Barcelona no es va municipalitzar el sòl com l’any 37, però és que no es podia. Segurament es podien haver fet més coses en polítiques de sòl, però el que es fa i es desfà a la ciutat no és només el que fa l’Ajuntament, que és un actor més.
“Com a govern metropolità, hi hauria d’haver una estructura política representativa, fins i tot d’elecció directa, tant per coherència funcional com per cohesió social”
Quina és la responsabilitat dels diversos governs que accentuen la necessitat de canviar el model actual?
A partir del 1994 es veu que la ciutat és molt cara de mantenir i si, a més a més, s’havia d’invertir en qüestions noves, no sortien els números. Aleshores es van fer coses equivocades i d’altres que no. Penso que la Vila Olímpica i el Front Marítim es van fer bé; però, en canvi, la Diagonal Mar no, amb uns inversors que fan una operació, tancada en ella mateixa i deslligada del teixit de la ciutat. En canvi, el plantejament del 22@ estava bé, malgrat que després la gestió urbanística és molt discutible. Després del 92 es va fer una transformació positiva de Nou Barris. No tot el que hi ha de l’època del Clos o de l’Hereu està malament. En el cas de l’Hereu, va haver-hi més preocupació per la política d’habitatge, tot i que limitada.
I de l’època del Trias salvaria res?
Salvaria una cosa molt important i és que gràcies a la crisi no han fet allò que volien fer, coses com les portes de Collserola o la privatització del Port Vell, tot i que aquí sí que han fet alguna cosa. Ha estat una política en part continuista i les coses noves han estat més que discutibles.
A l’escola d’estiu de l’IGOP, l’exregidor d’ICV-EUiA Ricard Gomà proposava una reforma de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que, malgrat tenir competències en temes cabdals com l’aigua o el transport, és molt opaca i desconeguda per a la ciutadania. Què n’opina?
El que s’hauria de fer és un acord amb la Generalitat per tirar endavant un govern metropolità tipus el Metropolitan Council de Londres. No per substituir els ajuntaments, sinó amb unes competències traçades. Permetria unificar la fiscalitat, que ja no seria municipal, amb els impostos forts que serien metropolitans i servirien per fer polítiques redistributives i deixant algunes taxes o contribucions als ajuntaments. Sobre el que va dir en Ricard Gomà estic d’acord en l’opacitat del govern metropolità, però també li falten competències molt importants. El mateix Pla director d’urbanisme és més indicatiu que executiu. Es tracta que hi hagi una estructura política representativa, fins i tot d’elecció directa, i que existeixi aquest govern metropolità tant per coherència funcional com per cohesió social.
“En una situació com la d’ara, la independència seria probable; en canvi, amb un pacte amb un govern espanyol diferent és probable que el resultat fos un altre”
En les eleccions del 27-S hi haurà tres propostes que plantegen passos endavant, de diferent nivell, en la qüestió nacional: Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí que es Pot. Aquesta darrera llista defensa iniciar un procés constituent català no subordinat al que passi a l’Estat, però alhora tenint-ho molt en compte. Com veu el ‘procés’?
Se’m fa una mica estrany que es plantegi amb tanta frivolitat el tema de la independència. Per arribar a la independència, hi ha passos previs. Un és la consulta als ciutadans. Unes eleccions com les d’ara per alguns poden considerar-se un plebiscit, però això ho pensaran ells, però els altres no ho sabem. No hi veig un caràcter plebiscitari i primer s’ha d’aconseguir això, que es vegi molt clar que hi ha una opció per la independència. Segona qüestió, si es vol arribar a la independència, només hi ha dues sortides: una insurrecció, amb probable confrontació, com la Revolució Francesa, ocupant els aparells de l’Estat. I és evident que això no es donarà. Si no és això, has de comptar amb l’Estat i per això cal que hi hagi un procés constituent aquí i un altre a Espanya. I que hi hagi un altre Govern a l’Estat i exigir una solució pactada, no imposada. No podem tornar a imposar perquè 10 o 12 senyors del Tribunal Constitucional decideixen.
Sí que creu que tard o d’hora hi ha d’haver una consulta per resoldre-ho.
Hi ha d’haver una consulta. Però no és el mateix fer una consulta plantejant tal com estem ara, amb una tensió constant, perquè jo aleshores votaria independència. Ara, si hi ha un Govern amb el qual es pot negociar, es pot pactar, ens respecta i bloqueja certes competències… Hi ha dos temes que són bàsics com la fiscalitat, en què caldria tenir un tracte diferent per a Catalunya del que ha tingut fins ara, i el bloc de llengua, cultura i ensenyament. I després un cert reconeixement a tenir una projecció internacional. Si això es donés, ja veuríem què sortiria. En una situació com la d’ara, la independència seria probable; en canvi, amb un pacte amb un Govern espanyol diferent és probable que el resultat fos un altre.
A escala europea, si mirem el que ha passat a Grècia, la sensació és que dins la UE no hi ha marge de maniobra i no es pot plantejar un model que trenqui amb el neoliberalisme imperant. Per a algú que prové del marxisme, el que caldria és intentar apostar per un canvi més d’arrel del model econòmic?
No es pot passar tampoc de no canviar res a canviar-ho tot. En el cas de Syriza, ha sigut una operació no només econòmica, sinó política i no només contra Syriza, sinó contra possibles Syriza fora de Grècia. Això ho han portat els alemanys i la seva zona d’influència més directa que és l’Europa central. Els britànics passen i els francesos i els italians pateixen. Em sembla que els governants alemanys ho pagaran car, això. És veritat que a Grècia han guanyat la batalla, però això ha indignat una part molt important de l’opinió pública europea. Els alemanys han quedat com els dolents de la pel·lícula perquè han anat a intentar enfonsar i humiliar [Syriza]. Crec que això provocarà un trasbals polític on Grècia haurà comptat molt. Sóc bastant optimista i crec que en aquesta batalla s’avançarà i els alemanys en sortiran tocats.
