12/06/2018 | 19:08
Com llegeixes la moció de censura que ha registrat el PSC contra Guanyem Badalona en Comú?
És el primer acte de precampanya. Nosaltres simplement plantejàvem un debat de pressupostos que s’ha transformat en un balanç de la gestió d’aquests tres anys. Això és perquè el PSC necessita quota de pantalla. Evidentment, ni som els més guapos ni els més llestos, hem comès errors i segurament la relació amb el Partit Socialista podria haver estat d’una altra manera, però res justifica impulsar una moció de censura amb tres regidors i governar un Ajuntament com el de Badalona amb els vots del PP, el partit que ha destrossat aquesta ciutat. Amb els socialistes som molt crítics, però jo crec que es mereixen una desaparició més digna que la que suposarà impulsar aquesta moció de censura amb el Partit Popular.
Parles de desaparició del PSC, directament.
Sí, n’estic absolutament convençut i fins i tot hi ha veus socialistes que s’estan aventurant a dir-ho també. Si tu ets un votant tradicional del PSC i prioritzes l’eix nacional per sobre del social, en les municipals del 2019 probablement votaràs Albiol, perquè saps que els socialistes li acabaran donant suport o perquè no vols arriscar-te que pactin amb Dolors Sabater. En canvi, si prioritzes l’eix d’esquerres, potser acabes votant Dolors Sabater, encara que creguis que és massa ‘indepe’ perquè, si votes els socialistes, corres el perill que acabin pactant amb la dreta. Llavors, en lloc d’aportar un perfil diferencial, amb aquesta moció el PSC es convertirà en el govern titella d’Albiol.
El PP ha dit que estava disposat a frenar la moció de censura si acaba tirant endavant l’oferta del PSC als dos socis del govern actual, ERC i ICV, perquè entrin a formar part del nou govern. Així i tot, per ara aquests dos partits han tancat files al voltant de Dolors Sabater.
El PP va oferir la seva signatura a la moció de censura sense condicions, però ara vol mantenir la incògnita sobre què farà en última instància en el ple del 20 de juny. Això només s’entén per les ganes d’Albiol de tornar a ser l’estrella de la política municipal després de tres anys sense haver passat per Badalona. I el PSC està col·laborant en aquesta estratègia. Amb només tres regidors, a qui anirà a buscar quan porti alguna cosa al ple, si s’atreveix a fer-ho? Nosaltres farem una oposició constructiva, però el PP voldrà cobrar el seu suport d’alguna manera perquè ja ha començat a fer-ho: d’entrada, ha posat la condició que el PSC no parli amb les esquerres o retirarà el seu suport a la moció.
“El PSC es mereix una desaparició més digna que la que suposarà impulsar la moció de censura amb el PP”
L’argument que han esgrimit els socialistes per presentar la moció de censura ha estat el perfil “processista” de Dolors Sabater. Concretament, el text presentat en el registre es justifica per “l’ús il·legítim de la institució de l’Ajuntament de Badalona i del càrrec que ostenta per promoure i participar del procés sobiranista”. Com valores aquests arguments?
No són certs. El Partit Socialista diu que va donar l’alcaldia a Dolors Sabater perquè hi havia un pacte de neutralitat, però no és veritat; va ser perquè en campanya electoral es va comprometre a no fer alcalde García Albiol. No hi havia un pacte d’investidura: simplement complien el seu compromís de no deixar governar l’extrema dreta en aquesta ciutat. De tota manera, des del govern que encapçala Dolors Sabater sempre hem tingut molt clara la complexitat de la ciutat i mai hem entrat en la guerra de símbols. Això sí, no hem estat mai neutrals davant de situacions d’injustícia democràtica: si hem de denunciar la repressió contra activistes i càrrecs electes, la denunciem. Crec que fer-ho no vol dir dividir la ciutat ni estar necessàriament a favor de la independència. L’altre motiu que argumenta el PSC és la nostra actuació el 12 d’octubre, però que citin una sola declaració en la qual jo parlés de la relació entre Catalunya i Espanya.
Vau decidir obrir l’Ajuntament aquella jornada.
Va ser un pacte amb els sindicats i amb la plantilla del consistori, perquè volíem denunciar que el dia de la Hispanitat és un dia d’opressió nacional cap a altres pobles del món, sobretot de l’Amèrica Llatina. També vam denunciar l’atac a la sobirania local: l’acord va ser aturat el dia abans per un fiscal sense deixar-nos dret a defensa i, a més, sota l’argument que estàvem prevaricant recursos públics. És una utilització de la justícia i de la Fiscalia per fer una causa política. Al final, el PSC està fent una caricatura de l’independentisme, que és la mateixa que fa Albiol.
Els socialistes també us retreuen el paper actiu de Dolors Sabater el 27 d’octubre, durant la proclamació “fallida” de la República.
Ella mateixa ha dit que, mirant enrere, segurament va ser un error anar al Parlament a posar la cara. Eren dies molt convulsos, i el que teníem clar era que, si això tirava endavant, Badalona havia de tenir una posició protagonista per una vegada en la història. I el text que va llegir Sabater jo crec que el podria subscriure perfectament el Partit Socialista. No va fer un discurs nacionalista romàntic, sinó que va ser un discurs municipalista i social, en clau de procés constituent. Però, si ara sabéssim que l’endemà passaria tot el que va passar, ens ho replantejaríem bastant. Segurament no va ser una decisió prou reflexionada i ara, probablement, no ho faríem.
“Hem fet creure que només calia prendre la institució per canviar les coses, però tenir una alcaldia no altera gaire les relacions de poder”
Passant de la crítica a l’autocrítica, què penseu que heu fet malament?
D’una banda, hem estat inexperts en la gestió municipal perquè volíem fer funcionar la maquinària, i també ens ha faltat poder articular un diàleg més estable amb els grups de l’oposició. És veritat que no ens ho han posat fàcil. Hem volgut cuidar el Partit Socialista i, quan l’hem cuidat massa, s’ha sentit molest i, quan l’hem menystingut, també. Els resultats de les eleccions del 2015 van donar molta força a Albiol, i això ha intoxicat molt la relació entre els partits. D’altra banda, segurament hem prioritzat crear vincles amb altres ‘ajuntaments del canvi’ en lloc de reforçar un marc estable de diàleg amb les forces del ple de Badalona. Mirant enrere, crec que ens hi hauríem d’haver esforçat més. Hem volgut fer massa guerres alhora pel que fa a la gestió de l’Ajuntament, i ha estat difícil tenint en compte que la qüestió nacional ha estat l’eix vertebrador del debat polític tot aquest temps.
T’ho pregunto perquè algunes vegades la queixa respecte als ‘ajuntaments del canvi’ és que no heu estat capaços de superar la institució, el “no siempre se puede”. Entens aquestes crítiques, són reals?
Sí. Jo penso que l’autocrítica que hem de fer no s’ha de centrar només en la gestió dels ajuntaments, sinó en la gestió de la campanya i de les expectatives. Hem fet creure que només calia prendre la institució per poder canviar les coses, però tenir una alcaldia no altera gaire les relacions de poder. I allò que tant criticàvem del PSUC, que havia abandonat els moviments socials allà on havia governat, segurament també ens ha passat en certa mesura. Hem volgut mantenir un peu a l’Ajuntament i mil peus al carrer, però a vegades la relació entre els moviments i la institució ha costat. Així i tot, les millors polítiques que hem fet han estat fruit de la pressió de la gent al carrer. Aquesta és una de les coses que més he après en aquests tres anys de gestió: quan el carrer es mou, tot es mou. Per tant, penso que el fet que hi hagi activistes a les institucions no canvia res si no hi ha activistes al carrer. Aquest binomi moviments-institució ens l’hem de repensar i ha de funcionar millor com una única cosa, i jo crec que és el que ha fallat en general als ‘ajuntaments del canvi’.
“Hem defugit completament el nacionalisme romàntic per centrar-nos només en l’eix democràcia”
En aquesta línia d’autocrítica, un dels fundadors del PSC a la ciutat, Rafael Madueño, que és crític amb la moció de censura que han impulsat els socialistes a Badalona, escrivia al diari ‘Ara’ que la vostra coalició havia actuat “amb força irresponsabilitat, comportant-se com si tingués majoria absoluta, ignorant els posicionaments polítics del PSC i sense tenir en compte que governava en minoria gràcies al seu suport”. Creus que els socialistes s’han sentit ignorats aquests tres anys?
El darrer baròmetre municipal no diu això: el votant socialista aprova amb una nota superior a 5 les polítiques municipals. Fem-nos la pregunta al revés: els posicionaments del Partit Socialista pel que fa a la qüestió nacional representen els seus votants? Jo l’1 d’octubre vaig parlar amb molts votants socialistes de tota la vida que no entenien el que estava passant. Pensa que aquí, l’any 2014, el PSC va votar a favor de la moció de suport a la consulta del 9-N. També ells han de fer alguna autocrítica, perquè crec que estan deixant de banda un sector molt important del seu electorat, i això es va veure en la consulta per fer la moció de censura. Hi van participar 300 militants. L’any 2015, en el procés de primàries, en van ser 800. Qui no està tenint en compte les seves bases a l’hora de prendre posicionaments polítics? Perquè nosaltres en el debat nacional ens hem posicionat estrictament en clau democràtica.
Ho heu mesurat molt?
Ho hem mesurat moltíssim. Si penses en l’1 d’octubre, precisament perquè tenim una ciutat molt complexa i plural, com no havíem de deixar que es posessin les urnes perquè qui volgués pogués votar? Com no havíem d’estar al costat de la ciutadania que va sortir a les escoles de Badalona a defensar les urnes posant el cos? Davant la manifestació més gran de la història de Badalona, que va ser el 3 d’octubre, com no havíem de ser-hi presents? Doncs el Partit Socialista no hi era. Qui és qui no ha tingut en compte la ciutadania? Hem mesurat moltíssim els nostres posicionaments i hem intentat defugir completament el nacionalisme romàntic per centrar-nos només en l’eix democràcia. I aquí no ens poden demanar neutralitat ni que ens tapem els ulls quan s’estan cometent injustícies.
“Hem de deixar de dir que volem fer una República i començar a dir per què volem fer-la”
És significatiu que la manifestació més multitudinària de la història de Badalona fos el 3 d’octubre. A vegades, dels municipis de l’àrea metropolitana es té una percepció una mica estigmatitzada i simplista, i es reprodueixen certs clixés del tipus: “als balcons hi ha més banderes espanyoles que estelades”, o “la població és eminentment castellanoparlant i, per tant, més unionista que independentista”. La participació activa de molts badalonins l’1 d’octubre i en la manifestació del dia 3 ha fet canviar aquesta visió esbiaixada?
Jo espero que sí i, de fet, segons el darrer baròmetre municipal, els badalonins perceben que hi ha una millor visió de Badalona de cara enfora. Aquí l’1 d’octubre hi va haver la proporció de col·legis oberts per nombre d’habitants més gran de Catalunya. I és clar que a la manifestació del dia 3 hi havia banderes espanyoles, com va passar en altres llocs, però i què? No anava de banderes aquell dia. I és clar que la gent parlava en castellà, perquè la majoria de gent de Badalona hi parla, però això no determina la seva opció política. A mi em fan moltíssima ràbia aquests estereotips. Jo sóc castellanoparlant i fins que no vaig arribar a la universitat no vaig començar a utilitzar el català diàriament, i em va costar moltíssim. Jo estimo la meva família en castellà i, quan penso, ho faig en castellà, sé el nom de les verdures en castellà i, quan compto mentalment, ho faig en castellà. De la mateixa manera, hi ha gent a Badalona que pensa i parla en urdú, en xinès o en àrab, amb l’única diferència que molts d’ells no tenen dret a vot i ni tan sols se’ls té en compte.
A CRÍTIC hem recollit un seguit d’opinions sobre el ‘xarneguisme’ —a partir d’un article de Brigitte Vasallo sobre el tema— que són diverses i que parlen d’estigmatització i d’apoderament. Tu t’autoidentifiques com a ‘xarnego’? Com ho valores?
Jo em sento orgullós de ser ‘xarnego’. Per mi, un dels símbols del ‘xarneguisme’ és Son Goku. Jo, de petit, l’únic espai on construïa frases en català era al pati de l’escola amb les frases de Son Goku. TV3 també va ser un projecte apoderador per als ‘xarnegos’: els únics dibuixos ‘guais’ eren en català. Els meus pares estaven orgullosíssims que aprengués l’idioma i ara també ho estan que hagi arribat a ser regidor de l’Ajuntament, que pugui accedir a qualsevol feina perquè el meu coneixement de català és el mateix que el de qualsevol catalanoparlant. El ‘xarneguisme’ ha crescut com un estigma, però no crec que tot el catalanisme ens hagi exclòs. Una part sí: ha estat molt sobreprotectora amb la cultura andalusa, per exemple, no per integrar-la, sinó per guetitzar-la. Però, en general, la cultura catalana és integradora en tots els barris.
“L’independentisme ha de rebaixar el seu contingut simbòlic i ha de posar sobre la taula propostes polítiques concretes”
El diputat de la CUP Carles Riera deia en una entrevista a CRÍTIC que “una part de les classes populars veu el catalanisme com un projecte elitista i oligàrquic que les exclou culturalment, identitàriament i socialment”. Riera feia autocrítica i deia que la CUP no havia aconseguit “sumar sectors importantíssims de les classes populars a un projecte de canvi”. Hi estàs d’acord en aquesta consideració?
Jo crec que el motiu pel qual la CUP no treu tants vots a l’àrea metropolitana no s’explica pel fet de ser independentistes, sinó perquè crec que fa unes campanyes i utilitza un llenguatge que fins i tot a mi em costen d’entendre. No ho enfocaria només en la qüestió independentista, sinó que penso que és un discurs basat en arguments racionals que deixa de banda, a vegades, les emocions. La darrera campanya de la CUP va ser massa racional i ho ha de ser, perquè l’esquerra sempre ha de parlar de raons, però a vegades ens oblidem de les emocions, i jo sóc molt crític amb això.
Llavors, l’independentisme d’esquerres no interpel·la la gent de Badalona?
Jo crec que sí, però sempre que els parlis del que els has de parlar. No els vagis amb la bandera ni amb els símbols pel davant. L’independentisme ha de rebaixar el seu contingut simbòlic i ha de començar a posar sobre la taula propostes polítiques concretes, i és aquí on podem interpel·lar la gent. Hem de deixar de dir que volem fer una República i començar a dir per què volem fer-la. Això és el que anomenem procés constituent, que és un concepte que, de tant citar-lo, s’ha acabat pervertint una mica. Hem de deixar el simbolisme i començar a construir polítiques, a parlar d’habitatge, de feina, d’educació, de sanitat. Això és el que preocupa la gent.
“El que ha fet l’independentisme amb el govern de Colau i viceversa ens ha fet molt mal als projectes unitaris”
Enfocar el discurs des d’aquesta òptica és la manera d’eixamplar realment la base social de l’independentisme?
Sí. Totalment. Nosaltres diem que s’ha de fer un procés constituent des del municipalisme i no ho diem per crear un nou ‘logo’ o una nova bandera, sinó per començar a parlar de tot això. Però em sembla que hi ha una part de l’independentisme que no en té gaires ganes. Potser, si ho féssim, ens adonaríem que comencem a barallar-nos amb aquest sector (el PDeCAT), i que resulta que hi ha un altre sector de no independentistes (els Comuns) amb els quals comencem a posar-nos molt d’acord. I amb això no vull demonitzar el PDeCAT com fa una part dels Comuns, que els titllen d’una cosa similar a un PP catalanista. Jo no dic això. De fet, penso que s’han de bastir aliances democràtiques i que, si comencem a parlar de propostes polítiques concretes, ens podem posar també d’acord amb algun sector del PDeCAT en qüestions socials o de convivència.
Sobre aquesta referència als Comuns, Badalona s’ha erigit, potser, com a paradigma de la unitat entre les esquerres transformadores. És possible que aquesta unitat s’extrapoli a altres municipis que encara no ho han aconseguit? I en clau nacional?
El tema és que la política municipal catalana està molt mediatitzada per Barcelona, i allà crec que no s’han fet les coses bé. El que ha fet l’independentisme amb el govern de Colau i el que ha fet el govern de Colau amb l’independentisme ens ha fet molt mal als projectes unitaris, que no tenim tanta quota mediàtica i que no hem pogut posar el nostre exemple al mateix nivell. Però en molts municipis l’1 i el 3 d’octubre han ajudat a bastir aliances, i crec que en les eleccions del 2019 hi haurà més projectes com el de Badalona repartits pel territori. En l’àmbit nacional, no veig descartable, en un futur molt proper, que hi pugui haver un projecte d’esquerres que representi el que estem construint aquí. Els resultats del 21-D han demostrat que tant la CUP com els Comuns tenen un sostre, i que ERC no ha pogut fer el ‘sorpasso’ al PDeCAT. Cap dels tres partits té la clau del projecte d’esquerres que necessita Catalunya. Per això cal reformar i transformar l’esquerra totalment, i hi ha bases prou sòlides per construir un projecte alternatiu.
“La diferència entre el govern de Barcelona i el nostre és que aquí hem pres decisions assumint riscos”
Què no s’ha fet bé a l’Ajuntament de Barcelona?
El problema de les esquerres a Barcelona és que han seguit la profecia autocomplerta. Un sector de la CUP va dir: “No ens hem d’aliar amb els Comuns, perquè acabaran sent un projecte fagocitat per ICV”, i, és clar, com que la CUP no hi ha estat, inevitablement ho han acabat sent. D’altra banda, un sector dels Comuns deia: “No ens hem d’aliar amb la CUP perquè els independentistes prefereixen pactar amb la dreta”, i, és clar, si no teixeixes una aliança amb l’independentisme d’esquerres, només pots destacar que la CUP parla amb la dreta i no amb tu. I, a l’últim, ERC deia: “No donarem suport als Comuns si no mostren el seu suport a la independència”, i, és clar, si tu no els dónes suport, quin al·licient pot tenir el govern d’Ada Colau per riure’t les gràcies? En fi, que crec que amb el plantejament de les esquerres a Barcelona no s’està avançant. Jo a Barcelona hauria vist bé un govern d’ERC, dels Comuns i de la CUP per impulsar mesures transformadores. Als inicis, crec que els plantejaments nacionals de Barcelona en Comú eren molt avançats i molt assumibles per l’independentisme…
Ara ja no?
Crec que ara no comparteixen la voluntat d’avançar cap a la República. Evidentment, en la qüestió democràtica tenen un posicionament correcte… tot i alguna declaració que han fet. Sembla que tinguin algun complex.
Aquest canvi que dius que hi ha hagut, l’expliques en clau electoralista?
La diferència principal entre l’equip de govern de Barcelona i el nostre és que aquí hem pres decisions assumint riscos, i allà algunes vegades s’han deixat emportar massa pels càlculs electorals. A Badalona, a la gent no independentista no la va estranyar que Dolors Sabater defensés el referèndum de l’1-O, i, en canvi, a Barcelona hi havia gent no independentista que no va entendre per què Colau —que era una activista que venia dels moviments socials— va dir que no es podia desobeir no sé quina llei per fer una consulta.
“Crec que la CUP no podia fer una altra cosa que abstenir-se en la investidura de Quim Torra”
Dins de BeC hi havia discrepàncies. Gerardo Pisarello, per exemple, va escriure un article a CRÍTIC que convidava a votar i a fer-ho pel sí.
Crec que al final van cabrejar tant un sector com l’altre, i això és l’últim que pots fer. Han modulat el seu posicionament i el seu discurs, i penso que això ha dificultat les seves relacions amb l’independentisme. Crec que els partits independentistes li haurien pogut donar suport a l’Ada Colau del 2015, la que en una reunió amb Artur Mas deia que la seva obediència seria “estrictament catalana”. Així, Badalona hauria tingut un germà gran que l’hauria ajudat a construir ponts entre les esquerres el 2019.
Ara deies que l’esquerra s’havia de reformar i transformar totalment. En quin sentit? Ha faltat fortalesa en la unitat de l’esquerra?
Crec que hem de tornar a la filosofia del 15-M, que és la que havia impulsat l’esquerra aquests darrers anys però que sembla que ens n’hem oblidat una mica. Hem de tornar a les arrels, a l’assemblearisme, a l’horitzontalitat, i evitar que les direccions nacionals intoxiquin les relacions polítiques. Jo per això crec molt en el municipalisme: és on la CUP pot parlar de tu a tu amb Podem, perquè en els municipis petits no té sentit que hi hagi dos partits amb filosofies similars, enfrontats. Fora de Barcelona, que és quasi un segon govern de Catalunya, aquesta unitat no ha de ser tan complicada. A Badalona, la candidatura de Guanyem Badalona en Comú no neix com un bolet: es dóna com a conseqüència de la confluència entre moviments que ja estaven treballant junts.
Tu reivindiques aquesta lògica rupturista del 15-M, però com lliga això amb el fet que una candidatura com la CUP s’abstingui en la segona votació del debat d’investidura i permeti que Quim Torra sigui president de la Generalitat?
Crec que la CUP no podia fer una altra cosa. Si haguéssim tingut 10 diputats aquest cop, podríem haver negociat, com ho vam fer amb la presidència d’Artur Mas. En un context de repressió com el que teníem, era molt difícil. De tota manera, parlar de persones sempre m’ha semblat un error: és alimentar el fetitxisme que un individu marca les polítiques, i crec que no hauria de ser així. A mi no m’hauria important investir Mas si hagués estat disposat a governar amb un programa diferent del que va presentar. Jo hauria preferit posar sobre la taula un programa i no un nom. Amb això no vull dir que Quim Torra m’agradi; crec que és la persona que menys necessita ara l’independentisme per créixer…
“Em preocupa que sapiguem trobar eines per combatre l’ascens de la dreta espanyolista als nostres barris”
És a dir, que no serveix per eixamplar la base social de l’independentisme.
Gens. Jo no crec que sigui ni un supremacista ni un racista, però és un essencialista, busca unes essències de la pàtria que no existeixen. La pàtria que reivindica, una pàtria romàntica, ja s’ha transformat, ja és una altra cosa.
Quina autocrítica hauria de fer la CUP?
Hauria de preguntar-se si va utilitzar suficientment bé el fet de tenir 10 diputats durant la gestió de l’1 d’octubre. Des de fora es veu la CUP com a ‘policia’ a l’Ajuntament de Barcelona i al Parlament; però, en canvi, no s’ha mullat per ser direcció enlloc. Crec que en la darrera legislatura va tenir un poder institucional que no ha utilitzat amb responsabilitat. Els 10 diputats de la CUP haurien d’haver format part de la direcció política del moviment. No es tractava de fiscalitzar només si JxSí tirava endavant el referèndum, sinó que haurien d’haver format part de la maquinària que el va gestionar. Recordo que en reunions internes de la CUP ens queixàvem que el Govern no ens explicava res… Normal! No t’ho han d’explicar: hi has de ser. Jo vaig tenir reunions amb càrrecs de la Generalitat que deien que estava tot preparat, i després es va veure que no era així. A mi m’hauria agradat que companys meus m’haguessin dit des de dins que estava tot preparat. O, al contrari, que em diguessin: “Jo estic dins i veig que això no tirarà endavant”. Me n’hauria fiat més. Tot hauria estat molt diferent si la CUP, en lloc de fer de mosca collonera, hagués utilitzat en positiu aquest poder institucional que ens situava en una posició política privilegiada, en lloc d’utilitzar-lo en negatiu, posant traves a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona.
Queda menys d’un any per a les pròximes eleccions municipals. Es reformularà l’espai polític que representeu?
Ho estem debatent. El que conceptualitzem és un front antifeixista. Sabem que, si impedim que Albiol sigui alcalde el 2019, haurem desinstal·lat l”albiolisme’ per sempre de Badalona. Creiem que ho podem fer i per això volem renovar mandat. Apostem per una única candidatura on hi hagi la gent dels Comuns, la de la CUP i la d’Esquerra Republicana. Sabem que la dinàmica nacional ho farà difícil i, si no ho aconseguim, intentarem teixir estratègies comunes. A mi em preocupa que sapiguem trobar eines per combatre l’ascens de la dreta espanyolista als nostres barris. A l’Àrea Metropolitana hi ha gent espantada amb el fenomen de Ciutadans, i crec que els podem frenar si no fem campanyes com la del 21-D. Si, en lloc de preguntar a la gent si vol una República o no, els preguntem com s’han de gestionar les ciutats, podem fer-los replantejar el seu vot. No estic dient que renunciem al projecte de República, sinó que mirem de vendre-ho diferent. Crec que així serà més fàcil que ens posem d’acord amb gent dels Comuns, per exemple.
A Barcelona s’ha parlat de constituir candidatures independentistes unitàries. Què en penses?
Crec que és un error enorme. En les municipals s’ha de parlar de municipalisme. Crec que els debats als plens municipals han de ser diferents dels que es fan al Parlament i penso que el resultat de les eleccions municipals del 2019 ha de ser el motor del procés constituent. S’ha de parlar de polítiques concretes. Transformar l’Ajuntament de Barcelona en un Parlament 2.0 no servirà de res.
