Josep Maria Montaner “En un sistema capitalista, els ‘lobbies’ sempre tindran les de guanyar”

Vas néixer al carrer del Dos de Maig de Barcelona a mitjan anys cinquanta. Com era la vida d’un nen del barri de la Sagrada Família durant aquells anys?

Soc fill d’una família del que abans en dèiem la petita burgesia. Casa meva donava al carrer del Dos de Maig, on el tramvia pujava i baixava. A finals dels anys cinquanta era un barri tranquil. Vaig anar a l’escola i a l’institut al Clot, però sempre m’he identificat amb el barri de la Sagrada Família, potser perquè la veia des de la finestra de casa. La Sagrada Família com a element arquitectònic sempre m’ha caigut simpàtica, tot i que ha tingut molts detractors: Oriol Bohigas, per exemple, n’era molt crític.

A la Facultat tries fer Arquitectura. Per què? Hi havia tradició familiar?

A mi m’interessaven l’urbanisme, la política, l’economia i, de fet, dubtava entre Arquitectura i Filosofia. Però em vaig inclinar per Arquitectura perquè m’agradava dibuixar i projectar. La carrera la vaig fer en cinc anys, i després, mentre feia la tesi doctoral, vaig començar Història Moderna i Antropologia a la UB, però no vaig acabar-la perquè a partir de segon curs ja vaig començar a fer classes a la Facultat d’Arquitectura… I fins avui, que encara en faig!

El 1991 vas escriure un dietari titulat Fills de Blade Runner, on narres els teus anys de formació i de socialització política. Qui són aquests fills de Blade Runner?

Som aquella generació que a la fi dels setanta i al principi dels vuitanta vam començar a entrar en el terreny professional. Ens vam formar políticament en les lluites estudiantils a les acaballes de la dictadura franquista. Blade Runner (1982) es va convertir en una pel·lícula de culte que definia a grans trets aquesta generació: presentava un món ambigu, tecnològic i distòpic, però alhora de molta barreja de cultures i religions. Arquitectònicament, la pel·lícula és molt interessant perquè estava filmada a Los Angeles en una casa projectada per Frank Lloyd Wright i amb uns decorats inspirats també en la seva obra.

“Els fons d’inversió i una gran part del sector immobiliari sempre troben camins per eludir les normatives”

Algun cop t’has definit com “un exprogre reciclat que es mira la postmodernitat, allò que tant odia Manuel Vázquez Montalbán”. Molt fort, no?

Durant els anys vuitanta vaig fer una aposta intel·lectual per un plantejament més postmodern i una visió del món menys dogmàtica, que incorporés l’eclosió dels nous moviments socials com el feminisme o l’ecologisme. El món és complex, i les explicacions simples no funcionen. M’emmirallo una mica en filòsofs com Jean-François Lyotard, que, tot i que salven alguns elements de la modernitat, posen èmfasi en l’autocrítica. Això implicava qüestionar també els partits comunistes tradicionals, i, en aquest sentit, Montalbán representava la intel·lectualitat de l’esquerra més tradicional.

Però tu vas militar en el comunisme, oi?

Vaig estar un temps al Partit Comunista Internacionalista, que deien que el pagaven des d’Albània… Però no vaig arribar a ser mai del PSUC, tot i que hi tenia molts amics. Quan es va crear Iniciativa per Catalunya, en vaig ser militant des del principi. I ara també col·laboro amb Barcelona en Comú. Però sempre m’han avorrit molt les reunions polítiques… Vaig arribar a ser regidor una mica de rebot.

Existeix una arquitectura d’esquerres?

Jordi Borja diu que tot urbanisme ha de ser d’esquerres, perquè l’urbanisme ben aplicat busca la igualtat i redistribució, l’assoliment d’una ciutat sana com la que volia Ildefons Cerdà, que era, de fet, un socialista reformista. Però també hi ha un urbanisme i una arquitectura que s’han identificat amb l’especulació, amb un excés de creixement i de desenvolupament. Més que una arquitectura de dretes o d’esquerres, diria que hi ha una arquitectura ètica, honesta, inclusiva i democràtica, que té en compte elements com l’estalvi d’energia, i una altra que és pur negoci i ostentació formalista i malbaratament.

“Hi ha una arquitectura ètica i una altra que és pur negoci”

Els ponts de Calatrava, els grans edificis verticals de Madrid, la Torre Glòries… podem dir que són arquitectura de dretes?

Són projectes que utilitzen uns tipus arquitectònics poc urbans, de molta altura i densitat, amb l’objectiu de maximitzar beneficis. És un model productivista i instrumental. També és una arquitectura segregada, amb molt poc contacte amb la ciutat, que té més en compte el luxe i certs materials abans fins i tot que la comoditat de la gent que l’habitarà. Contra això, ens cal una arquitectura més urbana, que creï patis, pòrtics, espai públic… Molt més pensada per a la gent. Aquest model no és necessàriament més car ni més barat, però requereix un esforç intel·lectual i un treball més laboriós.

Catalunya ha tingut referents que han pensat l’arquitectura i l’ordenació urbanística en clau de transformació social. Penso en el Grup R o el GATCPAC durant els anys trenta, o el mateix Oriol Bohigas, mestre teu, durant el primer maragallisme. Què n’hem d’aprendre, de tots aquests referents?

Potser perquè Catalunya no arriba a ser un estat com a tal, hem invertit molt esforç a projectar i dissenyar la ciutat. Els ajuntaments, sobretot el de Barcelona, ja des de mitjan segle XIX han sigut institucions molt sòlides a l’hora de projectar i definir normatives sobre la ciutat. Això també ha derivat en un cert orgull i una defensa col·lectiva del patrimoni, i en la reivindicació de drets urbans i d’equipaments. Tot això és en el nostre ADN i en realitat és el que ha fet que l’urbanisme català i el de Barcelona siguin una referència global. Estem acostumats a tot de coses que ens semblen normals: una ciutat habitable en gran manera, on es pot passejar pertot arreu, amb un transport públic potent… I, quan ve gent de fora, queda fascinada per tot plegat, perquè molt d’això que tenim assumit no és tan habitual.

“Per transformar la ciutat, no hem de renunciar a cap via; no hi ha una recepta màgica”

Durant els anys setanta, les associacions de veïns van tenir un rol molt viu en la configuració de l’urbanisme de la ciutat. Aquest paper, avui el té algú?

No només les associacions veïnals van tenir aquest rol, sinó també les parròquies, els sindicats o les cooperatives d’habitatge. D’aquelles vocalies d’habitatge de les associacions de veïns en van sortir molts regidors d’urbanisme. Avui en dia han quedat afeblides per diverses raons, en part per l’aparició de moltes plataformes NIMBY [acrònim de “Not In My Backyard”, “No al meu pati del darrere”, en anglès], que es mouen per qüestions molt concretes. És una de les coses que més em van sobtar de ser regidor: no hi havia grups de veïns organitzats per temes generals, sinó contra una obra pública en particular que els afectava de ple (com, per exemple, la Superilla). Són moviments que es troben molt lluny de tenir una visió més global i solidària de la ciutat. Tot està molt esmicolat. No hi ha gaire gent que tingui una visió global de Barcelona. 

Abans has esmentat el model Barcelona. Sobre això hi ha visions molt en positiu, que valoren la transformació de la ciutat durant els anys vuitanta i noranta, i d’altres de més crítiques. Tu què en penses?

El model Barcelona, que comença a teoritzar-se durant el primer mandat de Pasqual Maragall, en un primer moment va tenir un element redistributiu: es van construir molts equipaments, espais esportius… Va ser un urbanisme democratitzador que va tenir rèpliques en tota l’àrea metropolitana. És cert, això sí, que partia d’un marc d’un cert despotisme il·lustrat, que anava de baix cap a dalt. Al mateix temps, en la seva agenda no hi havia qüestions que ara comencen a ser importants, com la sostenibilitat, l’estalvi energètic, la naturalització… És un model que no va tenir capacitat de replantejar-se, recapitular i fer autocrítica. Els Jocs Olímpics van tenir alguns elements discutibles, com el percentatge ridícul d’habitatge social a la Vila Olímpica, però van tenir un impacte redistributiu a escala de ciutat. El cas del Fòrum és diferent: es va concentrar en una zona, amb un esdeveniment que va tenir poca influència, i no va afavorir la ciutat en conjunt.

Vas ser regidor d’Habitatge durant quatre anys. Quin balanç en fas?

Amb els errors que s’hagin pogut cometre, crec que els vuit anys d’Ada Colau i el seu equip a l’Ajuntament han implicat canvis pel que fa a formulació urbanística. El que passa és que no han sigut monumentals ni en forma de grans equipaments, sinó que han tingut un impacte menys visible i més de barri: s’han guanyat molts carrils bici, s’ha generat més espai públic i s’ha renaturalitzat la ciutat. I tot això s’ha fet pensant en sectors socials que sovint no són al centre de grans models urbans.

Què penses quan sents algú dient que “l’urbanisme tàctic” és una pallassada i que Ildefons Cerdà es posaria les mans al cap si ho veiés?

Hem d’entendre que les transformacions urbanes no cal que valguin milions d’euros i siguin definitives, superdissenyades i superguais. Hi ha d’haver espai per a la prova i per al tempteig, per mirar de conquerir ni que sigui de forma provisional més espai per als vianants. I, després, anar consolidant aquelles intervencions més exitoses. A l’hora de transformar la ciutat, no hem de renunciar a cap via, perquè no hi ha una recepta màgica. Cal provar totes les possibilitats: urbanisme definitiu, tàctic, verd, feminista… Igual que amb l’habitatge: rehabilitació, compra, obra nova, la reserva del 30% per a promoció pública…

“L’Administració pública té una capacitat limitada per assumir innovacions”

Diuen que aquesta mesura ha fracassat.

Va ser una proposta dels moviments socials per l’habitatge i que en ciutats com París o Nova York també s’ha aplicat. Potser és una proposta molt específica i no ha generat un gran nombre de pisos, però forma part del repertori d’accions que s’han d’impulsar des dels poders públics. Millor 60 pisos a un preu més assequible que no pas cap. Cal provar-ho tot!

És possible fer front als lobbies des d’una institució com l’Ajuntament de Barcelona?

Sí, però és dur i complex. Els fons d’inversió i una gran part del sector immobiliari sempre troben camins per eludir les normatives, com estem veient ara amb els lloguers de temporada. Hi ha lluites que al final assoleixen mitges victòries. En el cas d’Airbnb, vam frenar el nombre d’apartaments turístics —que amb l’Ajuntament de Trias s’havia desbocat—, i la xifra s’ha mantingut estable. Es poden aconseguir coses; però, mentre siguem en un sistema de mercat capitalista, els lobbies tindran les de guanyar. A més, ara aquesta lluita ha canviat d’escala.

Per què ho dius?

Durant els anys noranta t’enfrontaves a la banca i al sector immobiliari locals. Ara són fons d’inversió globals com Cerberus o Blackstone, multinacionals i amb molt més poder, que operen amb una altra lògica que no és la mateixa que negociar amb un banc dels d’aquí que vol tenir una bona imatge perquè té clientela local.

Has escrit sobre lawfare urbà, els litigis estratègics contra l’acció política. Qui impulsa aquest lawfare?

El lawfare és una realitat arreu del món en tots aquells contextos en què hi ha governs que intenten fer canvis i transformacions; ho hem vist amb Lula, ho hem vist també amb Gustavo Petro a Colòmbia… Es basa en aliances de sectors del poder judicial i mediàtic per posar fre a qualsevol reforma que pugui posar en qüestió els seus interessos. En el cas de Barcelona, durant el primer mandat va ser l’extrema dreta que va interposar alguns plets, però no tenien consistència. Va ser durant el segon mandat que els lobbies van decidir que havien d’acabar amb Ada Colau. Semblava que el lawfare no havia d’afectar políticament els Comuns, i jo crec que al final sí que ha tingut efecte. Ningú ha deixat de votar Ada Colau pel lawfare, però sí que ha acabat de reforçar un vot a la contra per deslegitimar-la.

Una cosa que diu molta gent d’esquerres que passa per l’Administració és que la burocràcia i la mateixa dinàmica institucional fan impossible cap canvi. És així?

Nosaltres vam entrar a l’Administració amb ganes d’innovar, i això requereix temps. Però l’Administració té una capacitat limitada d’assumir innovacions. Al final tu t’hi estaràs quatre anys, amb sort vuit, i els tècnics que treballen a la teva àrea s’hi estaran tota la vida. Quan feia dos anys que érem al govern, un dia un funcionari em va dir literalment: “Josep Maria, ara s’han acabat les innovacions, eh?”. Al final és una batalla, però he acabat aprenent una cosa: a l’Administració, tot allò que sempre et diuen que és irresoluble i impossible, al final, sempre és possible. El que passa és que cal trobar-ne la manera i ser-hi molt insistent.

* Aquesta entrevista apareix publicada originàriament a la revista ‘Habitar‘, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.