Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Josep Maria Vallès “Les esquerres catalanes només governaran si van juntes”

Josep Maria Vallès (Barcelona, 1940) explica que en les primeres eleccions de 1977 tenia dos carnets d’observador: el del PSC i el del PSUC. Tot i això, no ha militat mai en cap partit: el seu camp d’acció ha estat sobretot la universitat —va ser rector de la UAB— i la formació de treballadors públics. Al costat de Pasqual Maragall va impulsar la plataforma d’independents Ciutadans pel Canvi i va dirigir la conselleria de Justícia del primer tripartit. Avui presideix la Fundació Catalunya Europa, l’espai de pensament que reivindica i aprofundeix en les idees de Maragall. En un temps en què tothom diu ser maragallista, parlem amb ell sobre el moment actual de les esquerres catalanes.

15/09/2022 | 07:00

Ets més conegut per la teva faceta acadèmica que política. Tot i això, vas prendre part en l’Assemblea de Catalunya i vas ser un dels impulsors del Congrés de Cultura Catalana. Què recordes dels anys de l’antifranquisme?

Vaig assistir a la reunió constitutiva de l’Assemblea de Catalunya al convent de Sant Agustí, però no vaig ser detingut l’octubre de 1973 en la caiguda dels 113 perquè em van avisar mentre hi anava i ho vaig poder evitar. Sempre m’he sentit més còmode en l’activisme academicopolític. Per això vaig ser part més activa en l’organització del Congrés de Cultura Catalana entre els anys 75 i 77, en tot allò que feia referència a les institucions públiques, que era el meu àmbit de coneixement. Allà vam fer l’esborrany d’un possible Estatut, treballant amb persones com Rafael Ribó, Ismael Pitarch, i més a l’ombra amb el jurista Josep Maria Vilaseca, una veu més veterana que ens va ajudar a confegir aquelles bases.

Amb la Generalitat restaurada vas ser el primer director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, sota la presidència de Josep Tarradellas.

Des de la universitat havíem posat en marxa uns cursos de formació per a funcionaris amb la idea que la futura autonomia necessitaria personal qualificat amb mentalitat de bon gestor i també d’autogovern. Tarradellas em va nomenar a proposta del conseller de Governació, Manuel Ortínez. Però després de tres mesos d’intentar posar en marxa l’Escola –amb pocs recursos, però moltes idees– em va destituir fulminantment.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’autogovern català mai ha tingut com a prioritat construir una administració moderna i professional”

Què va passar?

El meu nomenament tenia una durada concreta, perquè la meva idea era que una institució d’aquesta mena no podia estar sotmesa a processos electorals, i això no es va acabar d’entendre. Però, més enllà de l’anècdota, el gran fracàs és que l’autogovern català mai ha tingut com a prioritat construir una administració pública moderna i professional, i això és un dèficit que encara paguem. Pujol sempre va actuar en clau de sector privat, i, quan va pensar en el sector públic, va ser més aviat en termes de clientelisme. Prat de la Riba té un discurs en què explica que els catalans hem sigut bons als tallers i a les oficines comercials, però no tenim ni la pràctica ni el coneixement d’operar en un sector públic. Va ser una llàstima que aquesta tradició de la primera escola de funcionaris que ell va crear durant la Mancomunitat no hagi tingut continuïtat.

En aquells anys de l’antifranquisme vas conèixer Pasqual Maragall. Com van ser els primers contactes?

Vam tenir coneixença a través d’un company i amic, Isidre Molas. Va ser en l’època universitària, perquè som de la mateixa generació i promoció, tot i que ell estudiava Dret i Econòmiques a la vegada i no venia gaire per la Facultat de Dret. Recordo haver estat convidat a alguna sessió semiclandestina que s’havia fet a casa els seus pares, quan ell començava a fer acció política estudiantil. Quan jo ja estava a la universitat i ell era tinent d’alcalde amb Narcís Serra, em va demanar que col·laborés en el procés de formació del personal del nou ajuntament democràtic.

I amb el Maragall alcalde?

Sent jo rector de la UAB, un dia em va trucar i em va proposar què em semblaria construir 2.700 places d’allotjament al campus de l’Autònoma per hostatjar els policies que havien de protegir els Jocs Olímpics, amb la idea que aquells habitatges després fossin patrimoni per a la universitat. Així és com vam posar en marxa el que seria la Vila Universitària. No va ser fàcil perquè hi havia la resistència dels estudiants i d’una part del professorat, molt comprensible si tenim en compte la tradició llibertària i assembleària de la UAB. Però crec que ens vam explicar bé i el projecte va tirar endavant.

“Maragall no improvisava: és un home que pensa políticament a llarg termini”

De Maragall es va dir que improvisava i n’ha quedat la idea de les famoses “maragallades”. Realment era així?

Moltes de les coses que Maragall va fer durant la seva etapa política a l’Ajuntament o a la Generalitat parteixen d’idees que ja tenia més o menys escrites de molt jove. Per tant, d’improvisació cap. És un home que ha pensat políticament en el llarg termini. El que sí que té és un element d’intuïció i d’acció ràpida. Un altre exemple és l’operació en certa manera frustrada de Ciutadans pel Canvi. Ell va tenir la idea que la forma clàssica del partit s’estava esgotant, i que s’havia de temptejar alguna altra cosa. Aquí és quan començo a col·laborar més directament amb ell. Crec que Ciutadans pel Canvi va tenir un impacte rellevant si tenim en compte que anys més tard els partits polítics van adoptar algunes de les nostres idees.

Per exemple?

La discussió del programa a través de la xarxa (llavors molt rudimentària: vam ser el primer espai polític a tenir una web), o la limitació de mandats: la gent que ens vam apuntar a l’associació i volíem fer acció institucional ho fèiem per dos mandats i prou, una cosa que va respectar pràcticament tothom. Una altra, que potser no va ser del tot un encert, és que vam renunciar a tenir alliberats retribuïts. Érem crítics amb la professionalització de la política. Això va tenir un cost: l’estructura era molt més fràgil. Però vam ser capaços d’experimentar.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Si el tripartit era un ‘Dragon Khan’, no sé què hem de dir ara, veient el Govern d’ERC i de Junts”

Com a independent de Ciutadans pel Canvi vas ser conseller de Justícia del tripartit de Maragall. Aquell Govern es va batejar com el “Dragon Khan”. El recordes així, com una muntanya russa?

No! Era simplement un Govern de coalició, però ni a Espanya ni a Catalunya hi havia hagut aquesta experiència. Estàvem acostumats a l’autoritat jeràrquica fèrria. No obstant això, si ho mirem amb perspectiva… què hem de dir ara, veient el Govern d’ERC i de Junts! El que passa és que als governs monocolors els episodis de debat o tensió interna no transcendeixen tant. Jo no ho vaig viure d’una manera especialment dramàtica, potser també perquè sabia que, en acabar el mandat, tornaria a la universitat. El meu departament, Justícia, era poc cobejat. Això ens va permetre treballar en certa manera fora del focus i fer una activitat molt rellevant, que després va continuar en el Govern de president Montilla.

Sembla que avui a l’esquerra tothom reivindica l’herència de Maragall. Sense anar més lluny, Pere Aragonès el va citar al seu discurs d’investidura. Però… què hauria de tenir un polític per dir-se un maragallista?

Hauria de ser algú preocupat per la cosa pública i amb mirada llarga, no només en el “Qui dia passa any empeny”. Amb consciència de la necessitat d’una redistribució social i una certa capacitat per a la innovació i per sobreposar-se a la rutina. I també una característica molt lligada al temperament personal de Maragall i potser per això irrepetible, que és la capacitat d’empatia i de comunicació d’en Pasqual a curta distància. Probablement, no va ser un bon parlamentari comparat amb Pujol, però en el tracte directe amb grups reduïts era capaç de crear una connexió especial. Maragall anava de cara.

Tu vas viure el famós episodi parlamentari amb Artur Mas del “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”.

Aquest tipus de reacció fora del guió no era tampoc habitual en ell, i cal recordar que va venir motivada per l’agressió injustificada a un company, Quim Nadal [conseller de Política Territorial del Govern], a qui l’oposició va acusar de responsabilitats per l’esvoranc del Carmel. És una reacció espontània en favor d’una persona amb la qual se sent unit de manera particular perquè està passant un mal moment: no és responsable de la mala pràctica d’aquell túnel, i, en canvi, els qui en són responsables li carreguen el mort. Llavors és quan salta, perquè Maragall és un home molt lleial amb la seva gent, de vegades fins i tot massa lleial, perquè hi ha qui li ha fallat i no ha acabat mai de trencar-hi. És un lligam emocional però també moral.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El PSC i ERC no es van acabar de creure mai que podia néixer una operació de treball concertat entre les esquerres”

El tripartit va acabar amb la desfeta electoral dels partits que el van impulsar. Què va fallar?

Maragall creia en el tripartit com una opció a llarg termini. Ell pensava que l’aliança podia anar més enllà d’una coalició electoral oportunista, però les diferències internes i el context de la política catalana i espanyola ho van impedir. Dels tres partits, n’hi va haver dos que no es van acabar de creure mai que allà hi podia néixer una operació de treball concertat entre les esquerres.

Avui en dia gairebé ningú reivindica el tripartit.

Ni el PSC ni ERC, quan es va fer la següent campanya electoral, van reivindicar gaire l’obra dels dos governs. Només ho va fer una mica ICV. I hi havia coses a reivindicar. Amb la Fundació Catalunya-Europa hem publicat recentment un balanç de les polítiques socials que es van fer. Hi va haver coses que van quedar pendents i d’altres que no van acabar d’implementar-se, i segur que també alguns errors. Però d’obra de govern n’hi havia. També passa que els partits protagonistes d’aquella aliança ja no són el que eren. Tots tres han passat per episodis de reconfiguració interna importants i alguns encara no s’han reubicat del tot. Però, per governar Catalunya, aquests tres partits han d’entendre que o van d’acord o no la governaran mai separats. Les esquerres catalanes han d’entendre que només governaran si van juntes.

Però el procés i la distància que ha generat entre els diferents partits no ho converteix en un escenari inviable?

És molt difícil, però no impossible. Només s’aconsegueix allò que és possible si s’intenta l’impossible. Es poden explorar formes de coalició governamental o parlamentària. Hi ha un ventall de possibilitats. La política és també l’esforç de persistir i anar perforant per fer quallar una idea.

Les esquerres catalanes tenen punts en comú?

La preocupació per construir una societat amb més justícia social, que es pugui no només aturar la marxa cap a la desigualtat, sinó intentar revertir-la. També poden compartir una certa capacitat d’innovació en les maneres de fer política, tot i que les inèrcies potser van cap a una altra banda. I crec que també volen una Catalunya amb un marge d’autogovern tan ampli com sigui possible. Uns poden seguir apostant per la independència; uns altres, per altres formes que es puguin inventar, però no volen un govern català supeditat en allò que no toca a un altre, i aquest altre pot ser un govern espanyol o europeu. S’ha d’acceptar que hi haurà una supeditació en l’àmbit europeu, i crec que continuarà havent-hi una supeditació en el marc espanyol. Quina ha de ser? La menor possible i indispensable, però no la de la interferència permanent en temes bàsics.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En la defensa de la democràcia, si no vols anar cap endarrere, has de tirar endavant; no pots quedar-te quiet”

L’ànima catalanista del PSC potser no és en el seu millor moment…

És veritat que alguns elements significats han deixat el partit; però, si el PSC vol seguir sent el PSC, no pot renunciar a alguns senyals d’identitat que el distingeixin de la federació del PSOE d’Extremadura o de Castella – la Manxa. I aquesta visió té un cert pes dins del partit. En quin grau i magnitud, no t’ho sé dir, perquè mai hi he militat. Però crec que difícilment pot renunciar a això.

Una de les darreres accions de la Fundació ha estat impulsar un manifest conjunt de diverses fundacions de l’esquerra en defensa de la qualitat democràtica. “La democràcia no és un punt d’arribada definitiu”, reflexionaves. Hem donat massa per consolidades coses que no ho estan?

En aquests anys darrers des dels sectors progressistes hem passat d’aixecar la bandera de la democràcia participativa i radical a pensar que tant de bo puguem conservar el que tenim. La literatura que fa la ciència política en aquests moments, potser per curar-se en salut, ens alerta que les democràcies estan amenaçades. La paradoxa és que, si no vols anar endarrere, has d’anar endavant. No et pots quedar quiet i ja està. Ens equivoquem si fem algunes renúncies a idees que pensem que són massa agosarades i que ja n’hi ha prou a sostenir les institucions que tenim. Les que tenim les hem de perfeccionar; però, si no en trobem de noves, estem afeblint la legitimitat de la democràcia.

Els joves sembla que creuen menys en la democràcia que la gent de més edat.

És un dels indicadors més alarmants de les enquestes. Els pronòstics no són gaire optimistes: qui ha de renovar la ciutadania és precisament qui es manifesta més indiferent als principis democràtics. Una de les nostres intencions és que el debat parlamentari recuperi uns mínims de dignitat i de civilitat, tant a Espanya com a Catalunya, perquè el grau de degeneració que s’ha produït fa que no sigui operatiu ni exemple de res.

Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació en aquesta crisi de la democràcia?

S’ha produït el que jo anomeno un rapte consentit, especialment en el camp de l’audiovisual. Els formats dels mitjans que s’havien aplicat a l’espectacle s’han traslladat a la política, i la política els ha comprat. Les famoses tertúlies són la condensació de tot això. No crec que sigui sa democràticament que els periodistes siguin simples portaveus de la dreta o de l’esquerra. S’havia dit que el sistema de mitjans a Espanya era d’un pluralisme militant. Però actualment no és militant, sinó bel·ligerant, i no és pluralisme, sinó sectarisme. És a dir: sectarisme bel·ligerant.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies