De què serveix tenir el poder?

Vivim un temps en què la política és només relat. Els periodistes parlem molt de la teoria dels marcs, del tauler de joc i de la #compol (així, amb el hashtag al davant). Spin doctors, gurus, assessors i estrategs, que sempre havien tingut un paper discret, han guanyat relleu i influència social. Els nostres dirigents es mouen com un peix a l’aigua en aquest paradigma, on les xarxes socials i la batalla del discurs a Twitter semblen el més important.

Però la política no és només relat. Perquè la vida de la gent no es canvia (només) amb paraules. La realitat es transforma a base de fets i accions concretes. Així i tot, de vegades, sembla que els polítics se n’han oblidat. Brandar eslògans i construir relat, si tens els altaveus i les habilitats comunicatives adequades, és fàcil. Plantar-se davant de les inèrcies del poder i fer polítiques que impliquin transformacions és força més complicat.

La dreta sovint en té prou només a dir. En canvi, l’esquerra necessita fer

Que la política es redueixi al relat és un escenari molt còmode per a la dreta. El corrent de fons de la història juga a favor dels seus interessos. Per tant, a la dreta no li cal fer gaire per aplicar el seu programa: sovint en té prou només a dir, i deixar que les coses segueixin el seu curs natural. Però per a l’esquerra és diferent. L’esquerra necessita fer. Perquè abordar des dels governs els problemes de les classes populars implica anar a la contra i enfrontar-se a lobbies i poders econòmics. Davant d’això, de vegades és més fàcil concentrar-se en el relat que en el fet de plantar cara a les inèrcies de sempre. Amb el relat és fàcil ser radical. Amb els fets és força més complicat.

La inèrcia del poder i els canvis reformistes

Aquest desembre s’ha publicat un llibre que pot servir per entendre una mica de què serveix tenir el poder. L’ha editat la Fundació Catalunya Europa i es titula Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi. El llibre és una anàlisi de l’impacte del govern de Pasqual Maragall entre el 2003 i el 2006 (i, en part, de la continuïtat del govern presidit per José Montilla fins al 2010). Un període breu de la història de Catalunya, que va quedar associat sobretot a tot el que va envoltar la gènesi de l’Estatut i la batalla política que el va envoltar.

Els governs de Maragall no deien ser l’avantguarda del proletariat ni volien socialitzar els mitjans de producció. I, en canvi, van trobar una fortíssima oposició tant política com mediàtica quan van intentar implementar el seu programa. El llibre analitza i sistematitza per primer cop aquest balanç. En l’àmbit de l’educació, per exemple, el govern va passar dels 2.904 milions d’euros del 2003 als 4.177 milions del 2006 i els 5.138 del 2010, ja en l’etapa de Montilla. Durant el govern de Maragall es van incorporar 4.200 mestres i altres professionals de l’educació. Els centres escolars d’infantil, de primària i de secundària públics van augmentar en 237, gairebé un 10% respecte al darrer curs amb govern de CiU. I cal dir que, tot i aquest augment, la despesa encara es trobava molt lluny de la mitjana europea sobre el PIB. Els successius governs convergents van aplicar unes retallades dràstiques a aquesta partida. Si s’aproven els pressupostos del 2022, la despesa prevista per a aquest departament serà de 6.681 milions d’euros.

En salut, es va passar del 3,5% del 2003 al 4,6% del 2006. El 2010, l’últim any del tripartit, la despesa en salut era de 9.709 milions d’euros, un increment del 80% respecte al 2003. Les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques no greus es van reduir dels 5,64 mesos de mitjana als 4,52. Tot i això, al desembre del 2005 hi havia a Catalunya 58.700 persones en llista d’espera. En l’actualitat, segons dades del gener del 2021, són 167.516, el 24% del total dels pacients que esperen a tot l’Estat. Les retallades en salut dels governs posteriors van rebaixar el pressupost fins als 8.220 milions del 2014, un 15% menys que el màxim del 2010. Si s’acaben aprovant els pressupostos, la previsió de despesa en salut per al 2022 és d’11.244 milions d’euros.

Pel que fa a drets socials, el 2003 el percentatge d’aquest departament sobre el pressupost de la Generalitat era del 3,74%. El 2006 s’havia incrementat fins al 5,37%. Les prestacions de la Generalitat per protecció social, malaltia, invalidesa, fills, habitatge o exclusió social van incrementar-se un 21,2% entre el 2003 i el 2006. Les ajudes per a exclusió social van incrementar-se un 63%, i les d’habitatge, un 38,8%. Es va aprovar la Llei de barris i es van iniciar actuacions en 46 barris, amb una inversió de 600 milions d’euros, superior a la de tota la UE en renovació urbana. Amb l’arribada dels governs de CiU, el pressupost del Departament de Benestar i Família es va ubicar en 1.825 milions el 2014, un 15% menys que el 2010.

L’herència del tripartit i la paperera de la història

Tot plegat no són transformacions molt radicals. No van implicar expropiar cap banc o nacionalitzar cap empresa. Però tots aquests canvis, per petits que fossin, van generar una reacció potent per part dels sectors conservadors de la política, de l’economia i dels mitjans de comunicació catalans. El motiu: tots aquests canvis no només eren relat; eren fets.

Des del punt de vista de l’esquerra, el tripartit va fer moltes coses malament. Fins i tot des de l’òptica de l’esquerra més reformista. En l’àmbit de la salut, per exemple, no va revertir la política de concertació amb el sector privat, una de les claus de volta del funcionament anòmal del sistema català. En l’àmbit educatiu, es van mantenir els concerts amb les escoles de l’Opus Dei. És durant el mandat del tripartit que va implementar-se a les universitats el pla Bolonya. Les protestes contra aquest pla van ser durament reprimides pels Mossos d’Esquadra, l’actuació dels quals va ser durant aquells anys sota el focus dels moviments socials.

Ningú reivindica l’herència del tripartit, però molts firmarien en secret el balanç d’aquells anys

La memòria és curta, i totes les dades han quedat sepultades pel relat històric que s’ha fet d’aquells governs: la imatge del desori intern i el Dragon Khan, en paraules de l’exconseller Joan Carretero. I, des de l’òptica de sobiranisme, el relat de la traïció d’ERC pel seu pacte amb les forces no independentistes (Artur Mas no va tenir cap problema a pactar els pressupostos entre el PSC i CiU els anys següents en tornar al poder). El resultat d’aquells anys és una advertència per a molts: la gran majoria dels polítics que van passar pel tripartit van acabar cremats. A la paperera de la història.

Per tot plegat, avui en dia, ningú reivindica l’herència del tripartit. Alguns (però tampoc gaires) reivindiquen l’herència de Pasqual Maragall (ho ha fet sovint l’alcaldessa Ada Colau i ho va fer Pere Aragonès en el seu discurs d’investidura). Tanmateix, molts dels qui avui manen, siguin del partit que siguin, ja firmarien en secret un balanç que s’apropés ni que fos de lluny al del govern de Pasqual Maragall. Però la política dels fets no té ni l’èpica i ni l’emocionalitat de la política del relat. Una cosa és lloar la figura de Pasqual Maragall, i una altra cosa molt diferent és atrevir-se a fer el que, amb major o menor encert o ambició, van fer els governs de Pasqual Maragall. I assumir-ne les conseqüències, que poden implicar, en molts casos, acabar a la paperera de la història. És el que té arriscar-se a trencar la inèrcia per transformar la vida de la gent.

“Fem coses”, deia el poeta Salvat Papasseit a “L’enemic del poble”. “Feu coses o calleu: no sigueu el femer que destorba al vianant”.  Ve a ser una mica això.