Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

L’ombra de Puigdemont sobre Pere Aragonès

ERC encapçala la Generalitat per primer cop en 40 anys, però la política catalana segueix marcada per les rèpliques del terratrèmol de l'1 d'Octubre i pel paper que hi té l'expresident a l'exili

29/09/2021 | 07:00

Carles Puigdemont i Pere Aragonès a l'Alguer poques hores després de la detenció de l'expresident / ACN

La recent erupció del volcà Cumbre Vieja, a l’illa de La Palma, ens ha demostrat de nou que la vida, per molt que la pretenguis encarrilar, sovint resulta imprevisible: creus que el terra és sòlid i saps per on camines; però, de sobte, tot tremola i s’esquerda, hi ha una explosió i emergeix la lava sense control. Amb la política catalana passa una mica el mateix: quan creus que tot està més o menys encarrilat, després dels indults als presos polítics i la primera reunió de la taula de diàleg, amb la Covid més o menys sota control i amb grans reptes per afrontar com l’ampliació de l’aeroport…, el terra s’esquerda sota els peus i es produeix una nova erupció de conseqüències imprevisibles.

Ho estem veient aquests dies, amb el primer debat de política general amb Pere Aragonès com a president de la Generalitat. En el seu discurs d’ahir, el líder republicà va esbossar les línies mestres del seu mandat. Aragonès vol marcar el perfil d’un executiu independentista per governar el dia a dia (o el “mentrestant”) i les urgències socials de la crisi de la Covid. Però res d’això no importa gaire. Perquè, a la pràctica, la política catalana segueix marcada per les rèpliques del terratrèmol de l’1 d’Octubre de 2017, del qual aquesta setmana es compliran quatre anys. I, en especial, segueix condicionada per l’efecte del volcà Puigdemont.

L’agenda de Puigdemont, des del seu exili, cada cop tindrà menys a veure amb la dels independentistes de l’interior

La detenció el cap de setmana passat durant unes quantes hores a l’Alguer de l’avui eurodiputat va ser una sacsejada que va fer tremolar les fràgils aliances entre els governs del PSOE i de Podem i ERC. Amb Junts oposant-se a una taula que no controla, cada moviment sísmic que té com a protagonista l’expresident resulta especialment perillós per a ERC. Aragonès fa equilibris per consolidar el seu rol dirigent enmig del conflicte obert amb els neoconvergents i el soroll de fons d’una part de la base independentista més unilateralista, la que l’Onze de Setembre va rebre Oriol Junqueras (condemnat a 15 anys de presó pel fet d’organitzar l’1-O) amb crits de “traïdor”.

El que és clar és que Puigdemont no renunciarà a tenir el seu paper, i la seva agenda, des de l’exili, no tindrà res a veure amb la política dels independentistes de l’interior. És coneguda la dissonància que es va produir durant el franquisme entre les forces polítiques opositores al règim que operaven dins de l’Estat (i, per tant, estaven més exposades a la repressió), i les que vivien a l’exili, menys coneixedores de les condicions objectives en què es movia la política a l’interior. Avui en dia, amb les xarxes socials l’efecte exili-interior no fa sinó amplificar-se. Per a Puigdemont i els seus, el rellotge va aturar-se a l’octubre del 2017.

Si Puigdemont és un volcà, Junts és un magma incandescent on és difícil orientar-se. La formació política hereva de l’antiga Convergència està avui fragmentada en nombroses faccions: Sànchez, Turull, Borràs… I també Puigdemont. Quina és l’agenda política que defensa el puigdemontisme i quin ascendent té sobre la resta dels sectors? La unilateralitat com a únic camí, la legitimitat de la presidència, la vigència de l’1-O com a referèndum vinculant… Encara que no sempre s’explicitin ni s’expliqui com es duran a terme, aquests són els fetitxes ideològics del puigdemontisme. Ho recordava Laura Borràs en una entrevista a Catalunya Ràdio, recriminant a la CUP que la seva idea de fer un nou referèndum “no era viable” i que l’1-O estava “vigent”. I ho resumeix Josep Lluís Alay, factòtum de la diplomàcia puigdemontista avui amb un gran ascendent sobre l’expresident, en una entrevista a l’Ara: “Ni amnistia ni autodeterminació, independència”.

L’estratègia volcànica de Puigdemont no està exempta de riscos. Els moviments de l’expresident arreu d’Europa contrasten amb el rol més prudent d’altres exiliats com Marta Rovira o Anna Gabriel. La republicana i la cupaire provenen de tradicions polítiques molt més conscients del potencial diplomàtic, policial i de serveis secrets de l’Estat espanyol. Puigdemont o bé ignora aquesta realitat, o bé s’hi creu immune, o bé, tot i ser-ne conscient, ha decidit sobreposar-s’hi. El cert és que de moment la jugada li ha sortit bé, i cada gir de guió, cada petita erupció, li proporciona una dosi de protagonisme que d’altra manera no tindria. Però també podria sortir el tret per la culata. No pot menystenir-se la força i influència internacional i diplomàtica de l’Estat espanyol. Espanya no és un país de fireta com sovint se l’ha volgut ridiculitzar des d’una part del nou sobiranisme.

Hi ha independentistes que somien que un hipotètic empresonament i extradició de Puigdemont acabi generant un moment insurreccional que desemboqui en la independència unilateral. És impossible predir el futur i la història sovint dona sorpreses. I no cal dir que una extradició de Puigdemont generaria una forta contestació o fins i tot conflictivitat als carrers. Però el més probable és que, passat algun temps, la situació s’estabilitzés. El que és segur és que l’àmbit polític que sortiria perjudicat d’aquesta situació seria el pacte entre el PSOE i ERC. Per als republicans, seria difícil avalar una aliança parlamentària amb els socialistes en un context en què Puigdemont fos extradit o empresonat. Al mateix temps, per a Pedro Sánchez també tindria un cost polític enorme plantejar un indult de Puigdemont.

El PSOE podria desactivar en part el volcà Puigdemont, reformant o eliminant el delicte de sedició del Codi penal

Hi ha una diferència, però, entre els volcans com el Cumbre Vieja i el volcà Puigdemont. Els primers no poden prevenir-se: són conseqüència de moviments tectònics que sobrepassen el potencial humà. Els volcans polítics, en canvi, poden ser desactivats o com a mínim previnguts. I, en aquests moments, és el PSOE qui té en la seva mà desactivar el volcà Puigdemont. Només ha de complir el seu compromís: la reforma o l’eliminació del delicte de sedició del Codi penal. Una idea que va posar sobre la taula ja fa mesos el líder i diputat de Podem i dels Comuns Jaume Asens.

Ho recordava la periodista de CRÍTIC Laura Aznar al FAQS, en una entrevista a l’exministre José Luis Ábalos. Una reforma del delicte de sedició podria ser l’inici d’una solució per als exiliats. L’altra solució és una llei d’amnistia que, si bé tot l’independentisme reclama, sembla avui llunyana. Mentre això no passi, el volcà Puigdemont seguirà generant rèpliques i erupcions imprevisibles.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies