Indults i propaganda

La política contemporània és una política de nínxol i bombolla: els diferents partits i espais polítics especialitzen i modelen el discurs per acontentar el seu públic amb un relat fet a mida. Les diferents bombolles no es toquen entre si, de manera que tothom viu tranquil, confortable i sense contradiccions en el seu petit oasi flotant. Els nínxols bombolla són com pols oposats que es retroalimenten amb la propaganda mútua. La política clàssica del materialisme històric queda lluny d’aquest festival del relat.

Arran de la concessió dels indults als presos polítics de l’1-O, la política nínxol ha funcionat de nou a ple rendiment. Cadascun dels espais polítics implicats s’ha esforçat al màxim per vendre la interpretació pròpia del fet a la seva parròquia. En aquesta ocasió era especialment important, perquè el fet en si –l’indult parcial de les penes imposades pel Tribunal Suprem– no agrada ni deixa satisfet a ningú. Fer l’exercici de sobrevolar els nínxols de la nostra política ens permet fer un mapa per orientar-nos entre la propaganda.

Bombolles a Catalunya: de la rendició a l’amnistia passant pel diàleg

Dins del món sobiranista, podem identificar fins a tres bombolles amb relació als indults. La primera i més gran és la que representa l’independentisme majoritari, tant dins dels partits com de l’espai intel·lectual i activista d’Òmnium Cultural (un dia caldrà analitzar amb calma el paper d’Òmnium com a generador de discurs i creador de marcs, sobretot des que Jordi Cuixart en va assumir la presidència). Aquest és el nínxol “amnistia i autodeterminació”: els indults no són la solució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, que compta prop de 3.300 represaliats. És necessària una amnistia general, el retorn dels exiliats i l’exercici final de l’autodeterminació, sense una data gaire concreta però en clau d’acumulació de forces. Mentrestant, gimnàstica revolucionària i victòries legals a Europa: “patacada”, “plantofada” i “zasca” a l’Estat. RT i Like.

Per alguns, la concessió dels indults forma part d’un pacte no explícit amb l’Estat per desactivar l’independentisme

La segona gran bombolla indepe és el nínxol “traïdors i rendició”. En aquest cas, els indults formarien part d’algun tipus d’acord no explícit entre els grans partits independentistes que han pilotat el procés i l’Estat espanyol, que buscaria desactivar i aparcar la independència durant dues o tres generacions. Per als partícips d’aquest nínxol, Junqueras, Sànchez i la resta dels presos –fins i tot Cuixart, autor del lema “Ho tornarem a fer”– formarien part d’aquesta gran renúncia col·lectiva, una nova versió de la traïció dels líders xirinaquiana. Aquesta bombolla pot semblar minoritària, però té una parròquia fidel en una part del món de l’ANC i d’altres espais independentistes amb connexions amb el món tant del sobiranisme majoritari com de l’esquerra independentista clàssica.

Al món sobiranista hi hauria una tercera bombolla, més petita i que no acaba d’emergir, que no menysté els indults, sinó que els valora com una fita assolida per part del moviment independentista (en aliança amb el món dels Comuns) a còpia de picar pedra de manera desagraïda entre els insults dels purs. És el nínxol “taula de diàleg”. Hi ha veus d’ERC i de Junts que defensen aquesta anàlisi, desproveïda de l’èpica necessària per funcionar en els temps de la política de Twitter. “L’indult és un triomf de l’independentisme perquè demostra les febleses dels aparells de l’Estat”, ha dit el mateix Junqueras en una entrevista a Catalunya Ràdio. L’independentisme podria aprofitar la sortida dels seus presos per reivindicar la seva força: cap d’ells no ha renegat del que va fer i cap d’ells no ha sol·licitat l’indult. Però no ho farà. (És llarga la llista dels qui, en públic, reneguen d’aquesta bombolla durant el dia, en l’espera de collir-ne els fruits durant la nit.)

Bombolles a Espanya: dels traïdors a la concòrdia

En l’àmbit de la política espanyola, la concessió dels indults també ha generat un cúmul de bombolles. La més sòlida, formosa i inquietant és la que ha elaborat la dreta espanyolista de tota la vida: és el nínxol “traïdors a la pàtria”. Els indults serien la prova que Pedro Sánchez i el PSOE han venut Espanya a canvi de mantenir el suport polític de comunistes i de separatistes. Vaja: el que ha fet sempre el PSOE des que el món és món. Aquest és un nínxol ampli i ben treballat, que històricament ha sigut un graner de vots per al PP, i que ara, desactivat Ciutadans, ho serà per a l’extrema dreta de Vox i per als sectors més retrògrads del partit de Casado. Ayuso i Abascal es mouen com un peix a l’aigua en aquesta bombolla pútrida, alimentada per les clavegueres de sempre.

Al mateix temps, el PSOE ha intentat consolidar el nínxol “concòrdia i reconciliació”, realitzant una inversió notòria en propaganda, incloent-hi una escenificació extraordinària al Liceu amb risc de sobreactuació. Segons aquest nínxol, els indults serien una mesura de gràcia per obrir un període de retrobament entre catalans (i entre els catalans independentistes i la resta dels espanyols). Intentar consolidar aquest marc requerirà audàcia i bona sort, perquè sempre que s’ha intentat quelcom de semblant ha acabat anant pel pedregar. De fet, no és clar que tot el PSOE en la seva integritat pugui comprar-lo. Sí que integra una part del món de Podem i dels Comuns (“Catalans, us estimem”, deia ahir la ministra gallega d’Unides Podem Yolanda Díaz en un missatge que va ser llegit com a paternalista per una gran part de l’independentisme). El nínxol té, de moment, suports mediàtics i empresarials poderosos, dins i fora d’Espanya, en un moment en què la UE busca estabilitat i recuperació en l’era post-Covid.

Entre els feliços anys 20 (versió Pfizer) i la cruesa dels fets

Els indults han permès visualitzar també altres bombolles que floten lluny d’aquest magma. N’hi ha una que creix en silenci des d’abans de la pandèmia, i que el desconfinament no ha cessat d’alimentar: és la bombolla del “n’estem farts i ja no ens interesseu”. Després d’un període d’alta tensió política, seguit d’un temps d’alta tensió pandèmica, el retorn a la normalitat relativa ha fet que una part important de la societat vulgui viure allunyada de les bombolles polítiques.

No hi haurà mascareta a l’exterior i s’augura un estiu a la recerca de l’hedonisme en la mesura que l’ERTO, el SEPE i la precarietat endèmica (i pandèmica) ho permetin. Entrem als feliços anys vint, versió Pfizer. La brega política queda molt lluny d’aquesta bombolla que aspira a un agost de sol, platja i gintònic a la fresca. Entre el cansament pandèmic i l’antipolítica, per a una gran part de la societat catalana i espanyola la notícia d’aquesta setmana no han estat els indults, sinó la reobertura de l’oci nocturn i l’esperança de viure de nou una festa major d’estiu sense distància social.

Els judicis i la repressió seguiran durant els pròxims anys si no hi ha una reforma a fons del poder judicial

Més enllà de les bombolles, però, la política dels fets sempre s’obre pas. I els fets són: la crisi derivada de la Covid serà duríssima i generarà gran dolor i patiment en forma de desnonaments, d’atur i de precarietat. A Catalunya, els fons de recuperació Next Generation els repartirà una conselleria comandada per un conseller amb trajectòria vinculada a l’Ibex 35. L’extrema dreta segueix a l’alça, tant a Espanya com a Catalunya. Els judicis i la repressió seguiran durant els pròxims anys i només una reforma a fons del poder judicial (que avui s’augura llunyana) podria modificar-ho. Els presos no podran tornar a fer política activa malgrat sortir de la presó (tot i que una reforma del Codi penal podria alterar aquest darrer punt). Tot i això, el seu poder i influència creixeran.

Fets concrets: hi ha hagut indults, hi ha una taula de diàleg (de moment, inactiva) i hi ha victòries en el front legal a Europa. La llarga ressaca de l’Octubre del 2017.