El botó vermell de Pere Aragonès

En el moment en què sigui investit president de la Generalitat, Pere Aragonès serà l’única persona de Catalunya habilitada per pitjar el botó vermell. És un botó que durant els últims 10 anys ha tingut una importància cabdal. El mateix botó va ser de gran utilitat a Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. És el botó que faculta el president de la Generalitat –i només el president– per dissoldre el Parlament i convocar eleccions, sempre que hagi passat un any de la darrera dissolució anticipada de la cambra. Pere Aragonès podrà fer servir aquest botó vermell a partir del 22 de desembre de 2021.

Decidir com i quan se celebren eleccions a Catalunya ha estat un factor crucial de la política catalana de la darrera dècada. La llei electoral preveu que hi hagi votacions cada quatre anys, però els darrers dotze anys els catalans han estat cridats a les urnes en cinc ocasions, sense comptar-hi l’1 d’Octubre i el 9-N.

El 2012, Artur Mas va decidir que volia anar a eleccions per ampliar la seva majoria parlamentària. Les enquestes li eren propícies, va activar el botó vermell, però l’ERC renovada d’Oriol Junqueras se li va menjar terreny de manera imprevista. El 2015, Mas va decidir-se a convocar les denominades “eleccions plebiscitàries” només quan ERC va cedir a integrar-se dins la llista unitària de Junts pel Sí. Eren moments en què les enquestes pronosticaven una patacada de CiU i l’ascens d’ERC, dels Comuns i de la CUP. El 27-S i les negociacions posteriors amb la CUP van ser el final polític de Mas, però van servir per salvar els mobles del món convergent i iniciar una refundació que encara no ha acabat.

A l’octubre del 2017, Carles Puigdemont l’hauria pogut fer servir. Es va especular si això hauria evitat l’aplicació de l’article 155. Però convocar eleccions es podria haver llegit com una traïció en un moment en què ERC l’acusava de tebi. Puigdemont no va activar el botó, l’Estat va aplicar el 155 i Junts per Catalunya va guanyar per sorpresa les eleccions del 21-D davant d’una ERC en xoc que ja es veia presidint la Generalitat. Tan important és fer servir el botó vermell com no fer-ho.

Tampoc no va voler usar el botó Quim Torra. Tot i haver donat la legislatura per morta al gener del 2020, i comprometre’s a convocar eleccions després de l’aprovació dels pressupostos per part dels Comuns, el president va decidir seguir en el càrrec. En aquell moment, les enquestes tampoc no eren propícies per a Junts. Mentrestant, ERC es va rostir a l’ast gestionant les conselleries més complicades en temps de pandèmia.

El botó vermell de les eleccions catalanes estarà ara per primer cop des del 1980 en mans d’un militant d’ERC. I Pere Aragonès, si ho vol, el podrà fer servir fins i tot abans de dos anys, moment en què, segons ha acordat amb la CUP, haurà de sotmetre’s a una moció de confiança.

La palanca nuclear

A més del botó vermell, Pere Aragonès disposarà a partir d’ara d’una altra palanca nuclear que només tenen a l’abast els presidents de la Generalitat: nomenar i cessar consellers. Tant Puigdemont com Torra van fer-ne ús per remodelar els seus governs, fent canvis sempre en els departaments del seu propi partit. Però res no els impedia, si ho haguessin volgut, cessar consellers d’ERC. Torra va estar molt a prop de fer-ho en els moments més durs de la pandèmia, amb la confiança totalment trencada amb Alba Vergés, consellera de Salut republicana.

Tenint en compte la relació tòxica entre els juntaires i els republicans, aquesta palanca nuclear pren ara un valor tan o més important que el botó vermell. En la curta història dels governs de coalició a Catalunya, hi ha precedents: el socialista Pasqual Maragall va cessar Josep-Lluís Carod-Rovira després de la seva reunió amb ETA a Perpinyà. Ara el context és molt diferent, però és sabut que, en el marc de la negociació amb Junts, ERC va apostar formalment per un Govern en solitari que busqués el suport parlamentari extern dels juntaires. La palanca nuclear pren més sentit que mai.

Podria un president d’ERC, en el marc d’una crisi de Govern, cessar consellers de Junts i deixar aquesta formació fora de l’executiu? Què passaria si Junts fes implosió internament i es produís una escissió entre els partidaris de la via més unilateralista i els sectors més governamentals que han apostat pel pacte que ha liderat Jordi Sànchez? La renúncia d’Elsa Artadi, fidel a la visió de Carles Puigdemont, pot donar pistes de tot plegat. Artadi ha dit que renuncia per motius personals, uns motius que han de ser molt potents per declinar gestionar la conselleria d’Economia que repartirà els fons Next Generation. Si Junts es parteix en dos… quina repercussió tindria això en el Govern que presidirà Aragonès?

‘Conselleries d’Estat’ per a Junts

Més enllà del botó vermell de les eleccions, el pacte d’ERC amb Junts no presenta un balanç excessivament favorable als republicans. La major part de les “conselleries d’Estat” estan en mans de Junts, començant per Economia. Exteriors, amb la importància que té de contacte amb l’exili, serà per a Junts. Territori, amb tota la capacitat de projectar infraestructura i obra pública, serà per a Junts. Salut, que tant ha desgastat ERC durant la pandèmia, passa a les mans de Junts en el millor moment, amb la vacunació que avança a un bon ritme.

ERC ha accedit a gestionar la ‘patata calenta’ d’Interior, que desgastarà el seu acord amb la CUP

Per contra, Interior, la patata calenta de tots els governs, és el regal enverinat que gestionarà ERC, que ha assumit de manera acrítica un discurs (no escrit enlloc) que diu que el partit que té la presidència ha de gestionar la policia. Esquerra haurà de desgastar-se negociant directament amb la CUP els espinosos assumptes d’ordre públic.

L’acord entre Junts i ERC també ha deixat amb el peu canviat la CUP, que viu amb incertesa el fet que el pacte al qual ha arribat amb Esquerra pugui quedar en paper mullat depenent de com es desenvolupi l’entesa entre Junts i ERC. La majoria dels punts més calents que la CUP va acordar amb Aragonès dependran ara de conselleries de Junts, la qual cosa pot acabar generant tensions internes als cupaires, entre aquelles veus més partidàries d’arribar a acords amb la resta de les forces independentistes i les que consideren que la CUP no hauria d’avalar un Govern amb poc perfil social.

El pacte ERC-CUP va dibuixar un escenari inèdit en la política catalana dels últims anys i va inquietar profundament el món convergent. Ha estat el primer cop que els republicans i els cupaires han dibuixat una estratègia pròpia al marge de Junts. En la fase final de la negociació, i amb l’espasa de Dàmocles d’unes noves eleccions, ERC va apostar per mirar de forçar un Govern en solitari amb el suport extern de Junts. La CUP va decantar-se per generar espais de trobada entre republicans i juntaires, sense apostar obertament per la proposta republicana. “Hem facilitat el principi d’acord”, explicava Carles Riera.

Sigui com vulgui, a partir d’ara el botó vermell serà de Pere Aragonès.