07/04/2021 | 07:00
L’espai polític que representa Junts per Catalunya està des de fa anys en ebullició. Són habituals els episodis de desavinences per qüestions estratègiques o de lideratges. El darrer conflicte l’hem pogut veure amb la dimissió de Jaume Alonso Cuevillas de la Mesa del Parlament, després d’haver qüestionat en una entrevista a Vilaweb l’estratègia de desobediència –a parer seu, sense efectes reals– que defensa una part de Junts.
Dins de Junts conviuen diferents ànimes: des de l’unilateralisme de Carles Puigdemont fins a l’independentisme de tall liberal d’Elsa Artadi, passant pel grup d’afins a Laura Borràs –que té vida i inquietuds pròpies– i un bon grapat d’independents, com el sovint polèmic Joan Canadell. El debat és intens i de vegades molt sonor, amb plantejaments confrontats, i això fa molt complicat que l’espai de Junts pugui arribar a acords sòlids amb altres actors, com hem vist amb les negociacions fallides amb ERC per investir Pere Aragonès. No és només un tema derivat de traumes no resolts o de no haver paït bé la derrota del 14-F –que també. És una qüestió de fons: Junts no sap què vol ser de gran. I en política, si no saps què ets, és molt difícil arribar a acords sòlids amb ningú.
Per això resulten especialment lúcides les reflexions que Jordi Sànchez, secretari general de Junts, ha fet en una entrevista a La Vanguardia. Sànchez obria la porta a facilitar la investidura d’Aragonès i quedar-se a l’oposició. Hi ha qui ho llegeix com un farol en el marc de les negociacions. Però la idea esbossada per Sànchez té sentit. Junts ha de resoldre la seva crisi interna i definir el seu projecte i els seus lideratges, i la millor manera de fer-ho és essent fora del Govern.
La majoria dels partits, quan perden vots i tenen crisis, acaben passant a l’oposició
Que Junts no sigui al pròxim Govern de la Generalitat no hauria de ser llegit com una cosa especialment estranya. És el que passa amb la majoria dels partits polítics quan perden vots i tenen crisis internes. Li va passar a ERC després dels anys del tripartit. Li va passar també a ICV i al PSC. I al PP i al PSOE. I ara li podria de passar a Junts, que en els últims 10 anys ha vist com es reduïa a la meitat l’espai històric de l’antiga CiU. Dels 62 escons de Mas el 2010 als 32 actuals.
Quedar-se fora del Govern tampoc no hauria de situar Junts en un paper irrellevant. Al contrari: la política està farcida d’exemples en què partits, des de fora dels executius, condicionen de manera molt notable les polítiques dels governs. A Catalunya hem tingut els últims anys l’exemple molt notori de la CUP. Però també passa a l’Estat espanyol amb ERC i Bildu respecte al Govern del PSOE i de Podem. Ser a l’oposició no ha de voler dir necessàriament posar-se de cul amb tot. El 2012, per exemple, ERC va decidir no entrar al Govern de Mas i condicionar les polítiques de CiU des de fora. Ara Junts podria fer el mateix.
Junts té tot el dret del món a diferir amb ERC i la CUP, però això pot tenir conseqüències
Junts té tot el dret del món a diferir amb ERC i amb la CUP i defensar el seu propi model social i de com afrontar el conflicte amb l’Estat espanyol. Però això, en l’actual correlació parlamentària, té conseqüències. Si Junts aposta per la via unilateral, aixecar la DUI i la desobediència en qualsevol circumstància, hi té tot el dret, però difícilment podrà governar amb ERC, que ara com ara està allunyada d’aquests plantejaments. Si Junts està a favor de potenciar l’escola concertada i la col·laboració publicoprivada, eliminar impostos com successions o no incrementar l’IRPF per a les rendes altes, hi té tot el dret, però difícilment podrà prendre part en un Govern decantat a l’esquerra que tingui un pacte de governabilitat amb la CUP.
És difícil quadrar el cercle de ser un partit partidari de l’unilateralisme i la desobediència a ultrança i, al mateix temps, gestionar les conselleries de la Generalitat autonòmica. Si Junts vol intentar consolidar un espai polític rupturista i de confrontació, hi té tot el dret. Si volen afrontar el debat entre si esdevenir una CUP ideològicament transversal o ser el referent del sobiranisme liberal més pragmàtic, endavant: però millor des de l’oposició. Fora del Govern, Junts estarà molt més còmode per resoldre els seus debats interns. I, quan defineixi més clarament el seu discurs, tindrà més potencialitat per desplegar-lo plenament.
Per poder desencallar la legislatura, Junts podria votar la investidura del Govern de Pere Aragonès i quedar-se fora del Govern. A partir d’aquí, ERC podria governar en minoria amb el suport de la CUP, intentant practicar una geometria variable i buscant acords amb Junts, amb el PSC i amb els Comuns. O, si volgués una fórmula més sòlida, podria assajar un acord sobiranista i d’esquerres amb els Comuns i amb la CUP per formalitzar un executiu sostingut per 50 diputats i amb capacitat d’interlocutar amb el PSC i amb Junts. L’espai de l’esquerra sobiranista és l’únic amb capacitat per entendre’s i desbloquejar la situació.
