Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

El trauma convergent

Junts per Catalunya no pot assumir que ERC lideri la Generalitat, però la seva negativa a investir Pere Aragonès pot obrir escenaris imprevistos

26/03/2021 | 21:49

Pere Aragonès i Laura Borràs / Job Vermeulen

Avui, al Parlament de Catalunya, han ressonat de nou les paraules de Pasqual Maragall. Pere Aragonès ha citat avui una part del discurs que Maragall va fer l’any 2003, poc abans de ser investit president amb els vots del PSC, d’ERC i d’ICV-EUiA. Maragall va parlar aquell dia d’una nova Catalunya “més desinhibida, menys sagrada i menys sacralitzadora, més arran de terra”. El Govern tripartit va posar punt final a 23 anys de Govern de Jordi Pujol i va ser un autèntic trauma per al món convergent. Les setmanes prèvies al pacte van aparèixer pintades en molts pobles i ciutats amb el lema “CiU+ERC = Catalunya”. Era el pròleg del que havia de venir: una campanya per aniquilar ja no el tripartit, sinó la mateixa idea que les esquerres catalanes podien posar-se d’acord. Marta Ferrusola ho va resumir així: “És com si ens haguessin entrat a robar a casa”.

Avui, a diferència d’aquell dia, Pere Aragonès no ha aconseguit ser investit president. S’ha quedat molt lluny de la fita: Maragall va comptar amb el suport de 74 diputats, una de les majories més àmplies de la història del Parlament de Catalunya, i Aragonès només n’ha tingut 42: els del seu partit i els de la CUP. Els Comuns i el PSC hi han votat en contra, i Junts per Catalunya s’hi ha abstingut, vetant de facto la presidència del que encara avui és el seu soci de Govern. Els temps són diferents, però l’esperit que ha motivat el veto és el mateix que llavors. El món convergent no ha perdonat mai que ERC marqui el seu propi camí. El 2003 no va poder assumir que s’aliés amb el PSC i ICV. El 2021 no pot assumir que els republicans els desplacin de la presidència de la Generalitat.

El món convergent no pot tolerar que un partit com ERC tingui la presidència de la Generalitat

Que Junts hagi impedit la investidura d’un president independentista hauria de ser llegit en l’ecosistema social i mediàtic català com un fet d’una gravetat inèdita. Joan Tardà diu que, si fos ERC que s’hagués negat a investir un candidat de Junts, ja s’haurien organitzat manifestacions davant de la seu del carrer Calàbria. Quan la CUP l’any 2015 va impedir la investidura d’Artur Mas, va posar-se en marxa com un rellotge una maquinària ben greixada de pressió política a tots els nivells per obligar els cupaires a modificar el sentit del seu vot. Tertúlies, editorials de premsa, soroll a les xarxes socials… Un pressing que va tenir la seva plasmació als carrers de molts pobles i ciutats. En algun cas es va estar al llindar de l’agressió física. A Anna Gabriel, un exaltat va insultar-la a les portes d’un Consell Polític cupaire. La CUP va estar a punt de trencar-se, igual que es va trencar l’ERC de Carod i de Puigcercós.

Si Junts no ha investit Aragonès no és per desavinences programàtiques, per si el Consell de la República ha de tenir més o menys atribucions, o per si la taula de diàleg ha de tenir més o menys pes. En el fons, ni tan sols és degut a la manca d’entesa sobre el repartiment de les àrees de Govern, un pastís que, encara que tots els actors diguin que no s’està negociant, forma part de l’agenda des del minut 1. L’escull principal a la investidura és una forma d’entendre Catalunya. És la Catalunya sagrada enfront de la Catalunya “arran de terra”. Avui com ahir, el món convergent no pot tolerar que un partit com ERC tingui la més alta representació institucional del país. I més si això suposa constatar la pèrdua de l’hegemonia dins del bloc independentista i haver d’aplicar un programa pactat amb la CUP.

És més que previsible, si no hi ha un acord ‘in extremis’, que Junts tampoc doni suport a Aragonès en la segona volta

L’acord entre ERC i la CUP ha sigut el tret de sortida d’un nou escenari. La ràpida entesa ha descol·locat Junts. El grup liderat per Laura Borràs pensava que tindria la complicitat de la CUP en l’àmbit nacional per minar l’estratègia més gradualista d’ERC. Però això no ha passat, i la CUP, que sovint és presentada com un partit radical i antisistema, ha avalat un acord que inclou, fins i tot, donar un marge de dos anys a la taula de diàleg amb l’Estat. La CUP no serà en aquest espai i no comparteix l’estratègia d’ERC d’apostar-hi, però no la dinamitarà, com van fer el president Torra i Junts durant la legislatura passada. La rapidesa del pacte ERC-CUP ha descol·locat fins i tot alguns republicans, que admeten sorpresa per una cosa que hauria de ser natural: que dues forces que graviten a l’esquerra de l’arc parlamentari es posin d’acord en alguns aspectes.

És més que previsible que, si no hi ha un acord in extremis, Junts tampoc no doni suport a Aragonès en la segona volta del debat, on el candidat republicà només necessitaria la majoria simple de la cambra. De fet, el diputat de Junts Albert Batet, en la seva intervenció, li ha demanat que declini presentar-se en la segona volta per donar, segons diu, més temps per intentar arribar a un acord. Fins i tot hi ha veus en el si de Junts que plantegen votar “no” en la segona volta. Per quin motiu? Junts vol tenir-ho tot lligat i ben lligat. Si els juntaires s’abstenen en la segona votació, existeix la possibilitat aritmètica que una carambola acabi facilitant la investidura d’Aragonès. És una possibilitat remota, però si el PSC i Junts s’hi abstenen simultàniament i els Comuns voten a favor d’Aragonès, el candidat d’ERC podria ser investit. Però Junts no vol arriscar-se ni a això, i pressiona per suspendre el debat. I, si això no passa (Aragonès ha deixat clar que no ho farà), en última instància pot ser capaç d’arribar a assumir el desgast de votar-hi “no”.

Si Junts no vol investir Aragonès, ERC es pot sentir legitimada per buscar altres aliances

ERC, però, no té per què resignar-se a aquest escenari. És legítim que Junts no vulgui avalar Aragonès, fins i tot que hi voti en contra. Però, si això passa, els republicans es poden sentir habilitats per buscar altres aliances per mirar de desbloquejar la situació. I de possibilitats n’hi ha. Com ja va explicar CRÍTIC el mateix dia de les eleccions, ERC no solament té l’opció de reeditar l’acord amb JxCat: també pot buscar una aliança amb els Comuns i la CUP, i buscar el suport del PSC. L’aritmètica ho fa possible i, davant d’un escenari de bloqueig i d’unes eventuals noves eleccions, seria lògic que s’exploressin totes les opcions.

No és un mal escenari per a Pedro Sánchez i per al PSC: permetria que els socialistes tinguessin algun paper a Catalunya, influint en el Govern des de fora, i faria més fàcil el suport d’ERC al Govern del PSOE a l’Estat. Salvador Illa i Miquel Iceta, igual que Oriol Junqueras i Pere Aragonès, hi haurien de pensar una estona. Però el més probable és que res d’això no passi. L’escenari actual, amb presos polítics, judicis i repressió, suposa una distància insalvable. El més probable és que, sigui dimarts vinent o més endavant, ERC i Junts s’acabaran posant d’acord per investir Aragonès i formar Govern. Un Govern que té tots els números de ser una reedició de l’aliança precària i conflictiva que els juntaires i els republicans han reproduït durant els darrers anys. Però que un escenari sigui ara impossible no vol dir que ho hagi de ser sempre.

Pasqual Maragall, en aquell discurs de l’any 2003 que avui ha citat Pere Aragonès, a més de la Catalunya “desinhibida” i “menys sacralitzada”, també deia altres coses. Citava, per exemple, referents aparentment allunyats com Pi i Margall, Valentí Almirall, Gabriel Alomar i Rovira i Virgili, i sigles que sovint veiem antagòniques com les de la mateixa ERC, la Unió Socialista de Catalunya, el Bloc Obrer i Camperol, el PSUC i el sindicalisme llibertari. Tot plegat, deia, “un patrimoni comú de les esquerres catalanes”. Maragall explicava també que l’acord que va fer possible el tripartit havia estat “una suma respectuosa amb els accents diversos i complementaris”, que buscava interpel·lar “no solament els catalans que senten que el cor se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els que durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença”. I, criticant la beatificació dels líders, acabava dient: “Gairebé tot és relatiu, però la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic absolut”. Són paraules que encara avui segueixen ressonant.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies