El tripartit impossible

Tothom dona per fet que a Catalunya, a partir del pròxim 14 de febrer, només hi ha dos escenaris possibles: o hi haurà un Govern independentista (que presidiran Laura Borràs o Pere Aragonès, amb més o menys influència de la CUP, que fins i tot podria entrar a l’executiu) o hi haurà un Govern de partits contraris a la independència (que presidiria Salvador Illa i que requeriria una important carambola de diputats, de Vox als Comuns). Amb menor intensitat, algunes veus del món dels Comuns plantegen una reedició del tripartit clàssic, que tant els republicans com els socialistes han descartat. Però el terreny de joc del 14-F s’ha dibuixat en un únic eix: el nacional.

Ningú no es planteja que hi podria haver una alternativa a tot això: un Govern d’esquerres entre sobiranistes i independentistes, impulsat per ERC, pels Comuns i per la CUP.

Arribats a aquest punt, potser a més d’un lector li ha fet un salt el cor. Un Govern d’esquerres amb ERC, els Comuns i la CUP? Mai! Independentsites i “unionistes” en un mateix executiu? Impossible! Una coalició amb els nacionalistes que sempre pacten amb la dreta? Impensable! Un pacte amb els espanyolistes que apuntalen el règim del 78? Ni de conya! Un Govern d’esquerres amb reformistes venuts al sistema? No en el meu nom!

Però tranquils! No cal patir. Òbviament, res d’això no passarà. Forma part de la política ficció. Ningú no hi està pensant. Aquest Govern no és a l’agenda de cap think tank, ni de cap lobby, ni de cap grup de pensadors influent. És el tripartit impossible.

No passarà, però…

No passarà, d’acord. Però… segons algunes enquestes, l’aliança de les tres esquerres podria enfilar-se gairebé a tocar dels 50 diputats. No seria una majoria absoluta. Però seria una majoria parlamentària prou sòlida en temps d’una gran fragmentació. Si ERC, els Comuns i la CUP es posessin d’acord, podrien presentar una candidatura a la presidència de la Generalitat i negociar una abstenció dels socialistes o dels juntaires (o del PDECat, si obtingués representació).

A costa de no parlar-ne, l’aliança de les tres esquerres ha esdevingut impensable

El tripartit impossible seria el Govern més d’esquerres que hauria tingut Catalunya des del 1931. I, si a aquesta majoria s’hi sumessin acords parlamentaris per aprovar els pressupostos, encara seria més consistent. No tindria per què ser una quimera: el PSOE i Podem ha aprovat els comptes estatals amb el suport d’ERC i de Bildu. Els Comuns van donar suport als pressupostos de JxCat i d’ERC. El PSC o JxCat no donarien el seu suport a uns comptes d’ERC i dels Comuns?

Però ho repetim: tothom tranquil! No cal alterar-se. Res d’això no passarà. Ja ho hem dit: és el tripartit impossible. Ningú no en parla, ningú no s’ho planteja, ningú no s’ho ha imaginat mai. És a costa de no parlar-ne que ha esdevingut impossible. En aquesta època de política postmaterialista en què el relat sembla l’única cosa important, les coses que no s’expliquen mai no s’esdevenen.

Qualsevol contradicció abans que el tripartit impossible

Així doncs, calma! No cal començar a proferir tuits indignats des de comptes anònims teledirigits per intentar dinamitar un acord hipotètic. No cal posar-se gaire nerviós, que a la Catalunya del postprocés la història ja està escrita i és força previsible. Veurem abans ERC en un Govern amb Joan Canadell, que parla de “colons” per referir-se als catalans amb orígens a la resta de l’Estat, que ERC proposant el tripartit impossible. Veurem abans la CUP investint Laura Borràs, acusada de fraccionar contractes, que la CUP proposant el tripartit impossible. Veurem abans els Comuns en un Govern amb Salvador Illa amb un senyor d’Unió a la conselleria d’Interior, que no pas els Comuns proposant el tripartit impossible.

Totes aquestes coses generaran grans contradiccions en els tres partits, però és més probable que passi tot això que no pas que les tres esquerres prenguin la iniciativa i es posin d’acord per plantejar un candidat comú a la presidència de la Generalitat. Per a ERC, per als Comuns i per a la CUP, és preferible assumir qualsevol d’aquestes contradiccions abans de fer un pas que pugui generar una onada d’insults, improperis, atacs i assetjaments a les xarxes socials per part d’aliats teòrics i dels sectors més intransigents de cada bloc. Els uns seran acusats de poc patriotes i de botiflers, i els altres, de pactar amb els nacionalistes i separatistes. I, com que l’eix nacional mana, ningú no farà el pas.

El tripartit impossible hauria estat menys impossible fa alguns anys. Durant el cicle polític iniciat els anys 2014 i 2015, amb l’ascens d’ERC i l’emergència de les confluències municipalistes i de la CUP en les eleccions municipals, tant el PSC com la vella Convergència van tocar fons. El 2012, ERC havia superat el PSC al Parlament. El 2014 va guanyar les eleccions europees. El 2015, Ada Colau va guanyar les eleccions a Barcelona. Dolors Sabater, avui candidata de la CUP, va aconseguir ser alcaldessa de Badalona al capdavant d’una coalició que anava de la CUP a Podem. Fins i tot va rebre el vot del PSC! La CUP d’Anna Gabriel (i d’Antonio Baños) va obtenir 10 diputats al Parlament. Xavi Domènech va guanyar dos cops les eleccions espanyoles a Catalunya al capdavant d’En Comú Podem. En aquells temps existia una cosa que es deia Procés Constituent i que van impulsar, entre d’altres, Arcadi Oliveres. Però no va funcionar.

Competició de retrets, d’insults i d’atacs

Aquells anys, nombroses ciutats metropolitanes van gravitar cap a l’esquerra. Hi havia pactes entre independentistes i sobiranistes, entre esquerres més radicals i transformadores i d’altres de més socialdemòcrates. Eren majories que, en alguns casos, relegaven el PSC i CiU a la perifèria de la presa de decisions. Els diaris van començar a publicar enquestes en què ERC, els Comuns i la CUP se situaven al llindar d’una majoria absoluta al Parlament. Hi havia nervis per damunt de la Diagonal per primera vegada des del tripartit del 2003. Allò, però, era molt pitjor.

Tots els actors implicats s’han esforçat molt per tal que el tripartit impossible fos encara més impossible

Però tranquils! Que tot això ja ha passat. Va ser només un petit error a Matrix, que va acabar com el rosari de l’aurora. Tots els actors implicats es van esforçar moltíssim per fer que el tripartit impossible fos encara més impossible, a base de retrets, d’insults i d’atacs, furgant en les contradiccions alienes i ignorant les pròpies, fent més gran la fossa que separava els uns i els altres, i competint de manera pornogràfica per l’electorat de frontera.

L’estratègia de JxCat i del PSC per dinamitar aquesta possible entesa va ser, com calia esperar, brillant. Des de la llista única proposada per Artur Mas (amb l’aval i la pressió de l’ANC), que va acabar cristal·litzant en JxSí, fins a l’anomenada “maniobra Valls” ideada per Miquel Iceta per impedir un pacte entre ERC i els Comuns a Barcelona. Hi ha molts episodis en aquest fulletó, amb culpables per a tots els gustos: cadascú podrà triar els que li agradin més, però el final sempre és el mateix.

La comoditat del boig conegut

Per tant, tothom tranquil, que l’article ja s’acaba i tot torna a la normalitat. La política catalana torna, després de diumenge, tornarà a moure’s pels seus marges més habituals: o indepes o unionistes. Política de blocs, vetos encreuats, pactes per escrit i batalletes de Twitter. La comoditat del boig conegut sempre serà preferible a la incertesa del savi per conèixer.

El 14-F anirem a votar, i la nit electoral i els dies posteriors, en aquelles tertúlies cada cop més soporíferes, ens farem les mateixes preguntes i respostes de sempre. Que si Govern independentista o unionista. Que si l’independentisme ha superat el 50% o no. Que si aixequem la DUI o la deixem per a més endavant. Que si fem el referèndum el 2025 o el 2024. Que si la CUP entra al Govern amb ERC i JxCat o no. I, al mateix temps, podrem tornar a posar en marxa tota l’artilleria de “pressings” habitual en totes les direccions.

És el que té això del tripartit impossible: què és impossible. Tant impossible com totes les coses impossibles, que ho són fins que deixen de ser-ho.