Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Ens ha de preocupar la ultradreta independentista?

Difícilment tindrem un partit d'extrema dreta 'indepe' al Parlament el 14-F, però això no vol dir que no ens hagi de preocupar que discursos identitaris guanyin espai en els partits sobiranistes tradicionals

02/02/2021 | 06:00

El Parlament de Catalunya, buit amb els llaços grocs dels diputats presos. Foto: ACN

“Em preocupa la ultradreta independentista”. La frase és de la diputada de la CUP Natàlia Sànchez, en una entrevista a CRÍTIC. El titular va generar certa revolada a les xarxes, però la diputada cupaire feia una reflexió de fons: “A l’independentisme li costa reconèixer que hi ha independentistes que despleguen discursos d’odi. Aquests espais poden recollir el desencantament d’algunes persones amb els partits o la ràbia per la situació social”.

Té raó Natàlia Sànchez? Ens ha de preocupar la ultradreta independentista? A priori, si no hi pensem gaire, la resposta seria que no. El que més ens hauria de preocupar és la ultradreta espanyolista de Vox, amb ramificacions en els poders militars, judicials i econòmics de l’Estat, i amb expressions violentes i racistes. Una extrema dreta trumpista que és la tercera força al Parlament espanyol, que ha arribat a pactes amb el PP i Ciutadans a Andalusia o a Madrid i que condiciona la política a l’Estat amb el seu discurs reaccionari. Una ultradreta que, a Catalunya, està lligada amb l’elit burgesa més retrògrada. I que, segons totes les enquestes, podria tenir representació al pròxim Parlament, perquè també hi ha catalans que voten Vox.

Per què ens hauria de preocupar, doncs, una cosa que pràcticament no existeix? Al llarg de la història, els postulats feixistes han estat minoritaris i marginals dins de l’independentisme. Durant els anys trenta, alguns elements d’Estat Català van flirtejar-hi: hi ha episodis documentats que han generat una gran controvèrsia i debats acalorats al llarg de dècades. Però en la configuració de l’independentisme modern, a partir del PSAN dels anys setanta, l’extrema dreta indepe ha estat una anècdota folklòrica. Un tema de debat –sigui dit amb perdó i respecte– per als integrants de la sopa de sigles indepe dels anys vuitanta i noranta, amb moments de glòria com la batussa entre la PUA i elements ultres de les Joventuts d’Estat Català l’any 1996 durant l’Aplec del Pi de les Tres Branques.

Per què ens ha d’importar, doncs, la ultradreta indepe? Pot ser que alguna cosa estigui canviant?

Pastilla blava vs. pastilla groga

“Si prens la pastilla groga, demà et despertaràs i et creuràs les mentides dels de sempre. Si prens la pastilla blava, et portarà a la llibertat”. El vídeo promocional del Front Nacional de Catalunya (FNC), amb estètica de la pel·lícula Matrix i declaracions de fons de polítics independentistes, resumeix el seu ideari. La pastilla groga és la dels partits que han “mentit” als independentistes i els han “enganyat” (Junts per Catalunya, ERC i la CUP, tot al mateix sac). La pastilla blava és la del Front. Seguir dins del Matrix processista o sortir-ne: aquesta seria la qüestió.

L’FNC busca recollir el descontentament i la ràbia de molts indepes que se senten enganyats. Però, a més, defensa postulats contraris a la immigració i ha estat vinculat pels seus crítics amb l’extrema dreta. Tot el seu relat públic remet al de formacions d’aquest signe d’arreu d’Europa, amb les particularitats autòctones catalanes. El seu ideari: unilateralitat, “defensa del món occidental”, “control de la immigració”, tradicions i llengua.

L’FNC és residual, però té una política de xarxes activa, els seus representants apareixen a la TV i ha aconseguit els avals per al 14-F

El Front és, ara com ara, un partit residual. No té pràcticament implantació municipal i cap enquesta assenyala que pugui entrar al Parlament. Però té una política de xarxes socials activa, els seus representants apareixen en alguns programes de televisió i ha aconseguit avals per presentar llistes a les quatre circumscripcions catalanes: una fita gens menyspreable en temps de pandèmia.

El Front també ha sorprès amb fitxatges rellevants de persones respectades dins de l’esfera del sobiranisme. Albert Pont, fins ara president del Cercle Català de Negocis (CCN), n’és el cap de llista per Barcelona. El CCN és un dels lobbies de referència de la constel·lació del sobiranisme transversal. Pont va guanyar certa notorietat arran de la publicació del seu primer llibre, Delenda est Hispania (2012), prologat per Salvador Cardús. El seu fitxatge es complementa amb el de Jaume Nolla, un popular locutor de RAC1. El simpàtic i entranyable Senyor Marcel·lí serà el número 2 de les llistes del Front Nacional.

Per què pot ser important el vot de l’FNC?

L’independentisme viu moments de gran ebullició i competició interna. I és per aquest motiu que, encara que no assoleixi representació, els vots del Front Nacional (i d’altres partits minoritaris com Primàries o el mateix PDECat) poden ser fonamentals a l’hora de configurar el pròxim Parlament. Encara que no obtingui representació, si hi ha vots indepes que van a parar al Front, la distribució final de forces podria alterar-se. El mercat electoral per a una proposta d’aquestes característiques és petit, però existeix.

Totes les enquestes diuen que el sobiranisme ho té cada cop més complicat per captar votants de fora del seu cercle. Només ERC sembla tenir certa capacitat per captar exvotants del PSC o dels Comuns. La cosa pot anar d’un grapat de vots, i tenir un diputat més o menys pot acabar decantant les majories dins del bloc independentista. I això pot implicar que la presidència recaigui en Laura Borràs o en Pere Aragonès, o que la CUP tingui més o menys capacitat de condicionar la majoria independentista. Són faves comptades, i hi ha nervis.

La cosa pot anar d’un grapat de vots, i tenir un diputat més o menys pot acabar decantant les majories dins del bloc ‘indepe’

És en aquest context que cal entendre declaracions com les de Joan Canadell, número 3 de JxCat, en escriure aquest tuit, que posteriorment va esborrar: “Totes les enquestes fetes fins ara mostren que ni el PDECat, ni Primàries, ni l’FNC tenen probabilitats d’entrar al Parlament, però sumats són més d’un 2%. Aquests vots, si anessin al bloc independentista, seria més del 50%. Tingueu-ho en compte”.

També és aquest el marc en que cal entendre la reunió de Josep Costa, vicepresident del Parlament per Junts per Catalunya, amb partits i formacions independentistes minoritaris per explorar una aliança electoral. Una reunió on també hi havia el FNC. Costa va rebre un allau de crítiques i ERC li va demanar la dimissió. Ell afirma que desconeixia qui hi hauria a la reunió i que si hagués sabut que hi havia representants del Front no hi hauria anat.

El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell/ Foto: MARIA BELMEZ – ACN

Ni sobredimensionar, ni menystenir

Difícilment tindrem ultres indepes al Parlament el 14-F. Però això no vol dir que no ens hagi de preocupar que discursos identitaris guanyin espai en els partits sobiranistes tradicionals. Hi ha un independentisme que, si bé no és d’extrema dreta, s’expressa de manera agressiva, organitza assetjaments a les xarxes socials contra periodistes i polítics que no li agraden, fa servir expressions com “colons” o “ñordos”, i té plantejaments que flirtegen amb l’etnicisme quan es refereix a “els espanyols” en genèric. No se l’ha de sobredimensionar, però tampoc menystenir.

Aquest independentisme que alguns anomenen “hiperventilat” ha proliferat al llarg de l’última dècada, emparat sota diverses formes. Sovint hi han pres part opinadors, figures mediàtiques i periodistes de renom. Els qui l’han emprat han apuntat contra objectius diversos, però sempre a l’esquerra de l’espectre polític: els Comuns, Ada Colau, la CUP i Anna Gabriel quan no volia investir Artur Mas, l’ERC “traïdora” de Junqueras

Ens ha de preocupar que Joan Canadell, que parla de “colons” i ha flirtejat amb el trumpisme, ocupi un lloc destacat a la llista de JxCat

Ens ha de preocupar que aquest discurs guanyi pes, i que hi hagi gent que diu ser pròxima a partits d’esquerres que l’empri per desacreditar els seus adversaris. Ens ha de preocupar que poques veus dins d’aquests espais surtin a confrontar-los o posin en qüestió aquesta mena d’actituds quan provenen de dins del moviment o organització propi.

Fins fa poc, aquest discurs indepe era una anècdota de les xarxes. Però ara ja no és així. Ens ha de preocupar que una persona amb els plantejaments de Joan Canadell, que parla de “colons” i ha flirtejat amb el trumpisme, ocupi un lloc destacat en la llista d’un partit de Govern com Junts per Catalunya. Ens ha de preocupar que una persona amb l’ideari de Josep Sort, president de Reagrupament, hagi pogut ser membre d’una candidatura electoral de Junts després del reguitzell de tuits masclistes, xenòfobs i racistes que ha proferit. Ens ha de preocupar que Albert Donaire, que titlla de “colons” els contraris a la independència en centenars de tuits i es mostra partidari d’expulsar els immigrants que siguin “delinqüents reincidents”, formi part de la llista electoral de Junts i no hagi dimitit ni l’hagin fet dimitir.

No sobredimensionar: la ultradreta que ens ha de preocupar a curt termini és la ultradreta espanyola, la que agredeix no solament a les xarxes, sinó també al carrer, i que tindrà representants al pròxim Parlament. Però tampoc menystenir: ens ha de preocupar també que proliferi un independentisme agressiu, identitari i prepotent. Particularment, hauria de preocupar els independentistes. No parlar-ne o pretendre que és una simple anècdota minoritària no funcionarà. No abordar el problema per por que sigui utilitzat pels adversaris de l’independentisme per desacreditar-lo en el seu conjunt, tampoc. L’estratègia de l’estruç, quan es tracta de frenar els peus a l’extrema dreta, no sol donar resultats.

(Sobre les pastilles de Matrix: a la pel·lícula, les dues píndoles que Morfeu ofereix a Neo no són de color groc i blau, sinó de color roig i de color blau. La pastilla blava et manté dins del somni; la roja et mostra la crua realitat.)

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies