Natàlia Sànchez “Em preocupa la ultradreta independentista”

Comencem pel principi: d’on surt Natàlia Sànchez? Com és la teva família? On et vas criar?

Vaig néixer a Figueres. Soc la petita de tres germans. Als dos anys, vam marxar a viure a Bolívia amb els meus pares i el meu germà, perquè la meva mare és boliviana. La meva història està marcada per aquest fet: haver viscut a La Paz fins a quasi els vuit anys. Després vam tornar i estic molt arrelada a la ciutat i a la comarca. Diuen que Figueres desencaixa en el mite de l’Empordà; doncs en aquest sentit em reivindico molt com a figuerenca: allà he crescut, vaig anar a l’escola, a l’institut, a l’esplai, vaig començar a militar al casal La Volta, al Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) i fins ara. També em vaig vincular a les lluites locals i comarcals i, especialment, al moviment ecologista. Penso que d’aquí neix una part de la meva forma d’entendre el món.

Devia ser un xoc cultural important viure a La Paz i tornar a Figueres.

La consciència d’haver passat per un procés migratori i del que va significar per a mi en l’àmbit personal, emocional i d’identitat l’he pres fa relativament poc. Sempre que vius en un lloc i tens mitja família fora, hi són presents tot un seguit d’elements com les distàncies, els referents, les olors… Quan vam tornar, el record més important que tinc és l’enyorança de les coses més quotidianes: des de l’àvia i els cosins fins als menjars i la manera de parlar. Amb el pas del temps, he anat veient que el fet que la meva mare sigui de Bolívia i el procés migratori que vaig viure en la infància han configurat la meva manera de ser. També m’ha marcat des d’una perspectiva de classe.

En quin sentit?

A l’Alt Empordà, que està molt enfocat al turisme, a la construcció i al sector de serveis, els meus pares han exemplificat la classe obrera de la comarca. El pare treballava a la construcció i les feines de la meva mare durant les primeres dècades des que va arribar aquí van ser en el sector del turisme, i eren aquelles que l’imaginari social atorga a una dona boliviana. Això, per descomptat, et travessa. La consciència de classe és una vivència que hi és en el quotidià, la veig al meu entorn, en la meva família, en el dia a dia, en la manera de relacionar-nos i d’educar-nos. Però la capacitat de desplegar-la teòricament m’arriba de més gran, també a partir de la militància. Així mateix, m’ha marcat molt la qüestió de la identitat catalana: per al meu pare va ser molt important parlar-nos sempre en català quan vivíem a Bolívia. De petita vaig anar a una escola concertada de monges, en un entorn bastant castellanoparlant on el meu germà i jo érem els catalufos.

La teva primera incursió en la política institucional va ser el 2015 com a regidora a l’Ajuntament de Figueres. Fa un parell d’anys, el mateix consistori publicava una diagnosi sobre la situació de vulnerabilitat de la població i la conclusió era demolidora: la meitat dels habitants de la ciutat està en risc de pobresa o d’exclusió social. Què explica aquestes dades? Hi ha ferides socials obertes a Figueres?

Sense cap mena de dubte. El context de postcrisi, juntament amb unes polítiques totalment d’esquena a la majoria dels veïns, ha portat a una degradació dels serveis públics a Figueres. Això ha generat una percepció comunitària de molt de desgast i de certa depressió. Santi Vila i els seus hereus, Marta Felip i Jordi Masquef, han governat mirant exclusivament uns sectors concrets de la ciutat, i els efectes els veiem en l’urbanisme, en la guetització d’alguns barris o en la segregació brutal a les escoles. Realment, és una ciutat on la pobresa és present al carrer, i això té a veure amb el model econòmic: un turisme de baixa qualitat en algunes zones, i elitista, en d’altres, però que comporta un volum de treballadors en una situació molt precària. I, si hi afegeixes que encara no hem sortit de la crisi del 2008, tens un combo molt preocupant. Però no ho plantejo des d’un lloc de resignació; al contrari: és una ciutat amb molt potencial i, malgrat tot, els veïns hi han fet néixer projectes de suport mutu i de cooperació.

“Actualment, el ‘Som aquí per implementar la República’ o la campanya de la CUP del 21-D sorprenen”

El 2017 arribes el Parlament. La CUP es presenta a les eleccions del 21-D amb un programa clarament enfocat a la implementació de la República catalana. El marc era la ruptura amb el règim del 78 i amb l’Estat espanyol. Tres anys després, ha assolit algun dels seus objectius?

La CUP vam posar tot el que teníem a les nostres mans per no dinamitar la pervivència de l’1-O. Enteníem que fer president Carles Puigdemont tenia sentit en aquell moment, i vam presentar un programa polític per la construcció d’estructures sòlides que ens fessin avançar cap a la sobirania. Tres anys després, hi ha qui diu que vam ser lents a l’hora de llegir que el cicle de l’1-O havia culminat. Hem necessitat un temps per ressituar el nostre posicionament. És cert que, en la situació en què ens trobem, el ‘Som aquí per implementar la República’, els primers discursos que vam fer al Parlament i la campanya sorprenen. A mi també, i hi hem rumiat molt, però la CUP no podia fer una altra cosa en aquell moment. Havíem de demostrar la potència que poden tenir les institucions conjuntament amb el moviment popular. Enteníem que calia sostenir aquell moment, però tots els agents van anar canviant la seva postura i es va anar diluint l’esperit que ens donava un manament per implementar una República.

Però, encara que no hi hagués hagut canvis en la postura dels actors independentistes, si hi hagués hagut tota la voluntat, amb aquella correlació de forces, hauria estat possible la implementació de la República?

Això no ho sabrem. En aquell moment havíem fet aflorar un poder popular i institucional sense precedents en les últimes dècades al nostre país. Hi havia una correlació de forces suficient per fer quelcom que potser no ens havíem ni arribat a imaginar. Tampoc sabíem que l’actuació de l’Estat seria la violència i la repressió extrema de l’1-O. Es podrien haver pres moltes decisions diferents, perquè ara sabem que les que es van prendre no van fer possible la independència. Això és així, malgrat que era el compromís al qual els partits polítics havíem arribat conjuntament amb la societat. I la deriva en què es troba a dia d’avui l’independentisme ha estat fruit de tres anys d’incapacitat per llegir conjuntament el que va significar l’octubre.

En una entrevista prèvia a les eleccions del 2017 deies que ja teníem la República “perquè la gent que l’1 d’octubre va defensar les escoles i el 3 d’octubre va aturar el país ja ha consolidat una experiència republicana que amb la intensitat d’aquella vivència ja no s’oblidarà. I això ja forma part de la materialització de la República”. Què en queda, d’aquelles paraules? Van ser un excés de retòrica, cosa que, d’altra banda, heu criticat sovint al Govern català?

Les experiències polítiques, siguin defensar unes urnes, aturar un desnonament o acompanyar la gent del Kurdistan en la seva lluita, generen uns pòsits de consciència política. Una vaga general crea una consciència col·lectiva molt difícil d’esborrar. I, evidentment, aquesta República és etèria, no és material. Pot ser retòric, però això jo ho mantinc. La desorientació dels partits provoca que el que vam fer l’1-O hagi quedat tocat, és cert. Però, per aquest motiu, la proposta de la CUP és la de recuperar no només la il·lusió, sinó la concreció sobre com avançar cap a la ruptura per fer que la vida de la gent sigui millor. Mantindria això.

L’any vinent són previstes unes noves eleccions al Parlament de Catalunya que JxCat planteja com a plebiscitàries. La pregunta és: si l’independentisme hi obté més del 50% dels vots, què passarà? Què canviarà?

En qualsevol projecte polític, i en l’independentisme evidentment també, com més gent s’hi sumi en forma de vots, mobilització o adhesió, millor: més arguments democràtics tindrem per fer viable l’exercici de l’autodeterminació. Si aconseguim ser el 50% + 1 en vots, serà una bona notícia i una fita important; no vull menystenir-ho. Ara bé, traslladar això a una lògica plebiscitària em ressona molt a coses ja fetes i que no han funcionat, ja no per fer la independència; ni tan sols per exercir el dret a l’autodeterminació. Hem de tenir clar que alguns termes de debat són en relació amb l’Estat espanyol.

“Podem ser un 80%, que Espanya continuarà no acceptant les normes democràtiques del joc”

Què vols dir?

Quim Torra ens pot semblar millor o pitjor com a president, però ha estat tret per un tribunal, i això és no acceptar el marc democràtic. Podem ser un 80%, que Espanya continuarà no acceptant les normes democràtiques del joc i, per tant, no acceptant-nos com un igual. Podríem arribar a imaginar-nos una situació en què l’Estat espanyol actués de manera democràtica, però crec que la història ens dona moltes pistes del contrari, i la seva resposta l’1-O, també. Que de cop i volta canviï de xip i ens reconegui gràcies que som el 50% + 1, el 60% o el 70%, o el que sigui, no penso que sigui una via fèrtil ni que ens porti enlloc.

Llavors, si l’Estat de cap manera acceptarà una ruptura democràtica, què ha de fer l’independentisme?

No hi ha forma possible que l’Estat espanyol accepti un referèndum o una altra fórmula perquè aquest país sigui el que la seva gent vulgui. Això no vol dir que no puguem forçar-lo a una situació de ruptura gràcies a la nostra fortalesa. Aquests dies, quan es debat sobre les posicions dels partits independentistes, tenim JxCat que diu “implementarem la República amb el 50% dels vots” però que, a l’hora d’aterrar al detall, no saben ni per on començar; i tenim ERC, que diu “la democràcia sempre guanya” i “tenim molta força”, però que no vol fer-la servir. Per tant, des de la CUP, treballem per posar aquesta força al servei de generar embats amb l’Estat.

Quins?

Per exemple, podem llegir la resposta a la sentència com un embat a l’Estat. El poble català ha de mostrar el poder que té per generar ruptura, sigui per exercir el dret a l’autodeterminació, per l’amnistia o per garantir un habitatge digne i serveis públics. Creiem que les institucions han de tenir un paper en això, que han d’articular eines pròpies de sobirania que estiguin en correlació amb el moviment popular, per tal de poder-les defensar.

Però, si dius que l’Estat espanyol no voldrà negociar, entenc que per forçar-lo penseu en una estratègia de cara a l’exterior.

Per descomptat. Hi ha qui pensa que un possible referèndum mitjançat en l’àmbit internacional seria una via. Jo no sé si la Unió Europea pot ser una via, però crec que els agents internacionals han de poder tenir un paper en la validació del dret a l’autodeterminació.

“Cal que l’independentisme assumeixi que voler la unitat d’Espanya és legítim”

En el supòsit que l’independentisme obtingui el 50% + 1, això implicaria també que un percentatge no majoritari però sí molt elevat de la població segueix sense voler la independència.

Abans parlàvem de Figueres. El 21-D crec que més de 6.000 veïns meus van votar Ciudadanos, més un milió de persones a tot el país. Des de l’independentisme hem mirat poc aquesta realitat, i això té molts riscos; alguns ja s’estan fent visibles. Cal que el moviment independentista assumeixi que voler la unitat d’Espanya és legítim. El que no és legítim és imposar-la per la força. Però, si la meva veïna va votar Ciudadanos post-1-O, això no la converteix en una feixista: és la meva veïna, i continuem tenint moltes més coses en comú que coses que ens separen. La frustració o la ràbia per la repressió i per la violència d’Estat estan fent aflorar, dins el moviment del moviment independentista –entenent-lo com tothom que s’hi considera– postures identitàries, que poden vorejar l’essencialisme, que són excloents, racistes i que, a més, miren l’altre –la meva veïna que vota Ciudadanos– com algú molt llunyà.

Quines conclusions en treus, d’això?

Enllaçant amb la pregunta que feies: al final, el treball que hem de fer no només va de l’Estat espanyol. No podem oblidar que l’1-O ens vam trencar la cara per una papereta que deia ‘sí’ i ‘no’. Què hauria passat si un milió de persones haguessin sortit a votar que no? L’escenari seria diferent si aquells que volen la unitat d’Espanya com a projecte territorial i polític haguessin validat el mecanisme democràtic. Per tant, potser també hem de reflexionar sobre això.

És a dir, l’independentisme ha de ser capaç d’interpel·lar actors o sectors polítics no essencialment independentistes perquè validin el seu projecte? La majoria d’aquesta gent no es va sentir interpel·lada l’1-O.

Més que actors o sectors, ha d’interpel·lar la gent que va flipar aquell dia. Els Comuns ens diuen que l’independentisme ha de fer autocrítica i ens pregunten: “Com vau portar el país fins allà”? Però, i si hagués sortit a votar ‘no’ un milió de persones? I si haguessin animat la gent a votar que no, si aquesta és la seva postura política?

Creus que no ho van fer? Perquè recordo figures clau dels Comuns que aquell dia van ser a les escoles també defensant-les.

Van defensar-les, sí, però la implicació del grup parlamentari de CSQEP i el paper d’alguns dels seus membres hauria pogut ser un altre. Segurament, podrien haver col·laborat a validar l’eina democràtica per exercir el dret a l’autodeterminació, i no ho van fer. És cert que, amb un vaixell ple policies i amb una amenaça de violència, no només els seus dirigents, sinó un munt de gent dels Comuns van defensar els col·les. Així és com ha de ser, com hi hem estat en moltes altres lluites, i això és una aliança important, però no suficient. Es demana autocrítica a l’independentisme, però jo no la veig en aquest espai, que no és un espai extraterrestre per a mi. I em sap greu. Ho haurien pogut fer diferentment, però no va ser possible.

Com creus que afronta l’independentisme les noves eleccions?

Hem passat tres anys molt durs en què hem perdut molta credibilitat fruit d’unes polítiques públiques i d’una acció independentista poc concreta. Això em preocupa. I no parlo ni del moviment ni del projecte, que penso que és més necessari que mai en el moment de crisi sistèmica i sanitària que vivim. Parlo dels partits, i aquí tots tenim responsabilitats malgrat que les proporcions són importants: nosaltres tenim quatre diputats, i JxCat i ERC han liderat un Govern amb picabaralles constants. El dia a dia en l’àmbit institucional ha quedat molt perjudicat per la intromissió de la repressió però també per l’acció interna.

“Costa reconèixer que hi ha independentistes que despleguen discursos d’odi”

Sobre això, l’any passat i enguany hi ha hagut dos momentums que podrien haver representat un punt d’inflexió: la sentència de l’1-O i la inhabilitació del president Quim Torra. Ni tan sols en aquests dos episodis s’ha consensuat una resposta conjunta des de les institucions. Creus que l’independentisme al carrer s’ha desencantat amb els partits polítics que defenseu aquesta opció?

La manca d’estratègia compartida sobre com fer front a la repressió ha estat un dels errors principals de l’independentisme dels darrers anys. Ara, si llegim la resposta a la sentència, no podem dir que hi hagi una desmobilització. La força que es mostra a Urquinaona per part dels joves es podria llegir com un descontentament, no només amb els tribunals, sinó amb altres qüestions vinculades a la seva situació vital. I també crec que hi ha una frustració important envers l’acció institucional, especialment de JxCat i d’ERC. Tenim el convenciment que cal un plebiscit a escala independentista perquè no podem repetir el que hem viscut aquests tres anys. Per això creiem que cal una CUP més forta, també per plantejar una proposta política que reforci els serveis públics. La millor propaganda que pot tenir el projecte independentista són polítiques públiques que facin la gent feliç. Hi ha drets que no són universals, que no estan a l’abast de tothom; per tant, pa, sostre i treball és el millor que pot fer l’independentisme com a projecte polític. Però els partits que han estat governant no ho han volgut garantir. 

No plantejava tant que el descontentament pogués comportar una desmobilització als carrers com una desmobilització del vot cap a forces independentistes.

Sí, pot ser-hi. De fet, hi ha nous espais polítics que podrien arribar a recollir aquest desencantament. Ja hi ha discursos antiestablishment de sectors ultraliberals, però crec que són molt insignificants pel que fa a la base social.

En qui penses?

Penso en Primàries, especialment. També em preocupa la ultradreta independentista, que no és un tabú, però a l’independentisme li costa reconèixer que hi ha independentistes que despleguen discursos d’odi. Aquests espais poden recollir el desencantament d’algunes persones amb els partits o la ràbia per la situació social. Així i tot, penso que són anecdòtics des del punt de vista quantitatiu i de força. I després hi ha Vox, que és un altre tema. Les esquerres tenim molta feina a fer per donar respostes a les classes treballadores i evitar que el desencantament, la precarietat, les dificultats i l’angoixa portin que Vox pugui entrar al Parlament.

Anem al context de coronavirus en què ens trobem. Fa la sensació que la CUP ha tingut un canvi de posicionament respecte a la gestió de la pandèmia: de donar suport al confinament absolut a qüestionar les mesures restrictives que planteja el Govern.

No hi ha un canvi de mirada: és que ja no som a 12 de març: han passat vuit mesos, hem vist abusos de poder i creiem que el toc de queda, per exemple, pot comportar-ne més. Aquesta mesura té conseqüències sobre tota la vida que es dona al carrer: les persones sense llar, en quin espai queden? I els joves sense referents familiars que han fet els 18 anys i que no tenen opció a un pis tutelat? I el col·lectiu de treballadores sexuals? Hi ha un univers de veïns i veïnes per a les quals aquestes mesures són encara més restrictives. És important que la CUP doni veu a això sense entrar en discursos negacionistes. És evident que no és la nostra postura. En tot cas, nosaltres fem una crítica al fet d’haver arribat fins aquí, perquè, per evitar-ho, portem des del primer minut exigint més metges, condicions laborals dignes per a tots els sanitaris, PCR, inspeccions als centres de treball, etc. Ara bé, totes les mesures que serveixin per reduir els contagis, fer baixar la corba i que la nostra sanitat no estigui estressada i col·lapsada seran benvingudes, però han de tenir una contrapartida en forma de recursos i d’ajudes. I les contraprestacions als sectors més afectats que la Generalitat està posant sobre la taula són una mena de cursa de tonto l’últim. Nosaltres entenem que cal aplicar una mirada progressiva a aquestes ajudes socials i creiem que s’han d’incrementar substancialment.

“Gestionar un cas de violència masclista de Quim Arrufat no és fàcil”

Saltem al cas que ha publicat el diari Ara sobre les agressions masclistes comeses per Quim Arrufat. Sent la lluita feminista un dels principals eixos vertebradors de l’organització, per què una persona acusada de cometre una agressió de nivell 3 –segons el mitjà, això implica “la violació o forçar pràctiques sexuals no desitjades”– va encapçalar la candidatura escollida al Secretariat Nacional, el màxim òrgan de decisió de la CUP? Arrufat va ser-ne el portaveu.

Quan l’Ara porta aquest cas al terreny públic, no podem oblidar que hi ha unes dones amb les quals hem treballat i gestionat tota aquesta qüestió que no han optat per fer-ho públic com a eina d’autodefensa. No ha estat la seva decisió gestionar aquesta qüestió des d’una perspectiva pública, i, per tant, tot el respecte cap a elles. No entraré en detalls sobre el tipus de violències. El 2018 vam aprovar un protocol de gestió d’agressions masclistes; però, quan el 2014 arriba la primera denuncia a Quim Arrufat, no teníem ni protocol, ni eines, ni mesures. Això fa que es gestioni el cas però que no hi hagi ni els acords ni el procediment perquè ell no sigui portaveu del Secretariat Nacional o no hi pugui participar. Els acords als quals arriba amb la dona que fa la denúncia no incorporen aquesta mesura. Si això passés ara, amb el protocol, el resultat seria un altre. L’explicació és aquesta.

Tu mateixa vas formar part de la candidatura on hi havia Quim Arrufat. Tenies aquesta informació?

No. Cap ni una. Ni cap altre membre del Secretariat tampoc. N’estic segura.

La CUP hauria de fer autocrítica en aquest sentit?

Autocrítica i també treure’n aprenentatges. El fet de dotar-nos del protocol, que són molt pocs els partits que el tenen formalitzat, és un aprenentatge perquè no s’afronti un cas de violència masclista sense eines. Aquest recurs neix de la diagnosi per fer el pla d’igualtat. Vam veure que afloraven moltes necessitats, perquè la forma d’abordar la violència masclista en els moviments socials ha estat molt present en la darrera dècada, i ha generat també molts debats. Llavors hem anat desplegant el pla, i una de les coses era aquest protocol, que hem impulsat sense excuses i fos qui fos. I això també és difícil. Gestionar un cas de violència masclista de Quim Arrufat no és fàcil.

Vols dir que no és fàcil gestionar casos de persones que tenen molt poder dins l’organització.

És clar. El poder dificulta, i n’hem après. Però ens genera molta frustració quan algú ens diu que tenim una doble vara de mesurar, perquè no és cert. Podem parlar de tota la resta: jo accepto el debat que hi ha als moviments feministes relatiu al fet que els protocols no són útils. D’acord, parlem-ne. Però afirmar que la CUP encobreix és simplement mentida. Per a nosaltres seria molt fàcil sortir i dir: mirin, ha passat tal cosa i hem fet fora tal persona. Però, en comptes d’això, apliquem un protocol que té un principi bàsic de confidencialitat, i el respecte envers la voluntat de les dones si no volen sortir a l’arena pública és primordial.

Fa un parell de setmanes es va fer públic un manifest de diverses militants de la CUP molt crític amb el que va passar després que l’Ara publiqués l’article on parlava de les agressions d’Arrufat. El manifest diu: “Constatem que encara no es reconeixen socialment les agressions masclistes quan ocorren, i que als nostres espais de militància encara hi ha reticències a abordar-les amb la contundència deguda i que queda recollida als protocols dels quals disposem. Tot plegat ens colpeja i tira molt enrere a l’hora de militar en un espai polític”.

Des de la CUP recollim aquestes visions. Totes les violències que s’han denunciat i tots els casos han estat gestionats a partir d’un procediment en el qual hi hem participat totes. Hem de dotar-nos d’espais de reflexió i de debat on aquestes mirades es puguin posar sobre la taula.