Crític Cerca
Entrevistes

Mireia Vehí “La governabilitat no és positiva; cal mantenir-se en la desobediència”

Mireia Vehí (Vilafant, 1985) és diputada de la CUP al Congrés. El 10-N, la formació anticapitalista va participar per primera vegada en unes eleccions espanyoles i hi va obtenir dos escons. El missatge amb què va concórrer als comicis era molt clar: puny tancat a les renúncies i mà estesa per abordar l’autodeterminació, l’amnistia i la garantia de drets socials, “l’única solució possible” del conflicte català. Els cupaires no han aterrat al “cor de la bèstia” per posar les coses fàcils al nou executiu “progressista” espanyol. Una prova d’això és el fet que la CUP va ser l’únic partit d’esquerres que va votar en contra de la investidura de Pedro Sánchez. Amb Mireia Vehí, abordem les implicacions d’aquesta decisió i el rol que vol tenir l’organització en el dia a dia de l’activitat política a Madrid.

13/01/2020 | 19:13

Per què la CUP va decidir prendre aquesta posició respecte a la investidura de Pedro Sánchez?

La resolució del conflicte passa per l’autodeterminació, l’amnistia i la garantia de drets, i entenem que l’acord que planteja el PSOE amb Unides Podem, així com la taula bilateral negociada amb ERC, no compleix cap dels tres objectius. De fet, el mateix Pedro Sánchez és el primer que diu que ni es trencarà Espanya ni s’operarà fora del marc constitucional, i, per tant, l’autodeterminació queda descartada. Sobre l’amnistia, alguns dirigents socialistes com Salvador Illa ja han dit que en cap cas hi haurà una llei d’amnistia, i, pel que fa als drets socials, si no es confronta el règim del 78 ni es fa un pols al topall de dèficit de la ‘troica’, és molt difícil que tiri endavant el programa. Així i tot, el nostre discurs va ser de puny tancat a la renúncia, però també de mà estesa: intentarem ancorar al màxim a l’esquerra aquelles mesures que vagin en consonància amb la garantia de drets. I, paral·lelament, creiem que la taula que planteja ERC amb el PSOE no té recorregut; però, si en té, serem els primers a reconèixer-ho i tractarem de contribuir a fer que la solució sigui l’exercici del dret a l’autodeterminació i la fi de la persecució política del moviment independentista.

Pel que entenc, la CUP no bloquejarà les propostes d’esquerres que plantegi el Govern espanyol per molt que no siguin tan ambicioses com la formació desitjaria?

La CUP ha anat al Congrés a tenir veu pròpia, a explicar a l’Estat espanyol que el projecte de l’esquerra independentista és popular, emancipador, transformador, i que no és una proposta ni burgesa ni nacionalista. Hem vingut a estressar l’esquerra i a fer virar cap a la ruptura tot allò que puguem. En relació amb iniciatives legislatives que vagin en la lògica de garantir drets, la CUP hi serà, mirant d’ancorar-les al màxim possible a l’esquerra. I aquí hi entrarà un altre element, i és que s’haurà de desobeir si es volen fer polítiques ambicioses. La legislació espanyola està feta per l’acumulació de riquesa d’uns quants i per garantir els seus privilegis, així que tot el que contribueixi al fet que la ciutadania espanyola vegi que amb aquesta legislació no és possible la garantia de drets serà positiu per als interessos dels catalans i de les catalanes.

Us genera incomoditat el fet d’haver coincidit en el vostre “no” a Pedro Sánchez amb JxCat i amb els partits de la dreta espanyola?

Aquesta dicotomia és falsa. Les raons del nostre vot són diametralment oposades a les de la dreta i la ultradreta espanyola: les nostres són en lògica democràtica, i les seves, en lògica autoritària. Per tant, l’argument que votem el mateix és fal·laç. De fet, una de les coses que vam plantejar va ser que vigilessin a l’hora de banalitzar l’extrema dreta amb aquest tipus d’afirmacions, que abonen la idea errònia que els extrems es toquen i que es fan servir, normalment, per legitimar l’extrema dreta.

I la coincidència amb JxCat?

Aquí sí que hi ha algunes posicions que es troben. JxCat justifica el seu ‘no’ en relació amb l’immobilisme de la proposta de Govern relativa a l’exercici del dret a l’autodeterminació i a la fi de la persecució política. Respecte a això, nosaltres vam aportar una perspectiva que potser JxCat no va fer: sense un qüestionament del règim no hi haurà solució democràtica possible ni per a Catalunya ni per a cap moviment d’esquerres que pretengui democratitzar l’Estat espanyol. Moltes vegades se’ns vol caricaturitzar i se’ns diu que som utòpics, però el que intentem fer és una anàlisi material dels aparells d’Estat, i és a partir d’això que argumentem la nostra posició.

La diputada de la CUP Mireia Vehí, al debat d'investidura/ Foto: JORDI VIDAL – ACN

“A la CUP se’ns ataca perquè plantegem que cal continuar amb la lògica de la insurrecció democràtica”

Algunes persones vinculades a la CUP s’han queixat del ‘pressing’ que ha patit l’organització i de les crítiques per part de l’esquerra catalana i espanyola respecte a la negativa de la formació a permetre la investidura de Sánchez.

Una de les lectures que fem d’aquest acord tan ràpid, que ‘a priori’ semblava que mai es produiria, és en clau de governabilitat. Està havent-hi una aposta, també per part de l’esquerra espanyola i catalana, per tal de garantir la governabilitat en les diferents institucions: al Govern espanyol, a la Generalitat, i segurament també hi entra l’Ajuntament de Barcelona. A Catalunya ja es va dibuixant el tripartit, va sonant una vegada i una altra. Això també és transcendent a l’hora de saber llegir d’on venen els ‘pressings’. La CUP està fent de mirall: aquest paper molesta i se’ns ha de ridiculitzar i atacar des de tots els flancs, perquè nosaltres plantegem que cal continuar amb la lògica de la insurrecció democràtica. El Govern de l’Estat, per molt que sigui el més progressista tenint en compte el que podria haver passat amb l’extrema dreta, no posa sobre la taula plantejaments que trenquin la lògica d’acumulació de la riquesa. Per què hi ha determinats sectors de l’esquerra espanyola i catalana que ho avalen? Primer, perquè penso que Unides Podem realment creu que tindrà molta capacitat de fer polítiques d’esquerres, i després, per justificar una operació en clau de governabilitat.

En un article recent a CRÍTIC, Lluc Salellas considera que el context en què s’ha produït l’acord de Govern a l’Estat espanyol “s’ha defensat massa sovint des del ‘No hi ha alternativa'”, però ell planteja que les alternatives “sempre hi són”. Hi estàs d’acord? Hi havia alternatives més favorables que aquest acord entre el PSOE i Unides Podem?

El “No hi ha alternatives” sempre es fa servir des de la dreta. Quan això s’assumeix des de l’esquerra, s’ha perdut la batalla, perquè no s’està dibuixant un horitzó de canvi possible. Quan se’ns diu que no hi ha més alternativa que un Govern del PSOE i d’Unides Podem que gira l’esquena al dret a l’autodeterminació perquè el lliga a la Constitució espanyola, es perd la lluita per la garantia d’un dret que no és un capritx dels independentistes catalans. Per nosaltres sí que hi ha alternativa: un referèndum d’autodeterminació ho és. Una llei d’amnistia que tombi la del 1977, que amnistiava els torturadors, també ho és. I, així mateix, hi ha alternatives a la derogació de la reforma laboral que planteja el Govern, que només tirarà enrere tres articles. D’alternatives, n’hi ha moltes; la qüestió és si hi ha la valentia política per dur-les a terme. Ara veiem un moviment polític per frenar la dreta i l’extrema dreta, i per recuperar moltes de les retallades que va fer el Govern de Rajoy. És cert. Però en cap cas hi ha un moviment per anar una mica més enllà des d’una perspectiva d’esquerres.

Però, en tot cas, d’alternatives, també n’hi havia a altre costat. Amb la correlació de forces existent al Congrés dels Diputats, si no s’hagués constituït un Govern del PSOE amb Unides Podem, podrien haver-se convocat unes noves eleccions que podrien haver donat peu a un pacte d’Estat (PP-PSOE) o a un Govern de la triple dreta.

El PSOE, jugant-se-la, porta l’Estat espanyol a unes segones eleccions. Si fas això, és perquè no li tens tanta por a l’extrema dreta, o perquè l’argument “que vindrà l’extrema dreta” et va bé. Responsabilitzar les veus més crítiques des de l’esquerra que, si no acceptem aquest pacte, pot guanyar l’extrema dreta, em sembla pervers. Als llocs on menys puja l’extrema dreta és a Euskal Herria i a Catalunya, segurament perquè sobre la taula hi tenen projectes polítics de país, plurals i des de diferents perspectives. Així és com es guanya la dreta: restablint vincles, restituint comunitats i generant condicions materials de vida per a la població. No se li planta cara alimentant-la, com ha fet el PSOE a Andalusia o com ha fet Pedro Sánchez en aquesta campanya. 

Quina valoració fas del paper de Bildu, que manté un discurs d’impugnació del règim del 78, però que es va mostrar disposat fins i tot a canviar l’abstenció pel ‘sí’ a Sánchez amb l’objectiu de blindar el “Govern progressista”.

Crec que Euskal Herria és en una altra fase i que l’esquerra ‘abertzale’ ha decidit donar aire a aquest Govern perquè creu que té marcs de possibilitat en relació amb l’estratègia d’alliberament nacional. Nosaltres no ho compartim. Però, al marge de la posició de Bildu, ningú està dient que, si hi hagués hagut el ‘Tamayazo’, encara hi hauria hagut un mes de marge abans d’unes noves eleccions, on s’haurien pogut fer les operacions polítiques que s’haguessin necessitat per frenar l’extrema dreta. I, davant d’aquesta amenaça, el més curiós és que no hi va haver cap proposta política per fer un front antifeixista a l’Estat espanyol. Sánchez i Iglesias no ens van asseure amb les forces polítiques d’esquerres per plantejar-nos-ho; això només ha passat públicament, però en cap cas internament. De fet, l’única formació que va cridar a fer un front comú antifeixista va ser la CUP, que estava tombant la investidura.

Els diputats Albert Botran i Mireia Vehí al debat d'investidura/ Foto: JORDI VIDAL – ACN

“El desbordament de l’Estat és possible ara mateix? No sé què dir-te’n. Fa menys de tres mesos vam ocupar un aeroport”

Aquest pacte apuntala una segona Transició?

Jo crec que marca una fi de cicle evident. La dècada que comença amb el 15-M i amb el ‘boom’ del moviment independentista està arribant a un final. No perquè hagin deixat de tenir sentit les demandes de democratització de les institucions i la resolució democràtica del conflicte nacional català, sinó perquè l’Estat i les institucions estan virant de la resposta repressiva a la restitució de la governabilitat. Aquesta és una de les alertes que nosaltres veiem en el pacte del PSOE i d’ERC. Però l’important no és tant que el règim estigui tractant de ressituar-se, perquè sí que hi ha un intent de segona Transició malgrat que, a diferència dels anys setanta i vuitanta, ara no hi ha un horitzó de creixement econòmic, sinó de crisi. L’important és que, davant d’això, l’esquerra independentista ha de ser un pal de paller articulador de totes les organitzacions, moviments i persones que pensen que l’alternativa ha de venir des de l’esquerra, des de baix i des de la sobirania popular. Per mi, la lectura no és tant que nosaltres vam votar amb la dreta, sinó que ens vam quedar soles fent oposició des de l’esquerra a un Govern que s’autoexplica com d’esquerres i transformador, però que no qüestiona cap dels pilars del règim.

Ara que parlàvem d’alternatives, algunes persones referencials de l’esquerra independentista com Mireia Boya plantejaven aquests dies la necessitat que l’independentisme contrari a l’estratègia d’ERC construeixi una alternativa. Ara mateix no existeix?

Crec que ERC ha sabut dibuixar una línia molt clara i tot li va a favor. És la línia del diàleg, de l'”Ara no toca” i de protegir les institucions, que és la mateixa que s’està donant a l’Estat. És una línia que aborda el conflicte des d’una lògica de pacificació. L’esquerra independentista també té una línia pròpia, però no és còmoda ni fàcil: planteja que la governabilitat no és positiva, que el conflicte no s’ha resolt i que, per tant, cal mantenir-se en la desobediència civil. Jo crec que l’1-O és la línia política que l’esquerra independentista veu, de plantar-li cara a l’Estat, entenent que la desobediència col·lectiva amb uns objectius clars i amb unes lògiques ben enfocades serveix per aconseguir drets. No és una perspectiva amable al poder i a la governabilitat, perquè planteja que el conflicte serveix per avançar. També ho deia Josep-Lluís Carod-Rovira: no comptarem fins que siguem un problema. El referèndum vindrà només del desbordament de l’Estat i si la comunitat internacional el força, perquè la desobediència civil massiva és un problema per a l’estabilitat dels mercats, per a la cara pública de l’Estat espanyol.

Però ens trobem en un moment d’acumulació de forces suficient per plantejar això?

Les coses estan molt complicades. En una situació política marcada per la repressió, és imprescindible analitzar el xantatge constant de l’Estat via presó, resolucions judicials o Tribunal Suprem. Això dificulta moltíssim que aquí es generi un debat i que es pugui desenvolupar una acció política fàcil. La correlació de forces, quina és? El 10 de novembre passat, un 42% de les catalanes van votar directament plantejaments independentistes, i el CEO del juliol ens deia que el 70% de les catalanes estava per l’autodeterminació. El sentit comú està guanyant: no l’independentista, sinó el de la resolució democràtica. El desbordament de l’Estat és possible ara mateix? Doncs no sé què dir-te’n. Fa menys de tres mesos vam ocupar un aeroport, generant una cadena de titulars internacionals i un terrabastall a un Govern en funcions. Per què no? El tema és si hi ha la voluntat col·lectiva que Catalunya sigui un problema de l’Estat. Ara mateix no hi és, perquè hi ha estratègies diferents, d’acord. Ara bé, no perdem un sentit comú que ja hem guanyat: que l’autodeterminació serà la solució del conflicte.

En una entrevista de CRÍTIC, el diputat Jaume Asens plantejava que després de la constitució del nou Govern espanyol serà el moment d’abordar qüestions com els indults. Com ho valores?

El que jo em pregunto és com pot ser que no sigui viable una llei d’amnistia que, a més, tindria la possibilitat de derogar la del 1977, amb la càrrega potentíssima que tindria això. Seria un missatge claríssim a les estructures d’Estat, una aposta per la democratització de l’Estat espanyol. Parlar d’indult és molt pervers, perquè és individual i perquè implica un penediment. Junqueras o Puigdemont no han comès cap delicte: han posat unes urnes. Cuixart no ha comès cap delicte: és el líder d’una de les organitzacions civils més potents que hi ha a Catalunya. Per tant, els indults, per molt que siguin el marc de possibilitat que el senyor Asens veu, a curt termini solucionen la situació individual d’aquestes persones, però a mitjà termini contribueixen a blindar un aparell d’Estat dinamitador de drets. El paper d’Unides Podem dins d’aquest Govern hauria de ser el de batallar perquè hi pugui haver una llei d’amnistia, perquè aquest “No hi ha alternativa” al final vol dir que han vingut a incorporar-se a l’Estat, no a canviar les coses. I això, des d’una perspectiva d’esquerres, és duríssim, perquè a l’Estat espanyol no hi ha més esquerra institucional ara mateix que Unides Podem.

Mireia Vehí durant la segona sessió d'investidura/ Foto: JORDI VIDAL – ACN

“Podem hauria de batallar per una llei d’amnistia. El “No hi ha alternativa” vol dir que han vingut a incorporar-se a l’Estat”

En aquesta mateixa entrevista, Asens també criticava la CUP dient que el seu posicionament en la investidura de Pedro Sánchez havia estat “un error històric”. Reprovava que la formació hagués assumit contradiccions donant suport “al partit hereu de CiU”, però que no estigués disposada a assumir-les ara amb el Govern “més d’esquerres de la història d’Espanya”.

Jo sóc poc de tirar-nos merda a còpia de titulars. Només plantejo que, quan nosaltres vam aprovar els pressupostos de Puigdemont, ho vam fer perquè hi havia un referèndum sobre la taula, i per nosaltres tenia un component de ruptura molt clar. Això ens va portar a l’1-O. En segon lloc, els Comuns estan a punt d’aprovar uns pressupostos d’un Govern presidit per JxCat, que tampoc són gaire rupturistes i que presenten uns índexs de recaptació iguals que abans que els Comuns es posessin a negociar. I, en tercer lloc, nosaltres no estem en contra del diàleg; al contrari: som de diàleg i d’urnes. Ara, qui posa les condicions del diàleg és el PSOE, el mateix partit que gestiona la crisi postsentència a cop de presos i mentre fa un funeral d’Estat al dictador Franco. Hi ha una contradicció inherent en el fet que els que utilitzen la llei per reprimir siguin els que parlen de pau i de diàleg. En tot cas, jo no tinc cap necessitat de dir al senyor Asens que està cometent un error històric: la història posarà cadascú al seu lloc. Jo em quedo amb una frase que va dir Oskar Matute: nosaltres ens podem equivocar amb decisions tàctiques, però sempre sabem en quin lloc de la trinxera som.

En tot cas, el Govern en funcions del PSOE no va ser l’únic que va reprimir les protestes. La CUP ha denunciat que el Govern de la Generalitat també ho va fer.

Sí, sí, correcte! De fet, Pere Aragonès demanava a l’Estat que retirés les acusacions a la gent del moviment independentista. A mi també m’agradaria que la Generalitat ho fes, perquè en té unes quantes, o que retirés les acusacions a persones que defensen drets socials al carrer, que també en té unes quantes. Tothom intenta salvar el seu espai polític. Jo crec que la CUP està fent una cosa que electoralment potser té molts costos, perquè està sent difícil defensar la nostra posició des d’una perspectiva d’esquerres, però ho fem des del profund convenciment que és una aportació a mitjà termini al moviment independentista i també a l’esquerra anticapitalista.

Dius que la posició de la CUP pot implicar un desgast en clau electoral. Quina afectació pot tenir aquesta posició al Congrés dels Diputats de cara a unes futures eleccions catalanes?

Pensem que la proposta de la CUP s’ha de poder traduir en una proposta política en el terreny electoral que sigui un espai de trobada d’aquells sectors sobiranistes que, tot i que potser no han estat històricament part de l’esquerra independentista, sí que fan una lectura de ruptura. Ha d’interpel·lar aquelles persones que pensin que la proposta política que hi ha sobre la taula a l’Estat espanyol no trenca res; al contrari: que contribueix a apuntalar el que ja hi havia, però d’una manera una mica més amable.

En el seu article, Lluc Salellas plantejava que aquest espai polític –al qual ara t’hi referies tu també– “ha d’afrontar sense por el debat sobre si es veu amb capacitat d’entrar a un Govern de la Generalitat”.

La CUP ha de poder ser pal de paller de tot l’espectre que pensa que és imprescindible que hi hagi una proposta política trencadora i nítidament d’esquerres als Països Catalans. Això ha de poder aglutinar prou força per tenir un paper determinant en l’escenari polític que quedi a Catalunya. Si això implicarà entrar en un futur Govern de la Generalitat, doncs veurem què diuen els números. Però, si hi hagués un acord per batallar per la garantia de drets nacionals i socials, això segurament implicaria conflicte i desobediència. La CUP defensa aquesta posició i resulta difícil mantenir-nos en una lògica rupturista en un moment de dinàmica de governabilitat, així que veurem quant dura la pacificació amb una crisi econòmica a la cantonada. També veurem què donarà de si la taula de diàleg, com es gestiona el desencant, com li surt a ERC el seu moviment cap al centre polític, copsant un espai clàssic de convergència, i com es reestructura l’espai postconvergent. L’esquerra independentista, des de la coherència i la humilitat, està mantenint una posició que, lluny de ser dogmàtica, és fidel a una determinada anàlisi política. Potser ara sembla minoritari, però vam obtenir més de 240.000 vots en les eleccions passades amb aquest discurs.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier CRÍTIC 6, 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació