Pandèmia, eleccions i tacticisme

El govern ha decidit posposar la data de les eleccions catalanes previstes pel 14 de febrer. L’empitjorament de la situació epidemiològica ha estat l’argument per ajornar la convocatòria, que es realitzarà previsiblement el 30 de maig, si no hi ha recursos ni impugnacions. La nova data vol dir, a la pràctica, que el govern de Catalunya seguirà en situació d’interinatge com a mínim fins al juliol. I com que les negociacions posteriors no es preveuen plàcides, no és descartable que no es pugui formar govern fins al mes de setembre (o, fins i tot, que calgui repetir eleccions si no hi ha acords, amb la qual cosa ja ens situaríem a 2022). A més, ningú pot preveure ara com ara quina serà la situació epidemiològica d’aquí a quatre mesos: la pandèmia és imprevisible i si una cosa ens ha ensenyat és que les finestres d’oportunitat s’han d’aprofitar quan s’obren.

Però la pandèmia no és l’única responsable que no hi hagi eleccions el 14-F. Hem arribat fins aquí a partir d’una sèrie de decisions polítiques en què Quim Torra i Junts per Catalunya hi han jugat un paper central. En són els principals responsables. L’expresident es va comprometre a convocar eleccions un cop s’aprovessin els pressupostos de la Generalitat de 2020, que van tenir llum verda el passat abril. Les eleccions haurien pogut realitzar-se el mes de juny o juliol, com van fer Euskadi o Galícia, després de l’estricte confinament de març i abril. Però Torra va incomplir la seva promesa i va xutar pilota endavant. Les enquestes no eren bones per JxCat i l’espai polític de la vella Convergència estava en procés de reorganització. I Torra, com a president, era l’únic habilitat legalment per convocar-les.

La posterior inhabilitació de Torra, derivat de la polèmica sobre la pancarta, va afegir encara més incertesa. Junts per Catalunya ja sabia com actuaria la justícia espanyola. Que Torra acabaria inhabilitat era una previsió des de feia mesos. Tot i això, assumint el preu de deixar Catalunya amb un govern en funcions limitades en plena pandèmia mundial, van decidir no plantejar cap alternativa: com més temps passés, més temps per reorganitzar l’espai polític postconvergent. El resultat és que en el moment de crisi econòmica i política més gran de les últimes dècades, Catalunya va acabar amb un govern interí dirigit pel republicà Pere Aragonès, a qui ni tan sols s’ha permès ostentar el càrrec de President.

El posicionament dels partits sobre el 14-F no ha seguit només criteris epidemiològics, sinó també polítics

Però el tacticisme polític no ha estat cosa només de JxCat. El posicionament dels partits davant de la decisió de si calia ajornar o no la convocatòria del 14-F no ha seguit criteris estrictament epidemiològics, sinó també polítics. El PSC, a qui les últimes enquestes havien dibuixat bones expectatives electorals, era l’únic partidari de mantenir la convocatòria (juntament amb Vox, que segons els sondejos podria irrompre per primer cop al Parlament). Junts per Catalunya, a qui li convé que ERC segueixi desgastant-se davant de les conselleries de Salut i Treball amb la gestió de la pandèmia, era partidari d’ajornar-les. Els Comuns, la CUP i CIutadans, a qui les enquestes no preveuen un gran resultat, també. Resulta curiós que el posicionament en matèria epidemiològica dels partits coincideixi amb les seves expectatives electorals a curt termini.

El quietisme republicà

Enmig de tot aquest marasme, ERC es trobava en una situació ambivalent: les enquestes la situen com a guanyadora, però l’ascens del PSC (i també de Junts) en els darrers sondejos fan perillar que fins fa poc era una clara victòria. Al final, els republicans han optat per la seva tradicional posició quietista: no fer res. Si fa unes setmanes apostaven per mantenir la convocatòria, els últims dies, després d’algunes enquestes que assenyalaven les bones opcions del PSC després de la irrupció de Salvador Illa com a candidat, han anat modulant el seu discurs i no han apostat fort ni per una ni altra opció. Han deixat la iniciativa als seus aliats tradicionals (JxCat i CUP), que coincidien en la idea de postposar. A curt termini, una bona solució per a ERC. Però si no fas mai res, les coses poden acabar caient pel seu propi pes cap a un cantó que no controlaràs.

Fer eleccions el 14-F era molt complicat. La suspensió electoral envia a la ciutadania un missatge de prudència davant les dades preocupants de la pandèmia. El Síndic de Greuges, en un informe, calculava que el 14-F entre 50.000 i 200.000 persones podrien estar en situació de confinament durant la jornada electoral, i això podia suposar una restricció a la pràctica del dret a vot. A tot plegat cal afegir-hi les dificultats per a un debat polític sà quan els titulars del dia estan monopolitzats per la situació de l’epidèmia, els confinaments i les restriccions. La suspensió és, doncs, una decisió legítima i amb fonament.

Però no fer eleccions també emet un altre missatge de fons que no deixa de ser preocupant: la idea que la política ha d’estar supeditada al criteri dels experts. L’exercici del dret a vot hauria d’estar especialment protegit i no hauria de poder-se limitar per criteris tècnics i científics. En tot cas, la feina dels tècnics –i també dels legisladors– hauria de ser poder garantir que, en una situació d’excepcionalitat com la que vivim, el dret a vot pugui exercir-se amb les màximes garanties i els drets democràtics no s’hagin de suspendre o postposar. Preveient totes les opcions: des de potenciar el vot per correu o electrònic, fins a urnes mòbils o col·legis electorals en espais oberts. Si cal posar-hi recursos, es posen. Si s’han de fer noves lleis, es legisla.

Pandèmia, eleccions i tacticisme són un còctel que incrementa la distància cada cop més gran entre la societat catalana i la política institucional. En aquest interregne és quan sorgeixen els monstres.