Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Obriu la cultura

Teatres, cinemes i sales de concerts han de reobrir ja, i s'ha d'arribar a un consens perquè, igual que ha passat amb l'escola, el sector cultural no torni a ser limitat si s'endureix el confinament

18/11/2020 | 06:00

La façana del Razzmatazz amb el seu "últim concert". FOTO: Pau Cortina/ACN

El Govern de la Generalitat va decidir la setmana passada allargar fins al 23 de novembre el tancament de cinemes, teatres, concerts i activitats culturals, així com el de bars i restaurants. El motiu: tot i que la corba de contagis sembla que va controlant-se i ha baixat l’índex de reproducció del virus per sota d’1, la pressió als hospitals segueix sent encara molt important i una desescalada accelerada alimentaria el risc de rebrot.

Algunes de les mesures impulsades pel departament de Salut per contenir la covid-19 poden tenir un cost econòmic i social molt important, com per exemple el tancament de la restauració. Tot i això, tenen una lògica epidemiològica: es tracta d’espais tancats o amb una ventilació limitada, on sovint hi passem molta estona sense mascareta. I s’ha demostrat que el virus es reprodueix amb més facilitat en aquesta mena de contextos. El tancament de bars i restaurants no agrada a ningú i és una mesura econòmicament dramàtica, però que s’ha mostrat efectiva arreu del món. En tot cas, és feina del govern (del català i de l’espanyol) posar recursos econòmics sobre la taula que permetin pal·liar els seus efectes més nocius de les restriccions sanitàries.

Hi ha altres mesures implementades per Salut, però, no responen a la mateixa lògica ni tenen resultats tan provats. La seva aplicació respon més a criteris polítics o comunicatius que no estrictament epidemiològics. És el cas del tancament de la cultura i també, en gran manera, de les activitats d’educació en el lleure i de l’esport. Cultura tancada i esglésies obertes: aquesta és la crua realitat permesa pels governs d’Espanya i Catalunya, governs en què l’esquerra hi té un paper fonamental, però on la cultura sempre queda en un tercer o quart terme. Al govern català, tancar sales de concerts li surt gratis, enfrontar-se als poders fàctics no.

Quin sentit té tenir tancats els cinemes, teatres i la música en viu, si el mateix govern admet que no hi ha hagut contagis significatius en el món cultural des que va esclatar la pandèmia? La consellera de Cultura, Àngels Ponsa, reconeixia el passat 17 d’octubre, pocs dies abans que el departament de Salut decidís tancar bars i restaurants, que no hi havia hagut cap rebrot que afectés el sector. Des de la desescalada del mes de maig, sales de concerts, teatres i cinemes havien fet de forma majoritària grans esforços per garantir mesures de seguretat de tota mena: distància, gel, entrades esglaonades, aforaments reduïts, mascaretes… Si s’hagués obligat a les grans superfícies comercials i marques de roba de luxe del Passeig de Gràcia a aplicar els mateixos aforaments reduïts de forma tan estricta, haurien tancat totes. La cultura, en canvi, ho ha fet. I ha resistit en condicions draconianes.

Treballadors de la Cultura en una protesta davant del Departament el 5 de novembre. Foto: ACN

Cultura tancada, esglesies obertes: una qüestió de poder

Així doncs… Per què el govern ha decidit tancar la cultura ara? Per què, en aquesta ocasió, no ha escoltat el criteri d’epidemiòlegs com Boventura Clotet, que el passat juliol afirmava que la cultura s’havia de mantenir oberta complint uns criteris de seguretat, o Àlex Arenas, que ja fa dies que va proposar la reobertura del sector cultural combinada amb limitacions d’aforament, activitats a l’aire lliure i la realització de test d’antígens? Doncs bàsicament per donar un missatge de contundència i atemorir a la població, quan en realitat les mesures que tindrien un impacte real (per exemple, obligar a les grans empreses a realitzar teletreball) no s’estan aplicant. Els efectes de tancar la cultura per reduir la corba seran baixos, però a falta de testos i rastrejadors, sempre és més fàcil un bon cop d’efecte mediàtic tancant sales de concerts i teatres.

Hi ha qui argumenta que la mesura és sobretot per limitar la mobilitat social, i no tant pels possibles rebrots que es poguessin produir en espais culturals. Llavors… per què els governs no s’atreveixen a implantar el teletreball obligatori? Són milions de persones les que es mouen cada dia per anar a treballar, moltes menys que les que es mouen per anar al teatre o al cinema, i més amb les limitacions d’aforament existents. Per què no ho ha exigit al govern de la Generalitat al de l’Estat, si, segons ens van dir, no tenen competències per aplicar-ho? És més: Treball i Empresa van contradir-se sobre la possibilitat que la Generalitat apliqués la mesura. S’han explorat a fons les competències autonòmiques per fer-ho?

Hi ha qui diu que la llibertat de culte és un dret fonamental (i que la cultura, en canvi, no). I que aquest és el motiu pel qual les esglésies han d’estar obertes i la cultura, en canvi, no. Però aquest és un debat enganyós, per múltiples motius. Per començar, tancar teatres, cinemes i sales de concerts també podria ser considerat una limitació d’un dret fonamental: el dret a la llibertat d’expressió i comunicació. Però ningú ha posat el crit al cel ni ha considerat que la clausura dels principals espais de difusió de la cultura del país suposés un atac a un dret fonamental. El 23 de setembre, el govern va declarar la cultura un bé essencial. Un bon titular de premsa: a la pràctica, paper mullat.

La realitat és que no és una qüestió de drets: és una qüestió de poder. Si no podem anar al teatre, però en canvi estem obligats a agafar el metro cada matí per anar a treballar, és perquè el capital té poder i la cultura no. Si no podem anar a un concert, però en canvi podem anar a missa, és perquè la cultura no té poder i l’Església sí.

Un concert de música al Park Güell de Barcelona. Foto: Ajuntament de Barcelona / ACN

Reobrir la cultura (i no tancar-la)

La cultura s’ha de reobrir ja, i s’ha d’arribar a un consens perquè, igual que ha passat amb l’escola, no torni a ser limitada en cas que es produeixin noves mesures de confinament. Quan arribi la tercera onada, la cultura s’ha de mantenir oberta, perquè si se segueixen les mesures de seguretat, és igual de segur anar a una Església que a un concert o a un espectacle teatral. I quan comenci la desescalada, les limitacions haurien de ser les mínimes.

Però amb reobrir la cultura no n’hi ha prou: és necessària una aposta pública per revitalitzar el sector i permetre que segueixi treballant durant 2021, en què les restriccions seguiran a l’ordre del dia. No és que no hi hagi d’haver limitacions: és que les institucions podrien fer molt més per garantir l’accés a la cultura en temps de pandèmia. Tant des de la Generalitat de Catalunya com des de l’Ajuntament de Barcelona, amb tota la infraestructura i equipaments de l’ICUB, com a través de la Diputació i les seves xarxes locals.

La clau és que la cultura surti al carrer. S’ha demostrat que el virus és molt més difícil que es transmeti a l’aire lliure: per què no convertim les places de les nostres ciutats i viles en sales de concerts i teatre, sempre en horaris raonables i vigilant la convivència amb l’entorn? Aquesta seria la veritable aposta per reactivar la cultura, i no una obertura limitada al 50% d’aforament. Fer-ho a l’hivern és més complicat que no a l’estiu (tot i que el clima mediterrani és suau i permetria fer-ho). El que seria inexcusable és que, de cara a la primavera, el departament de Cultura no hagi elaborat un pla per realitzar tota mena d’activitats culturals a l’aire lliure durant la primavera i l’estiu.

Si el govern i els ajuntaments aposten per facilitar les programacions i espectacles al carrer, festivals i sales de concerts tindrien aquí una oportunitat per seguir desenvolupant la seva activitat, programant activitats i concerts a l’aire lliure que també podrien ser de pagament, perquè la cultura s’ha de valorar i pagar. Caldria flexibilitzar la normativa que permet dur a terme activitats a l’aire lliure, diversificar programacions per evitar multituds, pensar en passis dobles… Segurament caldria adaptar horaris i els concerts s’haurien de fer més d’hora o fins i tot al matí, especialment durant els caps de setmana. Però res que suposi cap daltabaix. El sector cultural ha demostrat que és ple d’iniciatives que, sovint amb una sabata i una espardenya, són capaces de plantar cara a les restriccions i reinventar-se, com van fer festivals com el Cruïlla amb la seva proposta XXS, o el mateix Primavera Sound.

Al mateix temps, les administracions públiques haurien de convertir-se en dinamitzadores actives del sector cultural. Suspendre les festes majors de 2020 ha estat un gran error: en tot cas, el que hauria calgut és reinventar-les i adaptar-les als nous temps. Programadors i tècnics de cultura haurien de tenir via lliure per inventar-se noves programacions, festivals i certàmens culturals que portessin la cultura als carrers. Els grans equipaments culturals haurien de posar-se al servei dels creadors i artistes, i no només els seus espais interiors: també els exteriors. És hora que la petició del 2% del pressupost en cultura es tradueixi a la realitat. I també és hora d’evitar repetir errors com el que va suposar el lamentable xou del repartiment d’ajudes als autònoms: què passarà divendres, quan hi ha previst que s’obri la convocatòria dels ajuts extraordinaris al sector cultural?

Doctor Argimón, consellera Vergès, consellera Ponsa, vicepresident (amb funcions de president) Aragonès: és el moment d’obrir la cultura i no tornar-la a tancar. Nou mesos després de l’inici de la pandèmia, cal posar punt i final a mesures efectistes que no suposen cap benefici social, i reforçar aquelles decisions (potser difícils i costoses) que sí sabem del cert que serveixen per contenir l’epidèmia. Tancant teatres, cinemes i sales de concerts no s’eradicarà el coronavirus. Reforçar l’atenció primària, contractar rastrejadors, realitzar més test i invertir recursos en el sistema sanitari públic és l’única via per combatre la pandèmia. Prou excuses: obriu la cultura.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies