Un altre confinament és possible

Totes les dades indiquen que Catalunya, o com a mínim Barcelona i la seva àrea metropolitana, s’encaminen cap a un nou confinament a finals de juliol o a principis d’agost. Potser serà avui mateix, potser d’aquí a uns dies o unes setmanes. Potser, finalment, es contindrà l’epidèmia i la temuda nova onada arribarà a la tardor o serà més lleu i gestionable. Però tots els indicadors que anem veient –tant epidemiològics com polítics– deixen entreveure que tard o d’hora podríem arribar a trobar-nos davant d’una situació similar a la del mes de març. És un pal. Però és un pal més que probable.

Les causes d’aquesta situació no són només atribuïbles a un relaxament de la ciutadania en les mesures bàsiques de control del virus. Una part molt rellevant de la responsabilitat és del Govern català i de la ineficàcia a l’hora de testar i rastrejar els nous brots de Covid-19, primer a Lleida, i després a l’Hospitalet de Llobregat i a gran part de l’àrea metropolitana, inclosa Barcelona. Ineficàcia que, de moment, no han demostrat altres governs autonòmics com el del País Basc o l’Aragó. Això, més enllà del fet que la mateixa naturalesa del virus fa molt difícil la seva contenció.

La depressió i l’ansietat davant d’un hipotètic segon confinament són fases a què ens haurem d’enfrontar. Però, un cop assumit que una nova onada del virus és una opció més que plausible, és imperatiu plantejar alternatives per encarar el confinament en una clau diferent de l’enclaustrament autoritari de març, abril i maig.

Una política de salut pública no pot basar-se només en algoritmes i models matemàtics. No podem limitar la idea d’estar sans al fet de contagiar-nos o no d’un virus. La salut implica també tots aquells condicionants socials que l’envolten: factors psicològics i de salut mental, factors emocionals, factors econòmics i socials… Si la nostra idea d’estar sans es limita a evitar i erradicar els contagis, l’única opció és que ens tanquem tots a casa fins que la vacuna es distribueixi massivament. Però les conseqüències socials, econòmiques i de salut mental que això tindria serien probablement més devastadores que la mateixa Covid-19. Per tant, cal cercar un equilibri.

Idees per a un confinament més vivible

El confinament del mes de març va prioritzar per sobre de tot l’economia productiva: tot allò que no repercutia directament en els engranatges del sistema capitalista va passar a un segon pla. Els nens i les nenes, la gent gran, les escoles, el món de la cultura o l’esport de base en van ser alguns dels perjudicats. Però tot el que era necessari perquè la roda del sistema continués girant no va deixar de funcionar, encara que això pogués posar en risc treballadors i treballadores.

Un nou confinament no s’hauria de plantejar en aquests termes. Quines coses hem après de l’experiència de març i abril que ens permetin encarar una hipotètica segona onada d’una altra manera? Algunes són molt bàsiques. Per exemple: un nou confinament hauria de preveure l’opció que tots els ciutadans puguin sortir de casa a practicar esport o a caminar com a mínim un cop al dia, garantint la distància de seguretat i la màxima prevenció. Així va ser durant els mesos més durs en molts països europeus, on la gent va poder sortir de casa no només per fer les compres essencials.

També es podria estudiar l’opció, en el marc d’aquestes trobades, de permetre les reunions de grups reduïts a l’aire lliure. Sabem que el virus es transmet més en espais tancats amb molta gent. La vida a l’exterior, sense aglomeracions i complint totes les mesures de seguretat, no comporta tants riscos. Durant les primeres fases del desconfinament, no es va generar cap rebrot en parcs infantils on els nuclis de convivència improvisats reunien fins a 5 o 10 famílies amb fills. Els brots no s’han generat en aquests espais: s’han generat en contextos de precarietat laboral, social i habitacional. Per a la salut mental de famílies i infants, caldria estudiar que aquestes trobades a l’aire lliure es poguessin mantenir.

En aquest sentit, una opció per a un confinament més lax podria preveure l’ús dels espais comuns dels edificis per a la realització d’activitats diverses en nuclis de convivència reduïts i de forma esglaonada. Per què cal prohibir l’ús d’un pati interior si tots els veïns poden organitzar-se per fer-lo servir de forma racional i segura? Els lligams comunitaris que van generar-se entre el veïnat van ser una de les experiències més enriquidores del confinament, i el que cal fer des de les administracions és potenciar-los.

I, en entorns rurals amb pocs contagis, què caldria fer? El Govern podria plantejar-se que un nou confinament en aquests entorns fos molt més lax, i permetre la sortida a la natura per passejar i fer excursions. Té poc sentit tenir la gent tancada a casa seva en pobles petits sense gaire transmissió sense poder aprofitar per sortir al camp o a la muntanya. Les mesures s’haurien d’adaptar molt més a les realitats de cada territori i estar molt menys centralitzades.

Educació, lleure, cultura i esport

Un altre confinament hauria de tenir en compte els drets dels infants. Això inclou, d’una banda, la necessitat de mantenir els casals d’estiu i, en cas que les mesures s’hagin d’aplicar al setembre, mantenir l’escolarització presencial. El Govern, de moment, ha decidit mantenir els casals a les zones amb rebrot, on s’han aplicat mesures de contenció. En molts països europeus les escoles han seguit obertes en els moments més crítics de la pandèmia, sobretot pels col·lectius més vulnerables. És imperatiu que, si hi ha una nova onada massiva, tots els actors del món educatiu es conjurin per anar a l’una per garantir el dret a l’educació. I en especial això ha d’implicar les famílies i els docents.

Un altre confinament hauria de tenir en compte el paper de la cultura. En teatres, museus, concerts i cinemes se segueixen estrictes mesures de seguretat. No s’ha detectat cap brot de contagis en un d’aquests espais i, en canvi, se n’ha decretat el tancament. Epidemiòlegs reputats com Bonaventura Clotet o Antoni Trilla s’han mostrat crítics amb aquesta decisió. Hi ha moltes alternatives possibles perquè aquests esdeveniments culturals es continuïn fent: amb cita prèvia, amb un estricte control de les persones que hi assisteixen per facilitar la traçabilitat si hi ha un rebrot, com fan festivals com el Cruïlla XXS…

Un altre confinament ha de tenir en compte el dret a l’esport de base. Segons expliquen els centres esportius públics de Barcelona, no hi ha hagut un sol cas de contagi en cap centre esportiu o gimnàs de Catalunya. Aquests espais han fet un esforç enorme per adaptar les seves instal·lacions a les mesures sanitàries. El Govern podria considerar que la pràctica esportiva ciutadana és essencial i i que caldria garantir-hi l’accés. L’esport també és salut.

Garantir el dret a la protesta

Un nou confinament hauria de garantir el dret a la protesta i posar fre als abusos policials en nom de les polítiques de salut pública. El dret a la manifestació no hauria de limitar-se. Països com Portugal van celebrar el Primer de Maig en plena crisi de la Covid-19: a Catalunya i a l’Estat espanyol es van prohibir les manifestacions. El control i els abusos policials per fer complir les estrictes normatives de restricció de mobilitat van estar a l’ordre del dia. Un nou confinament no hauria de focalitzar-se en la repressió de la ciutadania, sinó en la consciència col·lectiva.

En un nou confinament, l’esquerra hauria de ser molt més crítica del que ho ha estat amb les mesures de control social i limitació de moviments. Des del primer moment de la crisi de març, gran part de l’esquerra –també la més alternativa– va assumir el confinament estricte com l’única alternativa, acceptant de facto el discurs securitari de la por. Aquesta inhibició en la crítica a la limitació de moviments deixa un enorme terreny de joc a la dreta populista per explotar els punts flacs d’aquestes polítiques i avançar partint de la demagògia.

Si finalment hi ha un nou confinament, la seva gestió dependrà de les autoritats polítiques i sanitàries. Però això no vol dir que la resta de la població no hi tinguem res a dir. Un confinament més lax implica córrer riscos. Però un confinament vertical i absolut com el que vam viure al mes de març incorpora un fet inevitable: les conseqüències socials, econòmiques, culturals i de salut mental per al conjunt de la població seran novament enormes.

No podem regalar llibertats a canvi de seguretat. Aquesta és una falsa dicotomia. Els governs han de posar totes les eines i recursos necessaris per a la detecció precoç i aïllament dels brots, i deixar de descarregar la responsabilitat exclusivament en la ciutadania. Mascareta, rentat de mans i distància: sí. Però també pensament crític davant de qualsevol mesura autoritària i vertical.