10/03/2020 | 20:47
L’article 43 de la Constitució espanyola reconeix el dret dels ciutadans a la protecció de la salut i afirma que és tasca dels poders públics “organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i els serveis necessaris”. Així mateix, l’article 162 de l’Estatut afirma que correspon a la Generalitat “l’ordenació, la regulació i l’execució de les mesures i les actuacions destinades a preservar, protegir i promoure la salut pública en tots els àmbits“. Al mateix temps, l’article 128 de la Constitució determina que “tota la riquesa del país, en totes les seves formes i sigui quina sigui la seva titularitat, està subordinada a l’interès general”. No és cap fragment d”El manifest comunista’: són les lleis de màxim rang a Catalunya i a l’Estat espanyol.
Davant d’això, ens podríem plantejar la pregunta següent: per què en un context de crisi com la generada pel coronavirus parlem tant de confinaments i de la responsabilitat dels ciutadans per prevenir l’epidèmia, i tan poc de les mesures que es podrien emprendre des de l’Estat per combatre-la de manera més eficaç i que afectarien la sanitat privada? En altres paraules: per què fem tants tuits sobre rentar-se les mans i tan pocs sobre per què la Generalitat o el Govern espanyol no nacionalitzen el grup privat QuirónSalud i posen els seus llits, hospitals i recursos al servei de la lluita contra l’epidèmia?
La crisi del coronavirus és una crisi de dimensions importants. No sabem encara com evolucionarà: pot créixer i portar el sistema sanitari públic fins al límit, o pot contenir-se. Ningú no ho sap, ni tan sols els epidemiòlegs més reputats, siguin més apocalíptics o més integrats. Però, amb independència d’això, és injust que la sanitat pública i els seus treballadors, després d’anys de retallades, hagin de fer front en solitari a aquesta crisi. És l’hora que la sanitat privada també hi posi alguna cosa de la seva part.
Per què no nacionalitzem QuirónSalud?
Els grups privats de salut representen a Catalunya el 69% dels hospitals i el 56% dels llits, segons l’informe ‘Sanitat privada, aportant valor’. Els beneficis que extreuen anualment aquests grans grups són milionaris. A Catalunya, el líder total és QuirónSalud, actualment controlat pel grup alemany Fresenius (que, per cert, està sent investigat a escala global per frau fiscal). QuirónSalud té 6 dels 24 hospitals generals que presten serveis d’assistència sanitària privada a Catalunya i té una quota de mercat del 42% en termes de llits disponibles. A tot l’Estat té 52 hospitals generals, 7.000 llits i 40.000 treballadors. El 2018 va ingressar més de 3.000 milions d’euros. Va tenir 800 milions de beneficis.
Ara que van mal dades, seria el moment que la sanitat privada “aportés valor” de veritat, i no solament en els seus informes anuals. Potser és hora que aquests grans grups i corporacions posin una mica més de la seva part per pal·liar la crisi. Ho apuntava avui la diputada de la CUP al Parlament Maria Sirvent. I això és especialment important a Catalunya, on anualment el sector extreu enormes recursos que provenen de l’Administració pública. Molta gent no ho sap, però cada any l’Administració catalana transfereix milions i milions d’euros als grups privats (des d’empreses fins a fundacions) en concepte de prestació de serveis. Catalunya és, segons el mateix informe elaborat pels grups de sanitat privada, la comunitat autònoma que hi destina més recursos: 2.517 milions d’euros el 2016, el 25% de la despesa sanitària global. Madrid hi destina el 10,7%. Aquesta transferència de recursos públics al món privat és endèmica des dels temps del pujolisme i cap Govern no ha estat capaç d’afrontar-la.
Parlem molt del fet que tancaran les escoles, de com els ciutadans acaparen aliments als supermercats o del fet que s’ha acabat el paper de vàter a Austràlia, i molt poc que la crisi del coronavirus s’esdevé en un context d’infrafinançament del sistema de salut públic català. Com explicàvem en aquest reportatge de fa algunes setmanes, el pressupost de salut previst per al 2020 és de 9.789 milions d’euros. La xifra representa la partida més elevada de la darrera dècada, i des que ERC és al Govern gestionant la conselleria de Salut, s’ha anat incrementant de manera progressiva. Però, segons Metges de Catalunya, encara és menys que el 2010, quan el pressupost en salut era de 9.875 milions. Les retallades dels governs de CiU, doncs, no s’han revertit del tot.
Té lògica que des de l’Administració se segueixin fent transferències milionàries al sector privat? No seria més lògic nacionalitzar els hospitals privats? El conseller de Salut Toni Comin va atrevir-se a plantejar la idea en el seu dia, i una mica més i acaba defenestrat. Ho va explicar ell mateix en aquesta entrevista a CRÍTIC. Un cas paradigmàtic és el de l’Hospital General de Catalunya, un pou sense fons rescatat amb diners públics múltiples vegades. Ara és propietat de Quirón. Comín el volia comprar. La CUP anava més enllà i el volia expropiar. Però no cal ser tan ambiciós: no podria plantejar el Govern un decret de mesures urgents que preveiés la incorporació a la xarxa pública sense cost i de manera temporal d’aquest hospital i, per extensió, de la resta dels recursos del sistema privat?
Coronavirus i capitalisme zombi
El gran poder econòmic, polític i mediàtic està plantejant la crisi del coronavirus d’acord amb els paràmetres clàssics de la doctrina del xoc que va definir Naomi Klein en el seu llibre sobre el “capitalisme del desastre”. Els gestors del neoliberalisme no dubten a aprofitar els moments de gran crisi i desconcert per aplicar mesures radicals contra la democràcia, els drets civils i les llibertats. Ho vam viure durant l’11-S, i ara ho podem viure de nou. A petita escala, els nostres gestors del capitalisme del desastre no han trigat gaire a dir-hi la seva: avui la patronal Foment del Treball proposava abaratir els costos de l’acomiadament per pal·liar els efectes del coronavirus sobre les empreses.
Parlem molt dels partits que s’hauran de jugar a porta tancada, dels actes públics que s’han de suspendre, i molt poc dels recursos públics que ja es preveu que caldrà transferir per socialitzar les pèrdues d’una crisi econòmica latent que no ha estat desfermada per cap virus. Com explicava aquest article de l’economista crític Yago Álvarez a ‘El Salto’, el coronavirus pot ser la coartada perfecta per amagar una malaltia terminal: el capitalisme desbocat. “Que un virus que de moment ha matat menys gent que la grip comuna faci tremolar l’economia mundial ens indica que qui està malalta és aquesta economia”. Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute de la Globalització, ha definit el coronavirus com el ‘trigger’ (l’espoleta o el gallet) que pot fer de desencadenant de la crisi.
El virus de la por
Hem de ser conscients, també, que les mesures com els confinaments, la suspensió d’actes públics i altres de similars poden ser efectives si s’apliquen amb rigor i proporcionalitat, però no deixen de tenir grans afectacions en l’economia i en la vida de les persones que, en alguns casos, poden tenir conseqüències econòmiques o socials iguals o pitjors que les que podria provocar el mateix virus.
Hi ha una infecció contra la qual encara no hem desenvolupat cap vacuna: el virus de la por. Hem vist com els últims dies ha fet forat el discurs d’extrema dreta que alimenta el recel contra l’estranger i contra tot aquell que és diferent. Ho està patint en especial la comunitat xinesa, però també la gitana, com ha denunciat aquesta comunitat a La Rioja. També hem escoltat discursos que justifiquen l’autoritarisme amb l’argument que la Xina ha aconseguit contenir el virus perquè, com que no és una democràcia liberal, ha implementat mesures restrictives i de control més efectives. En aquesta diagnosi, curiosament, hi poden coincidir tant els profetes del neoliberalisme com els nostàlgics del maoisme idealitzat. Ens trobem de nou davant l’etern dilema de la seguretat contra la llibertat, el mateix que es planteja, per exemple, amb el terrorisme. El que passa és que ara l’enemic és microscòpic i indetectable a primera vista. Si hi afegim tota la mitologia de pel·lícules i sèries de zombis ‘made in Netflix’, el còctel és perfecte.
Això no vol dir que el coronavirus sigui una crisi que ens hàgim de prendre a la lleugera i que no calgui treballar per contenir-lo. Però és necessari posar-hi context. Arreu del món hi ha malalties que maten molt més que la Covid-19 i les borses no cauen ni es generen grans crisis econòmiques quan això passa. La malària, de la qual se’n coneix el remei des de fa dècades, va matar 405.000 persones a tot el món el 2018. 1.109 morts cada dia, amb els seus noms i cognoms, les seves famílies, les seves històries. Cap índex borsari no va tremolar ni un segon davant d’aquesta crisi. La indústria farmacèutica té responsabilitat en el fet que els fàrmacs contra la malària no siguin d’accés universal.
El coronavirus no és la grip. Però els números de la grip també podrien generar alarma. En la temporada 2017/2018, a Espanya la grip comuna va matar 19.000 persones. 800.000 la van patir i 52.000 van haver de ser ingressades. Haurien mort menys persones si els més grans de 64 anys s’haguessin vacunat més (només va fer-ho el 55% de la població que, si fes cas de les recomanacions de Sanitat, s’hauria de vacunar). Mentrestant, predicadors de la teoria de la conspiració escampen prejudicis sense fonament com les vacunes. Quants d’aquests predicadors estan escampant també teories de la conspiració sobre el coronavirus?
Del coronavirus, no en sabem gairebé res. Però, si una cosa sembla clara, és que no es podrà contenir de manera total per moltes mascaretes que comprem i molts confinaments que decretem. Vivim en un món global on el que passi en un mercat de Wuhan et pot fer emmalaltir al barri de Gràcia. On pots viatjar per 60 euros a Berlín o a París en vols barats, però on el glaç del permagel de Sibèria pot desfer-se pel canvi climàtic i alliberar partícules d’àntrax i virus ancestrals.
Al final de tot, sempre hi ha una idea difícil d’assumir: la gent, inevitablement, algun dia es mor. Sovint, quan toca; com és desitjable. De vegades, massa d’hora i de manera injusta. I de vegades no s’hi pot fer res, per moltes prevencions que prenguem. L’única eina que s’ha demostrat vàlida per prevenir la mort a deshora és la ciència, que al llarg dels segles ha treballat per millorar la vida de la humanitat. Durant molt temps, ho ha fet contra vent i marea i els qui la practicaven s’arriscaven a cremar a la foguera. Les revolucions i lluites dels segles XIX i XX van aconseguir, en molts països, la universalització dels sistemes de salut, i que aquesta ciència arribés a tothom. El que està en qüestió ara és aquest model. Si volem alarmar-nos, fem-ho quan els governs retallen els fons de la sanitat pública o de la recerca, quan els nostres investigadors es veuen forçats a emigrar, o quan el conseller de Salut recomana que el millor que podem fer és fer-nos d’una mútua.
