Crític Cerca

Alba Vergés, consellera de Salut; Pere Aragonès, vicepresident, i Adrià Comella, director del CatSalut/ Foto: NORMA VIDAL – ACN

Reportatges

Cinc grans problemes de la sanitat que els nous pressupostos no resoldran

Sindicats i moviments socials denuncien la manca de finançament de la sanitat pública a Catalunya. Això provoca més sobrecàrrega a l'atenció primària, fuga de talent, enquistament de les llistes d'espera i una major mercantilització de la salut.

16/02/2020 | 19:00

Amb la presentació dels nous pressupostos de la Generalitat destinats al Departament de Salut, el Govern es vantava d’haver revertit “del tot” les retallades. L’executiu va anunciar cofoi que la partida prevista per a sanitat seria d’aproximadament 9.800 milions d’euros, la segona inversió més alta de la història. Aquesta eufòria, però, contrasta amb la lectura crítica que en fan col·lectius com Metges de Catalunya i la Marea Blanca.

Sindicats de treballadors de salut i moviments d’usuaris de la sanitat pública coincideixen a denunciar l’”infrafinançament endèmic” que pateix el sistema de salut català, que creuen que no es resol amb uns comptes que són encara “inferiors als d’abans de la crisi econòmica”. Això, malgrat l’augment i l’envelliment de la població catalana durant l’última dècada i les noves necessitats sanitàries per fer front a la renovació de sistemes tecnològics, hospitals i CAP. D’aquí, diuen, neixen les problemàtiques principals que arrossega aquest sector: el col·lapse a l’atenció primària, les llistes d’espera eternes, les externalitzacions i els concerts amb les clíniques privades, i les exclusions en la universalització de l’assistència sanitària.

CRÍTIC aborda una a una les cinc mancances principals de la sanitat catalana denunciades per Metges de Catalunya i la Marea Blanca, i n’inclou la versió contraposada que té l’actual Direcció General de Professionals de la Salut, del Govern de Junts per Catalunya i d’ERC.

L’infrafinançament: l’arrel de totes les problemàtiques en sanitat

 “De la manca de pressupost pengen tots els problemes que hi ha en la sanitat”. Així de taxatiu es mostra Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya. “Si solucionéssim aquest problema, la resta s’arreglarien”.

A finals de gener es va fer públic l’estudi ‘La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança’, elaborat per encàrrec del Cercle de Salut, que conclou que el pressupost per a la despesa sanitària pública a Catalunya hauria d’incrementar-se en més de 5.000 milions d’euros cada any per equiparar-se amb el de països amb un sistema de salut homologable. Aquesta xifra representa més de la meitat del pressupost del 2020 assignat al Departament de Salut.

Metges de Catalunya: “El pressupost en sanitat és 86 milions d’euros més baix que el 2010”

De fet, sanitat s’endú aproximadament el 27% del volum d’ingressos que preveuen els comptes de la Generalitat: uns 9.789 milions d’euros, que representen la partida més elevada de la darrera dècada. Malgrat que des del Govern s’ha anunciat que els nous pressupostos de la Generalitat reverteixen les retallades en aquest àmbit, des de Metges de Catalunya en fan una lectura contrària. “El 2010 teníem un pressupost per a sanitat de 9.875 milions d’euros, cosa que vol dir que, enguany, disposem de 86 milions menys”, comenta Josep Maria Puig, que, a banda, hi afegeix que durant la darrera dècada “hi ha hagut una inflació del 16,3% a Catalunya, que s’ha de restar als comptes”. D’aquesta manera, conclou que el pressupost real “és d’aproximadament 8.190 milions d’euros”. “Els titulars que s’han generat són falsos, perquè amaguen aquesta dada”, destaca l’activista.

L’informe del Centre de Salut sosté la tesi que, si el repartiment del finançament sanitari estatal es fes a partir de la capacitat fiscal de les comunitats autònomes i no en funció del volum poblacional, Catalunya percebria més recursos dels que rep actualment. “Concretament, entre 2.800 i 3.000 milions d’euros més cada any”, especifica Marc Ramentol, director general de Professionals de la Salut del Govern de JxCat i d’ERC. Ramentol avala les conclusions de l’estudi, segons el qual, el fet que es faci servir la població com a referència castiga els comptes catalans, perquè implica que, com més persones viuen en un territori, menys diners pertoquen per habitant. “Si ens comparem amb comunitats autònomes que tenen el mateix sistema de finançament i la nostra mateixa població – Madrid, Andalusia i el País Valencià–, no estem tan diferent pel que fa al percentatge del PIB que s’inverteix en salut”, matisa. I hi afegeix: “El sistema sanitari està infrafinançat; però, si volem millorar-ne el finançament, només hi ha un camí, guanyar sobirania fiscal”.

Amb independència de les raons que condueixen a l’infrafinançament endèmic que pateix la sanitat catalana, aquesta situació té múltiples derivades que repercuteixen de manera directa sobre els pacients de la pública.

Sobrecàrrega a l’atenció primària i fuga de talent

Al novembre del 2018, els professionals d’atenció primària van convocar una vaga. El sindicat Metges de Catalunya reivindicava, entre altres coses, la recuperació de les condicions de treball i la plantilla mèdica anterior a les retallades, limitar l’agenda assistencial a un màxim de 28 visites diàries amb un temps mínim de 12 minuts per visita, fixar una ràtio màxima de pacients per professional o l’increment del pressupost sanitari destinat a l’atenció primària perquè representi, com a mínim, el 25% del total. Després de la signatura d’un acord amb l’Administració, Metges de Catalunya va desconvocar la vaga de metges; però, més d’un any després, sindicats i moviments socials que aglutinen els professionals del sector denuncien que els compromisos pactats durant la negociació encara no s’han assolit.

Segons una enquesta de Metges de Catalunya en què van participar 1.260 facultatius d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), el 96% dels enquestats –és a dir, la pràctica totalitat– “continua patint sobrecàrrega assistencial”. Així mateix, el 70% assegura que segueix sense tenir garantit un temps adequat per a les seves visites programades, i, per la majoria de professionals, la manca de contractació de facultatius és el factor principal que influeix en la cronificació de les sobrecàrregues de treball. “En els últims 10 anys s’han perdut 860 metges de família d’atenció primària”, concreta en aquest sentit Josep Maria Puig. “I a les excessives càrregues de treball que això comporta per al personal del sector, s’hi sumen les males condicions salarials i la precarietat laboral”.

“En els últims 10 anys s’han perdut 860 metges de família d’atenció primària”, denuncia Metges de Catalunya

Per contra, la lectura sobre el compliment dels acords de la vaga que fa l’Administració difereix de la del sindicat. “La manera de saber si s’han complert és revisant-los”, afirma Ramentol, i esmenta diversos exemples com l’increment de la plantilla. “Ens vam comprometre a augmentar-la en 250 metges a temps complet o la plantilla equivalent. Fins al novembre de l’any passat, se’n van contractar 176 de nous, als quals se’ls han d’afegir els 690 metges de família que estan cobrant les hores de més que fan fora del seu horari. Això equival a 108 metges de família més a temps complet”, sentencia. Segons aquestes dades, diu, la plantilla de l’Institut Català de la Salut (ICS) és avui un 4% superior a la que hi havia abans de la vaga.

“Si som honestos, no es pot dir que bona part dels acords no s’estiguin complint”, planteja el director general de Professionals de la Salut; “una altra cosa és que no estiguin repercutint en una millora significativa en l’atenció primària”. Això és conseqüència, opina, del fet que la vaga es va focalitzar només en alguns aspectes, mentre que altres col·lectius de professionals donen més rellevància a problemàtiques que no formaven part de les reclamacions de Metges de Catalunya. “Alguns facultatius tenen la percepció que no fan coses en les quals podrien aportar-hi valor afegit, que disposen de poques possibilitats de fer recerca o docència, o que una part important de la seva feina són tasques administratives i burocràtiques. Per nosaltres, aquests són els autèntics problemes de fons de l’atenció primària, i per això els estem abordant”.

Amb tot, Catalunya s’ha convertit en la comunitat on més metges emigren a altres autonomies de l’Estat espanyol i a l’estranger buscant millors oportunitats laborals. L’Organització Mèdica Col·legial va registrar el 2018 un total de 792 peticions de metges catalans per convalidar la seva titulació i poder exercir fora del país. Aquesta xifra representava un creixement del 68% respecte a l’any anterior. Per quart any consecutiu, Catalunya se situava com la comunitat autònoma que sumava més sol·licituds, seguida de Madrid i d’Andalusia. I els professionals que més les demanen són, precisament, els metges de família.

Catalunya és la comunitat on més metges emigren a altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol i a l’estranger

Respecte a això, Marc Ramentol matisa que el fet de demanar un certificat d’idoneïtat “no vol dir que automàticament es marxi”. “En els darrers anys no s’ha detectat una davallada en el nombre de col·legiacions a Catalunya; al contrari: cada any van creixent”, assenyala. I, sobre les xifres relatives als facultatius que acaben emigrant, el director general de Professionals de la Salut considera que cal contextualitzar-les. “Generalment els que marxen no són catalans; són metges que havien vingut aquí a formar-se i decideixen tornar al seu territori o país d’origen. De fet, de tots els MIR que tenim formant-se com a residents, el 50% no són catalans”, rebla.

Malgrat considerar que “no hi ha senyals de fuga de cervells”, sí que admet l’existència dels ‘efectes frontera’ en països com França, on els sous són superiors, o en territoris com Aragó, “on en alguns casos hi ha una certa millora salarial”.

Llistes d’espera enquistades

Segons les dades més actualitzades –del desembre de l’any passat– de què disposa el CatSalut, a Catalunya hi ha 181.264 pacients en llista d’espera pendents d’una intervenció quirúrgica. Es tracta de la comunitat autònoma que registra les llistes més llargues i les que acumulen una major taxa de pacients per cada 1.000 habitants: 23,32. Segons el Ministeri de Sanitat, de mitjana, el temps d’espera aquí són 146 dies, només superats pels 164 d’Andalusia i els 149 de Castella – la Manxa. També a Catalunya, aproximadament el 27% dels pacients esperen l’operació des de fa més de sis mesos, i les especialitats que aglutinen més persones a les llistes són traumatologia (79.038), seguida d’oftalmologia (62.785) i de dermatologia (50.327).

Per Josep Maria Puig, de Metges de Catalunya, el temps d’espera i el volum de gent s’han anat incrementant, “i això no té aturador si no es posen diners”. En aquest sentit, esmenta com a exemple la injecció de 57 milions d’euros que la conselleria de Salut anterior, liderada per Toni Comín, va destinar l’any 2017 a la reducció de les llistes d’operacions quirúrgiques, proves diagnòstiques i consultes externes. “Amb aquests recursos només es va reduir un 0,4% – l’objectiu era arribar al 10%– el nombre de persones en espera d’operar-se; és a dir, bàsicament es va aconseguir que deixessin de créixer al ritme que ho estaven fent”. 

Josep Maria Puig: “Si amb 57 milions les llistes d’espera només es van aturar, amb 20 milions seguiran creixent”

En canvi, els pressupostos que vol aprovar enguany el Parlament de Catalunya preveuen destinar-hi menys de la meitat, concretament 20,2 milions d’euros a pal·liar les llistes d’espera. “Si amb 57 milions només es van aturar, amb els diners que volen invertir-hi ara no només no es reduiran, sinó que seguiran creixent”, anticipa Puig.

Per Marc Ramentol, però, l’important no és tant el volum de les llistes, sinó el temps d’espera. “Si només hi ha una persona però no s’opera mai, el problema el tindríem igual”, comenta, i hi afegeix que, des del 2015 fins ara, aquest temps s’ha reduït el 13%. “A dia d’avui, el 94,5% dels pacients estan dins el termini de garantia, i això representa el 6,3% més que fa cinc anys“. A l’altra cara de la moneda, però, hi ha les cirurgies de pròtesis, cataractes i maluc, que són les que acumulen una demora més alta. Tanmateix, segons Ramentol, “l’any passat el 76% d’aquestes intervencions van ser realitzades dins del termini”. “Procedim segons el criteri que s’opera abans qui abans ho necessita, i per això en les altres operacions –cirurgia oncològica i cardíaca– estem per sobre del 90% de garantia”, subratlla.

Però, sobre aquestes intervencions que presenten unes llistes cròniques o més llargues que la mitjana, Toni Barbarà, membre de la Marea Blanca, denuncia que “s’acaben desenvolupant en clíniques privades”. “Es destinen diners a ‘packs’ que s’externalitzen i que s’operen fora del sistema públic. Ara bé, pagar un ‘pack’ de 50 cataractes o pròtesis de genoll a un centre privat no resol el problema de les llistes d’espera”, sentencia.

La consellera de Salut, Alba Vergés, presentant els pressupostos del Departament de Salut per al 2020 / Foto: MIQUEL CODOLAR – ACN

La ‘mercantilització’ de la sanitat pública

“Avui en dia, el recurs predominant no és l’externalització de serveis a la privada; al contrari: l’opció preferent és recuperar i internalitzar l’activitat”, rebat Ramentol. Malgrat aquesta voluntat manifesta, alguns dels col·lectius que defensen la sanitat pública han qüestionat obertament el Govern actual arran de la presentació de la ‘llei Aragonès’, que consideren, en paraules de Toni Barbarà, “una agressió premeditada als serveis públics“.

A principis de febrer, el Parlament va tombar-la amb el vot contrari de tots els partits de l’oposició. Tant Metges de Catalunya com la Marea Blanca van celebrar aquesta “victòria”, que atribueixen a la pressió de la mobilització social, però lamenten que la normativa en realitat “blanquejava una dinàmica mercantilitzadora que ja ve de lluny i que cal revertir”. El problema, diuen, no s’ha resolt.

Marea Blanca: “La ‘llei Aragonès’ blanquejava una dinàmica mercantilitzadora que ja ve de lluny i cal revertir”

En canvi, Marc Ramentol concreta que a la ‘llei Aragonès’ “no hi havia cap article ni cap disposició” que digués que un servei s’havia d’externalitzar. “Només deia que, en els casos en què l’Administració opti per gestionar un servei a través de concurs, els criteris d’adjudicació s’havien de regir per la qualitat i no pel preu, que només pesava el 30%”, afirma. “Això és el que blindava la normativa catalana”, que en l’àmbit sanitari, diu, tenia un caràcter “extraordinàriament subsidiari”.

Però des de la Marea Blanca consideren que aquesta llei “no feia gens de falta” i que, en lloc de promoure-la, l’Administració hauria d’apostar per la recuperació dels serveis que han estat “privatitzats”. Això passa, opinen, per destinar tots els recursos públics exclusivament a la sanitat pública, fet que exclou les concertacions privades i les externalitzacions. “La reversió és possible si es tenen en compte les clàusules de la concessió i la caducitat dels concerts, que en molts casos no es revisen o que s’incompleixen, i si es fa un control econòmic i de qualitat”, explica Barbarà. “És més car donar serveis a empreses que tenen un afany de lucre legítim, però que treuen l’excedent econòmic de retallar qualitat de gestió: excloent patologies i serveis de la cartera de serveis que siguin molt costosos, disminuint les ràtios de personal o amb pitjors condicions laborals per a la plantilla”.

Segons el criteri del director general de Professionals de la Salut, existeix un consens polític ampli respecte al fet que la prestació de serveis sanitaris, preferentment, s’ha de fer per gestió directa. “L’ha d’assumir la Generalitat de Catalunya; però, quan això no és possible, l’esglaó següent són les altres administracions públiques. I, si no les tenim, fem un concert amb entitats públiques de l’economia social, però no amb empreses amb afany de lucre”, rebla.

Exclusions en la universalització i l’accés a la salut pública

L’any 2012, el Partit Popular va aprovar un reial decret estatal en el qual deixava fora de l’assistència sanitària la població migrant no legalitzada. Amb aquesta legislació, la llavors ministra de Sanitat, Ana Mato, fixava, com a condicions per obtenir la targeta sanitària, la necessitat d’estar empadronat i el fet de disposar també d’una residència fiscal. Les persones que no complissin aquests requisits només podrien accedir a les urgències, a la maternitat i a l’atenció infantil. Davant d’aquest anunci, Catalunya i altres comunitats autònomes van desenvolupar legislacions pròpies que ampliaven l’assistència que restringia el Partit Popular fins al punt que, en el cas català, l’any 2017 el Parlament va aprovar la Llei d’universalització de l’assistència sanitària. Dos anys i mig després, però, encara no s’ha aprovat un reglament que acompanyi aquesta nova normativa, per bé que l’executiu actual està treballant-hi ara.

La Plataforma per una Atenció Sanitària Universal ha documentat 400 casos d’exclusió sanitària entre el 2012 i el 2018

Per tal de seguir donant assistència a les persones migrades que en quedaven excloses amb el decret d’Ana Mato, Catalunya va vincular el dret d’accés a l’assistència sanitària al padró municipal. Així i tot, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (Pasucat) va publicar un informe l’any 2018 en què documentava prop de 400 casos d’exclusió que s’havien produït des del 2012. “El fet de vincular l’accés a la sanitat amb l’empadronament produeix situacions paradoxals, excloent-ne persones que sí que tindrien la sanitat garantida a la resta de l’Estat. Algunes d’aquestes persones han sofert, fins i tot, més d’un tipus d’exclusió, com és el cas de les factures a urgències a menors d’edat o a embarassades, als quals se’ls exclou doblement, ja que estarien coberts pel fet de ser menors o embarassades i també pel fet de ser una atenció urgent”, constatava l’estudi. “I això és només la punta de l’iceberg de les exclusions sanitàries, perquè no totes les persones que en queden excloses arriben a la plataforma”, argumenta Anna Martínez, membre de la Pasucat.

Per la seva banda, Marc Ramentol puntualitza que cal distingir entre “persona no atesa” i “factura indeguda”. “Ateses ho han estat totes, i els casos documentats de factura indeguda que ha rebut l’Oficina d’Atenció al Ciutadà del CatSalut han estat molt pocs”, rebla. Tanmateix, explica que, quan es produeixen, el Servei Català de la Salut “té unes ordres claríssimes”: “Ha emès diverses instruccions on deia clarament que a un pacient que ve d’urgències sempre se l’ha d’atendre”.

Sobre el pagament, el director general de Professionals de la Salut concreta que per a les persones que no disposen de targeta sanitària es comprova, en primer lloc, si hi ha un tercer (una mútua) que està obligat a assumir els costos de l’assistència. Si no és el cas, “entren en joc els recursos de la persona”. “Si mitjançant una declaració responsable –que és als taulells de les urgències– acredita que no té recursos, l’atenció queda assumida pel Servei Català de la Salut”. Així i tot, assumeix que en alguna ocasió “el personal no coneixia aquestes ordres”. “Llavors, hem fet una intervenció formadora per recordar quines són les instruccions del CatSalut”.

Per Anna Martínez, la manca d’un reglament que desplegui la llei aprovada pel Parlament el 2017 és una de les raons per les quals aquestes exclusions han continuat. Però, a més, al novembre de l’any passat, el Departament de Salut va publicar una instrucció per regular el que anomenen l’’empadronament o l’arrelament en frau de llei’, que, segons l’activista, “assenyala les persones migrants com a defraudadores del sistema”. Aquest document, diu, representa “un atac brutal a la universalitat” en tant que considera que una persona s’empadrona en frau de llei “si ho fa menys de tres mesos després d’haver arribat a Catalunya, si té una malaltia preexistent ­–com pot ser una diabetis–, i si no pot demostrar que té un contracte de lloguer o de treball”. “En aquests supòsits, li retiren la targeta sanitària i li fan pagar tota l’atenció que rep”, afirma Martínez.

“La instrucció assenyala les migrants com a defraudadores del sistema”, denuncia la Marea Blanca

La mala maror que ha generat aquesta instrucció ha fet que el Departament de Salut se’n replantegés la redacció. “La consellera ha dit en seu parlamentària que, si algun apartat pot donar lloc a una interpretació racista, es canviarà”, recorda Ramentol, que destaca que la voluntat del Govern és que “totes les persones que viuen a Catalunya tinguin garantit l’accés a la sanitat pública, no que es produeixin limitacions”. “Una altra cosa és que també hàgim de perseguir una realitat que existeix: el turisme sanitari”, matisa.  

En paral·lel, al desembre passat, el Departament també va publicar el Projecte de decret per desplegar la llei aprovada el 2017, i respecte a això, la Pasucat ja hi ha presentat al·legacions perquè la considera “un retrocés en la universalitat”. A tall d’exemple, Anna Martínez denuncia que el reglament estableix un període mínim de dos mesos per acreditar l’arrelament, “quan les Nacions Unides i organismes internacionals han instat els estats a no exigir un temps d’estada mínim al país com a condició per accedir a l’atenció sanitària”. “A Catalunya s’havia aconseguit que, des del moment del padró, s’accedís a l’assistència sanitària. Ara retrocedim, no via padró, però si per l’arrelament”, comenta.

Així mateix, la Plataforma posa l’accent en el fet que el decret estableixi que les dones embarassades que no tinguin targeta sanitària “hauran d’acreditar que pateixen una situació d’exclusió davant les treballadores socials dels centres sanitaris si volen ser ateses”. “I només les atenen en qüestions relatives al seu embaràs”, exposa Martínez, que hi afegeix que els menors que no es considerin en alt risc de marginació social i que no estiguin tutelats per organismes d’atenció a la infància i l’adolescència, també quedaran fora de la cobertura sanitària si no tenen la targeta.

A més, l’activista recorda que, si fins ara les persones que no estaven empadronades a Catalunya tenien dret a rebre assistència d’urgència si signaven la ‘declaració responsable’, amb el Projecte de decret “es considera que les que tinguin uns ingressos per sobre de la renda de suficiència de Catalunya (538 euros mensuals), i que no estiguin empadronades o no hagin acreditat l’arrelament, podran fer front a les despeses de l’assistència sanitària”. En el cas de l’Hospital Clínic, explica Martínez, l’assistència d’urgència bàsica costa aproximadament 230 euros.

ACTUALITZACIÓ: Tres dies després de la publicació d’aquest reportatge, el director del CatSalut, Adrià Comella, va signar una resolució en què suspenia l’aplicació de la Instrucció 5/2019, que els col·lectius en defensa de la sanitat pública denunciaven a CRÍTIC. La resolució argumenta que la finalitat de la suspensió és “garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic, del CatSalut, fins a l’aprovació del corresponent Decret pel qual s’aprovi el reglament de desenvolupament de la Llei 9/2017, que estableix la universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut i, en el seu cas, es revisi el contingut de la Instrucció en els termes que escaigui”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies