Obriu les escoles

Des del 13 de març vivim sotmesos a un bombardeig constant de xifres sobre el coronavirus. Primer van ser els morts, les UCI i la corba de contagis. Després, els anuncis de plans de rescat a l’economia i a les empreses davant la crisi derivada de l’aturada forçosa. Però en tota aquesta crisi hi ha hagut una part de la ciutadania que ha estat menystinguda sistemàticament: els nens i nenes. Primer, l’Estat va decidir tancar-los a casa sota un dels confinaments més estrictes d’Europa, amb l’argument que eren un vector de contagi majúscul (tot i que ara algunes dades avalen que potser no és així). I, ara, quan encetem la desescalada, els nens tornen a ser els grans oblidats i no són una prioritat per a ningú. Perquè, a diferència dels adults, el desconfinament no servirà perquè recuperin una de les parts essencials de la seva vida que, a més, és un element de cohesió social de primera magnitud: l’escola.

En la distopia que ens ha tocat viure, els centres comercials i les esglésies obriran abans que les escoles, i els adults podrem agafar el metro cada matí en hora punta per anar a treballar, però els infants no podran anar a classe. En aquesta distopia, a més a més, els governs no oferiran cap alternativa a aquesta situació als milers i milers de famílies afectades: combinar la feina i la criança dels fills serà un problema estrictament personal de cadascú. Si pots teletreballar, ja faràs malabarismes. Si has de treballar presencialment, busca’t doblement la vida… O deixa la feina!

Pensem-hi un moment: estem parlant ja d’obrir bars, restaurants, perruqueries, ferreteries… I de debò que a tothom li sembla normal que les escoles no puguin tornar a funcionar fins al setembre, i que fins i tot hi hagi qui s’atreveixi a plantejar que, quan això passi, els nens hauran d’anar a classe per torns, de 15 en 15? En realitat, aquest despropòsit confirma que l’educació no és prioritària en aquest país, i molt menys encara per als comitès d’experts i els polítics que estan gestionant la crisi del coronavirus. Hom podria arribar a pensar que la situació dels infants no els inquieta perquè potser aquests experts i polítics tenen persones a sou –probablement, dones i migrants– desenvolupant tasques de cura i educatives dels seus fills. Però potser això seria ser molt malpensat.

En la nostra distopia particular, els responsables de la conselleria i del ministeri d’Educació mantenen un perfil baix incomprensible tenint en compte la gravetat de la situació. La ministra d’Educació, Isabel Celaá, va aparèixer en una entrevista dient que en el curs vinent les classes no podran tenir més de 15 alumnes, sense plantejar cap alternativa a les famílies, als infants i als docents. No és normal que una ministra d’Educació pugui fer unes declaracions així, sense plantejar cap mena d’alternativa, i quedar-se tan ampla. Si, a més a més, ho diu una ministra d’un Govern d’esquerres, n’hi ha per arrencar a córrer. El conseller d’Educació, Josep Bargalló, no ha fet una roda de premsa en dos mesos, i dels plans del Departament ens n’assabentem per filtracions de reunions amb els sindicats o en algunes entrevistes. Val a dir, això sí, que en una última entrevista a Ràdio 4 Bargalló ha dit que al setembre tots els alumnes estiguin a l’escola “sempre”, i que caldrà adaptar espais. Mentrestant, nord enllà, el ministre d’Educació del govern de dreta liberal de França defensa que els nens han de tornar a l’escola “ja”: “és difícil imaginar un nen de set anys sense escola durant sis mesos, i més si ve d’un entorn desafavorit”.

On són el Fernando Simón i l’Oriol Mitjà de l’educació?

Hem tingut cada dia durant mesos 24 hores un comitè d’experts de la sanitat i les epidèmies analitzant del dret i del revés l’evolució del virus i les seves víctimes, amb rodes de premsa plenes d’uniformats, de ministres i de gràfics. Hem tingut desenes d’epidemiòlegs en ‘prime time’ explicant-nos fins a l’última dada del virus. Però… on són els i les mestres, els docents i els educadors? Quin espai han tingut? On és el comitè d’experts que ha de salvar l’educació pública? On són els responsables d’aplanar la corba de la desigualtat que genera el tancament escolar? On són el Fernando Simón i l’Oriol Mitjà de l’educació?

El Govern ha anunciat plans de xoc per salvar l’economia o el turisme, però ningú no parla d’un pla de xoc per a l’escola

És l’hora de passar a l’ofensiva i començar a plantejar alternatives radicals per a una situació que ha afectat radicalment la vida de tots. Els governs català i espanyol han anunciat plans de xoc per salvar l’economia, el turisme, la cultura… Però ningú no parla d’un pla de xoc per a l’escola! Per a l’escola no hi ha estat d’alarma que valgui. Després de 27.000 morts i un confinament que ha tingut un impacte enorme sobre la vida de les persones, és incomprensible que el retorn dels nens i de les nenes als centres educatius –es produeixi ara o al setembre– no sigui una prioritat nacional sobre la qual s’estigui pensant ja ara. Es demostra de nou que l’educació pública mai no ha estat una prioritat dels nostres governs. Necessitem un Pla de rescat per a l’escola pública i el necessitem ja, perquè les escoles puguin obrir les portes com més aviat millor. L’Estat i la Generalitat estan invertint milions a rescatar l’economia: cal fer el mateix amb l’escola.

Tot això no va només d’aprenentatges: va, sobretot, de desigualtats. L’escola és un espai de socialització essencial per a aquells nens en situacions de vulnerabilitat social, econòmica o emocional. Ho recordava el portaveu de la USTEC, Ramon Font, en aquest reportatge de CRÍTIC: “L’escola iguala i, si no estigués segregada, igualaria molt més. Si els alumnes es queden a casa 24 hores el dia, aquestes igualacions desapareixen i tot el que queda és desigualtat”. No són només els problemes que implica l’educació en línia (des del sindicat USTEC, calculen que uns 360.000 alumnes no tenen ordinador i uns 180.000 ni tan sols connectivitat). El problema va molt més enllà. A Catalunya hi ha 300 escoles de màxima complexitat. En alguns casos, les famílies d’aquestes escoles no tenen accés ni a material fungible per fer activitats, o a llibres o revistes. L’educació en línia no podrà suplir mai els aprenentatges culturals i socials de l’educació presencial. Educar no hauria de ser només posar deures i exercicis. Hi ha aprenentatges que es fan compartint, ideant, jugant, vivint. I això no es pot fer per Internet.

Fan falta idees radicals que trastocaran els esquemes

Calen idees radicals que trastocaran els esquemes de tothom i, sí, sobretot faran falta recursos públics. Molts. Si només podem tenir 15 nens per aula, hi ha dues possibilitats: o fem que hi vagin en dies alterns… o dupliquem les aules (i els mestres). Si hem estat capaços de transformar pavellons de bàsquet en hospitals de campanya amb tota la tecnologia necessària en dues setmanes, hem de ser capaços de convertir altres espais públics en escoles provisionals encara en menys temps. Si ens creiem que l’educació pública és un pilar fonamental de la nostra vida en comunitat, hem de ser capaços de fer-ho. I la màxima responsabilitat que això acabi passant és del Govern de Catalunya, que hi ha de posar els recursos.

Transformar un centre cívic en una aula d’escola no ha de ser ni tan costós ni tan complex com transformar un pavelló esportiu en un hospital

Ciutats com Barcelona disposen de xarxes de centres cívics i biblioteques que podrien convertir-se en aules annexes als centres escolars si finalment això arriba a ser necessari. No ha de ser impossible trobar espais que siguin relativament pròxims als centres escolars, de manera que això no hauria de suposar un gran trasbals logístic per a les famílies. Transformar una aula d’un centre cívic en una aula d’escola no ha de ser ni tan costós ni tan complex com transformar un pavelló o un hotel en un hospital. En escoles d’entorns rurals i menys massificats, el retorn a l’escola encara hauria de ser més senzill. Si el confinament ha estat urbanocèntric, el desconfinament també ho serà: no s’entén que les escoles de les zones menys afectades pel virus no estiguin preparant ja el retorn dels infants per a les pròximes setmanes!

I, al mateix temps, hi ha mesures que poden aplicar-se sense necessitat de fer grans despeses: si el problema són les aglomeracions a la sortida de les escoles, s’hi estableixen torns de sortida esglaonada (ara ja es fa en molts centres). I el mateix amb les entrades! Si el problema són les aglomeracions als patis, s’hi estableixen horaris per als diferents cursos. Si els problemes són les aglomeracions al menjador, s’hi estableixen torns (o potser fins i tot alguns infants poden dinar a l’aula!).

Igual que ha passat amb els sanitaris, caldrà contractar més docents

Evidentment, tot plegat sacsejarà la vida de tothom: dels mestres, dels equips directius, de les famílies… Però sobretot el que farà falta són diners públics. Molts. Una revolució d’aquest tipus requerirà la incorporació de batallons de docents. Som en un context d’excepció, i, igual que ha passat amb els metges, caldria agilitzar la incorporació al sistema públic educatiu de nous mestres. Potser, fins i tot, estudiants en pràctiques o futurs docents que encara no hagin passat les proves. I, si cal, es pot fer una crida als mestres jubilats perquè es reincorporin excepcionalment al sistema de manera voluntària. Potser alguns ho farien, igual que ha passat amb els metges. Cal tenir en compte que es tracta de mesures puntuals i extraordinàries. Igual que ha passat amb la sanitat pública.

En països com França, Bèlgica i Alemanya els infants ja estan tornant a l’escola; aquí estem dient que al setembre no tots els infants podran anar a classe presencial

Però, aquest pla de xoc educatiu, no hauríem d’esperar fins al mes de setembre per aplicar-lo. Hauríem de ser capaços que durant els mesos que encara queden fins al setembre, si fos possible, els nens i les nenes recuperessin l’escola. Perquè, després de mesos tancats a casa, el paper de l’escola com a element de cohesió social és més important que mai. En països com França, Bèlgica i Alemanya ja estan retornant a l’escola, aquest mes de maig. Mentrestant, a Espanya, estem dient que no tots els infants podran anar a classes presencials al setembre. Un bon retrat del valor que es dona a l’educació en aquest país.

Els nens haurien de tornar a l’escola tan aviat com sigui possible. I, si no hi poden tornar abans del juliol, caldria garantir que els casals d’estiu, alguns dels quals ja tenen components educatius, poguessin fer-se amb normalitat i que el cost d’aquests no recaigués exclusivament en les famílies, com ara està passant. Hi ha hagut veus, com la de Jordi Muñoz, que han plantejat també que durant el juliol hi pogués haver docència presencial. És una idea més que també trastoca esquemes i que també requereix inversió pública i segurament contractar més mestres. Cal plantejar-ne moltes, posar-les a debat i trobar alternatives. El que no ens portarà enlloc és l’immobilisme.

Tanmateix, la prioritat hauria de ser tornar a les escoles amb la màxima normalitat. I això implica que el sistema públic de salut ha de ser capaç de funcionar de manera molt més àgil i ràpida a l’hora de testar, detectar i aïllar casos de la Covid-19. El confinament estricte i el tancament de les escoles no són quelcom d’inevitable: són una conseqüència de la incapacitat dels governs català i espanyol de testar i rastrejar. I aquesta incapacitat és conseqüència de les retallades de salut aplicades durant els últims 10 anys. Aquelles retallades que Artur Mas diu que “es va trobar” quan va arribar al Govern.

Combatre la por del virus: haurem de conviure amb la incertesa

Però, més enllà d’això, hi ha un exercici de presa de consciència social que hem de començar a fer: cal combatre la por del virus que ens ha paralitzat com a individus i com a societat durant els últims mesos. El coronavirus seguirà existint. El confinament ha servit per intentar evitar que el sistema de salut es col·lapsés. Però el virus no desapareixerà mai del tot. Serà present entre nosaltres. I la solució no serà la vacuna. Perquè la vacuna, en un mercat capitalista globalitzat i salvatge, no arribarà universalment a tota la població de manera ràpida i equitativa. I, quan trobem la vacuna del coronavirus, potser arribarà un altre virus pitjor.

La clau del futur no és cap vacuna, ni quedar-se tancats a casa. És aprendre a conviure amb la incertesa i a combatre les pors que paralitzen. Quan la situació estigui més estabilitzada –i tots els indicadors assenyalen que comença a estar-ho, en alguns territoris més que en d’altres–, la vida haurà de continuar. I, si de veritat volem que valgui la pena, haurem d’aspirar a conservar i valorar encara més les coses bones de l’antiga normalitat: perquè hem de poder abraçar-nos, manifestar-nos, omplir els carrers… En definitiva, viure.

Cal obrir les escoles tan ràpidament com sigui possible i buscar alternatives per fer-ho de manera segura. Fer-ho comporta riscos. Però també és un risc a llarg termini –i potser pitjor– mantenir la situació actual: més desigualtat, més pobresa, més precarietat… Hem de preguntar-nos què és pitjor: fer un curs amb la màxima normalitat possible, implementant totes les mesures de seguretat, amb la possibilitat que existeixi un rebrot, o deixar la meitat dels alumnes a casa, incrementant la desigualtat i la pressió sobre les famílies. Ara és l’hora que el Govern català demostri que de debò creu en l’educació pública, i és l’hora que els mestres i les famílies treballin més units que mai per reivindicar-ho.