Obriu les escoles, sempre!

El 13 de maig vaig escriure un article que es titulava “Obriu les escoles“. El subtítol deia així: “El Govern català ha de tenir com a prioritat que tots els infants tornin com més aviat millor als centres i, si és necessari, haurà de contractar batallons de mestres i transformar centres cívics i biblioteques en aules”. La resta del text recollia algunes reivindicacions històriques dels sindicats i de la comunitat educativa, com reduir les ràtios i ampliar el professorat. També deia que l’educació havia de ser considerada un dret essencial, i que això volia dir que els nens i les nenes havien de tornar a l’escola de manera presencial com més aviat millor, si no volíem contribuir a incrementar la desigualtat i la segregació escolar.

Cap de les idees que l’article posava sobre la taula no era forassenyada o radical. Diria que són compartides per àmplies capes de la societat catalana. Potser per això, l’article de CRÍTIC va tenir 68.000 lectures i es va convertir en un dels més llegits de la història del nostre mitjà. No soc l’únic que ha escrit sobre el tema: Jordi Muñoz o Esther Vivas, entre molts d’altres, van escriure textos sobre l’escola en temps de la Covid-19 de manera més menys simultània.

Fa 20 anys que em dedico al periodisme. He escrit molts articles. La gran majoria han passat sense pena ni glòria. D’altres han generat debat o han tingut cert impacte. Però mai, MAI, no havia viscut res de semblant al que ha envoltat l’article “Obriu les escoles”. Porto des del mes de maig mirant d’esbrinar quin ressort va tocar aquest text per generar tantes reaccions i tan enceses.

Moltes persones m’han dit que els ha agradat i que comparteixen les idees que hi exposo. Fins i tot he conegut gent que havia arribat a CRÍTIC o a la meva feina a través d’aquest article. He rebut moltes crítiques, argumentades i raonades. Però també insults com no havia rebut mai en quantitat i qualitat, des de tot l’arc ideològic, de l’esquerra radical a la dreta més conservadora. La majoria, anònims de Twitter molt viscerals i de vegades explícitament organitzats.

Fa temps que hi penso i no he trobat cap raó lògica que justifiqui tot aquest rebombori. No entenc per què he rebut més pressions i insults pel fet de demanar que s’obrin les escoles que pel fet de criticar un govern, un partit o un polític. Però sabeu què? Que al final he decidit que no hi donaré més voltes. Perquè resulta que al final de tota la sorollada, de tots els tuits, de tots els insults… ens hem plantat a dilluns 14 de setembre… i les escoles obriran.

Es diu ràpidament i sembla normal, però poca broma: les escoles obriran. Al mes de maig, quan es va publicar el primer article, poca gent pensava que això passaria i eren moltes les reticències a la reobertura, provinents de molts sectors socials i polítics. Aquells dies, s’havia naturalitzat un discurs que afirmava que s’hauria d’anar a classe en dies o setmanes alterns, que es faria educació a distància durant tot el curs… Ho va dir fins i tot la ministra d’Educació. Però mira: 4 mesos i 19 milions de tuits després, les escoles obriran i un milió i mig d’alumnes tornaran a les aules. Si aquell article hi ha tingut a veure en una milionèsima part, doncs ja haurà valgut la pena aguantar el xàfec.

No hi ha hagut revolució, però hi som a temps

Les escoles obriran, sí, però a empentes i rodolons, infrafinançades com sempre, amb manca de docents i d’espais, en alguns barris en una situació crítica (que ja existia abans de la pandèmia: ho explica bé aquest reportatge d’Elena Parreño que vam publicar la setmana passada, o aquest article de Lidón Gasull, de la Fapac). Les escoles obriran, però res (o molt poca cosa) del que proposàvem a l’article “Obriu les escoles” no s’ha fet. Ni el Departament ni el Ministeri d’Educació no han estat a l’altura. No hi ha hagut la revolució a les aules que s’hauria d’haver preparat durant els últims mesos. Es podia haver fet molt més a l’hora d’invertir per contractar més mestres, disminuir les ràtios i buscar nous espais per esponjar les aules. La maquinària ha funcionat, de nou, per inèrcia.

La Generalitat és a temps d’ampliar la seva inversió en educació durant el curs contractant més mestres

Però encara hi ha temps. El curs comença el 14 de setembre i dura fins al mes de juny. El Govern de la Generalitat podria ampliar la seva inversió en educació durant els pròxims mesos contractant més mestres. Res no impedeix que, si es contracten més docents i es busquen més espais, els grups que ara són més nombrosos es puguin fragmentar fins a arribar a la ràtio de 15 alumnes per aula. De fet, s’hauria d’ampliar plantilla encara que això no passés, per garantir una cobertura ràpida de suplències.

Al mateix temps, el Govern ha de liderar la recerca d’espais on poder realitzar la docència, incentivant les escoles a fer més activitats a l’aire lliure, fins i tot els mesos més freds de l’hivern. 300 escoles de Nova York, que no té precisament un clima tropical, treballaran en aquesta línia. Per què no a Catalunya, on el clima és molt més plàcid? Com diu una dita noruega, “no existeix el fred: només la roba inadequada”. Tot això són coses que, si ara no s’han fet, es poden dur a la pràctica al llarg del curs. Això ha de ser un work in progress i caldrà actitud i voluntat per part de tots els actors implicats per minimitzar alteracions.

Sigui com vulgui, si les escoles obren i s’acaba consolidant una normalitat relativa, serà bàsicament gràcies a la feina dels treballadors més essencials del moment, sovint menystinguts, de vegades injustament atacats: els i les mestres. Mestres i equips directius de centres que hauran de fer malabarismes per adaptar-se a normatives draconianes i incomprensibles, que canvien cada dos per tres, sense mitjans, sense espais i que obliguen l’escola a dur a terme pràctiques allunyades de la realitat social dels carrers. Però els mestres hi seran, perquè, lluny del tòpic del profe apalancat que passa de tot, ells i elles són els primers que saben que l’educació és essencial. I al costat dels mestres hi hauria d’haver la resta de la comunitat educativa, prenent un paper més actiu que al mes de març. No enfrontats, sinó braç a braç. Vols contribuir de debò a fer la revolució? Apunta’t a l’AFA de la teva escola.

Cal obrir les escoles sempre

Ara que les escoles han obert, tenim un altre repte: que a ningú no se li acudeixi tancar-les de nou. Aquesta és la idea que aquest segon article vol posar sobre la taula: obriu les escoles sempre. I sempre és… sempre. Fins i tot si la famosa ‘R’ es dispara i el sistema sanitari torna a patir. Fins i tot si l’Estat decideix aplicar mesures més dràstiques de confinament.

Hem de lluitar per mantenir les escoles obertes, de manera prioritària per a les famílies més vulnerables

Haurem de lluitar per mantenir les escoles obertes, de manera prioritària per a les famílies més vulnerables i per als treballadors essencials, com ha passat en països d’arreu del món durant la pandèmia. El Departament d’Educació ja ha dit que aquesta és la seva voluntat; però, tenint en compte la volatilitat de les decisions que es prenen durant la crisi sanitària, serà tasca de tota la comunitat educativa lluitar per garantir-ho.

I caldrà fer-ho en un context en què les ajudes públiques per facilitar la conciliació brillen per la seva absència. Caldrà exigir encara amb més força al Govern català i al Govern de l’Estat cobertures socials davant les quarantenes a les quals es veuran exposades moltes famílies. Unes cobertures socials que, a data d’avui, a Catalunya no existeixen, tot i que, com apunta l’economista Elena Costas, comunitats com Galícia, Euskadi o Castella i Lleó ja ho han implantat. Com diu Costas, Quim Torra s’ha limitat a demanar al Govern espanyol que implanti un subsidi de conciliació.

També serà important el paper dels mitjans de comunicació. A Catalunya hi ha 5.500 escoles i més de 33.000 grups estables. Serà impossible que no hi hagi cap cas. N’hi haurà, segurament avui mateix. Cada grup i cada escola tancada es convertirà en una notícia que generarà titulars enormes, però que caldrà posar en context necessàriament fugint del sensacionalisme.

Salut és molt més que no contagiar-se

Parlem molt de responsabilitat individual. Però, més enllà de la mascareta, el rentat de mans i la distància, serà necessari reforçar un dels punts clau en la gestió de la pandèmia: la realització de tests i el seguiment de contactes de les persones infectades. La responsabilitat individual i les mascaretes són importants. Però els tests i els rastrejadors són els elements clau per minimitzar l’impacte de la Covid-19. I són àrees en què el Govern català també ha de millorar.

Salut vol dir també salut mental, psicològica, social. Per això salut pública vol dir escoles obertes

Caldrà estar atents a l’evolució de la pandèmia i a tot allò que anem sabent de nou: seria possible, per exemple, minimitzar el dany dels possibles confinaments selectius de grups classe reduint els dies de quarantena a 7, com ha fet França? També s’ho està plantejant el Departament de Salut, sota el lideratge de Josep Maria Argimon al capdavant de l’Agència de Salut Pública. Més idees: si els contagis s’estabilitzen o baixen i s’acaba constatant que les escoles no són focus de transmissió comunitària, seria possible posar fi a la dinàmica dels grups bombolla, que per les seves característiques són contraris als models pedagògics més actius, que busquen compartir experiències entre diferents realitats i edats dins de l’escola?

En última instància, caldrà qüestionar en la mesura que es pugui aquelles mesures que, basades només en freds models matemàtics, no tenen en compte que la salut, i en especial la salut pública, és molt més que no contagiar-se. Estar sa no depèn només del que digui un algoritme. Salut vol dir també salut mental, psicològica, social. És per això que salut pública vol dir escoles obertes. Una escola que representa tots els valors socials que la crisi de la Covid-19 posa en qüestió: un espai de convivència, de creixement col·lectiu, de compartir experiències, d’anivellar diferències. L’escola és un lloc on la distància social no s’amplia, sinó que es redueix. En temps d’autoritarisme i de retallada de llibertats, això és un tresor a preservar. Per això lluitar per una escola oberta també és lluitar contra el virus.