10/09/2020 | 06:00
Falten pocs dies per l’inici del curs escolar 2020/2021 i, tot i que el Departament d’Educació i el President de la Generalitat de Catalunya han assegurat que els centres educatius obririen les portes el 14 de setembre per garantir la presencialitat de l’alumnat, almenys, fins a tercer de l’ESO, l’única certesa clara és el Protocol de gestió de casos COVID-19 als centres educatius, del 13 d’agost de 2020. Un protocol que se centra bàsicament en gestionar els possibles contagis a l’àmbit educatiu i que aposta principalment pel confinament de tot el grup-classe, en cas que els positius afectin un únic grup estable, i per la interrupció de tota l’activitat presencial del centre i el confinament total de l’alumnat i el professorat, en cas que els positius afectin a més d’un grup estable.
Més enllà d’aquest protocol, pel que fa a les mesures preventives per evitar el tancament de grups-classe i centres educatius per garantir, sobretot, l’activitat lectiva presencial de tot l’alumnat preuniversitari, el context canvia totalment. Els canvis constants de criteris, la no concreció de les mesures a aplicar, la manca de recursos suficients per complir amb els criteris establerts, els pronunciaments contradictoris del President de la Generalitat i del Conseller d’Educació amb la mirada posada en la carrera electoral i la incapacitat del Govern de transmetre seguretat i confiança en un moment tan important com el que estem vivint, han provocat una gran preocupació de la comunitat educativa per aquest inici escolar presencial.
El Govern no ha fet els esforços necessaris per fer front a l’emergència educativa, ni amb recursos econòmics ni amb l’organització del sistema
A uns els preocupa que la tornada presencial signifiqui posar en perill la salut del professorat, l’alumnat i les seves famílies. Als altres, que durant l’octubre la majoria de grups classe i centres educatius es vegin abocats al confinament, amb les conseqüències socials que això comporta. Aquesta preocupació té una base comuna: el Govern no ha fet els esforços necessaris per fer front a l’emergència educativa, ni pel que fa als recursos econòmics que hi destina ni per a l’organització del sistema educatiu per donar confiança a les famílies i professionals de l’educació.
Clarament, el Departament d’Educació s’ha vist desbordat per la gestió de l’emergència educativa, però no és una novetat, ja estava desbordat abans de l’inici de la pandèmia. I el Govern ha demostrat que no considera l’educació (pública i universal) un dels pilars fonamentals per al manteniment de la democràcia i per a la supervivència de l’estat del benestar.
Des que va assumir les competències en matèria educativa l’any 1990, Catalunya ha apostat clarament per consolidar una doble xarxa educativa (pública i privada concertada) per desprendre’s progressivament de la despesa que suposa avançar cap a una única xarxa pública i universal. Així ho reflecteixen, si més no, les dades dels últims 30 anys en matèria pressupostària.
En el pressupost en educació del 2020, la inversió per alumne a l’escola pública s’ha reduït en un -22,3% respecte a l’any anterior
Si ens fixem en la tendència del pressupost d’educació de la Generalitat de Catalunya al llarg dels anys, observem com la inversió en educació pública disminueix any rere any, mentre que a la privada concertada augmenta progressivament. Fins i tot, en el pressupost en educació per a l’any 2020 que el Govern va qualificar de “el pressupost més alt de la història”, la inversió per alumne a l’escola pública s’ha reduït en un -22,3% respecte a l’any anterior, alhora que ha augmentat la despesa en concerts educatius en +84,8 milions d’euros respecte a l’any 2017, malgrat que el sistema privat concertat ha perdut -4.456 alumnes i el sistema públic n’ha guanyat +17.769. Recomano llegir l’anàlisi de Belén Tascón sobre el projecte de pressupost del Departament d’Educació 2020, on analitza detalladament aquest fet.
Una de les obsessions del Departament durant l’emergència educativa derivada de la COVID-19 ha estat la de comparar-se amb la resta de comunitats autònomes i, fins i tot, amb altres països europeus per intentar consolar-se per la seva deficitària gestió. Ara bé, no ha comparat que la inversió en educació a Catalunya (3,67%) respecte al seu PIB es troba molt per sota de la mitjana espanyola (4,2%) i europea (4,81%).
Aquest és un fet absolutament rellevant, ja que la inversió en educació d’un govern té un impacte directe en la seva correcta planificació per anar-se adequant a les necessitats de la societat i a possibles situacions d’emergència com la que estem vivint actualment. Entitats com la FaPaC, fa anys que denuncien la reiterada manca de planificació en la provisió de places públiques i el tancament de línies escolars i centres educatius. El mes de juny, l’entitat denunciava el col·lapse de sistema educatiu enmig del pitjor context social i educatiu.
L’oferta de places del Departament d’Educació per a aquest curs que ara emprenem ha estat molt inferior a les necessitats d’escolarització. Un 26,5% d’alumnat que havia d’accedir a P3 no ho podia fer en un centre públic i com a mínim 1.041 alumes no podien accedir ni a una plaça pública ni a una privada concertada a 1r d’ESO. Aquesta manca de planificació crònica ens ha portat a una saturació del sistema educatiu amb ràtios alumne/professor per sobre de les legalment permeses (25 a infantil i primària i 30 a secundària).
L’esforç del Govern per poder garantir l’educació pública presencial en tots els nivells hauria de ser molt superior al que fins al dia d’avui ha fet
Com és evident, les dades econòmiques i les de planificació dificulten la gestió de l’emergència educativa derivada de la COVID-19. Ara bé, això no pot ser l’excusa per intentar justificar les mancances que el sistema educatiu català arrossega des de fa anys. En aquest sentit, l’esforç del Govern per poder garantir l’educació pública presencial en tots els nivells preuniversitaris i amb les millors condicions possibles, dintre del que ens permet la pandèmia, hauria de ser molt superior al que fins al dia d’avui ha fet.
A Catalunya hi ha 5.455 centres educatius (públics i privats concertats) i la partida econòmica anunciada pel Govern per fer front a l’emergència educativa ha estat de 370 milions d’euros. És a dir, destina menys d’un 5% del pressupost del Departament d’Educació a pal·liar l’impacte de la COVID-19 en el sistema educatiu. Però, a més, aquesta partida extrapressupostària va destinada tant a sufragar la despesa de l’educació formal com la no formal dels centres públics i dels privats concertats. Pel que fa a la contractació de personal, s’ha previst contractar un total de 6.982 professionals, entre els quals es troben docents, personal d’atenció educativa, tècnics d’educació infantil, educadors i treballadors socials, monitors, vetlladors, personal de neteja, personal d’administració i serveis, etc.
Amb els docents assignats als centres educatius públics només s’han pogut cobrir excessos de ràtio superiors als establerts legalment, però tot i això, molts centres educatius continuen per sobre de la ràtio permesa, sobretot a l’educació secundària. En aquest context, les direccions dels centres han fet grans esforços per habilitar tots els espais dels centres educatius i organitzar grups classe de màxim 25 alumnes a infantil i primària i 30 a secundària. Per a molts centres, però, la ràtio màxima de 20 alumnes anunciada pel Govern és una entelèquia, ja que significa destinar els docents d’especialitats a la tasca de tutoria d’un grup-classe i això no és possible en tots els nivells educatius.
Clarament, el Departament d’Educació no ha fet la seva feina i ha apostat tota la seva gestió a la carta del confinament en cas que hi pugui haver un possible contagi. En aquest sentit, els centres educatius són segurs. El que no és tan segur és si hi haurà mesures eficients de conciliació de la vida laboral i familiar per fer front a les possibles quarantenes que ens espera el pròxim curs escolar. No podem assegurar la protecció dels avis i àvies i de la xarxa familiar i comunitària si l’alumnat s’ha de quedar confinat mentre els seus progenitors han de treballar. Tampoc és segur que, amb el tancament de les escoles, puguem controlar la transmissió comunitària si la resta de sectors funcionen amb la normalitat que hem vist fins al moment.
L’educació pública presencial és l’única eina capaç de transformar la pobresa i la desigualtat marcada pel context social en igualtat d’oportunitats
El risc zero no existeix i, com a societat, hem de valorar també si els beneficis de l’educació presencial superen els riscos derivats de la pandèmia. Avui dia, tenim algunes certeses, l’infrafinançament i la mala planificació del sistema educatiu són les responsables, en gran manera, que Catalunya es trobi entre les comunitats autònomes amb major abandonament escolar prematur (19%), per sobre de la mitjana espanyola; que siguem la segona comunitat autònoma, només per darrere de Madrid, amb més segregació escolar; i que tinguem un 33% dels nostres infants i joves menors de 18 anys en risc de pobresa i exclusió social.
Davant d’aquest panorama, l’educació pública presencial és l’única eina capaç de transformar la pobresa i la desigualtat marcada pel context social en igualtat d’oportunitats. En canvi, l’educació telemàtica depèn, en gran manera, del context socioeconòmic de la família i de l’entorn. A més, la manca de socialització i les carències relacionals que comporta l’educació no presencial tenen greus conseqüències per al normal desenvolupament dels infants, tinguin o no necessitats educatives de suport educatiu.
Durant els darrers sis mesos no se li ha donat la mateixa importància al sistema educatiu que al sistema sanitari o que al sector econòmic. De fet, l’educació va ser el primer que es va sacrificar en pro de controlar l’epidèmia i encara avui, després de les conseqüències que ha tingut per a l’alumnat el tancament dels centres educatius, no ens creiem que estem davant d’una emergència educativa que requereix un esforç i un compromís de tota la societat, així com d’un reconeixement social i econòmic dels professionals de l’educació.
Els docents no curen la Covid-19, però són un antídot gairebé infal·lible contra el virus de la pobresa, de la desigualtat o del racisme
Els docents i professionals de l’educació són al sistema educatiu el que el personal sanitari és al sistema de salut. Els docents no curen la Covid-19, però són un antídot gairebé infal·lible contra el virus de la pobresa, de la desigualtat, del racisme, de la intolerància, de la destrucció del medi ambient, de la manca de pensament crític, entre molts altres, uns virus que, si no es combaten a través de l’educació, converteixen la societat catalana en una societat malalta.
