Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

Preguntes amb sentit crític sobre l’estat d’alarma i el toc de queda

Cal començar a qüestionar les polítiques de restriccions de drets i de llibertats que hem interioritzat com una peça imprescindible de la gestió de la pandèmia

26/10/2020 | 22:32

El president del Govern espanyol anuncia el nou estat d'alarma. Foto: ACN

El Govern de Pedro Sánchez ha decretat un nou estat d’alarma per avalar legalment els tocs de queda nocturns i altres mesures de restricció de moviments. Les xifres de la pandèmia són dolentes i no paren d’incrementar-se, el sistema sanitari torna a estar molt tensat i l’ombra del confinament del març torna a planar de manera inquietant. L’executiu català ha estat un dels més insistents a l’hora d’exigir el toc de queda, i ahir mateix ja va aprovar aplicar-lo de les 22 hores fins a les 06 hores. Una mesura que se suma a la clausura de bars i de restaurants de fa més d’una setmana.

S’ha demostrat que els confinaments i les restriccions de moviment són la millor arma contra el virus en un moment en què encara no existeixen una vacuna ni un tractament efectiu. Però aquestes mesures, al mateix temps, suposen una retallada important de drets i llibertats, que a Catalunya i a l’Estat espanyol hem naturalitzat durant els últims mesos com a part del paisatge polític i cultural. Fins ara, les restriccions de drets s’han assumit de forma majoritària com un mal necessari, i només han estat qüestionades de manera hipòcrita per la dreta més obtusa.

Però aquesta acceptació acrítica podria començar a canviar. Davant la nova onada de restriccions d’aquesta tardor, comencen a sentir-se veus que, sense negar la necessitat d’intervenir per contenir la pandèmia, qüestionen determinats instruments legals, més encara si no van acompanyats de mesures que enforteixin la sanitat pública o reforcin les proteccions socials. Cada cop són més els qui plantegen preguntes i dubtes amb sentit crític sobre l’estat d’alarma, el toc de queda i altres retallades de llibertats, sense que això impliqui caure en el negacionisme, menystenir l’impacte del virus o minimitzar-ne els efectes.

No podem naturalitzar l’estat d’alarma

No podem integrar dins de la normalitat política l’aplicació periòdica i prolongada en el temps de l’estat d’alarma. Cal posar sobre la taula els riscos de retallada de drets i llibertats que implica aquesta figura, el gestioni el Govern espanyol o, com sembla que passarà ara, la Generalitat. Era realment l’única alternativa? Han explorat els governs altres instruments legals més garantistes per lluitar contra la pandèmia?

Sembla que els nostres governants no han llegit sencera la llei orgànica de 1981 que regula l’estat d’alarma, i que, a més de permetre la restricció de moviments, també atorga a l’autoritat poder per requisar béns, intervenir indústries o garantir els serveis bàsics. En l’estat d’alarma anterior, la conselleria de Salut va dir que la sanitat privada es posaria al servei de la Generalitat. Però a la pràctica, durant la primera onada, com va revelar CRÍTIC, el Govern va pagar més de 12 milions d’euros als hospitals privats per usar les seves instal·lacions. No es pot pas dir que fos una expropiació. Ho tornarà a fer si finalment és necessari ampliar la dotació d’UCI? Per què ningú no planteja que les empreses elèctriques, de l’aigua o del gas podrien passar a estar controlades pel Govern, que podria limitar el pagament de les quotes dels usuaris més vulnerables?

Si el Govern ha de negociar quinzena a quinzena l’estat d’alarma, estarà obligat a debatre, pactar i adquirir més compromisos

Un altre punt important en aquesta segona aplicació de l’estat d’alarma serà la duració de la mesura. La llei orgànica del 1981 que regula aquesta figura obliga que el Congrés hagi de ratificar-lo cada 15 dies. És el que va passar durant els mesos de març, d’abril i de maig. Ara, però, Pedro Sánchez vol un estat d’alarma que s’allargui fins al maig del 2021. Amb quina justificació? Si el Govern ha de negociar l’estat d’alarma quinzena a quinzena, estarà obligat a debatre i pactar amb la resta dels partits de l’hemicicle. Hi haurà més punts de vista i compromisos compartits, la qual cosa serà positiva. Entre els partits catalans, una part del món convergent estaria a favor de l’estat d’alarma ampliat, a diferència d’ERC. Però els vots republicans poden ser determinants. Qui acabarà cedint?

La rambla Nova de Tarragona en la primera nit de toc de queda. Foto: ACN

Dubtes sobre la utilitat del toc de queda

També cal començar a fer-nos preguntes crítiques sobre la utilitat de mesures com el toc de queda, com ja estan fent alguns epidemiòlegs. Quin sentit té aplicar-lo en un moment en què els comerços i bars no estan operatius? Sabem del cert que el virus es transmet de manera més fàcil en espais tancats sense ventilació. Un toc de queda nocturn reduirà la mobilitat, però també farà que algunes activitats d’oci informal que fins ara es feien en espais oberts passin a realitzar-se en domicilis particulars. No incrementarà això el risc de transmissió en comptes de limitar-lo? El pas següent seria prohibir les reunions de no convivents però… com pensa controlar-ho el Govern? Ressuscitant la llei Corcuera? Hi estaria a favor, el conseller d’Interior, Miquel Samper, de Junts per Catalunya?

El toc de queda és una mesura políticament vistosa, sense gaire cost polític i de pressupost modest: no s’han de mobilitzar recursos més enllà de les hores extres dels Mossos i de la policia local. Tanmateix, tancar els bars, una mesura políticament impopular, amb cost polític i econòmic, té una efectivitat a priori científicament més avalada, com explica aquest reportatge del diari El País. Altres opcions, com l’obligatorietat del teletreball allà on sigui possible, potser també serien efectives, però toparien amb l’oposició de moltes empreses. Surt més a compte buscar l’efectisme del toc de queda o –potser ho veurem els pròxims dies– proposar el confinament domiciliari durant el cap de setmana.

El Govern dels uniformats, també a Catalunya

La pandèmia ha donat ales als cossos i forces de seguretat i a l’Exèrcit, que en un context de punitivisme i de control social se senten més reconeguts. Per què a les rodes de premsa de la Covid-19 sempre hi apareixen uniformats, i no personal sanitari?

Els partits independentistes van lamentar durant l’estat d’alarma centralitzat del març i de l’abril passats les rodes de premsa carregades uniformats del Govern espanyol, però ara, en la primera roda de premsa de l’estat d’alarma descentralitzat, hi va comparèixer el conseller d’Interior al costat d’un comandament dels Mossos d’Esquadra i d’un responsable uniformat de protecció civil.

Roda de premsa del Procicat.

Per què aquesta necessitat que la policia dirigeixi l’evolució de la pandèmia? Qui sap si el pas següent serà mirar de recuperar la figura del major Trapero, recentment rehabilitat per l’Audiència Nacional, com a màxim gestor de l’ordre públic de la pandèmia. No cal dir que el seu empoderament seria una mesura aplaudida per àmplies capes de la societat catalana.

Per a quan una taxa del risc de rebrot de la pobresa?

Tenim més dades que mai per gestionar l’epidèmia, i això, a priori, hauria de ser una bona notícia. Els algoritmes matemàtics poden ser útils a l’hora de fer prediccions. Però hi ha dades que tenen més presència que d’altres, i les decisions polítiques no s’haurien de prendre només d’acord amb una estadística o una tasca epidemiològica: sovint es troba a faltar una aproximació multidisciplinària a la crisi de la Covid-19, com explicaven els epidemiòlegs Javier Padilla i Pedro Gullón en aquesta entrevista de Sergi Picazo.

Hi ha qui diu que la taxa de rebrot ha esdevingut la nova prima de risc, però un algoritme no pot substituir la política

Tenir dades, taxes i estadístiques sobre el virus és útil i necessari. Però hem de fer-nos preguntes sobre com s’estan presentant i difonent aquestes dades de forma massiva. Hi ha qui diu que la taxa de rebrot ha esdevingut la nova prima de risc: una xifra objectivament certa i asèptica, però que la majoria de la població no entén ni sap calcular, que ningú no qüestiona, i que acaba determinant les polítiques públiques dels governs. Però un algoritme no pot substituir la política, ni les decisions que afecten la vida de milers de persones poden prendre’s basant-se en un únic criteri.

Què hauria passat si durant els últims mesos els mitjans ens haguessin bombardejat amb una taxa de rebrot que indiqués on s’ha incrementat el llindar de la pobresa o el perill de ser desnonat? I si hi hagués una taxa de risc de rebrot de la misèria? I si els governs apliquessin els estats d’alarma també quan aquestes taxes es desbordessin?

Sentit crític contra la por i la paràlisi

Fer-se preguntes sobre com els governs estan gestionant la crisi del coronavirus i sobre com les decisions polítiques afecten els drets i les llibertats hauria de ser un imperatiu del periodisme. És hora, doncs, de plantejar tots aquests debats sense por, i plantar cara al discurs maniqueu que ens diu que qüestionar mesures com l’estat d’alarma és ser egoista i insolidari, si no directament un negacionista.

El virus existeix i les seves conseqüències són terribles. Hi haurem de conviure durant mesos, si no anys. Tenir por de contagiar-se és lògic i saludable. Però la por no pot dur ni a la paràlisi ni a la culpabilització social. Si hem arribat a la situació actual després del duríssim confinament del març, no ha estat perquè el conjunt de la població ens hàgim comportat de manera incívica i irresponsable; de comportaments insolidaris, n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, però no expliquen el global de la situació.

Si hem arribat fins aquí, és perquè els nostres governants han estat incapaços de posar tots els recursos necessaris per gestionar la situació. Perquè no hi ha hagut prou inversió en rastrejadors, ni reforç del sistema sanitari. Perquè vivim en un país que inverteix un 3,7% del seu PIB en la sanitat pública, quan la mitjana europea està en un 7,2% i Alemanya hi inverteix un 9,5%. Aquesta, i no una altra, és la dada més important per entendre la crisi de la Covid-19 i el seu impacte terrible sobre Catalunya i Espanya.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'No diguis res' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies