Crític Cerca

Foto: XAVI HERRERO

Reportatges

Com han afectat les retallades la crisi del coronavirus?

La reducció dels llits hospitalaris, la sobrecàrrega a l’atenció primària i el desgast dels equips mèdics dificulten la capacitat dels professionals per fer font a la crisi de la Covid-19

20/04/2020 | 07:00

Els efectes de la dècada de retallades en la sanitat pública s’han fet notar en un moment de màxima pressió sobre el sistema. L’infrafinançament endèmic que arrossega el sector, juntament amb la davallada dels llits hospitalaris, la sobrecàrrega a l’atenció primària i l’obsolescència dels equipaments tecnològics, han estat alguns dels elements que han dificultat la capacitat dels professionals per fer font a la crisi sanitària produïda pel coronavirus. CRÍTIC analitza amb el sindicat Metges de Catalunya i el col·lectiu Marea Blanca l’impacte que la tisorada en sanitat ha tingut sobre la gestió de la Covid-19.

Els pressupostos de la Generalitat que el Parlament aprovarà aquest divendres preveuen un increment de més de 900 milions d’euros respecte als anteriors (vigents des del 2017) en aquesta partida. Així i tot, els nous comptes no reverteixen les retallades en sanitat de la darrera dècada ni se situen als nivells de despesa d’abans de la crisi econòmica, per molt que des del Govern hagin insistit en aquesta idea. La injecció destinada al sistema públic de salut enguany és de 9.789 milions d’euros, encara per sota de la del 2010, quan es van pressupostar un total de 9.875 milions. A banda, el sindicat Metges de Catalunya apuntava a CRÍTIC que, si es té en compte la inflació “del 16,3%” que hi ha hagut els últims 10 anys, el pressupost real en sanitat per al 2020 “cauria fins als 8.190 milions”.

Segons les dades de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’Estat espanyol destina el 6,2% del seu producte interior brut (PIB) a la sanitat pública, bastant per darrere de la mitjana de la Unió Europea (el 7,2%), i lluny de les xifres dels dos països que més percentatge del PIB hi destinen: França (el 9,3%) i Alemanya (el 9,5%). Pel que fa a Catalunya, a partir de les dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) relatives al PIB català i del pressupost consolidat de Salut de l’any 2019, el sindicat de metges conclou que tan sols hi dedica el 3,7% del seu producte interior brut.

Gràfic: HELENA OLCINA

Jornades de 12 hores, baixades de sous i retallada en les plantilles

De fet, per a aquest col·lectiu, “l’infrafinançament endèmic” que pateix la sanitat pública –que s’ha vist accentuat amb les retallades de la darrera dècada– és el problema principal que arrossega el sector. I aquesta manca de recursos, opinen, ha estat determinant en la gestió de la crisi sanitària provocada per la Covid-19. “Si algú necessita ingerir 2.000 calories diàries i se li’n donen 1.500, quan hagin passat 10 anys haurà perdut 10 quilos. Potser pot anar tirant, però no li demanis fer una marató”, exemplifica el doctor Josep Maria Puig, membre de Metges de Catalunya. Aquesta situació, diu, és extrapolable a l’estat del sistema català de salut. Segons el seu criteri, en un moment com l’actual, “l’estructura esquelètica que tenim” s’hauria col·lapsat “sens dubte” si no fos per “l’esforç ingent dels professionals, que ho han pogut evitar”.

Però això té costos. Durant el darrer mes, el personal sanitari ha assumit torns de 12 hores diàries amb un dia de descans entre jornada i jornada, molt cansament físic i emocional i distanciament familiar i ha patit una sobreexposició al virus, a vegades amb mancances notables de material de protecció. Aquest còctel de factors els ha convertit en un dels col·lectius més vulnerables a ser infectats –el Ministeri de Sanitat ja xifra en quasi 27.000 el nombre de professionals del sector contagiats per la Covid-19, quasi 6.000 dels quals a Catalunya. “Hi ha hagut un aprofitament de l’abnegació d’aquests professionals, ja que se’ls ha abaixat el sou, s’ha retallat plantilla i se’ls ha sobrecarregat de feina, però continuen fent funcionar la maquinària”, constata Puig. Tanmateix, alerta que “si se’n segueix abusant i es tensa més la corda, es pot acabar trencant”.

L’impacte de les privatitzacions

Des del col·lectiu Marea Blanca, per la seva banda, complementen aquesta visió argumentant que la manca de recursos en la sanitat pública “és conseqüència del model sanitari” i, per aquesta raó, opinen que l’anàlisi dels pressupostos no solament s’ha de fer des d’una perspectiva quantitativa, sinó també qualitativa. “Si detectem que falten diners i en posem més però seguim fent el mateix, seguirem tenint els mateixos problemes”, puntualitza Cesca Zapater, membre de Marea Blanca i del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP).

En aquest sentit, destaquen que el model publicoprivat és un dels “problemes greus” del sistema sanitari català; un “hàndicap” que també s’ha manifestat en la gestió de l’epidèmia. “No tenir un model 100% públic, amb gestió directa i capacitat de control, resulta menys eficient”, rebla Zapater, “i la responsabilitat del seu funcionament està en mans d’actors que hi tenen interessos mercantils.”.

Sobrecàrrega a la primària

Segons una enquesta impulsada per Metges de Catalunya en què van participar 1.260 facultatius d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS), la majoria dels professionals consideren que la manca de contractació de personal és el factor principal que influeix en la cronificació de les sobrecàrregues de treball. “En els últims 10 anys s’han perdut 860 metges de família d’atenció primària”, concreta en aquest sentit el doctor Josep Maria Puig. Per contra, el director general de Professionals de la Salut del Govern de JxCat i d’ERC, Marc Ramentol, explicava a CRÍTIC que amb les contractacions de personal que ha anat fent l’Administració, la plantilla de l’Institut Català de la Salut “és avui un 4% superior” a la que hi havia abans del novembre del 2018, quan el sindicat de metges va convocar una vaga per denunciar les males condicions en les quals aquests treballadors es veuen obligats a oferir el servei.

Malgrat el ball de xifres, per a aquest col·lectiu, l’aprimament en el nombre de professionals de primària ha estat un dels factors clau en la gestió del virus als centres mèdics. Els treballadors dels CAP són els que reben “el primer embat”: atenen la majoria dels contagis, que són asimptomàtics o que tenen una simptomatologia lleu, però que no necessiten ingrés hospitalari. “El 80-85% de la gent que agafa el virus el passa d’aquesta manera, cosa que vol dir que el gruix de malalts és fora dels hospitals i són les capçaleres les que hi estan en contacte”.

Però, a més, segons explica Cesca Zapater, aquestes setmanes els professionals de primària també han atès persones amb infeccions moderades i greus, gent amb pneumònies sense insuficiència respiratòria que les han passat a casa, pacients afectats per la Covid-19 que no haurien superat un ingrés hospitalari, i han acompanyat al domicili processos de final de vida. “No és cert que només hàgim atès els casos lleus”, rebla. “La idea que allò lleu s’ho queda la primària i allò greu va als hospitals no és sempre així”.

Una professional sanitària entrega una mostra per fer la prova del coronavirus a l'Hospital Clínic / FRANCISCO AVIA

Desprotecció dels professionals dels CAP

En aquest context, la retallada del personal ha multiplicat el volum de feina que assumeixen els professionals de primària, els quals, a més, “han tingut més dificultats per accedir als equips de protecció”, apunta Puig. “Els han fet baixar al camp de batalla sense armadura.”.

Quan es van produir els primers ingressos de contagiats per coronavirus, van transcendir sobretot les queixes del personal dels hospitals, que denunciava la manca d’equipaments de protecció adequats. En canvi, les males condicions en què els treballadors dels CAP estan fent front a la crisi han tingut molt menys recorregut. “Als hospitals no s’ha gestionat bé, s’han fet equilibris i s’ha estirat la durada dels materials, però s’ha aconseguit mantenir uns mínims de seguretat en el contacte amb el malalt”, expliquen des de Metges de Catalunya. “Això no ha passat en la primària, on els professionals fins i tot ens explicaven que s’havien de cobrir la cara amb un mocador”.

Segons una enquesta recent impulsada per la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família (SEMG), Marea Blanca, el FoCAP i la plataforma Rebel·lió Atenció Primària, només s’han realitzat els tests de detecció del coronavirus al 30% dels professionals sanitaris que han tingut símptomes. En l’atenció primària hi ha un major percentatge de treballadors que han desenvolupat aquesta simptomatologia que als hospitals, però a la vegada, percentualment, aquest personal és el que ha tingut menys oportunitats d’accedir a les proves. Una situació que s’explica perquè l’Administració “ha apostat per un model ‘hospitalocèntric’ que va en detriment de l’atenció primària”. Així ho veuen des de Marea Blanca. “Es té la mentalitat que el sistema es redueix als hospitals i a les urgències, i això ha estat una trava importantíssima per al control de l’epidèmia”, exposa Zapater.

Tisorada en els llits d’aguts i de sociosanitaris

L’any 2010, a la xarxa pública hospitalària, que inclou els centres de l’Institut Català de la Salut i els concertats, es comptabilitzaven un total de 14.072 llits d’aguts. Aquests llits inclouen tots els que s’ubiquen tant en els hospitals generals com en els especialitzats, però no inclouen els llits dels hospitals psiquiàtrics, ni tampoc aquells destinats als pacients crònics o de llarga durada. En canvi, el 2018, que és el darrer any de què es disposa de dades, aquesta xifra queia fins als 12.976, la qual cosa vol dir que en aquest període s’han perdut un total de 1.096 llits d’aguts. Una evolució similar han patit aquells que se circumscriuen en els centres d’atenció sociosanitària: si el 2010 n’hi havia 8.991 (entre llits de llarga estada, convalescència, cures pal·liatives i mitjana estada polivalent), vuit anys més tard la xifra total era de 8.226, cosa que representa una caiguda de 765 llits.

Des de Metges de Catalunya expliquen que les retallades dels aguts a la pública es van fer sota el pretext que una població envellida i pluripatològica no necessitaria tants llits d’hospital, que van acompanyats d’un equipament d’alt grau tecnològic, i que en farien falta més als centres sociosanitaris. Però la davallada dels uns no ha comportat l’augment dels altres. “Aquesta regla de tres (menys aguts i més sociosanitaris per donar el mateix servei amb menys diners) no s’ha complert, i hem acabat col·lapsant els hospitals”, matisa Puig.

Imatge del laboratori de l'Hospital Clínic que fa proves de coronavirus. Foto: ACN

El risc que un nou brot col·lapsi les UCI

Pel que fa als llits de les unitats de cures intensives (UCI), la consellera de Salut, Alba Vergés, va anunciar que Catalunya havia triplicat la capacitat de les cures intensives per fer front a la pandèmia de coronavirus, de manera que la xarxa sanitària passava a disposar d’uns 2.000 llits per a pacients crítics. Seguint aquest càlcul, això implicaria que en condicions normals hi ha al voltant d’uns 650 llits d’UCI operatius. Malgrat que no hi ha dades que indiquin que aquesta quantitat s’hagi anat aprimant els darrers 10 anys, el sindicat de metges considera que mantenir un volum de llits crítics similar al del 2010 no serveix per donar resposta a les noves necessitats que han anat sorgint, ja que “l’esperança de vida ha augmentat malgrat la crisi, així com la població susceptible de necessitar un ingrés a l’UCI amb criteris mèdics”.

Des de Metges de Catalunya expliquen que en aquests moments “encara hi ha moltes unitats de cures intensives que segueixen plenes en un 90 o 95%”, i alerten que una nova onada de contagis podria derivar en un escenari de col·lapse. “Els nous infectats que desenvolupin símptomes greus necessitaran els respiradors en uns 15 dies, i ningú preveu que en aquell moment les UCI ja siguin buides”, vaticina Puig. I és que, a més, un previsible nou brot es produiria en un context d’esgotament generalitzat dels professionals de la salut. “Si hi ha una altra sobrecàrrega de feina sobre els treballadors que porten un mes i escaig traient la llengua fora, quants d’ells cauran?”, es pregunta el doctor.

La inexperiència davant de la gestió de situacions com les que ha provocat la Covid-19 fa que la previsió d’escenaris de futur “siguin només càbales”; però, en cas de complir-se, “estaríem posant en risc la salut de la població”. “Podríem trobar-nos en la mateixa situació que Itàlia, d’haver de triar qui atenem amb els recursos de què disposem, i qui deixem fora”, conclou Puig. Tanmateix, per evitar aquest col·lapse potencial, des de Marea Blanca insisteixen en la idea que la primària és estratègica en el control de l’epidèmia. “Les UCI són necessàries, però no tots els pacients les aguanten”, apunta Zapater. “Caldria potenciar que els malalts que puguin i vulguin, siguin atesos a domicili per equips d’atenció primària o als centres sociosanitaris, així com posar l’accent en els serveis de suport de cures a les famílies”.

Obsolescència dels equips tecnològics

Des de l’inici de les retallades, el 2010, fins a l’any 2016, el Servei Català de la Salut va reduir en un 37% de mitjana la inversió en tecnologia i material sanitari que fan servir els hospitals i els CAP. En sis anys, el pressupost destinat a l’actualització i la compra dels equipaments i de la maquinària va passar de 356 milions d’euros a 227. En el mateix període, la despesa de l’administració en recerca i desenvolupament (R+D) va caure del 0,43% del PIB al 0,28%.

A l’inici de la crisi, alguns hospitals van advertir del dèficit de respiradors per atendre les necessitats dels malalts greus de la Covid-19 que ingressaven a les UCI. De fet, aquest és justament un dels problemes principals que han detectat els professionals. Per abastir el sistema, a Catalunya, més de 1.000 empreses s’han ofert per fabricar respiradors, viseres o protectors, i el Govern espanyol ha hagut de fer compres massives de material sanitari.

Sobre la manca d’aquests equips, el doctor Puig opina que es fa difícil calibrar l’impacte que les retallades en ambdues partides han pogut tenir en la gestió de la pandèmia, perquè “les UCI són precisament els espais on la tecnologia ha estat més acotada i actualitzada”. Tanmateix, concreta que la davallada de la inversió en materials i recerca suposa “un fre de cara al futur”. “Que la investigació estigui menys dotada no afecta la qualitat del servei, però sí que ens en fa més dependents”, matisa.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies