Crític Cerca
Entrevistes

Joan Benach “El coronavirus és una amenaça molt forta per als barris més pobres”

Quines causes sistèmiques s’amaguen al darrere de crisis com la del coronavirus? Afecta el virus tothom de la mateixa manera? Quin paper hi té el capitalisme en la nostra salut? Per respondre aquestes preguntes, entrevistem l’investigador Joan Benach, director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut – Employment Conditions Network, codirector del Johns Hopkins University – UPF Public Policy Center, i catedràtic del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Analitzem amb ell una realitat complexa en una entrevista feta a distància, des dels nostres llocs de confinament respectius.

26/03/2020 | 07:00

Per què el coronavirus s’ha convertit en un problema de salut pública tan seriós?

A curt termini, la pandèmia del coronavirus ve marcada per la letalitat, la transmissibilitat i l’impacte sanitari. La letalitat no és gaire alta, però el virus és molt contagiós i, com que afecta molta gent (gent gran i malalta, i menys els joves), el nombre global de morts és elevat. Amb això —tot i els esforços ingents que es fan, per exemple, a Barcelona i arreu—, es col·lapsa un sistema sanitari prèviament retallat i mercantilitzat per polítiques neoliberals imposades durant anys, la qual cosa té un gran impacte en els professionals sanitaris i els serveis socials. A mitjà i llarg termini, hi ha moltes fonts de preocupació o d’incertesa. És molt probable que el nombre de persones contagiades sigui molt alt i, com que segurament serà una pandèmia de llarga durada, es posaran a prova la capacitat del sistema sociosanitari i la resistència dels professionals i de la societat. Segon, és probable que el virus romangui entre nosaltres, muti, sigui recurrent o fins i tot es torni més virulent, a banda que poden aparèixer pandèmies similars, fins i tot més greus. No sabem quan tindrem una vacuna, però sabem que les grans empreses farmacèutiques (Big Pharma) se centren en malalties rendibles (cor, ansietat, disfunció sexual, etc.), però no en infeccions tropicals o en la influenza. Per tant, cal una infraestructura de recerca global orientada a necessitats de salut pública essencials i no a les que generen més guanys. I, finalment, perquè no existeix un sistema de salut pública prou global i potent que pugui fer front a amenaces sistèmiques semblants al coronavirus.

Cal considerar aquesta pandèmia també un problema de desigualtat?

Sí, per descomptat. Tot i que caldrà esperar per tenir estudis i anàlisis elaborats, la pandèmia del coronavirus és un problema seriós de salut pública que no afecta igualment tothom com a vegades es diu, sinó que hi ha grans desigualtats per classe, gènere, edat, situació migratòria o altres derivades. A escala global, sembla molt probable que la crisi afecti greument els països amb sistemes de salut pública i de sanitat febles, que no estan preparats per fer front a una crisi d’aquesta magnitud. Tot i que en aquest moment tenim un gran desconeixement científic (i els mitjans en parlen molt poc), la pandèmia és una forta amenaça per als grups de població i per als barris més pobres i vulnerables del món, que sobreviuen amb determinants socials de la salut lamentables: habitatge, precarització, manca de serveis bàsics, manca d’aigua neta i d’alimentació de qualitat, contaminants ambientals, etc. En el nostre entorn, també hi ha desigualtats. Pensem en acomiadaments, sectors laborals i treballadors i treballadores precaritzats que han d’anar a la feina exposant-se al dilema de perdre la feina o emmalaltir. El teletreball només ocupa alguns sectors privilegiats però no pas netejadores, treballadores de cures, caixeres i moltes ocupacions en gran part precaritzades i feminitzades, grups socials amb determinants socials, ambientals i laborals de la salut pitjors, cosa que encara empitjorarà més les seves condicions de confinament i molt probablement de salut mental.

I això s’afegeix a un ambient social precaritzat de fa anys…

Sí, val a dir que plou sobre mullat, atès que una bona part de la població ja estava en molt males condicions abans de la pandèmia: alts nivells de pobresa, d’atur i de desigualtat, precarització laboral, desnonaments, serveis mercantilitzats, exclusió social, serveis socials deficients, etc. Pensem que, a Espanya i a Catalunya, una de cada quatre persones està en situació de risc de pobresa i d’exclusió, que més de la meitat de la població té dificultats per arribar a final de mes, i que es gasta molt menys del necessari en protecció i serveis socials. Philip Alston, relator de les Nacions Unides, ha dit que l’Estat espanyol és un “país trencat”, amb moltíssima gent vivint al límit, i amb barris pobres, “que estan molt pitjor que un campament de refugiats”. Si ho mirem globalment, tot fa pensar que el coronavirus produirà un desastre als països empobrits del món, tant a la població general com a aquella amb més alta vulnerabilitat. Siguem conscients que, al món ric, la pandèmia i altres amenaces poden fer-nos col·lapsar, però una gran part de la població del món ja viu quotidianament en el col·lapse.

“Els factors més rellevants darrere el coronavirus tenen a veure amb l’alteració global d’ecosistemes associada a la crisi ecosocial i climàtica”

En un article recent has assenyalat que els mitjans de comunicació hegemònics amaguen les causes profundes de la pandèmia.

Atesa la crisi pandèmica actual, és lògic que els mitjans parlin de dades, de qui n’està sent afectat i de què cal fer per sortir com més aviat millor d’aquesta crisi. Però crec que és important que també reflexionem sobre les seves causes profundes, que s’interrelacionen en una forma complexa: l’ecologia, la crisi financera, la psicologia de la por, la cultura hegemònica individualista, la precarització laboral i altres temes, que en gran manera són tapats pel relat oficial dels mitjans hegemònics, centrats en el minut a minut i que tracten del tema de manera aïllada i emocional, si no tòxica. A l’hora de pensar sobre les causes, els mitjans sovint es refereixen implícitament al coronavirus com si fos una “maledicció” vinguda de la Xina, que s’ha convertit en una “guerra”, que cal passar com sigui i que, un cop passi, més tard o més d’hora, tornarem a la “normalitat” i a la vida quotidiana. Però no és així. Sembla que hagi de passar una pandèmia com aquesta per ajudar-nos a obrir els ulls i a entendre la realitat que vivim. La “normalitat” abans del coronavirus a l’Estat espanyol és que moren diàriament més de 1.100 persones per causes diverses, que la grip comuna causa cada any entre 6.000 i 15.000 morts, que quasi la meitat de malalts de càncer tenen problemes d’accés a tractaments oncològics, que hi ha desigualtats en la mortalitat segons la classe social i segons el barri on es viu, que els rics es moren a casa i els pobres a l’hospital. I la “normalitat” al món és que dues terceres parts de la població sobreviu amb menys de 5 dòlars el dia, que 2.500 milions de persones no tenen una llar per viure en condicions, que beuen aigua potable contaminada, i que molta gent respira, beu i s’alimenta amb tòxics que danyen la vida i la salut. Què pensaríem i sentiríem si parléssim de tot això als mitjans tot el dia durant setmanes? Més enllà de saber què passa, és crucial comprendre per què passen les coses i mirar de canviar-les.

Quin és l’origen de la crisi actual?

L’origen de la pandèmia el trobem en el capitalisme, i això no és un exabrupte o un eslògan d’un anticapitalista radical: és el que mostren els millors estudis científics quan som capaços d’integrar-los i interpretar-los de manera crítica i adient. En el cas del coronavirus, els factors més rellevants tenen a veure amb l’alteració global d’ecosistemes associada a la crisi ecosocial i climàtica que vivim. La desforestació del Sud-est asiàtic, els canvis massius en els usos de la terra, la fragmentació d’hàbitats, la urbanització, el creixement d’una agroindústria massiva, el creixement massiu del turisme i dels viatges amb avió, la debilitat i mercantilització dels sistemes de salut pública, en són els més importants. Si ho integrem tot, veiem que el que hi ha darrere és el capitalisme i la seva lògica consubstancial d’acumulació, de creixement, de benefici i de desigualtat, i que és més que probable que, com passa amb els huracans associats a la crisi climàtica, les epidèmies globals es tornin més freqüents i complexes.

La lògica de creixement del capitalisme perjudica el medi ambient, el desenvolupament social i la salut col·lectiva

Què ens ensenya aquesta pandèmia amb relació al sistema capitalista en què vivim?

Ens pot ensenyar moltes lliçons sobre les quals cal reflexionar. La primera lliçó ha de ser la de la humilitat i té a veure amb una pregunta: com pot ser que un agent infecciós minúscul pugui generar un daltabaix i una crisi global i econòmica d’aquesta magnitud? Alguns s’imaginen que som quasi déus amb coneixements i noves tecnologies que ho permeten controlar quasi tot i tenir un progrés infinit. Però hem d’entendre que no som déus, sinó humans ecodependents i interdependents, som part de la natura, i allunyar-nos d’ella és tràgic. Des del 2008 estem en una situació econòmica de “respiració assistida”, amb una estructura financera inestable i un gran deute en una economia que no va entrar en crisi pel creixement de l’economia xinesa, la injecció massiva de diners per part dels bancs centrals i les mercantilitzacions de serveis dutes a terme. No és que no hi hagi diners; n’hi ha molts, però no se sap on reproduir el capital i obtenir beneficis. “L’estabilitat” econòmica no podia durar gaire, però ara la crisi s’agreujarà, amb el tancament d’empreses i de comerços, l’empitjorament de sectors com el turístic i un fort creixement de l’atur, alhora que servirà d’excusa de la nova crisi. I això passa perquè la gran majoria d’economistes usen un enfocament conceptual erroni, on l’ecologia i els límits biofísics del planeta no existeixen.

Una segona lliçó és la necessitat de tenir un coneixement diferent que permeti entendre processos històrics complexos. Això permet comprendre la salut pública i paradoxes creades pel capitalisme. Quant al primer, la paradoxa és que “estem més ben preparats que mai” per fer front a una pandèmia. Sabem molt de coneixement genòmic, virològic, proves diagnòstiques, creació de vacunes, epidemiologia, ecologia, i moltes coses més d’ordre psicològic, sociològic i polític. Però, alhora, la civilització actual ha creat un munt de factors destructius que cal entendre i canviar. Vivim en un món quasi “ple”, amb pràcticament 8.000 milions d’habitants, i som animals socials que necessitem estar en contacte entre si per cooperar, treballar, relacionar-nos, divertir-nos i tenir cura dels altres. De fet, molta gent comenta que una de les coses més tristes d’aquesta pandèmia és que ja no ens podem tocar ni abraçar, no podem acomiadar-nos dels malalts a punt de morir. Les pandèmies es podran tractar amb nous medicaments i prevenir amb vacunes, però l’espècie humana és com és: ens seguirem necessitant els uns als altres. Per tant, a banda de l’aïllament actual necessari, cal prevenir la generació de noves epidèmies globals evitant la transmissió de nous virus cap als humans i, sobretot, entenent les causes que faciliten la transmissió de nous virus que poden posar en perill tota la humanitat. Això vol dir, especialment, evitar la destrucció ecològica que estem produint acceleradament sota el capitalisme.

Una tercera lliçó és valorar la gravetat de la pandèmia. Sense treure-li cap mena d’importància, tot ens fa pensar que, des del punt de vista de la salut pública, no som davant del problema més important. Fins ara [22 de març], han mort unes 15.000 persones, i és cert que el nombre potencial de morts podria arribar a ser de centenars de milers o fins i tot molts més, si l’epidèmia s’estengués sense control. D’altra banda, ara mateix al món els problemes de salut pública existents són molt greus. Pensem en els 100.000 morts anuals per xarampió, una malaltia evitable i amb una vacuna barata i molt efectiva, o en el mig milió de morts d’infants a causa de malalties diarreiques, o en la mort de molts milions de persones cada any per contaminació ambiental, tuberculosi o sida. Tot i els efectes negatius de salut i econòmics, la frenada econòmica té efectes beneficiosos per a la crisi climàtica i ecològica i altres fenòmens de salut. Per exemple, en frenar l’activitat industrial i el transport, es redueixen la mortalitat i la morbiditat associades als accidents laborals i de trànsit, i també el nombre de morts per contaminació ambiental. A la Xina, s’estima que la reducció de contaminació per la frenada econòmica ja podria haver evitat la mort de 50.000 a 75.000 persones. Aquesta paradoxa s’aclareix quan entenem que la lògica de creixement exponencial del capitalisme perjudica el medi ambient, el desenvolupament social i la salut col·lectiva.

“Aquesta pandèmia podria servir per justificar una crisi econòmica i la imposició d’un règim autoritari amb un control social orwellià”

Un quart aspecte té a veure amb la urgència per resoldre la situació actual, però també en general per adonar-nos que som en un atzucac, en un carreró de sortida molt difícil. La crisi actual ens hauria de servir de mirall per veure una crisi capitalista que ens enfronta a un més que probable col·lapse. Som davant d’una crisi sistèmica. Per què? Perquè vivim sota un capitalisme fossilista amb un creixement exponencial de producció i de consum, basat a gastar ingents quantitats de combustibles fòssils barats i de materials que s’estan exhaurint. Això vol dir que ens enfrontem no sols a l’emergència climàtica, sinó també a una crisi ecològica de grans proporcions.

La darrera lliçó ha de ser pràctica: cal canviar i cal canviar radicalment. Hi haurà un abans i un després d’aquesta crisi, i això ens hauria de portar a fer un canvi de rumb total, o la humanitat té poc futur. Parafrasejant Naomi Klein quan parla de la crisi climàtica, podem dir que aquesta pandèmia ho canvia tot, i que és fonamental que aprofitem aquesta pandèmia per fer un canvi social radical. Que ho aprofitem per transformar el món, o la transformació del món ens canviarà, portant-nos cap a un abisme. Val a dir que aquesta pandèmia podria servir per justificar una crisi econòmica massiva i la imposició d’un règim autoritari amb un control social orwellià quasi total de la població, tal com ja passa a la Xina. Klein ha assenyalat que el coronavirus pot arribar a ser “el desastre perfecte per al capitalisme del desastre”, ja que les elits miraran de beneficiar-se d’aquesta crisi. Un cop superada la crisi sanitària, en una situació social de xoc, es podria generar aïllament i individualisme, tot confiant més en el poder. Però també es podria posar en marxa una onada solidària i conscientment polititzada i mobilitzada que forci els governs a un canvi en favor del bé comú, la solidaritat i l’ajuda mútua, no només per revitalitzar serveis socials colpejats per les polítiques neoliberals mercantilistes, sinó també un canvi radical que permeti aturar la crisi ecosocial i climàtica que vivim, i canviar la vida avançant cap a una de més humana i realment sostenible, tot creant una economia homeostàtica, que gasti molta menys energia primària i adapti el metabolisme ecosocial als límits biofísics de la Terra.

“Cal sortir de la lògica del capitalisme com més aviat millor”

Quins grans reptes ens planteja a mitjà i llarg termini la crisi del coronavirus?

El més important i el més difícil segurament és que cal sortir de la lògica del capitalisme com més aviat millor. Potser serem capaços de fer front —millor o pitjor— a aquesta pandèmia, o a les condicions de fons de les crisis socials existents abans. Potser podrem millorar una mica l’equitat, l’entorn, l’habitatge o factors socials que creen desigualtat. Tot això és molt important, no cal dir-ho; però, si seguim com fins ara, seguirem fomentant —o no aturant— condicions estructurals, i vindran noves i pitjors crisis. Com ha dit Rafa Poch, l’única manera d’evitar noves epidèmies de tota mena és “matar aquesta economia capitalista”. Aquesta pandèmia ens situa en una mena d’“economia de guerra” de grans dimensions que cal aprofitar. La població més crítica i polititzada ha de captar la profunditat, l’amplitud i la rapidesa del que està passant, i això ha de generar mobilitzacions i intervencions estructurals que necessitem, o ens abocarem a un col·lapse. Aquesta crisi ens pot servir de laboratori global sobre les qüestions a les quals ens haurem d’enfrontar en el futur immediat. Pensem que una de les sortides d’aquesta crisi podria ser una sortida autoritària, lligada a un nivell de control social de la població molt superior encara al que tenim ara. Això ens portaria a una situació crítica de tipus neofeixista. Els mitjans tecnològics ja hi són. Però hi ha també altres sortides, i per això necessitarem una resposta de lluita que haurà de ser col·lectiva, organitzada, mobilitzada i conscient. Els grups més poderosos i les elits no renunciaran al poder que tenen ni als seus privilegis; mai no ho han fet. Per tant, haurà de ser una lluita col·lectiva, intel·ligent, persistent i molt decidida.

“Les ideologies legitimadores de la desigualtat no renunciaran als seus privilegis. És essencial ajuntar-nos, guanyar forces, mobilitzar-nos sostingudament”

I, si se supera aquesta crisi, què hem de fer? Quines línies polítiques són les més importants?

És la pregunta més difícil de respondre. Ho diré de manera molt esquemàtica i breu perquè una resposta adient mereixeria molta reflexió i debat. Sempre penso que, si vols canviar alguna cosa, primer cal analitzar molt detalladament cada situació. En cas contrari, potser posaràs “pegats”, però els problemes seguiran, es faran pitjors o tornaran. Crec que el primer a fer, doncs, és ajudar a comprendre amb profunditat el món en què vivim. Això implica una reflexió profunda i lenta, crítica i conscient de les coses. Això vol dir també que ens cal aconseguir una reeducació de tipus polític i cultural de la ciutadania tan gran com sigui possible. Fa molts anys, Manuel Sacristán ens deia que ens calia fer una “conversió” radical i profunda. A banda de la urgència per cobrir les necessitats bàsiques humanes, com també ens ensenyen persones tan valuoses com Quim Sempere, Jorge Riechmann o Yayo Herrero, entre molts d’altres, cal reeducar-nos, cal aprendre a desenvolupar relacions socials fraternals, tenir empatia, cura dels altres, veure l’entorn com una cosa quasi sagrada i no quelcom amb un preu que cal explotar i vendre, pensar en el creixement personal, en el fet d’aprendre el sentit de viure, i moltes coses més. Per difícil que sigui, aquest és un punt crucial.

La segona qüestió és que cal seguir experimentant com podem viure d’una manera diferent. Ja hi ha moltes iniciatives d’aquesta mena: cooperatives de producció, consum, generant noves formes de vida, de relacionar-nos, de “sentipensar”, deia Eduardo Galeano citant Fals Borda, de compartir les coses en una vida que valgui la pena de viure. No vull idealitzar tot això, però cal imaginar i experimentar fins al punt màxim que es pugui una altra forma de vida, que ens porti a viure millor amb menys.

Un tercer punt, que també em sembla essencial, és que, per comprendre, experimentar i tenir estratègies i tàctiques efectives, cal amb urgència crear i desenvolupar grups d’anàlisi (think tanks), tal com fan les dretes, els instituts conservadors o les corporacions, per entendre millor el que passa i per pensar el que cal fer. I evidentment cal fer front a totes les forces reaccionàries i neofeixistes. Els qui creuen en ideologies legitimadores de la desigualtat, del racisme o del feixisme no renunciaran als seus privilegis. Un punt essencial és ajuntar-nos, guanyar forces, mobilitzar-nos sostingudament. Calen moviments alhora locals i globals, amb sensibilitats diferents però coordinats transversalment, descentralitzats però amb un nivell apropiat de coordinació. I que siguin àgils, resistents, capaços d’adaptar-se als canvis i alhora amb una mirada llarga.

“Les desigualtats socials generen desigualtats de salut en gairebé tots els indicadors”

Volia preguntar-te també sobre els conceptes de salut, sanitat i salut pública, sobre els quals crec que sovint hi ha certa confusió. Ens els podries aclarir?

Hi ha tres maneres d’entendre la salut. La salut individual, que és la que habitualment coneixem i que relacionem amb la malaltia, la medicina i la sanitat, ja que tots emmalaltim i necessitem ajut, sigui personalment o bé amb l’assistència dels professionals sanitaris. La salut pública tracta la salut col·lectiva amb coneixements, tecnologies i intervencions per promoure la salut, prevenir malalties o ajudar a morir humanament i dignament. I, tercer, la salut dels grups socials, quelcom de relacionat amb l’estratificació de grups socials segons la classe social, el gènere, l’etnicitat, la situació migratòria, l’edat, el territori, la identitat sexual o cultural, o persones amb discapacitat, que ens connecta amb les desigualtats de salut. De fet, sovint pot passar que millori la salut de la població però les desigualtats de salut augmentin. Cal aconseguir les dues coses: millorar la salut col·lectiva i augmentar l’equitat.

I quines són les causes de la salut col·lectiva i les inequitats? Per què emmalaltim?

Sovint s’escolten expressions com la “mala sort” o la “voluntat divina”. Per valorar les moltes causes que afecten la salut i la malaltia, cal pensar en les teories de causalitat que històricament han estat hegemòniques. Molta gent, incloent-hi metges i científics, pensa que les principals causes són els factors biològics o genètics, els “estils de vida” i la sanitat i les tecnologies que tenim. És clar que, quan estem malalts, volem una atenció sociosanitària humana, efectiva i de qualitat. Però, quan anem a l’hospital, ja tenim un problema de salut o un factor de risc. La pregunta és: per què emmalaltim? Tot i que aquests factors són importants, avui sabem que tots es relacionen amb els determinants socials de la salut i de l’equitat. És a dir, la producció i la distribució de riquesa, l’atur i la precarització, les polítiques d’habitatge i els desnonaments, l’entorn ambiental i la degradació ecològica, els factors culturals, la manca d’educació i d’oportunitats i, quelcom d’essencial, la política, les relacions de poder i els diferents interessos que condicionen les decisions polítiques. A més, tot això conviu en un sistema socioeconòmic que anomenem capitalisme. Les desigualtats socials generen desigualtats de salut en gairebé tots els indicadors, de manera que, com pitjor és la situació social, pitjor és la salut. Contràriament al que diu la ideologia neoliberal, un no fa el que vol, sinó el que pot o el que li deixen fer. Això explica, per exemple, que les dones de les classes socials populars tinguin més obesitat, però també que estiguin més explotades i discriminades. Avui sabem que hem d‘aprendre a integrar totes les causes esmentades. Totes són importants, però les decisives per entendre per què estem sans, emmalaltim o morim prematurament són les polítiques.

I com actuen aquestes causes de manera integrada?

Aquesta integració té lloc en forma de cascada o sistèmicament en el que anomenem incorporació. Pensem en l’exemple de l’obesitat esmentat. Una dona és diagnosticada de diabetis i necessita tractament. Segurament té a veure amb l’obesitat que arrossega de fa anys, relacionada amb mals hàbits d’alimentació. Aquesta conducta té també a veure amb el fet de no poder fer exercici i cuidar-se, la manca d’opcions educatives, les males condicions de vida i de treball, les preocupacions socials i l’estrès econòmic, de manera que té difícil adoptar bones pautes d’alimentació, ja que viu en un entorn “obesogènic”, on és difícil accedir a aliments sans a un preu assequible. Val a dir que des de fa anys la indústria agroalimentària ha afegit sucres als seus productes per fer-los més gustosos, fer més vendes i guanys. De fet, el que podem comprar en un supermercat està en mans d’un grapat de transnacionals, uns oligopolis que destrueixen el medi ambient i fan el que calgui per incrementar els beneficis en un mercat molt competitiu. En definitiva, allò polític (i tota la resta dels factors) ens “entra dins del cos” i ho expressem de manera desigual en dany psicobiològic, malalties i mort prematura.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a casa dues revistes: 'Justícia Global' i 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies