07/01/2021 | 20:52
El Senat i el Congrés dels Estats Units, en sessió conjunta, han ratificat la victòria de Joe Biden, que el 20 de gener es convertirà en president dels Estats Units. Trump, en una declaració, ha dit que facilitarà una “transició ordenada”, tot i seguir insistint en les acusacions sense fonament de frau electoral. Segurament serà així, i Biden serà president.
El temps dirà si l’assalt al Capitoli dels partidaris de Donald Trump, instigat pel discurs conspiranoic del mateix president, serà el cant del cigne del trumpisme o l’inici d’un nou cicle polític en què l’extrema dreta global es radicalitzarà encara més. El que ha passat als EUA no pot considerar-se un cop d’estat. Però els fets de Washington dibuixen un paisatge preocupant i tenen ramificacions arreu del món. També a Europa i en particular a l’Estat espanyol.
A Espanya, hi ha diversos partits que qualifiquen l’executiu de Pedro Sánchez i Podem de “govern il·legítim”, i fins i tot el titllen de “dictadura”. Hi ha mitjans de comunicació que segueixen aquest corrent cavernari. I no només mitjans: aquest discurs també troba ressò en alguns estaments de les forces armades. I disposa, a més, d’una àmplia representació parlamentària capitanejada per Vox.
Ahir, al Capitoli, algunes veus es preguntaven quina hauria estat la reacció policial si en comptes de manifestants trumpistes la policia hagués tingut al davant a activistes antifeixistes o del moviment Black Live Matters. Les forces de seguretat haurien tolerat l’assalt al Congrés nord-americà, una de les institucions més protegides del món, sense pràcticament oposar resistència? Qui va preparar i validar l’operatiu policial, clarament insuficient?
Un partit obertament ultra com Vox té una gran implantació al Congrés i ben aviat també en pot tenir a la cambra catalana
I si tot plegat hagués passat a l’Estat espanyol… Com haurien reaccionat aquí la policia, la representació sindical de la qual està en mans d’organitzacions ultres afins a Vox com Jusapol? S’haurien pronunciat les forces armades, al voltant de les quals són recurrents els discursos d’extrema dreta en boca de militars retirats? Què diria l’estament judicial? Amb qui s’alinearia el Tribunal Suprem? Si hi hagués una denúncia de frau electoral per part de l’extrema dreta, què hi diria la Junta Electoral Central, la mateixa que va inhabilitar Quim Torra per penjar una pancarta?
La crispació en la política espanyola no és una novetat. Tampoc ho són els tics autoritaris de la dreta. Però, a diferència del que passava amb el PP d’Aznar o Rajoy, ara un partit obertament ultra com Vox té una gran implantació parlamentària al Congrés (i, segons indiquen les enquestes, en tindrà ben aviat al Parlament català). I no només això, sinó que el PP de Pablo Casado s’hi avé a travar aliances per governar conjuntament, sense que això li suposi cap contradicció interna.
Les connexions de Vox amb el trumpisme i l’alt right nord-americana són múltiples: Abascal sempre ha vist Trump amb “interès i respecte” i s’hi ha sentit identificat per com l’han tractat els mitjans de comunicació dels EUA per trencar amb el “pensament políticament correcte”. Aquests són els aliats de Pablo Casado (i Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa):
La dreta espanyola no ha dubtat en comparar els fets dels EUA amb les protestes de ‘Rodea el Congreso’, que va tenir lloc durant la investidura de Mariano Rajoy el 2016. Unes mobilitzacions que van tenir un caire simbòlic i que, en cap cas, van suposar l’entrada de manifestants al Parlament espanyol. Tampoc ha dubtat en comparar els fets de Washington amb mobilitzacions independentistes com la del 20-S de 2017, en protesta per les detencions de dirigents del govern català. En cap d’aquests fets els manifestants van irrompre en una seu parlamentària interrompent cap debat polític.
Però la dreta espanyola no ha estat l’única que ha fet reflexions d’aquesta mena. Algunes veus dins del sobiranisme català també han comparat l’assalt al Capitoli amb les protestes del 15-M davant del Parlament. No ho han fet només tuitaires anònims: ho ha fet el director general de comunicació de la Generalitat, Jaume Clotet, afí a Junts per Catalunya.
Avui pocs ho reconeixeran, però el cert és que, en un cert moment, l’ascens del trumpisme va generar algunes simpaties en determinats entorns de la dreta independentista. I no només en partits minoritaris o marginals sense implementació, sinó entre referents de la intel·lectualitat sobiranista dita “transversal”, i també entorn del món convergent. El mateix Artur Mas, poc després de les eleccions nord-americanes de 2016, va explicar en un vídeo que creia que la victòria de Trump era “un exemple” pel sobiranisme. Segons Mas, la seva victòria demostrava que “allò que sembla impossible a vegades és possible”, tot fent una crida a “aplicar-ho des d’una òptica catalana” amb vista al procés independentista. El 2016 eren ben conegudes les fílies ultradretanes de Trump.
Hi ha una part de la dreta sobiranista que ha contemporitzat amb el trumpisme, tot i que ara en renegui obertament
Hi ha una part del món sobiranista que ha contemporitzat amb el trumpisme, per molt que ara en renegui obertament. Joan Canadell, número 3 de la llista que encapçalen Puigdemont i Laura Borràs, va fer-ho l’any 2016, quan Trump va ser escollit. En una sèrie de tuits que va rescatar CRÍTIC i que ha esborrat parcialment, va demanar “prudència” al món ‘indepe’ a l’hora de situar-se contra Trump. Ahir, Canadell va tuitar que els incidents del Capitoli eren “una llàstima”. I en una entrevista amb Gemma Nierga ha explicat que havia esborrat els tuits perquè s’havien tret de context.
Canadell és un personatge particular dins del món sobiranista, que de ben segur no representa l’ideari majoritari del moviment. Però que algú amb les seves idees ocupi un lloc tan destacat en la llista de JxCat és indicatiu d’un cert estat de les coses. El símptoma que alguna cosa no acaba de rutllar en el món ‘indepe’.
