Per què alguns independentistes odien Pablo Iglesias?

La derrota de l’esquerra a Madrid i la decisió posterior de Pablo Iglesias de deixar la política no solament ha estat aplaudida des de la dreta espanyolista. No són pas pocs els qui, des de les files de l’independentisme català, han celebrat que el líder de Podem, a conseqüència dels seus mals resultats, hagi decidit fer un pas enrere i deixar la política. Els qui se n’alegren a Catalunya ho fan, a grans trets, seguint el discurs següent: el fracàs d’Iglesias demostra que Espanya és irreformable, que la taula de diàleg i la negociació amb el PSOE no va cap enlloc i que allò que representa el 15-M està liquidat i no ha servit per a res. La independència és l’única via i tot el que no sigui això és pagafantisme.

No és nova aquesta ràbia, però no per això hauria de deixar de sorprendre la bilis amb què una part del sobiranisme ha abordat durant els últims anys el paper d’Iglesias i, per extensió, el de Podem en la política espanyola. Sobretot si ens remetem als fets. No hi ha dubte que Pablo Iglesias no és independentista (de fet, seria força estrany que algú de Vallecas ho fos). Però Iglesias ha estat un dels pocs polítics espanyols de primer nivell que han apostat obertament per un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, que han parlat de presos polítics, que han defensat l’alliberament dels Jordis i de la resta dels represaliats per l’1 d’Octubre. Fins i tot ha reconegut Puigdemont com un exiliat polític i n’ha reconegut el paper.

Pablo Iglesias ha fet tot això assumint que, als ulls d’una gran part de l’electorat de la resta de l’Estat, fer-ho implicava un desgast polític important. Ho ha fet posant aquests plantejaments en primer terme en un moment en què, dins del seu propi espai, molts consideraven que no tocava fer-ho. I ho ha fet des de les més altes responsabilitats al Govern espanyol, sabent que fer-ho implicaria un conflicte amb el PSOE. No és poca cosa. Hi ha polítics catalans que pensen el mateix que Iglesias; però, a l’hora de dir i fer, no han arribat ni de bon tros on ha arribat ell.

Sovint Iglesias i Podem han despertat en el món independentista odi, ràbia i menyspreu

A priori, tot això que hem dit hauria de despertar simpaties per part de l’independentisme. Ni que fos en una clau estrictament pragmàtica. És molt millor que algú com Iglesias tingui un paper en la política espanyola que no pas que el tingui algú sense aquesta sensibilitat. Però, contràriament, sovint Iglesias (i, per extensió, Podem i els Comuns) desperten en el món independentista tot el contrari: odi, ràbia i menyspreu. Aquest sentiment potser no és majoritari, però sens dubte no és residual: amb més o menys intensitat és compartit per moltes veus rellevants afins a Junts, i també a ERC i a la CUP.

Estratègia o partidisme?

Per què passa, això? Hi pot haver diverses raons. Una d’aquestes raons és estratègica. Una part de l’independentisme advoca per una dinàmica del “com pitjor, millor”, i, per tant, que hi hagi veus a l’Estat espanyol que apostin per una política d’entesa i de diàleg en clau confederal posa en qüestió la seva línia de treball. Són els qui, en certa manera i potser sense dir-ho explícitament, s’alegren de la victòria d’Ayuso perquè creuen que un Govern del PP i de Vox a Madrid avala els seus arguments, i voldrien el mateix per a l’Estat espanyol, esperant que això generi una mena de momentum de ruptura a Catalunya que desemboqui en la independència. Una anàlisi possible, però certament allunyada de les condicions objectives i subjectives del moment.

Però per sota d’això hi ha alguna cosa més profunda que no té a veure només amb l’estratègia independentista, sinó amb una cosa tan prosaica com és el poder autonòmic i la política partidista. A alguns els genera pànic que pugui reeixir la tesi que ha defensat Pablo Iglesias històricament: l’entesa de les esquerres per formar Govern, encara que sigui assumint contradiccions. La gran fita d’Iglesias ha estat donar forma a la majoria de Govern a Espanya amb el PSOE i els sobiranistes. Que ERC, el món dels Comuns i Podem i la CUP puguin explorar una forma similar a Catalunya genera uns recels enormes.

Les lliçons antifeixistes

De totes les reaccions contra Iglesias d’una part de l’independentisme, en destaquen les que pretenen donar-li lliçons sobre què és el feixisme i l’extrema dreta. De ben segur que les declaracions del líder de Podem sobre el fet que l’independentisme “havia despertat el feixisme”, desafortunades i qüestionables, han contribuït a reforçar aquest discurs. Però això no treu que Pablo Iglesias sap perfectament què és el feixisme, com ho saben totes les persones d’esquerres que s’han mogut en espais de transformació social a Madrid durant els anys noranta i 2000, quan fent-ho no solament t’arriscaves que t’insultessin a Twitter, sinó que et trenquessin les cames.

Ser de Madrid, ser d’esquerra transformadora i defensar el dret a l’autodeterminació no és cosa fàcil i ningú no t’ha de venir a donar lliçons de res. I menys si qui te les dona és un indepe de nova fornada que aplaudia el pacte del Majestic mentre tu t’enfrontaves cos a cos als nazis a Vallecas durant la majoria absoluta del PP d’Aznar.

Una mala notícia per a l’independentisme

Hi ha molts aspectes criticables de la trajectòria de Pablo Iglesias. El seu hiperlideratge. Les seves dificultats per entomar crítiques. El personalisme amb el qual ha dirigit Podem, que s’ha deixat pel camí actius i veus molt poderosos. L’intervencionisme amb el qual ha dirigit el partit. L’error majúscul de la compra del famós xalet de Galapagar, que ha donat ales al relat dels seus adversaris. Segur que la seva acció política amb Catalunya hauria pogut ser diferent. I segur que en l’àmbit social ha assumit massa contradiccions i renúncies.

Es pot ser d’esquerres o sobiranista i discrepar molt de l’estratègia de Pablo Iglesias. Però en moments com ahir, amb la victòria d’Ayuso i de Vox sobre la taula, potser el millor és mostrar certa solidaritat antifeixista, i no una competició de retrets i d’acusacions contra el qui ha estat un dels teus pocs aliats en el cor de la bèstia. La retirada de Pablo Iglesias no és una bona notícia per a l’independentisme i no hauria de ser un motiu d’alegria, sinó de reflexió i de replantejament estratègic.