Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

El retorn del “tenim pressa”

Les lluites d'emancipació nacional no poden supeditar-se a calendaris artificiosos que només busquen resultats a curt termini

09/09/2021 | 06:00

Mobilització independentista l'Onze de Setembre de 2016. Foto: JORDI BORRÀS

D’entre tots els actes entorn de l’Onze de Setembre, enguany n’hi ha un que està passant força inadvertit, però que incorpora una càrrega política de profunditat. És l’homenatge que des de l’Oficina del President Quim Torra s’ha organitzat a Girona a Heribert Barrera. Barrera, que va morir ara fa 10 anys, va ser president del Parlament per ERC durant la primera etapa de Jordi Pujol. A l’acte, a més de Torra, hi assistiran la presidenta actual del Parlament, Laura Borràs, i el president Puigdemont. “Reivindiquem-lo, perquè com a país #tenimpressa”, ha afirmat Quim Torra en un tuit per promocionar l’acte.

Que dos expresidents de la Generalitat i la presidenta actual del Parlament en actiu participin en un acte d’homenatge a Barrera hauria de ser, com a mínim, motiu de reflexió. No estem parlant precisament d’un personatge de consens. Va ser polèmic per les seves declaracions sobre la immigració: “És la principal amenaça de Catalunya”, deia al llibre entrevista publicat l’any 2010 pel periodista Enric Vila, Què pensa Heribert Barrera. “A mi m’agradaria una Catalunya com la de la República: sense immigrants”. No va ser un fet puntual o una frase treta de context: Barrera va ser constant en els seus posicionaments públics durant la seva darrera etapa. Va acabar allunyant-se d’ERC (tot i que sempre hi va militar) i abraçant el Reagrupament de Joan Carretero, l’escissió dretana dels republicans amb qui també va simpatitzar Torra.

El “tenim pressa” i la utopia disponible

La reivindicació orgullosa de la figura d’Heribert Barrera per part de l’ecosistema neoconvergent (a l’acte no hi assistirà cap dirigent d’ERC) té com a objectiu fer valdre de nou l’ideari del “tenim pressa”, en un moment en què semblava desterrat de l’agenda política. A Barrera se l’identifica amb aquest lema perquè apareixia dient-lo en un vídeo d’Òmnium Cultural l’any 2010. La frase, extreta d’una cançó de Lluís Llach, es va convertir en boca del Barrera ancià en un lema del nou independentisme del procés.

Sobre aquell “tenim pressa” del 2010, el sobiranisme liberal va construir un relat guanyador durant els anys en què l’independentisme, en paraules de la sociòloga Marina Subirats, era una “utopia disponible”. En temps d’immediatesa, enmig d’una crisi del sistema polític galopant, el nou sobiranisme apel·lava a un moment trencador, a alguna cosa que “teníem a tocar”. Tots aquests lemes, que ara ressonen buits, van convertir-se en llocs comuns del periodisme i de la política a Catalunya. Qüestionar-los equivalia tot sovint a quedar als marges del que era assumible i del que no. Algun dia caldrà analitzar el paper d’entitats com Òmnium com a generador de marcs per a l’independentisme. Uns ‘frames’ que mai han estat innocents i sempre han prioritzat la clau nacional em detriment de l’eix social, per molt que ara les “lluites compartides” estiguin en boca de tothom. Lluites compartides, amb qui i per assolir quins objectius?

Què hauria passat si els partits sobiranistes no haguessin actuat pressionats per un calendari autoimposat?

El cert, però, és que una anàlisi descarnada dels darrers temps demostra que el “tenim pressa” va ser un error estratègic. Els anys del procés van estar marcats per les dates límit i els dies històrics, però… van servir aquestes fites per apropar l’independentisme als seus objectius? Què hauria passat si els partits sobiranistes no haguessin actuat tan pressionats per un calendari autoimposat?

Tenir pressa per aconseguir la independència és lògic, i més si acumulem certa trajectòria a les nostres espatlles. I tots els moviments socials han de marcar-se fites i posar terminis a les seves lluites per fer-les avançar. Però aquests han d’anar en proporció amb l’ambició dels objectius. I crear una nova República sense complicitats internacionals i amb l’Estat espanyol i la UE en contra no era quelcom de menor que pogués complir-se en 18 mesos. Una de les lliçons principals de la darrera dècada hauria de ser que una lluita d’emancipació nacional no pot fonamentar la seva fase d’acumulació de forces en un calendari artificiós.

El futur de la taula de diàleg

El nou curs polític comença marcat per la convocatòria de la taula de diàleg i ve precedit pels indults del Govern espanyol i els acords a Madrid entre el PSOE i Podem i ERC. És en aquest marc que des del món de Junts es vol posar sobre la taula de cop el “tenim pressa”. És curiós que l’ombra d’Heribert Barrera sempre aparegui quan ERC s’emancipa de les tuteles convergents i busca aliances amb la resta de les esquerres, a Catalunya i a l’Estat.

Pot semblar poca cosa, però la taula i els indults són l’única fita material assolida per l’independentisme després de l’1-O

Ningú no pot esperar grans resultats de la taula de diàleg. La situació política està enquistada. El Govern espanyol, amb l’alè del PP i de Vox al clatell, farà tot el possible per dilatar els terminis de la negociació i diluir-la al màxim possible. Però, tot i això… la taula i els indults són l’única fita material palpable assolida per l’independentisme després de l’embat de l’1-O. Potser és poca cosa; però, com diu la cançó, “val més saber-ho i dir-ho”. Potser hi ha qui es pensava que Espanya es dissoldria com un terròs de sucre i tot aniria “de la llei a la llei”. Però, si érem conscients de la fortalesa de l’Estat espanyol, la perspectiva havia de ser una altra.

Sigui com vulgui, amb la taula de diàleg sembla que l’independentisme vol marcar-se noves dates límit. El primer termini l’ha marcat la CUP d’aquí a dos anys, en el marc del seu acord d’investidura amb ERC, i passa pel fet que Pere Aragonès se sotmeti a una qüestió de confiança. La CUP, organització amb dècades d’història i de lluita independentista a les espatlles, no hauria de ser esclava del “tenim pressa”. Però la seva ebullició interna és intensa, i no tota l’organització veu clar el suport a l’executiu actual per raons molt diverses i de vegades contradictòries. De fet, dins l’organització hi conviuen veus que han estat partidàries d’entrar en un Govern amb ERC i Junts, com d’altres que ni tan sols donarien suport parlamentari a l’executiu actual.

“Si et mous amb presses, el fracàs està anunciat”

Que passarà quan s’esgotin aquests dos anys i la taula hagi donat pocs o cap fruit? Buscarà l’executiu d’Aragonès noves aliances mirant cap al PSC? O aconseguiran lligar curt els cupaires? Una negociació no pot dilatar-se fins a l’infinit. Però la part catalana ha de ser conscient que un procés de diàleg no es pot resoldre en dos anys. Ho recordava Vicenç Fisas, expert en negociacions i cultura de pau, en una entrevista a CRÍTIC: “Mira, en aquest món de les negociacions, t’asseguro que, quan jugues amb aquestes presses, fracassaràs. Això no funciona així. Si et mous en les presses, el fracàs està anunciat”.

Per crear una nova República catalana en el si de l’Europa occidental, calen més coses que no pas la pressa

Quatre anys després de l’1-O, l’independentisme no ha tornat a la casella de sortida. Però té la memòria recent de la partida que ha acabat de jugar. Per crear una nova República catalana en el si de l’Europa occidental, calen moltes més coses que no pas la pressa: organitzacions fortes que ho liderin, majories sòlides i continuades al Parlament, suports internacionals de nivell (hem vist aquests dies que la Rússia totalitària de Putin mai no va ser una opció, tot i que, com ha explicat The New York Times, alguns s’ho pensaven). I sobretot fan falta militants, mobilització i assumir les conseqüències de la repressió a llarg termini. També generar hegemonia cultural. Una hegemonia que, encara que l’independentisme no ho vol veure, avui és molt feble fora de la bombolla digital catalana i dels mitjans públics.

A menys que, és clar, els teus objectius no siguin la resolució del conflicte o l’assoliment d’un referèndum d’autodeterminació, sinó imposar-te en la lluita partidista (hi ha qui diria “autonomista”). En aquest cas, la pressa, els terminis i els dies D tenen molta més lògica per posar pressió a l’adversari. Torna el “tenim pressa”? Diuen que els humans som l’únic animal capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Els catalans no en seríem l’excepció.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa un pack de marxandatge i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies