13/02/2018 | 19:00
L’origen familiar. Sou del barri badaloní del Gorg, diuen.
Sóc nét de gent arribada de Múrcia, de Cartagena, més concretament, i de Vélez-Rubio, a la província andalusa d’Almeria. Els avis materns, els que venien de Cartagena, anaven cap a França i van quedar-se aquí. Això era al voltant del 1929. El meu avi matern traginava galls dindis. La meva àvia havia arribat a tenir una parada d’aviram a la plaça Nova de Badalona. Per la part paterna, l’avi era un bon fuster. Havia treballat a la Legió, a l’Àfrica, i deien que hi havia conegut Franco. Érem, per tant, una família treballadora i menestral. Mon pare va ser tintorer, del ram de l’aigua. Contra la idea de Pérez Andújar sobre la qüestió de les perifèries, he de dir que en vaig viure dues. Quan vaig anar a viure a Artigues, barri entre Badalona i Sant Adrià, als vuit anys, era un barri colonial, d’habitatges obrers amb jardinet de caràcter modernista. Amb trencadissos. Era un barri amb noms andins, que feia de perifèria del meu barri de naixement, que, a la vegada, era perifèric del centre de Badalona.
Quina marca deixa, la classe?
Podria passar per un desclassat, però mai he pogut deixar la classe de banda. M’he intel·lectualitzat, això sí. Però la manera de plantejar-me els conflictes i les relacions ha estat basada en la classe. La meva classe. L’antagonisme no l’he perdut mai. Nosaltres sabíem quina hora era per les sirenes de les fàbriques. A casa van deixar de fer de tintorers (perquè mon pare estava perdent la salut) i posaren una botiga. Recordo moltes dones treballant a les fàbriques del tèxtil, de la metal·lúrgica lleugera i de la llauna. I una fàbrica, la Gottardo de Andreis, d’amos italians. Això imprimeix caràcter a un barri i a una ciutat. Durant els anys vint i trenta anaven curulls, els seus carrers, de joves abrandats forjats en el pistolerisme. Era un barri de sindicalistes i de ‘faieros’, el nostre.
Faieros de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica)?
Sí. De la família política del Vivancos, que era la gent del Garcia Oliver. Imagina-t’ho. Va quedar buit d’homes joves, el barri, en acabar la guerra. Morts, a la presó o a l’exili, quasi tots. Al Camp de la Bota el municipi amb el percentatge més gran d’afusellats va ser Vélez-Rubio, el poble de mon pare. Gent que en emigrar a Catalunya s’havien distribuït entre el barri de la Salut, a Barcelona, i el nostre, a Badalona. El meu pare era de les Joventuts Llibertàries. Va lluitar al front de Madrid. El feriren i va tornar via Alacant cap aquí. El seu germà era sindicalista de la CNT. El nudisme, l’esport i la vida associativa calaren fort els anys de la República. Ma mare sempre tenia present que a 16 anys els àcrates del barri li feien llegir Nietzsche! D’aquí va venir el fet que a casa insistissin que estudiés, com a mínim, el batxillerat.
Quin clima polític es vivia d’infant i de jove al vostre barri?
Era un barri de perdedors de la guerra. Els anys cinquanta, la policia hi feia, encara, incursions per clavar pallisses i mantenir l’ordre. Hi havia un paio de la policia que li deien ‘El Chato’, sinistre, que s’hi dedicava a fons. La repressió continuava.
“Que hi hagi gent nascuda als setanta que digui que se sent ‘xarnega’ no ho puc entendre”
D’un quant temps ençà hi ha un ressorgiment –abans que citàveu Pérez Andújar– d’un cert ‘neoorgull xarnego’. L’activista feminista Brigitte Vasallo ha signat recentment un article sobre el tema a CRÍTIC.
D’això en vaig parlar amb ells. Amb mi que no hi comptin per això de la ideologia del xarnego. Jo no n’he fet de la qüestió quelcom de personal. Quan anàvem al centre de Badalona a fer el batxillerat, només érem quatre nois del meu barri. Castellanoparlants entre nosaltres. Tota la resta eren nois de casa més bona i d’extracció catalanoparlant.
El català on l’havíeu après?
Al carrer, a la botiga del meu pare, amb la gent de les parades del mercat i jugant a futbolí. No recordo al meu barri cap exclusió per raons de llengua o d’origen. La classe unia. La industrialització va homogeneïtzar. No conec ningú que no aprengués el català a la feina. Era natural. Per a mi és limitatiu i defensiu, apel·lar a la ‘xarneguitat’. Si tu vols resoldre-ho, el que cal és ficar-se dins el corrent general. Quin interès hi ha per fer ressorgir, precisament ara, determinats constructes ideològics? Ho trobo, com a mínim, extravagant. Vaig treballar entre el 1958 i el 1960, a Sant Adrià, en una foneria. Tenia, a prop, masos i fontetes, espai rural, i cap al mar, els barris de barraques de la platja com el Somorrostro o Pekín… Allò era un autèntic gresol cultural de totes les Espanyes. No recordo mai baralles, ni problemes. Que hi hagi gent nascuda els anys setanta que digui que se sent ‘xarnega’ o ‘axarnegada’ no ho puc entendre. Convertir-ho en ideologia o en atribut cultural, encara menys.
“Vaig viure la Transició amb la sensació que els despatxos segrestaven el carrer. Ara em passa el mateix”
Vaig entrevistar August Gil Matamala per a aquest mitjà, dos anys enrere. Ell i vós heu estat sempre un mateix entorn. Plegats, a la Transició, vàreu animar grups d’afinitat teòrica. Amb un d’ells, Equip Contracorrent, produíreu el 1977 el document ‘Fet nacional i lluita de classes’. Amb un altre, el Col·lectiu Comunista Català, donàreu una visió anticipada de la Transició al pamflet ‘La liquidació del franquisme i la construcció d’un nou Estat’. Amb un tercer, La Nova Falç, vàreu publicar els fulls d’agitació ‘Lluita Lliure’. Com visquéreu la Transició?
Em passava el que em passa ara. Vivia amb la sensació que els despatxos segrestaven el carrer. L’Assemblea de Catalunya era quelcom de molt potent, amb molta diversitat però també amb molt de control per dalt. L’August ja havia sortit del PSUC el 1968 després de la invasió de Txecoslovàquia i que comencessin, abans, cap a la meitat dels seixanta, les renúncies de Carrillo.
Us situàveu, sobretot, pel que sé, a l’anticapitalisme.
Entre el 70 i el 74 va haver-hi lluites molt potents a les comarques del cinturó metropolità… Harry Walker, Roca Radiadors… Hi havia gent molt potent. No va aconseguir la influència del PSUC ni eren pràctiques gaire esteses, però les Plataformes Anticapitalistes eren molt actives. Se’ns feia molt difícil integrar-nos en dinàmiques merament electorals. Els processos materials ens afectaven molt. Vivíem en contacte amb gent que patia, que hi era. Veient el desplegament del nou règim…
Coneixeu un documental que es diu ‘Morir de dia‘? Hi ha testimonis de gent que en plena Transició estava convençuda que a Espanya hi hauria una revolució maoista! Costa d’entendre.
No. Però sé de què em parles. Jo crec que era una falta d’anàlisi una mica rigorosa. Això responia a les condicions de deteriorament del clima sociopolític de l’època. El règim estava molt a la defensiva. Era molt agressiu. En aquell moment hi ha una gent molt jove, dins la vintena, que als barris fa processos que es viuen com a autèntiques revolucions personals i culturals, de tota mena. Les persones més joves que nosaltres ho visqueren així. Amb una radicalitat íntima, diria jo. No feien anàlisis polítiques gaire refinades. Senzillament exigien el seu lloc al món nou que semblava que s’encetava…
I vosaltres?
Nosaltres, a la trentena o a la quarantena, veníem de processos personals diferents… Coneixíem bé el personal que estava intentant pujar al carro del nou poder… Era una bogeria. Sorgien multitud de partits que no havíem vist en la vida. Que només generaven confusió i, al mateix temps, en les primeres eleccions del juny del 77, Esquerra Republicana, encara il·legal, no es pogué presentar… La Reforma del 1976, al desembre, ja es fa en condicions d’autèntica repressió. Quan veiem les matances d’Atocha, al desembre del 77, la reacció del PCE encara ens escamà més. Estaven canviant morts per legalitzacions? Aquesta mena de pacifisme, de contemporització amb el règim, no l’enteníem.
Bé, era el que feia el PCI a Itàlia… Ordre…
Tot això venia de la teorització del 1973 després de la caiguda d’Allende. Llavors, Berlinguer, el secretari del PCI, va afirmar que iniciar el camí cap al socialisme era impossible fins i tot tenint el 50 + 1 de la societat…
Em sona…
Deia si fa no fa que no et podies moure si l’imperialisme no et donava permís. El reformisme no reaccionà. No reaccionaren davant la mort de Puig Antich. No reaccionaren davant la mort dels d’ETA i del FRAP al desembre del 75.
A Palma he sentit contar que els militants del PCIB-PCE tapaven les pintades per Salvador Puig Antich que feia gent d’altres grups d’esquerra revolucionària.
Fent contrapropaganda. Deien que Puig Antich era una mena de predelinqüent. Quan l’assassinen, a Barcelona s’està presentant la revista satírica ‘Por Favor’, la mateixa nit, a L’Oca, un lloc de moda del moment… ‘Ajoblanco’, que surt a l’octubre, la deixen sortir… i això que era contracultural. Aquests senyals eren importants. La manca d’acció veiem que posava les bases perquè aterressin els grans partits. No ens desencantàrem. Senzillament vèiem que els grups d’esquerra radical no tenien prou força. També et diré una cosa: com que nosaltres no érem de mentalitat grupusclista ni messiànica, sabíem que la revolució no estava a l’abast de la mà, però sí que crèiem que podien donar-se les condicions per a un protagonisme important de la classe obrera i de les classes populars en la nova etapa. La realitat ens va obligar a ressituar-nos.
“Amb la CUP hi ha hagut un dipòsit d’expectatives. Considero que val la pena ajudar a qui arrisca i es mou”
I us obriu a l’independentisme explícit…
En aquesta època ja entrem en contacte amb l’independentisme d’esquerres. Abans, per nosaltres, la qüestió nacional era defensada només via la lluita cultural. No la treballàvem a escala política. Fins que al Baix Llobregat no es van començar a lligar els dos vessants, el social i el nacional, no trobàvem espais comuns. A través del pamflet ‘La liquidació del franquisme i la construcció d’un nou Estat’ ens donàrem a conèixer entre el món independentista. Recordo que Carles Castellanos ens va contactar. El Comitè Català contra la Constitució és on tota aquesta relació entre l’anticapitalisme i l’independentisme d’esquerres cristal·litza. En formàvem part el PSAN-Provisional, nosaltres, gent anticapitalista de CCOO, les COAS, i els de l’Organització d’Esquerra Comunista… Que eren ‘consellistes’, havien tingut gent jove molt combativa, obrera, amb moltes dones! Després la cagaren tornant-se sectaris, una organització d’àmbit espanyol molt d’aparell. Intentaren duplicar i imitar l’experiència de Bandera Roja: control des de dalt…
Què se’n va fer?
En un partit com el que intentaven construir la clau és que el sistema t’ajudi o et toleri. Si no, realment no tens res a pelar. Un dels seus capitosts va acabar al PSC, va treballar a l’Administració de Castella-la Manxa i ha acabat fent-se milionari tot sortint a les llistes Falciani… És el cèlebre Diego Fàbregas, ‘El Pájaro Loco’.
Però d’aquella generació no n’ha quedat cap fil conductor? Amb la CUP no es va il·lusionar de nou l’extrema esquerra dels setanta?
Jo crec que amb la CUP hi ha hagut un dipòsit d’expectatives. Molta gent ha estat expectant. La meva part jovenívola [somriu] em fa no ser exactament optimista, però gairebé sempre considero que val la pena ajudar a qui arrisca, a qui es mou. En el meu cas, però, hi ha quelcom més, un cert desdoblament.
Què voleu dir?
T’ho explicaré essent tan gràfic com sigui possible. Al desembre del 1970 va haver-hi la tancada d’intel·lectuals a Montserrat. Faltava un mes perquè nasqués el meu fill gran, i suposo que per això no hi vaig anar. O això pensava jo. Però hi havia motius més profunds. Uns quants dies abans, era en un bar a Nou de la Rambla, al carrer Lancaster, i una noia de les que eren allà m’ensenyà una foto. Era jo al passeig de Gràcia, en una ‘mani’, amb una llamborda a la mà. L’havien feta uns activistes llibertaris i l’havien enviat a un fanzín antirepressiu francès perquè la publiquessin. Hi vaig pensar durant molt de temps! I ho dic perquè entre allà on jo teòricament havia d’estar, que és amb els intel·lectuals a Montserrat, i la foto amb la llamborda, hi havia una tensió que és com si no hagués acabat de resoldre mai. Això marca bastant la meva posició: entre la radicalitat de la insurgència de carrer i el compromís i els límits de l’activitat intel·lectual.
Durant molts anys, abans del boom ‘cupaire’, al món literari català éreu l’independentista d’esquerres que no era d’ERC.
Sempre he estat individualista. Molt poc gregari. No he pogut militar mai enlloc. Sense carnet ni lligams orgànics…
“Quan a un Estat li desfàs la parada, només pot reaccionar autoritàriament. Has d’estar preparat per al xoc”
Hi ha qui m’ha dit que els anys vuitanta i noranta al vostre grup d’afinitat amb Gil Matamala se us perd la pista.
No hi estic d’acord. Hi ha una continuïtat. Després de la fase postfranquista, nosaltres ens inventem la revista ‘KO’, una capçalera subversiva. Només vàrem tenir força i diners per fer-ne tres números. El darrer, del març del 1980, portava un homenatge la Yolanda González, militant trotskista assassinada per l’extrema dreta a Madrid. En aquesta època férem campanya contra les primeres autonòmiques, del 1980. Era el moment que des d’en Xirinacs fins a la Magda Oranich, tot l’espai d’esquerra nacional intentava presentar-se. I, és clar, tant el BEAN com Nacionalistes d’Esquerra s’estavellaren.
Com visquéreu aquell intent?
Nosaltres ho vèiem ingènuament. Potser érem elitistes. No hi crèiem. Nosaltres consideràvem, com dos anys abans, que no tenia sentit. A partir del 1984 entrem a Nova Falç. No perdem mai la continuïtat. D’allà, a l’experiència de l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP). En aquella època la idea de fer municipalisme des de baix amb la idea de trobar la solució a la qüestió nacional la valorava amb escepticisme. Pecava, potser, de ser massa teoricista. Recordo debats molt durs amb la gent d’Arbúcies o de Sant Pere de Ribes, que eren molt pragmàtics. Excessivament, per a mi.
I el fil continua fins a la Plataforma pel Dret de Decidir, la PDD.
La PDD és el pòsit de moltes coses. L’inici real del cicle actual. Hi destacaren la Mònica Sabata, el Jaume López, el Víctor Cucurull, la Carme Forcadell… La PDD tingué el problema de sempre en els moviments cívics de masses de l’independentisme contemporani. L’eterna pregunta: quina ha de ser la posició respecte als partits? Recordo que la manifestació per les infraestructures del 2007, la segona, va ser potentíssima. S’hi sumaren, fet innovador, els sindicats majoritaris. La PDD va introduir el concepte del dret de decidir; va situar el terreny de la qüestió en la radicalitat democràtica. Aquest aspecte, l’independentisme no l’havia explicitat així mai! Establia per primer cop una dialèctica entre la pràctica autoritària de l’Estat i la nostra pràctica democràtica. Ara em sorprèn qui se sobta que l’Estat sigui poc democràtic… No ho pot ser! El nostre drama és que no s’han articulat els mecanismes interns del xoc frontal. Anàvem cap al xoc, no cap a un trànsit! Quan a un Estat li desfàs la parada, només pot reaccionar autoritàriament. Tu has d’estar preparat per a aquest xoc.
“Les negociacions actuals tenen mentalitat autonomista. El poder ha de tornar a la gent”
Hi ha qui diu que el moviment sobiranista arriba tard.
A vegades penso que la història s’ha burlat una mica de nosaltres. Ens ha donat molts instruments per arribar fins aquí –autogenerats per nosaltres, amb el nostre esforç col·lectiu, val a dir–, però per alguna raó ens agafen a contrapeu. L’Europa d’avui no és la de les revolucions democràtiques del 1848 o de la Revolució Russa. No estem integrats en un corrent general. Si a Escòcia hagués guanyat el sí, hauria arrossegat coses…
A l’Europa del XIX o durant bona part del XX, després de l’1-O hi hauria hagut centenars de morts i tot hauria estat diferent…
Efectivament. Amb morts, Europa hauria actuat d’una manera diferent. Però res em fa pensar que calen morts. Els poders públics no han de ser paternalistes. La gent arriba on vol arribar. Els poders s’han d’adequar a la gent. Dir al poble “no arribis fins aquí” o “compte, que l’Estat es girarà fort contra nosaltres” no és significatiu de res si no fas el que feia anys que deies que faries. Perquè, si no ho fas, ningú no et garanteix que l’altre no continuarà colpejant. Es va frenar el 27 d’octubre, però l’Estat no ha frenat. Quan ha arribat el moment, es va frenar. Pensant que algú forçarà l’Estat espanyol a asseure’s o que et fa por la sang calenta, que deia Sagarra. Tant si és perquè no t’agrada la sang calenta –que és el que els ha passat als nostres polítics autonomistes tots aquests anys– o perquè, efectivament, esperes que hi hagi algú que et tregui a tu la feixuga tasca d’enfrontar-te l’Estat i faci de mitjancer (recorda que aquest és el darrer missatge que rep la CUP el 10 d’octubre poc abans de les cinc de la tarda). El 27 d’octubre ja teníem dades suficients per saber que tot era seriós. I, si és seriós, t’hi has de posar seriosament. Els jocs de mans juridicopolítics només et posen en mans de l’enemic. L’Estat és un Leviatan. Impersonal. Hi ha Sorayas, Rajoys i jutges, però la maquinària és impersonal. És la raó d’Estat, que ho atropella tot. Quan ells es poden permetre no deixar sortir el Quim Forn o el Jordi Sànchez, això és d’una gravetat enorme ho miris com ho miris. Són actes de pur franquisme. Paradoxalment només revela la força que l’independentisme té fins al 3 d’octubre.
El 3-O és important.
Milers de no independentistes surten al carrer per defensar la democràcia i la voluntat popular.
L’Estat hauria anat més enllà?
Com que no ho vas fer, no ho sabem. Et quedes presoner de la teva por. Si tu estàs imbuït de por, és fàcil que et passi allò que tems. Com que no proves altres dinàmiques, no saps si l’altre hauria reculat. Podrien haver reculat. Podria haver sortit una instància europea que digués “els vull a tots asseguts a Suïssa demà passat per negociar”. La gent és madura. Si proclames la independència el 27 d’octubre, la gent la defensarà al carrer. Si s’hagués proclamat, la gent hauria ocupat les places i la via pública. Les nostres elits no han cregut en el poder de la gent. Investir aquell o aquell altre és una enganyifa. Subjectivisme. Això que en diuen Procés s’ha produït perquè una gran massa social s’ha mobilitzat durant anys per la independència, ha defensat el dret a vot l’1-0 i ha votat el 21 de desembre. I què han votat? Els dirigents haurien de ser molt humils. Proclamar la independència i suspendre-la? En nom de qui? De la gent? La gent ens ha portat fins aquí… No hem adquirit, crec, encara, consciència històrica del paper que té la mateixa gent en els canvis. El sistema de poder, heretat de l’autonomisme, s’ha mogut poc. Les negociacions actuals tenen mentalitat autonomista. El poder ha de tornar a la gent. Els dirigents actuals del gruix del sobiranisme haurien de ser conscients que potser no són fora del sistema, sinó que són part d’ell.
Hi havia prou capital social i humà, realment, al carrer?
Imagina un atleta. Quan algú que s’entrena per a una prova física porta mesos, anys, preparant-se i, al darrer moment, a l’últim instant abans de mesurar-se, li diuen que s’anul·la la competició. És clar: el destrosses. Li entrarà de tot físicament i psicològicament. Tremolors, diarrees. Entrarà en un estat depressiu. Això li ha passat, li han fet, al poble català. Tota l’energia brutal acumulada els darrers 12 anys, des del 2006, amb les ‘manis’ de la PDD, no s’ha pogut posar a prova. No crec en els càntics d’ampliar la base social. Jo crec en ruptures guiades, acompanyades, per minories. Encara no els hem demostrat a les majories que poden sentir-se guiades.
“L’independentisme no ha tingut mai contingut ètnic o nacionalista pur. Si això existís, Millo estaria exiliat”
Gent amiga, lúcida, que votaria sí, se sent decebuda per un gir identitari i poc assenyat del sobiranisme. “Els nacionalistes m’han expulsat de l’independentisme”, em deien fa dies no poques persones.
Qui diu això no sap el que és un moviment nacionalista. El contingut ètnic o nacionalista pur no l’ha tingut l’independentisme. Si això existís, s’hauria fet la marxa sobre Barcelona el 3-O i el Millo estaria exiliat a Madrid. Un moviment nacionalista que vol crear un Estat nou va a la presa del poder directe. Això el que ha estat és un moviment cívic de base democràtica i encapçalat per les classes populars combinat amb el cansament d’una part de les elits dirigents catalanes a partir del darrer intent estatutari. El 3 d’octubre, ho repeteixo, si haguéssim sigut un moviment nacionalista que exclou els ‘indepes’ no nacionalistes, hauria sortit un cabdill a cridar “Ocupeu Barcelona”. Hi ha hagut persecucions? Algú ha atacat Ciutadans? Vés a un lloc amb un moviment nacionalista fort i digue’ls, com afirmen el PP i C’s, que els trauràs l’escola en la seva llengua… Veuràs el que et fan.
He vist que, en algunes ocasions, us heu interessat per la qüestió dels Països Catalans. Força incòmoda, ara.
La resistència de les classes populars valencianes i mallorquines a l’intent de fer-les desaparèixer per part de l’Estat espanyol és molt seriosa. Això implica un humus nacional-popular més autèntic i amb menys contradiccions que el català-barceloní. És veritat que sovint hem parlat que tenim, és obvi, tempos, ritmes, diferenciats. En algun moment, alguns historiadors catalans que havien passat per València com Josep Fontana o Ernest Lluch parlaven dels distints ritmes amb la idea que eren distints desenvolupaments econòmics (industrialització, burgesia…). Ells només contemplaven la dinàmica econòmica, però Joan Fuster sí que copsa l’humus popular, històric, dialèctic. La institucionalitat a Catalunya fagocita la força popular, la xucla dels seus elements més substantius i singulars. Al País Valencià i a les Balears, amb els poders històricament a la contra, no és així.
M’interessa el fet que heu escrit a la ‘Monthly Review‘, capçalera molt mítica de l’esquerra nord-americana. No hi deu haver gaires catalans que hi hagin escrit.
Té a veure amb la meva fascinació per l’autonomia italiana. El primer text que vaig fer per a ells va ser una aproximació a la lluita nacional de catalans i de bascos. Després, el 1979 detenen Toni Negri per quelcom de relacionat amb l’afer Aldo Moro (fou empresonat per un jutge del Partit Comunista Italià) i li vaig adreçar una carta personal via la ‘Monthly’. També recordo un article sobre EP Thompson, on criticava que el seu excel·lent assaig sobre la formació de la classe obrera anglesa obviava com s’estava construint l’Estat anglès al mateix moment!
“No sé si la cultura és democratitzable. Mentre la literatura sigui una mercaderia, hi ha poc a democratitzar”
El 1997, passats els cinquanta, irrompeu a l’escena literària. Amb la novel·la ‘L’àngel de la segona mort‘, la primera de la vostra trilogia.
A 37 anys vaig començar a escriure un llibre que es deia ‘La pira dels dies’. El 1984 em vaig presentar a pèl al Premi Josep Pla. En Josep Maria Castellet, que estava al jurat, em va dir que ni se l’havien mirat… Després l’hi vaig portar al Jaume Vallcorba i em va fer reconsiderar el llibre. El Vallcorba m’havia suggerit que el reconvertís en un recull de relats curts, ja que hi havia moltes històries petites que funcionaven soles. Jo creia que el que calia era esponjar. Així que vaig convertir el volum inicial en una trilogia. Al novembre del 97 sortí el primer… i ja no he parat d’escriure.
Mai és tard per publicar?
Jo sóc lent, de maduració creativa. S’ha de saber què es vol explicar. I durant molt de temps no ho sabia. A 25 anys tinc ja coses escrites, en castellà, de l’època. Però no ho tenia clar. Em vaig aclarir arran de la lectura d’un poema de Gabriel Ferrater, ‘In memoriam‘, que em va fer pensar en mi, en la memòria i el llegat de la Guerra Civil a la meva família. Després hi ha el tema de l’elecció de llengua… No dominava prou el català escrit. M’hi vaig posar i costava. Vaig desenvolupar un estil ‘espriuenc’. ‘Espriuejo’ molt, crec. En novel·la val més no ‘espriuejar’ gaire!
Des de llavors heu guanyat premis importants, però sou de mal classificar. No heu estat mai de capelletes d’escriptors. Amb qui us heu relacionat?
He tingut sempre poca relació, amb escriptors. A vint-i-tants anys la tenia bona amb Terenci Moix.
Se’n parla poc, d’ell. Se’l reivindica zero.
Estava especialment dotat de talent i d’imaginació, però no sé si tenia les eines gaire desenvolupades. Havia llegit molt Henry James o Scott Fitzgerald. Era quelcom més que el personatge frívol que semblava als programes de televisió dels anys noranta. Es va creure massa el paper d”enfant terrible’. El món literari et riu les gràcies i després per darrere te la fot! Si vols atacar les arrels d’aquesta societat, no et conformis a escandalitzar les senyores de Convergència: ataca els patrons que t’exploten! Pel mateix preu hauria pogut posar “a caldo” les nissagues riques dels propietaris de Planeta i altres… En lloc d’això, feia llibres sobre Antoni i Cleòpatra. A veure què se’n trauria de parlar del Lara! Això no ho va fer, malauradament. Al contrari, se’n va fer molt amic.
Democràcia i cultura. Una noia o un noi d’una perifèria urbana o rural pot guanyar un premi literari prestigiós al nostre país?
No.
…
Un altre tema són els premis petits i mitjans. Però sí, el cas paradigmàtic és Francesc Serés, que va aconseguir entrar al circuit gràcies al Premi Ciutat de Badalona. Els premis serveixen per entrenar-se. Si parlem de premis grans, acostumen a ser endogàmics.
Assignatura pendent, doncs?
No sé si la cultura és democratitzable o no. Mentre la literatura sigui una mercaderia i mentre l’escriptor sigui explotat per un editor, hi ha poc a democratitzar. D’altra banda, hi ha molt marge. Les conselleries de cultura podrien fer molt. No pot ser que la cultura sigui la germana pobra. Si és un ‘florero’, que sigui bo. Resplendent. El que fa Espanya amb l’Instituto Cervantes. Posats a fer de ‘florero’, fem-ho bé. Però, si ho volem fer bé, posem en marxa bons pressupostos, transparència, intervenció directa de les entitats i dels àmbits. Això implica fer un mapa on tothom pugui dir quelcom. Tendeixo a ser una mica liberal, perquè no puc ser dirigista.
Què opineu del concepte ‘indústria cultural’?
No m’agrada, però existeix, igual que existeix la indústria elèctrica. Si som realistes i hi ha el que hi ha, com a mínim que estigui ben feta, que tingui dignitat i que no es faci al servei dels ‘lobbys’ i d’interessos obscurs.