Kiko Amat “L’independentisme dels anys vuitanta era antifarra! Antirock’n’roll! Antidrogues!”

D’on surt, Kiko Amat?

Sóc el quart Kiko Amat de la meva família. El meu avi patern era un franquista. Un ‘viva la virgen’, bastant ‘caradura’. Un tipus ‘manirroto’, escaquejat, clarament escaquejat, i fatídic per als negocis. Molt de la conya. El recordo sempre amb un somriure a la cara i els cabells enganxats amb Netol de forma pètria a la closca. L’avi matern, en canvi, era un empleat de la construcció, un encarregat d’obra, més seriós, d’ERC i, sorprenentment, antidemòcrata. La meva frase preferida d’ell era “Com pot ser que aquest idiota tingui el mateix dret a vot que jo?”

Havien fet la guerra tots dos?

L’avi per part de mare era massa petit. Jo crec que era de la quinta immediatament posterior a la del biberó. A més era terrorífic per dedicar-se a qualsevol gesta militar o esportiva. Vaja, com jo [Riu]. No va haver-hi d’anar. L’avi patern, en canvi, sí que va lluitar o va tenir algun tipus d’implicació en l’activitat armada. L’àvia havia suggerit, fins i tot, que havia pelat algú. Però era un tema tabú a casa. El besavi matern era un actor còmic santboià, popular, mig costumista, en Pepet de l’Hostal. La tradició del catxondeo jo crec que em ve, en gran part, d’aquí.

“Escric en castellà perquè el 90% dels meus amics als anys vuitanta al Baix Llobregat parlaven castellà. El meu llapis metafòric es va afilar en aquesta llengua”

En algunes ocasions has comentat, fent referencia al llibre de Jordi Puntí ‘Els castellans’ (L’Avenç, 2011), que els catalanoparlants del Llobregat de la teva generació us vàreu axarnegar els anys vuitanta.

No tots, però sí molts. Ens observàvem mútuament des dels dos vessants del riu, les dues suposades “comunitats”, mirant amb curiositat els nostres ritus i costums. Molta gent ho vivia com una fractura. Jo no. Jo no ho vaig viure així. De fet, el meu germà i jo a partir del 1985, quan entràrem de ple a l’adolescència, teníem el 90% d’amics castellanoparlants. Era quelcom de comú, als vuitanta, al Baix Llobregat. Això explica clarament per què escric en castellà. Els mecanismes d’oralitat i la velocitat d’expressió –quasi sempre difamatòria i de caràcter sexual, per cert!– eren exclusivament en castellà. El meu llapis metafòric es va afilar en aquesta llengua.

El trencament social era, però, molt evident?

Jo, les famílies dels meus amics, les veia molt més desordenades que la meva. Imperava una mena de menfotisme pel “què diran” que em fascinava i que a les famílies catalanoparlants santboianes no existia. Ho he racionalitzat amb el pas del temps, però em semblava increïblement atractiu. No sabia gaire per què. Als pares i mares dels meus amics els importava una merda el que la gent pensés d’ells. Vivien de forma més distesa que els meus. I això m’agradava.

Parlem de famílies de la mateixa classe?

Sí, els meus pares eren de classe obrera. Jo no diria culta. No eren, afortunadament, [Riu] intel·lectuals, però a casa hi havia llibres. Un fet no gaire habitual a les llars de molts dels meus amics.

Quins llibres?

Uf! Una mescladissa embogida: poesia de Carner, quelcom d’Anaïs Nin, best-sellers, “majarades” de criptociència i pseudociència que el meu pare consumia compulsivament als setanta rotllo Erich von Däniken, i també molta fantasia i ciència-ficció. Mon pare em va fer llegir ‘Els viatges de Gulliver’ quan tenia 11 o 12 anys, i em va atrapar. Ell se l’havia comprat feia poc, imagina-t’ho! Recordo molt especialment un llibre, el prefe del meu avi matern, que crec que ha influït en com jo escric. Era un volum d’Álvaro de la Iglesia, que va ser director de ‘La Codorniz’ durant el franquisme –un Jardiel Poncela menor, que ara està molt oblidat. El meu avi es partia amb ell. El feia petar de riure. ‘El baúl de los cadáveres’ , es deia. Era un tutti frutti: un recull de merdes de tot tipus que el tio havia anat escrivint aquí i allà. Un humor montyphytonesc passat pel sedàs castís espanyol. Per a mi, aquell llibre ja em va oferir, sense adonar-me’n, pistes de com cal que sigui el bon articulisme. Escriure de forma audaç i memorable temes teòricament poc rellevants. Poder treure-li punta a qualsevol banalitat quotidiana: aquesta és la clau! Ja veus que no tinc cap tipus de control amb el meu llenguatge!

I la teva fília pel món d’expressió anglesa, com s’explica?

Jo vaig créixer amb la cultura anglesa com a base, sóc anglòfil i anglòfon. És la meva cultura. I punt. Els discos i els llibres que endrapava m’explicaven i explicaven la meva circumstància i la dels meus amics molt millor de com ho feien els novel·listes i músics catalans i espanyols de l’època. Ningú explicava millor el Kiko Amat adolescent que John Fante o Colin MacInness. En essència, poques novel·les em retrataven tan bé, com a jove santboià a principis dels noranta, que ‘El buda dels suburbis’, de Hanif Kureishi. És així.

“El que ets als 17 és el que seràs tota la teva vida. I als meus 17 anys l’independentisme era increïblement poc atractiu”

No fa gaire, i atenent tot el que ens passa col·lectivament, deies: “Jo sense rock’n’roll no vull la independència”. En algunes ocasions has fet notar que el catalanisme, durant dècades, no només el de signe conservador, sinó també el d’esquerres o rupturista, amb els seus codis i litúrgies, i possiblement sense adonar-se’n, excloïa molta gent. Ho vivies realment així?

Ho hem comentat molts cops amb l’Antonio Baños, de qui sóc molt fan. El que ets als 17 és el que seràs tota la teva vida. El que sents, el que et commou, el que t’excita, és el que seràs. Hi ha una frase de ‘The Wire’, que diu en D’Angelo Barksdale, que ho exemplifica: “Pots muntar-t’ho com vulguis, pots fer veure que ets una altra persona, però la teva història als 17 és la teva història!”. Doncs això: quan jo tenia 16, 17 i 18 anys, l’independentisme era increïblement poc atractiu. Clarament excloent.

Com a persona que pertanyo a una generació posterior a la teva i que no ha tingut per res aquesta percepció hi ha una frase teva que no puc deixar de citar textualment: “Para algunos de nosotros ha sido difícil dejar de identificar independentismo con aquellos fulanos del MDT que iban a mi instituto. Una gente horrible. Racistas, estalinistas, y peor aún: jipis”.

És la meva memòria i és la memòria compartida de força gent més dels barris populars de moltes ciutats del país. Tota aquesta gent de l’MDT o de la Crida amb la qual jo vaig coincidir a l’institut era la gent que al meu poble feia servir paraules com “xarnego” i coses així… Era quelcom, aquesta mena de xenofòbia, molt acceptat en aquells entorns! Triomfaven, entre ells, totes les idees desfasades d’una Catalunya folklòrica i que per ser independentista havies de passar per un cànon d’acceptació determinat –donar suport incondicional a Terra Lliure, renunciar al bilingüisme… Coses que ara s’entén que no formen part de la proposta sobiranista però que en aquella època estaven a l’ordre del dia. Era gent molt desagradable… El tipus de penya amb qui mai faries unes birres en un bar… De fet, era el tipus de penya que voldries matar a cops de bat de beisbol al cap! Això, ara, afortunadament, ha canviat al 100%. Ara l’independentisme és ple de gent sensata i guai, gent com l’Antonio Baños –doblement citat en aquesta entrevista!–, que defensen que es pot ser indepe i castellanoparlant, amb una heterodòxia i obertura mental que abans no hi havia.

“Llegeixo novel·les que parlen de la classe treballadora i de l’experiència rebel adolescent sense moralisme”

A què atribueixen aquest fet que expliques?

L’independentisme dels vuitanta es plantejava com a oposició a les subcultures juvenils de l’àrea metropolitana. Mai es posava al seu cantó dient: “Aquest fervor juvenil i aquest entusiasme amfetamínic és quelcom que es pot usar en la lluita”. Just el contrari, allò que abundava era la visió puritana, la visió condemnatòria. Recordo un amic, en Miguel López, que guardava com un tresor un comunicat que va emetre el 81 o el 82 un sindicat d’estudiants després que hi hagués una festa punk a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona –crec que hi van tocar Último Resorte i moltes altres bandes de l’època– on es queixaven de per què no podia sonar, en un concert universitari, música “nostrada”. Empraven aquest terme: “nostrada”. T’ho imagines? That’s the point! Una posició estúpida i masturbatòria, sota el meu punt de vista! A veure: apareix una subcultura d’arrels anglosaxones però inequívocament d’aquí, plena de passió, impuls, excitació, que vessa poder popular, amb una veu nova, i el primer que fas és obviar-ho? Això és ser molt cretí i molt pusil·lànime. Ja dins els noranta, tot plegat començà a mudar progressivament cap a bé. Però va costar. Aquesta gent i la seva visió del món, moralista, capellanesca, missionera, no anaven amb nosaltres. Eren antifarra! Antirock’n’roll! Antidrogues! No podíem estar amb ells. Nosaltres ens fotíem fins al cul d’amfetes… M’entens? Demanem una altra birra?

Em sembla bé. Hi ha molta gent de la teva generació que està destacant literàriament. Consideres que hi ha un relat compartit?

Jo crec que els relats, culturals, vitals, polítics, han articulat altres generacions. No tenim relats homogenis a dia d’avui. No passa en música, on el pop, per posar un exemple, ja no és l’instrument número 1 de protesta ni de verbalització d’angoixes, de febres o de furors entre el jovent. Ni tampoc és una evidencia, en literatura. Però vaja, en narrativa catalana i espanyola actual continua havent-hi petits arxipèlags de resistència que intenten elaborar relats globals en clau generacional. Hi ha una novel·la de barri, com la de Ledesma o Marsé i de tots els guais dels setanta. Jo llegeixo novel·les actuals que parlen de la classe treballadora i de l’experiència rebel adolescent però sense el moralisme que tenen les novel·les socials espanyoles més clàssiques.

“Sóc votant de la CUP i fan de David Fernàndez. Tot i que per mi l’independentisme, en certa manera, és secundari”

Aquests anys vivim, també, tot un boom de projectes polítics, i ara penso en Barcelona en Comú, Podem o la CUP, que estan força associats amb persones que són, aproximadament, de la teva edat: Ada Colau i David Fernàndez són del 74, Pablo Iglesias del 78…

Sí. Hi ha unes formes de fer que clarament han fet el salt! Sóc votant de la CUP i fan del David. De la CUP m’interessa més la part del treball des de la base, la forma com funcionen, la defensa dels casals i ateneus –i també la part antipolicial, és clar!–, que no la vessant de l’independentisme, que en certa manera per a mi és secundari. Però sempre que he pogut els he votat i ho seguiré fent.

La teva fornada generacional, en el món de les lletres, les arts i el periodisme, encara heu pogut pujar al tren. Els més joves, no. O ens costarà molt més, en tot cas. Quina lectura en fas?

No sé si es tracta tant de pujar a trens com d’anar obrint camins. A mi em meravella, per exemple, aquest boom d’editorials petites, impulsades per gent molt jove, extremament curoses, que s’ho curren com mai ningú s’ho ha currat. El que és clar, i ja ho ha viscut gent abans, és que el desclassament dels setanta s’ha acabat…

“Quan em començaven a entrevistar, sempre deia que jo no sabia què era un suplement cultural de diari”

Aquí volia anar. Els anys setanta, per exemple, quan un xaval mallorquí –escombro cap a casa–, o valencià, o de les comarques perifèriques catalanes, o dels barris del cinturó industrial de la immigració espanyola, arribava, gràcies a l’esforç familiar, a estudiar o treballar a Barna –la gran capital–, si s’ho currava, trobava mínimes oportunitats. Hi ha mil fonts que en donen testimoni. Si et movies, encara que no fossis “fill de”, era factible trobar una col·laboració a ‘Teleexpress’, fer una traducció a l’editorial X….què sé jo! Ara fa la impressió que les portes estan barrades arreu.

T’entenc. Hi ha, com et deia, una part que ha canviat. Aquesta història setantera del mecenatge, que feia que poguessis ascendir amb una certa facilitat, triomfar i desclassar-te, ha desaparegut. Hi ha una frase del Bill Withers, un dels meus soulmen preferits, que crec que és molt il·lustrativa. A Withers l’èxit li va arribar tardíssim, als 32 anys –que és una barbaritat, i més en la música afroamericana dels seixanta, equivalent a escriure la primera novel·la als cinquanta! Ell sempre deia: “L’èxit em va arribar quan ja estava format, ja tenia una família, amics, cercle, ja havia treballat i, en lògica, ja no em vaig desclassar”. Ja no va passar a un estadi, a un cosmos, de relacions socials diferents. Els seus vincles d’afinitat ja estaven construïts. A mi em va passar el mateix. Jo vaig començar a publicar als trenta i pocs. Ja m’havia fet. Sóc de Sant Boi. Els meus amics són d’allà. No hi havia desig de canvi. Hi havia, això sí, aquella cosa antropològica, excitant, de relacionar-te i conèixer gent d’esferes que et són alienes. Però ja està. Quan em començaven a entrevistar, sempre deia que jo no sabia què era un suplement cultural de diari. Ho vaig descobrir el 2003, quan tenia, precisament, 32 anys. Això és l’exemple que jo venia d’un món absolutament aliè a la cultura oficiosa i oficial del mainstream català i espanyol. No ho rebutjava; simplement no em creuava amb ells ni tan sols tangencialment. Quan veia que hi havia escriptors que no curraven i se’m parlava dels cercles literaris barcelonins, per a mi era com si em parlessin de les hordes de Genguis Khan o de les polis atenenques. Steve Jones, dels Sex Pistols, ho explica a ‘The filth and the fury’: “Abans de tocar als Pistols pensava que David Bowie era un ésser alienígena, que no podia haver anat a una escola semblant a mi”. I realment, durant molts anys, jo ho veia en gran part així. Pensava que per ser escriptor havies de ser vell, ser mort, ser anglès… En definitiva, que era quelcom que no podia fer per a mi. Pensa que no existien, que no coneixia, exemples locals, de proximitat. No havia llegit, encara, les ‘Últimas tardes con Teresa’, de Marsé!

“Sóc de l’opinió que és bo escriure de forma viril, dura. Ara hi ha autors que escriuen sense pilotes, covardament”

Dels 20 als 30 quina progressió feres?

Vaig ser un gran lector de petit i d’adolescent, però a la que vaig entrar a formar part de la subcultura mod vaig deixar de llegir automàticament. Ser mod m’ocupava tot el temps. Era una feina a jornada completa. Tot el que llegia estava relacionat amb cultura pop, rock’n’roll, grups que m’interessaven o autors de l’espai filorockanroller de ciència-ficció i fantasia –H. P. Lovecraft , sobretot. Em vaig reeducar a partir dels 25 o 26 quan vaig començar a sortir amb la meva dona actual. Vaig embogir. Havia de començar a llegir-ho tot. Crec que és Jonathan Lethem que en diu ser “overcompensated enthusiast”. Com que ets autodidacte, t’ho has de currar. Això influeix molt en què llegeixo. Altra gent es pot permetre llegir merda. Jo no. Com que no vaig completar la meva educació, presto una atenció enorme a la memorabilitat i al pathos que tindran en la meva vida els llibres. Jo encara estic completant el meu cànon. La rellevància espiritual i canviavides que tenen els llibres és important i cada cop tinc menys paciència amb les coses que no tolero: la cursileria, la pompositat, la pirotècnia barata, el cripticisme… Tinc una completa intolerància com a lector per aquests fenòmens. Hi ha un tipus d’autors que potser el seu món m’interessaria; però, com que escriuen melindrós i llefiscós no els suporto. Escriuen sense pilotes, covardament. Sóc de l’opinió que és bo escriure de forma viril, dura. Les veus toves, llepades, que s’han prodigat als mons literaris català i espanyol darrerament, són antònimes de tot el que jo sóc i de tot el que jo he viscut i m’inspira.

Vols dir l’estilística llatinoamericana, per exemple? Crec que t’havia sentit dir que de la narrativa sud-americana sols salvaves Fresán.

[Riu] No es tracta d’això. Ara et semblarà que m’escapo en la contesta, però no. A mi, sempre, des de petit, m’ha agradat la gent que sap molt d’una cosa. Allò nerd, saps què et vull dir? Algú va dir que “tots som experts”. Mentida! No tots som experts. Hi ha gent que ho és. Jo em vaig obsedint amb temes i busco els experts. Per això tot allò que no té relació amb els meus grans eixos d’interès, que són, a grans trets, la literatura anglosaxona, la literatura de classe obrera, i la literatura subcultural, no m’interessa tant. D’aquí ve que digués allò dels llatinoamericans al seu moment. A l’hora de formar el meu cosmos, tinc la necessitat vital de ser qui més sap dels meus temes. Vull saber qui és el segon o el tercer Nelson Algren de Chicago, collons! Vull ser l’expert en les merdes que m’interessen!

La poesia com a gènere et cau enfora?

Totalment.

M’estranya, perquè sempre he fet una associació important entre música i poesia.

Crec que és un plantejament equivocat. La música pop no és poesia. És una disciplina completament diferent de la poesia i de la literatura. El pop no necessita ser literari per ser inspirador, sublim i útil com a llenguatge. No li cal fer servir eines de disciplines alienes. Per això no hi veig un vincle clar. Però em passa amb altres àmbits. M’agrada molt la literatura i no m’agrada, per exemple, el teatre. A Anglaterra hi ha una cultura antiga de enfotre-se’n del teatre, mentre que aquí sembla que s’hi ha de tenir una actitud reverencial. En totes les sèries britàniques sempre hi ha un gag on algú proposa anar al teatre i la gent respon: “Però què collons dius? Ha, ha, ha… L’última que cosa que faríem per divertir-nos és anar al teatre!”.

I els slams poètics, no són un pont directe? Les noves fornades de poetes catalans són una mena d’híbrid entre rapsodes, showmans –o showwomans– i cantants.

M’agrada l’spoken word, però poc més. La poesia sempre m’ha semblat massa afectada pel meu afectadòmetre. Al meu mesurador de pompositat sempre li ha semblat que la poesia es disparava pertot arreu. Sempre l’he trobada excessivament pretensiosa, cursi, i llepada pel que a mi m’agrada en llibres, pel·lis i música pop.

I lenta?

No és un tema de rapidesa. Potser és poc viril. [Riu]

“Com pretenien fer una revolució amb paraules que només quatre acadèmics podien entendre?”

En alguna entrevista deies que et senties hereu dels llibertaris i dels situacionistes.

Si l’única gramàtica política que has conegut és l’encarcarada de l’esquerra dogmàtica del POSI i els grupuscles del comunisme post-Transició –inclosos els indepes– de la meva adolescència, de cop i volta llegir els situacionistes o Vaneigem és molt fresc, molt guai, molt entusiasta. Parlaven amb la mateixa dialèctica que nosaltres. Parlaven de política i de canvi social com si fossin mods o rockers. De beure’s la vida, de l’excés, de la passió flamígera que ho destrueix tot al seu pas, d’un cert nihilisme. Dit això, alguns han convertit les avantguardes en un museu pompós, grandiloqüent, que fa rialles. És difícil no enfotre-se’n una mica, de fet. ‘La societat de l’espectacle’, de Guy Debord, és un totxàs impenetrable! Com pretenien fer una revolució amb paraules que només quatre acadèmics podien entendre? Aquesta admiració servil cap a ells em sembla un poc pueril.

Les avantguardes, han envellit malament?

Algunes sí, d’altres no. Dadà és evident que no. Tots els dissenyadors del món copien les seves grafies. Els constructivistes i futuristes encara marquen què és modern i què no! És impossible no al·lucinar, amb les avantguardes, en tant que moviment, i quedar-te, al mateix temps, un poc decebut també. Les avantguardes eren una mica timo. Una mica trilers. A Anglaterra en diuen “studently”, com d’estudiants, una palla mental intel·lectual que té poca transcendència real. Però és bonic.

“Ningú sabia qui érem els mods de Barcelona de fa 20 anys. No sortíem enlloc i els nostres fanzins els compraven 200 persones”

Parlem de subcultures juvenils. A vegades sembla que hi ha la percepció que les formes culturals urbanes anglosaxones que havien sorgit després de la Segona Guerra Mundial i que s’havien perpetuat, generació rere generació, a Occident, estan estancades. S’ha trencat el fil conductor?

Ens hem de negar a pensar així. Si no, ens convertirem en el tòpic vell rocker dels setanta que diu [posa veu d’afectat]: “Ara ja no hi ha bon rock’n’roll” i fricades així. Penso com tu perquè sóc mitòman, però em nego a creure que aquell esperit de l’adolescent que era jo no es pugui replicar i trobar en altres moviments i grups. Ja no es diran mods, skins o rockers, però, i què? Jo tinc 43 anys i la meva cultura està feta i, tot i que no rebutjo els fenòmens nous, sóc d’un temps molt concret: format amb fanzins, amb experts, amb el tipus que sabia més de psicodèlia de tot Barcelona… Però les manifestacions subculturals existeixen segur! L’únic que passa és que jo ja no les trobo amb facilitat. Però i tant que hi són! De la mateixa manera que molta gent de quaranta-cinc tacos d’ara no sabria qui érem els mods de Barcelona de fa 20 anys, perquè érem una societat secreta clarament: no sortíem enlloc, els nostres fanzins els compraven 200 persones, encara no hi havia bandes pop semimainstream com Los Flechazos…

També pot tenir a veure amb el fet que les masses juvenils del proletariat urbà han mudat molt. Quan jo tenia 15 anys, el més penjat de la classe era un expert en el grunge de Seattle o coneixia la història de la Ulrike Meinhoff o dels Black Panthers. Potser no sabia matemàtiques o llengua, però era un “expert”, manllevant-te mots, en la contracultura que li interessava. Ara els meus amics profes de secundària diuen que el perfil del “pitjor de la classe” ha canviat substancialment.

La reacció automàtica és pensar així. Però no pot ser. Seria acceptar una derrota col·lectiva molt fotuda si això fos veritat. Les pulsions i passions que jo sentia, d’una manera o d’una altra, s’han de poder sentir avui dia. I si aquest inici de segle ens ha portat un temps d’impàs, segur que, de forma cíclica, ho superarem. La subcultura sempre hi és. Pensa que allò que semblava inamovible pels victorians o a l’etapa dels mil·lenaristes medievals va deixar de ser-ho. Temps al temps. A més, els fenòmens migratoris hi ajuden moltíssim. Les subcultures són eminentment mestisses. No hi ha explicacions lineals, enciclopèdiques, que serveixin, per contar la història d’un grup subcultural. La clau sempre és la mescla constant, les històries intercreuades, les biografies anònimes…

I a casa nostra hi ha hagut intents afortunats d’explicar les subcultures? L’“Harto de todo”, del Jordi Llansamà, és el més gran que s’ha fet. I honest. Sobre el punk a Barna des de finals dels setanta a mitjan vuitanta. La resta, pots comptar.

“Ni l’establishment racista ni els fonamentalistes podran impedir que en una o dues generacions hi hagi uns catalans d’origen de fora que ens hauran enriquit”

Fa una dècada, quan publicares la teva primera novel·la, deies que les noves onades migratòries que en aquell moment estaven arribant a Catalunya de fora de la Unió Europea farien que, més prest o més tard, els WASP –White, Anglosaxon and Protestant– catalans haguéssim de triar, davant els futurs aldarulls –“riots”, deies, en anglès–, entre posicionar-s’hi en contra i donar suport a individus com un Oswald Mosley de l’Anglaterra dels seixanta o una Le Pen de la França de principis del segle XXI, o bé ajudar els immigrants a aixecar barricades als barris. Semblava, a priori, una dicotomia massa senzilla. Com ho veus ara?

A mi el bonisme d’una certa esquerra sempre m’ha posat malalt. Parlo de l’esquerra que ve de les classes mitjanes benestants i del rotllo capellanet i “santurrón” que sol considerar que posar emperòs al discurs políticament correcte de la interculturalitat et converteix en algú herètic. Nosaltres, els que hem viscut als barris, i hem conviscut amb l’onada migratòria dels cinquanta i dels seixanta, sabem com funcionen exactament aquestes coses. Per tant, no ens han d’explicar res. Mira, molts músics i escriptors britànics amb qui he parlat em deien que a l’East End de Londres, per exemple, les primeres dècades després de la guerra, amb el flux migratori procedent de les Antilles, del Carib, de l’Àfrica Negra o de Bangla Desh, havia rutllat tot de puta mare. S’havia gestat una cultura híbrida amb l’anglesa. Els adolescents s’havien ajuntat amb altres nois blancs i havien sortit noves subcultures –sobretot perquè anaven molt al pub! Hi havia petites problemàtiques, però eren gestionables. Tot això va canviar amb l’arribada de les onades de pakistanesos fonamentalistes. Els barris es van trencar. Només la classe mitjana autista, flipada amb la multiculturalitat com a concepte buit, pretenia que allò no estava passant. I sí que estava passant. Hi havia hagut una fractura. De cop i volta, ja no hi havia mescla, als adolescents nouvinguts no els interessava el rotllo subcultural, eren religiosos, abstemis, masclistes… Què en pot sortir, d’això? Evidentment, només representaven i representen un sector ínfim de l’islam, però aquest problema hi era i hi és.

A Catalunya i a l’Estat Espanyol ho veus igual?

Sí, i tant. Però, si una cosa tinc clara, és que ni l’establishment racista ni els fonamentalistes podran impedir que en una o dues generacions hi hagi uns catalans, plenament d’aquí, un producte genuïnament català, però amb un origen de fora, que ens hauran enriquit. Ningú ho podrà evitar. Aquesta és la part bonica. No m’agradaria que s’avancés cap al cantó contrari. Com a tio que ve de cultura de mescla, la no-mescla m’entristeix.

Acabem. Per què l’interès per les vides dels altres? Periodista cultural, entrevistador nat, codirector d’un festival basat en l’autobiografia/memòria personal de músics i escriptors…

Això és axiomàtic. Durant anys he fet molta crítica musical. No hi ha res de més avorrit que la producció tècnica d’un disc. És la part més incomprensible de la música pop. I ho podem estendre a totes les arts. Parlis amb qui parlis, la forma amb què ha construït el seu artefacte cultural és allò menys interessant. Si parlo amb l’escriptor George Pelecanos, per exemple, què mola més: saber les rutines que tenia per escriure la seva sèrie de novel·les detectivesques o conèixer detalls de la seva joventut portant el dinner grec del seu pare? Què és més atractiu? Què té més possibilitat per a l’èpica i per a la il·luminació? Doncs això.