Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Kiko Amat “Només la gent que no és de barri glorifica l’extraradi: la gent que ho és el que vol és pirar”

Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) és escriptor i codirector del Primera Persona, un festival dins la programació del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) que s’autodefineix com “unes jornades d’autobiografia en directe: monòlegs tragicòmics, música ‘pop’, teatre i narrativa”. És ja un dels esdeveniments més rellevants per entendre el ‘momentum’ politicocultural contemporani que es fan a Barcelona. Guardeu-vos l’11 i el 12 de maig. Kiko Amat, que dirigeix el festival amb el periodista Miqui Otero, no és un ‘tio’ qualsevol: escriptor de la perifèria, ‘freak’ del món anglosaxó i melòman. Ah, no en parlem a l’entrevista, però acaba de publicar Antes del huracán (Anagrama).

08/05/2018 | 19:00

Això del Primera Persona, què és? Autobiografia en directe: monòlegs tragicòmics, música ‘pop’, teatre i narrativa.

Volem que vingui gent a parlar. D’una banda, gent que utilitzi la primera persona en la seva obra, i, d’altra banda, artistes que no utilitzen la primera persona, però que vénen a parlar-nos en primera persona. El que fem, però, sempre és fugir de la taula de conferències i del rotllo teòric. No volem la teoria, volem l’anècdota: volem vinyetes de la seva existència.

Quina importància té la vida personal de l’artista, escriptor, pensador, en la seva obra?

La vida personal té molta importància en la teva obra artística. Un novel·lista de ciència-ficció, de novel·la negra o d’“espada i brujería” pot fer una novel·la de ficció, pot estar parlant de dinosaures homosexuals amb pistoles làser, però estic convençut que rascarà en les seves crostes i cops quan expliquin els conflictes d’aquests dinosaures. Tot acaba sortint del mateix pou vivencial. Les veritats més descarnades i més pures les has viscut o les has vist molt de prop. Però el que passa és que un narrador ha de ser essencialment un mentider que doblega la veritat “a su antojo” i l’embolica de mentides fins que al final és gairebé irrecognoscible.

Parlem d’un parell de moments/casos que m’han cridat més l’atenció del Primera Persona d’aquest 2018.

Primer cas: el crític cultural anglès, articulista musical i pensador ‘pop’ únic Simon Reynolds. Per què l’hauríem de venir a veure?

Reynolds ve per una raó política: per parlar d’un gènere musical ‘ningunejat’, el ‘glam rock’. Una part de la crítica musical, amb una perspectiva classista, sempre l’ha considerat com un gènere menor o menys seriós només perquè els artistes del ‘glam rock’ portaven capes, purpurina i anaven vestits com a transvestits de l’espai exterior. Tenim la voluntat de trencar una llança en favor del ‘glam rock’, i un dels especialistes del gènere avui és  Simon Reynolds. Ell, fins fa alguns anys, escrivia molt més sobre música ‘techno’, però el ‘glam rock’ va ser un dels seus primers amors. De tant en tant, algú diu que hem de defensar Bob Dylan, però no cal: Dylan ja està acceptat com a geni; i, en canvi, el que cal defensar són els gèneres que han sigut considerats inferiors, menors o massa banals només perquè eren divertits i perquè agradaven a la classe obrera. Parlar d’evasió en lloc de fer realisme brut també forma part de la cultura popular.

Segon cas: periodisme i crims amb Carles Porta, autor de ‘Tor, tretze cases i tres morts’ (La Campana, 2005), i Joan M. Oleaque, que va escriure ‘Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser’ (Empúries, 2002).

Vivim temps de molta crònica negra i ‘true crime’, però de vegades oblidem que aquí tenim dos dels millors llibres d’aquesta temàtica: el del Porta sobre Tor, i el de l’Oleaque sobre Alcàsser. Tots dos casos estan molt basats en la primera persona. L’Oleaque era de Cata-roja, coneixia la família i va cobrir el crim durant algun temps, i al llibre parla també d’ell com a figura allà al mig en un món de pobresa, d’ignorància i de sordidesa que va envoltar el cas Alcàsser; i Porta també parla molt en primera persona, parla directament amb la gent del poble, i ell es converteix en un personatge del llibre.

Kiko Amat / FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“Allò col·lectiu s’explica amb la història individual. Si vols conèixer l’extraradi dels anys vuitanta, t’explicaré la meva història”

Una crítica per a la reflexió al Primera Persona: la primera persona pot semblar una aposta per solucions individualistes, històries de ‘self-made man’, una moral del “tu pots si t’hi esforces” en lloc d’una reivindicació del comú i del col·lectiu?

No, en absolut! Tot al contrari: allò col·lectiu s’explica amb la història individual. Per exemple, i ara parlo en primera persona: si vols explicar la història de l’experiència de l’extraradi dels anys vuitanta a la perifèria de ‘Barna’, jo t’explicaré la meva història, i a través d’aquesta història, plena d’exemples reals viscuts o inventats però que són més reals que la realitat, entendràs els problemes i la complexitat d’aquesta vida. Serà la meva història, però servirà per entendre allò col·lectiu més que no pas una anàlisi “sesuda” o abstracta. Allò social, el grup, el col·lectiu, s’explica sovint amb batalletes i històries concretes. Per entendre què va significar el Vietnam, funciona molt millor una de les històries del Tim O’Brien amb els seus col·legues desorientats al mig de la selva i imaginant que se’n van a París que no pas un llibre històric sobre moviment de tropes nord-americanes al Sud-est asiàtic. La petita història explica la gran història.

Diries que el Primera Persona és un festival polític?

[Quatre o cinc segons de silenci.] Crec que pot ser un festival polític, sí, però sense la solemnitat d’un festival que s’autodenominés polític. És polític, però venim molt de la cultura ‘pop’. Jo, particularment, estic en una lluita contra la solemnitat i la cultura seriosa, i, per tant, és indivisible del Primera Persona que hi hagi una certa lleugeresa i sentit lúdic. No voldria que fos un festival pretensiós ni pompós. No voldria homes asseguts en una taula rodona fregant-se la pera i encenent pipes imaginàries parlant amb molta gravetat. Ens surt un festival polític, sí, però el volem lúdic. I no ens avergonyeix, ni de bon tros, que l’Antonio Baños i el David Fernàndez facin una xerrada i acabin agafant una guitarra i tocant una cançó de Kortatu. Això ens agrada…

“Si no es pot ballar, no és la meva revolució”, que deia l’anarquista Emma Goldman

I tant! Sense caure en ser banals… reivindico ser lleugers. També deia Billy Wilder: “Si vols dir la veritat a la gent, fes-ho amb humor o et mataran”. Per això l’humor és tan eficaç: perquè pots explicar coses molt crues i tràgiques, però les fas ‘empassables’.

La filòsofa Marina Garcés reivindica que l’única solució contra la condició pòstuma, una mena de definició dels ‘walking dead’ com a situació moral de la societat actual, és fomentar el pensament crític.

Hi ha molt bonisme en el món de la cultura i de la política. Hi ha debats que no són agradables o que són antipàtics, però que volem tenir. Molts artistes ens ‘molesten’ amb coses que són pures, que són dures o que són sinceres per fer-nos pensar.

Kiko Amat / FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“Reivindiquem que venim de la cultura popular i no seriosa, però podem fer debats profunds”

Amb el Primera Persona, crec que heu captat fenòmens, moviments, tendències socials, culturals i polítiques interessants, des del nou feminisme (que ja vau mostrar i seguiu mostrant en diverses edicions) fins a l’independentisme cupaire (amb aquell Baños i David Fernàndez cantant Kortatu). Quines tendències socials, culturals o polítiques veieu interessants per al futur contemporani?

Hi ha moltes qüestions que justament no estan d’actualitat i, en canvi, crec que són interessants. El Primera Persona d’aquest any planteja un debat important que ja s’està fent sobre els mitjans de comunicació, el tractament de la informació, la manipulació periodística o la falsedat d’algunes pseudonotícies, i per això volem parlar sobre el tractament dels mitjans sobre assassinats com el de Tor o el d’Alcàsser, que, de fet, va ser el naixement de la teleporqueria a Espanya sense gens de vergonya; també plantegem històries sobre el feminisme d’avui, i les seves mil formes diferents, amb gent com Virginie Despentes o Roxane Gay [que, al final, ha estat baixa del cartell per motius aliens al festival], que replantegen debats agres com, per exemple, el de la defensa de la ‘dignitat’ de la prostitució; o el debat sobre l’artifici i la genuïnitat en l’art: per què es considera artificial el ‘glam rock’, o es considera que Kiss són menys autèntics que Bruce Springsteen? Tots els gestos o la manera de vestir amb texans de Springsteen per fer la impressió que acaba de sortir de la feina també estan perfectament assajats i preparats.

El 2012 en una entrevista reivindicaves que la cultura ‘rock-and-roll’ (‘punk’, ‘rock’, ‘pop’) està molt en el fons del Primera Persona.

Sí, però entenent la cultura ‘rock-and-roll’ com a cultura popular, cultura ‘pop’, i no només el ‘rock-and-roll’ de Chuck Berry de finals dels anys cinquanta. Tots els gèneres de les subcultures i les cultures més ocultes, allò que abans s’anomenava ‘contracultura’, tenen el seu lloc al festival Primera Persona. Són cultures que o no accedeixen mai al ‘mainstream’ o que, quan hi arriben, són considerades inferiors o banals. Per a l’alta cultura, sempre han estat considerades gèneres menors o puerils. Reivindiquem que venim de la cultura popular i no seriosa, però que, dins d’aquest marc, hi haurà debats molt profunds.

Kiko Amat / FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“Les coses que deixen un blau són les que passen de nen i de jove. Aquells traumes els arrossegues tota la vida”

Què t’ha ensenyat la música? Precisament Springsteen cantava a ‘No surrender’ allò de “We learned more from a three minute record than we ever learned in school” (“Vam aprendre més d’una cançó de tres minuts que del que havíem après a l’escola”).

Per descomptat! Quan jo estava a l’institut, el que explicava el meu lloc al món i les meves relacions amb la família, amb l’escola o amb la vida era la música ‘pop’ i no ‘La Regenta’. A mi em van ajudar a entendre moltes coses les cançons i les novel·les —també la novel·la juvenil! Gèneres molt populars com la ciència-ficció, la fantasia o la novel·la negra defineixen sovint molt millor el que et passa i les teves sensacions que una novel·la clàssica. Algunes cançons m’oferien una finestra al món que no hauria trobat mai en la música clàssica. Crec que algunes eines culturals acaben quedant obsoletes i, per exemple, algunes obres culturals es van pensar fa 200 anys per a homes d’aquella època, i no per a nosaltres. Cal conèixer-les i entendre-les en el seu context, com a obres culturals històriques, però difícilment li diran gaire res a un jove del segle XXI.

En una entrevista a CRÍTIC de fa temps, citaves un referent com D’Angelo Barksdale, de ‘The Wire’: “Pots muntar-t’ho com vulguis, pots fer veure que ets una altra persona, però la teva història als 17 és la teva història!”.

Gairebé tot el que et passa, et passa a l’adolescència i a la infància. Les coses que deixen un blau són les que passen de nen i de jove. La majoria de narradors podrien i poden escriure només sobre aquells anys i en tindrien per a dotzenes de llibres. A mi em passa amb la meva obra, i sovint també ho veiem al Primera Persona. Aquests dolors, traumes i ferides de jove els arrossegues tota la vida. Històries familiars, però també històries del lloc on vivies i de la classe social a la qual pertanyies, s’acaben transformant en el que tu ets avui.

Si ets de barri obrer, sempre seràs obrer encara que t’acabis convertint en un escriptor o un cantant ‘pijo’, que visquis en un ‘loft’ a Gràcia i que t’hagis forrat venent llibres i discos?

El que més t’importa és allò que vas viure d’adolescent. Pots ‘estar’ a la classe mitjana o, fins i tot, si et va molt bé, a la classe alta, però no ‘ets’ de classe mitjana o de classe alta. És veritat que hi ha artistes que tenen un origen molt pobre i després es fan famosos i poden acabar sent multimilionaris. Alguns artistes acaben desclassats. Però gairebé ningú, si no és un desclassat i s’avergonyeix del lloc on venia, pot oblidar els seus orígens.

Kiko Amat / FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“Explicar de veritat la classe obrera pot resultar intolerable per a segons quines classes socials: tant de la dreta rància com del filantrop social progre”

L’escriptor Javier Pérez Andújar, de Sant Adrià de Besòs, explicava a ‘Paseos con mi madre‘ (Tusquets, 2011) que ell ja no se sentia ni del lloc d’origen ni del lloc nou: és a dir, que ja no podia dir que ell era com els seus amics de classe obrera, de barri, incultes i potser masclistes a Sant Adrià, ni tampoc se sentia ni li deixaven sentir integrat a la Barcelona de classe mitjana, catalanoparlant i dels ambients literaris. Ni d’aquí ni d’allà. A tu et passa també, Kiko?

El destí, quan véns de la classe obrera i la perifèria, és l’alienació perpètua. Estaràs alienat del lloc d’on te’n vas anar. Perquè només la gent que no és de barri glorifica l’extraradi: la gent que és de l’extraradi el que vol és pirar, i al més aviat possible, tot i que hi hagi algun moment en què fas del defecte virtut i dius que t’encanta el barri. Però mai no seràs acceptat en el món que t’acull ja sigui per raons de classe o del que sigui. Com a artista i com a persona no ets d’enlloc. Tot i això, jo personalment he intentat no tallar vincles amb Sant Boi i el 80% dels meus amics segueixen sent gent de Sant Boi i cap d’ells és artista. És veritat que ells més o menys saben que m’he tornat un artista i que sóc escriptor… però no crec que jo no em pugui seguir sentint de barri i de Sant Boi. Potser parlo i escric millor ara, però continuo sent el mateix ‘freak’ que era als 16 anys.

La cultura a/de l’extraradi, de les perifèries, ha aconseguit tenir presència als grans espais de cultura del ‘centre’? A París, a Londres o a Nova York hi ha desenes de festivals que porten la cultura a la ‘banlieue’ i, alhora, hi ha joves de la perifèria que aconsegueixen arribar al ‘mainstream’ per dir-hi la seva. A Barcelona no sembla que això estigui passant.

La cultura d’extraradi, o la cultura perifèrica, la d’ara o la de fa 30 anys, no és amable i no sempre és ‘bonica’ en el sentit cultural habitual definit per l’altra cultura i per una gent que prové dels mateixos barris i de les mateixes escoles privades. És rica, és intensa, és dura, és crua i fins i tot pot ser lletja. Fer un acostament ‘decimonònic’ i benevolent a la perifèria és un error. Això ja els passava als escriptors socialistes del segle XIX que dibuixaven una classe obrera pintoresca i idíl·lica on tothom era creatiu i treballava la fusta. Per pur desconeixement i ignorància de classe, s’espera que la classe obrera de la perifèria sigui d’una determinada manera positiva, i sovint no ho és. Què saben de la cultura obrera i popular d’ara al Baix Llobregat? Explicar de veritat la classe obrera pot resultar intolerable per a segons quines classes socials: tant de la dreta rància com del filantrop social progre. Hi ha gent que ve de visita als barris esperant que tot sigui solidaritat i germanor… però no sempre és així. Hi ha exemples indubtables i nombrosos de solidaritat de classe, però també hi ha el veí nazi, l’obrer masclista, el ‘tio’ analfabet que odia els immigrants i el delinqüent lumpen que t’ha atracat ja 14 cops. Ho sento, però ho has d’agafar tot, no només les coses boniques. I, per això, la part no bonica de la cultura de la perifèria no agrada. Hi ha excepcions que sí que arriben al ‘mainstream’ comercial com la cultura del ‘hip-hop’.

Kiko Amat / FOTO: IVAN GIMÉNEZ

“A Barcelona hem tornat a èpoques fosques de l’edat mitjana. Hi ha un classisme rampant. S’està elititzant tot”

Quan veurem a TV3 cantants de ‘rap’ i de ‘trap’ de l”Hospi’, quan veurem festivals de ‘reggaeton’ al centre de ‘Barna’ o quan podrem llegir novel·les d’aquestes d’Anagrama escrites per catalans de pares senegalesos explicant les seves històries en primera persona, i no a través d’altres?

Buf… Simplement crec que han de passar un parell de generacions. Conec el cas anglès: això passarà quan desapareguin algunes generacions instal·lades en el món cultural des de fa dècades i deixin pas als nous artistes que ja estan apareixent. Ara, però, a Barcelona hem tornat a èpoques fosques de l’edat mitjana i hi ha tornat a aparèixer un classisme rampant. S’està elititzant l’educació, l’habitatge i tot plegat. Però la força d’aquests moviments de base és imparable. A Anglaterra o a França no poden evitar que migrants de tercera generació irrompin en el món cultural. Aquí passarà el mateix. Ja t’hi pots posar fulles! Hi haurà una nova expressió cultural amb una veu que barregi coses del país d’origen dels seus pares i coses d’aquí que no s’assemblarà a res del que hi havia abans. És inevitable.

Quina banda, artista o escriptor (viu o mort) portaries al Primera Persona si no hi hagués cap límit?

D’una banda, hi ha els herois morts que ja no podran venir, i, d’altra banda, hi ha els vius que no volen o no poden venir. Un dels meus autors favorits, Harry Crews, un escriptor del sud dels Estats Units, era viu quan vam començar el festival, però no el vam poder portar perquè no tenia llibre traduït aquí, i, després, quan el van traduir a Aquarel·la, i vam decidir portar-ho, ja va morir. Em fa ràbia perquè no és un autor d’aquells que m’encanten dels anys cinquanta, sinó que sí que hauria pogut venir…

I, d’altra banda, hi ha gent que m’inspira i de qui sóc molt fan, però que costaria molts diners portar-los. Per exemple, gent del món de l’humor o la cultura dels Estats Units que ràpidament entra en el món de Hollywood, i ja no els pots portar. Per exemple, els còmics ‘stand up’: els descobreixes, ‘flipes’ i de seguida ja tenen un xou a l’HBO o on sigui, i entren a una galàxia on no podem ni volem accedir. Un dels que més m’agraden, tot i que no sempre estic d’acord amb les salvatjades que diu, és l’humorista Ricky Gervais, però és totalment inaccessible quan comença a fer ‘pel·lis’ de Hollywood o presentava els Globus d’Or. O, per exemple, m’agradaria portar alguns músics, com el Ray Davies, dels Kinks: m’encanta com a músic, em ‘mola’ molt com parla, sobretot la seva mirada sobre la classe obrera, però forma part de la reialesa ‘pop’ i ja no hi ha manera. De fet, fins i tot, hi ha una part ètica: pagar-li una morterada de diners a un artista per asseure el seu cul en una cadira i xerrar sobre la seva vida només perquè el seu estatus comercial ara estigui pels núvols tampoc ens sembla bé.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies