29/07/2024 | 06:00
* Aquesta entrevista va sortir publicada en castellà a ‘La Marea’ el 4 de març de 2024.
El seu últim llibre és una invitació provocadora a desnaturalitzar les inèrcies econòmiques i culturals que sostenen els sistemes d’opressió, apostant per recuperar un impuls utòpic ancorat en la importància de les transformacions en la vida quotidiana. Sosté que curtcircuitar les nostres inèrcies culturals i desenvolupar formes alternatives de conviure, menjar, moure’s, vestir, estimar… pot provocar transformacions més duradores que alguns gestos d’activisme públic. Encara que no són incompatibles, per què allò quotidià hauria de gaudir d’aquesta centralitat?
Vaig escriure aquest llibre en resposta a la reacció del meu llibre anterior, Por qué las mujeres disfrutan más del sexo bajo el socialismo [editat també en castellà per Capitán Swing], que se centrava en el paper de l’Estat a l’hora de millorar la vida de la gent i anteposar-la als beneficis econòmics. Llavors sorgien dos tipus de dubtes: què succeeix si els governs cauen en mans de líders autoritaris contraris a aquests enfocaments? I quin protagonisme podem tenir les persones corrents a l’hora de canviar les nostres vides?
“Molts activistes homes són radicals sobre com reorganitzar la societat, però molt conservadors en les vides personals“
Per respondre-les, vaig acudir a l’obra d’Aleksandra Kol·lontai i les seves converses amb Lenin, durant els primers anys de la Revolució Russa, quan era comissària de Benestar Social. Ella insistia en la idea que, si no canviaven les relacions en l’esfera privada, els canvis en l’esfera pública no funcionarien. No en van fer cas, va ser ignorada, però crec que tenia raó. Hi ha d’haver una revolució en l’àmbit privat igual que en l’àmbit públic.
Molts activistes, majoritàriament masculins, són radicals sobre com hauríem de reorganitzar la societat, però molt conservadors en les seves vides personals. Aquest llibre planteja com el capitalisme recolza en l’esfera privada per tal de funcionar. Així que intentar canviar-la implica abordar políticament qüestions com la convivència, les cures, la criança, la família… i per a això resulta útil donar visibilitat a aquests meravellosos exemples de comunitats al voltant del món que han intentat transformar la vida domèstica.
“Quan les dones guanyen autonomia, fem societats realment més lliures, també per als homes”
En el llibre reconstrueix el fil invisible que connecta formes alternatives de convivència i de compartir recursos des dels falansteris fins a les comunitats religioses, des de les ecoviles fins als projectes de cohousing. Aquí cobra una importància especial l’autonomia de les dones i la responsabilitat col·lectiva en les tasques de les cures. Aquestes innovacions suposaven una redistribució de la riquesa, però especialment de l’ús del temps. Com valora aquest vincle entre els recursos i el temps?
El treball social i reproductiu es fa de forma no pagada a les llars, i això ens aboca, com planteja el feminisme, a una crisi, perquè avancem cap a escenaris on es demanarà una quantitat creixent de cures (gent gran, infància, malalts…). Davant d’aquesta evidència hi ha diverses respostes. La solució conservadora és que les dones tornin a la llar i facin aquest treball gratis. En la solució capitalista, vinculada al feminisme liberal, les dones han d’acudir al mercat, fer diners i contractar algú més pobre perquè faci aquestes tasques.
La solució socialista planteja socialitzar el treball domèstic a través de l’Estat i dels serveis públics. I hi ha una altra solució, que passa per cooperar entre nosaltres mateixos. Reimaginar els nostres espais domèstics i comunitats perquè siguin més inclusius, i permetre així una major responsabilitat col·lectiva en les tasques de cures. I això és especialment important allí on no hi ha un Estat redistributiu.
Aquestes pràctiques comunitàries suposen una redistribució més equitativa dels recursos, però especialment del temps. En lloc de tenir una dona a casa seva fent tota aquesta feina, hi ha moltes persones compartint-la, per la qual cosa es redueix la dedicació exigida. Quan les dones guanyen autonomia, fem societats realment més lliures, també per als homes.
Un dels trets compartits per aquests experiments salvatges que recorre, al llarg de dos mil·lennis, és el d’integrar la família en unitats de convivència més àmplies i col·laboratives. Enfront de les epidèmies de solitud no desitjada i la privatització de la vida, amb tots els seus biaixos i mancances, l’utopisme buscava fórmules per fer-nos càrrec col·lectivament de la nostra interdependència. En l’actualitat, on trobaríem les experiències més inspiradores?
Hi estic pensant molt ara, i crec que la clau és la manera en què les persones comunes en el món estan consolidant relacions amb les seves amistats i creant comunitats. A tot el món, joves, dones vídues o homes grans estan fent passos per conviure junts. No pensem en la seva radicalitat, però s’estan formant constel·lacions humanes molt profundes que no es basen en vincles sanguinis. I això és especialment important entre la comunitat queer, on la gent busca una “família triada” per construir relacions basades en l’amistat i el suport mutu que no passen necessàriament per la família nuclear.
Un exemple inspirador serien les ecoviles, moltes de les quals són a Europa. La gent se n’hi va a viure, al camp, per raons ambientals, i busca fórmules conjuntes de reduir el seu impacte ecològic sobre el planeta. Un altre exemple són les comunitats religioses, obviades per les persones d’esquerra en associar-se a posicions conservadores. Històricament és molt rellevant el rol de les comunitats religioses que, per una raó o una altra, conviuen col·lectivament al costat de persones estrangeres, cuiden la infància abandonada o acullen joves d’orfenats. I això arriba fins avui, on diferents confessions religioses tenen comunitats orientades a la cura i l’acolliment de persones amb problemes.
Tot al llarg de la història sempre hi ha grups de persones que decideixen viure juntes en comunitat, criar els seus fills en comú i compartir els seus recursos. No importa si és per raons seculars, si són anarquistes, feministes o budistes; és el mateix patró bàsic. I aquest patró és transcultural i transhistòric, persisteix al llarg del temps, mostra que tots podríem viure d’una altra manera si decidíssim fer-ho. Es troba en aquestes comunitats utòpiques, però després hi ha un munt d’experiències intermèdies, com els projectes de cohousing.
“Tenim el desafiament de redefinir el que significa gaudir d’una vida bona en l’antropocè”
Una de les crítiques més corrents a aquesta mena d’iniciatives és que majoritàriament són de grups socials acomodats, per la qual cosa les seves propostes es veuen amb distància. I això contrasta amb els elevadíssims nivells de benestar personal que mostren els qui habiten aquestes comunitats intencionals, a causa de viure de forma més coherent, amb persones afins i dinàmiques cooperatives, amb reforços positius… Com podria evitar-se que es converteixin en bombolles aïllades i augmentessin la seva replicabilitat? Resulta democratitzable la utopia?
Efectivament, alguns estudis científics evidencien com la gent que viu en aquestes comunitats es posiciona en nivells més elevats de benestar personal. No és sorprenent, perquè la gent que viu en comunitats intencionals o cohousings ho ha triat així, per la qual cosa descriuen nivells més alts de felicitat, índexs més baixos de solitud no desitjada i un ús més satisfactori del seu temps. A més, en aquests projectes solen disposar de regles i mecanismes per bregar amb conflictes d’una manera que les famílies no tenen necessàriament. I, finalment, aquests projectes són especialment beneficiosos per a les persones tímides, perquè se socialitzen millor en espais intermedis i controlats, sent plenament conscients d’això.
En relació amb les bombolles, la clau seria el federalisme, del qual el cooperativisme disposa de molts exemples reeixits. Aquests projectes han de ser d’una escala humana, però poden interconnectar-se, de manera que la gent pugui moure’s entre ells i a través d’ells. Avui, tots tenim una família, però aquestes existeixen en un barri més ampli, en una comunitat, en una societat. I tenim la nostra base, que és la nostra família, i després disposem de diferents nivells de comunicació política amb la societat més àmplia. I crec que això podria ser vàlid per a les nostres famílies extenses, les nostres famílies cooperatives, les nostres famílies triades.
“Viure conjuntament és molt més eficient en termes d’estalvi econòmic i de reduir impactes“
Valors alternatius com l’austeritat, la propietat comuna i les comunitats d’iguals es van assajar per comunitats religioses acusades d’herètiques. Posteriorment van ser secularitzats per l’utopisme i banalitzats per bona part de la historiografia. I, no obstant això, les seves aportacions formen part dels avenços en diferents camps del coneixement (urbanisme, educació, disseny…) a més de ser una font d’inspiració per a algunes de les polítiques públiques més transformadores. Segueix l’utopisme funcionant com un repositori per al disseny de polítiques públiques?
Tenim quatre grans crisis en el món: la primera és la climàtica; la segona és la desigualtat; la tercera és l’epidèmia de solitud no desitjada en llocs com els Estats Units o el Regne Unit, i la quarta és la de les cures. Les comunitats utòpiques existents es fan càrrec simultàniament d’aquestes quatre problemàtiques. Viure conjuntament és molt més eficient en termes d’estalvi econòmic i de reduir impactes; prevé la solitud; permet reduir i afrontar en millors condicions la desigualtat i socialitza les tasques de les cures.
En parlar-ne, penso en la criança i en com la vida sota el capitalisme és molt difícil per a les dones, especialment entre les dones joves que es plantegen tenir fills, per les exigències socials, les condicions de precarietat o el qüestionament moral de si té sentit fer-ho en un context de crisi ecosocial. Sempre solc dir-los: “I si tenim fills, però ho fem d’una manera diferent?”.
I és que el model dominant és aspiracional; molta gent jove pren decisions que no els fan felices per acontentar tercers. Tenim el desafiament de redefinir el que significa gaudir una vida bona en l’antropocè. Hi ha una crisi sistèmica davant la qual podem prendre petites decisions, com viure juntes i compartir recursos, la qual cosa en l’imaginari actual pot associar-se a ser un perdedor o un outsider. Aquestes formes de vida són una manera d’activisme i de fer política, i, si proliferen, poden crear una pressió increïble sobre el sistema. Les comunitats utòpiques ens mostren un camí i ens conviden a fer alguna cosa amb les nostres vides, alguna cosa amb la potencialitat de canviar el món.
En el llibre apareixen constantment referències a l’autosuficiència, la descentralització, l’autonomia, la cooperació… Trets rellevants a l’hora de pensar les qüestions climàtiques i ecològiques. Quin valor tenen aquests experiments en un context de crisi ecosocial?
Experiments intermedis com el del cohousing ens mostren que podem reduir la nostra petjada ecològica compartint espais domèstics. I, de manera més radical, trobem les ecoviles que estan construint exemples d’assentaments humans sostenibles, a partir de la permacultura. I ho fan pensant en com serà la vida després del capitalisme. Alguna cosa que gairebé ningú no està fent.
Una de les meves ecoviles favorites és a Sankt Gallen, a Suïssa, on estan reconstruint un monestir benedictí del segle XIX usant recursos locals, recuperant oficis tradicionals (fusteria, picapedrers…) i usant les tècniques medievals. En preguntar-los, contesten que han abandonat ocupacions ben pagades, perquè volen estar més connectats al seu treball, però també sostenen que, davant la crisi, algú ha de conèixer aquestes tècniques i preservar les habilitats per construir d’aquesta manera. Són com el preppers [preparacionistes o survivalistes] però en positiu.
Estan recuperant sabers tradicionals i inventant formes realment interessants d’usar tecnologia moderna, com ara els ordinadors solars. Encara que la seva visió del món pot ser molt apocalíptica, estan generant innovacions que poden beneficiar el conjunt de la societat, estan somiant el futur, mentre els altres estem atrapats en el present.
“L’esperança és una emoció i una capacitat cognitiva que hem d’exercitar i conrear“
Finalment, fa referència a Ernst Bloch i la necessitat d’exercir un “optimisme militant”, i dona molta importància a les narratives. Per què cal construir escenaris de futurs esperançadors, que no siguin fantasiosos o ingenus, però que resultin desitjables?
Resulta absolutament convenient recordar el treball de Mark Fisher i el realisme capitalista, on s’imposa la idea que no hi ha alternativa i això ens immobilitza en el present. És una visió que ens desempodera, ens enutja i facilita la resignació. Els nivells d’ansietat i de depressió entre la joventut tenen a veure amb aquesta desesperança envers el futur.
El capitalisme naturalitza la seva existència: vol fer-nos creure que sempre ha existit i que sempre existirà. I que no hi ha manera possible de canviar-lo, perquè, si ho intentes, acabes construint una distopia. Així, doncs, l’optimisme militant ens permet entrar en contacte amb el futur, sentir que tenim la capacitat d’intervenir en la història, que no està escrita i és contingent; ens permet imaginar alternatives al present, ens convida a somniar ecotopies. Mitjançant aquest exercici, recuperem la capacitat de preguntar-nos “què passaria si féssim això?”. I això ens dona esperança. L’esperança és una emoció i una capacitat cognitiva que hem d’exercitar i conrear. Globalment hi ha una gran recessió de l’esperança, i és important de cara a disputar el futur.
Finalment, enfront de l’avorriment i la tristesa, els activismes haurien de ser divertits i gaudir-se d’alguna manera. I això és una cosa que és present en aquestes comunitats, on predomina més la idea de gaudir la festa, el sexe, la poesia, la música en una espècie de falansteri que una avorrida i rígida vida monacal en un monestir. Les visions utòpiques retornen l’alegria a la política.