Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Silvia Federici “El capitalisme aniquila i disciplina les dones”

Silvia Federici (Parma, 1942) ha esdevingut una de les teòriques més reconegudes del feminisme anticapitalista. Amb una llarga trajectòria d’activisme i de reflexió, la vida de Federici recorre els anys setanta agitats a Itàlia, les campanyes pel salari domèstic a Nova York, la lluita contra els plans d’ajust estructural a l’Àfrica, la crítica al procés de globalització neoliberal i els seus efectes a tot el planeta, el moviment per la recuperació dels comuns i, més recentment, el cicle de lluites que es va obrir el 2011 i que ha continuat a l’última onada feminista. Aquesta entrevista ha estat publicada al segon número de la revista La Pública, una publicació de la Fundació Sentit Comú, dirigida per IDRA Institut de Recerca Urbana de Barcelona, amb l’objectiu de parlar dels grans reptes de les polítiques transformadores del segle XXI.

19/09/2023 | 06:00

Podem definir els béns comuns com a recursos compartits per una comunitat, que s’organitza per cuidar-los, mantenir-los i accedir-hi. Tanmateix, més que de béns comuns, tu sols parlar sobre el que és comú i la política dels comuns. A què et refereixes?

Per a mi, la forma més important de pensar el comú és com un principi d’organització social. Una política del comú suposa pensar des de l’esfera de la reproducció social i material de la vida. No és un espai ideològic, sinó de pràctiques compartides per reproduir la vida material. Els béns, encara que es considerin comuns, no integren de forma inherent un mode de gestió comunal. La seva categoria de «comuns» no depèn de característiques físiques o materials, sinó d’una manera de fer que es genera a partir d’una forma de relació social. Abans que béns materials, en el que és comú hi intervenen relacions socials. Per això dic que el comú és un principi d’organització social.

No es tracta simplement d’una discussió conceptual o abstracta. Pensar el comú com un principi d’organització social ens permet abordar qualsevol aspecte de la vida: la producció i l’accés al coneixement, la garantia de la salut, les formes en què cuidem i som cuidades, la producció de béns, etc. Ens permet pensar i practicar noves formes de col·laboració, de riquesa compartida, de cooperació social, de solidaritat. Des d’aquesta mirada, la política del comú són les diverses pràctiques i perspectives adoptades pels moviments socials i les comunitats que tenen per objectiu millorar la cooperació social, la redistribució de la riquesa i posar límits a l’acumulació capitalista.

És un horitzó desitjable, un objectiu per construir, o més aviat es tracta d’un programa concret?

El comú ha de ser un concepte que guiï totes les nostres activitats perquè és una visió sobre com hauria de ser el món. Per tant, si em preguntes si és un horitzó desitjable o un programa concret, responc que crec que és totes dues coses alhora: un objectiu que es vol construir i un programa de lluita. És important tenir sempre aquest doble vessant en les nostres pràctiques.

“Practicar el comú és experimentar, és aprendre a poc a poc com ens governarem en una societat controlada pel capital”

El que també trobo fonamental de la política del comú és que no assumeix models universals. Els comuns són pràctiques arrelades al territori i responen a diferents situacions geogràfiques, econòmiques i socials. No és el mateix l’Àfrica que Europa i, de manera diferent però igualment significativa, les condicions canvien si vivim a la muntanya, a la ciutat o a la vora de mar. Per tant, encara que no té sentit plantejar-se un model universal i reproduïble a qualsevol lloc, sí que podem compartir principis que són universals. Els zapatistes sempre diuen molts sís, però també un no essencial que ens uneix: el no a la injustícia, a l’explotació en el treball humà, a la privatització de la riquesa, a la destrucció del medi ambient, de la natura. Els zapatistes enumeren moltes possibilitats diferents de construir societats fundades sobre el principi del comú, de la solidaritat i la corresponsabilitat; un principi que, alhora que defensa la nostra vida, també defensa la vida dels altres, sense separar ni tampoc ignorar la nostra dependència.

Practicar el comú és experimentar, és aprendre a poc a poc com ens governarem i practicar diverses formes d’autogovern en una societat controlada pel capital. La societat del futur no es construeix d’un dia per l’altre, sinó a través d’un llarg procés d’educació, formació política i experimentació. Es tracta de preguntar-nos en tot moment què funciona i què no i així aprendre del que fem i decidir quines són les formes d’autogovern que necessitem. De manera resumida, i sense entrar en gaires detalls, aquesta és la meva visió sobre la importància del comunitari, de la política del comú.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Les dones som la força d’oposició principal a la mercantilització total de la naturalesa”

Un dels aspectes que assenyales sobre el comú és que, més que un bé material, és una relació social. Això ens porta a analitzar les formes de relació social dominants, que han estat modulades amb vista al benefici privat en comptes del benestar col·lectiu.

En aquests anys m’he ocupat molt del discurs dels comuns reproductius, és a dir, de pensar el comú com una via per trencar l’aïllament, la separació i la individualització amb els quals el capitalisme organitza el treball de reproducció social. El capital ens ha unit a la fàbrica —el gran lloc de les concentracions obreres—, però ens ha dividit en la reproducció social a través de les promeses vinculades a una caseta, una família nuclear, la privacitat, etc. El capital necessita separar les diferents tasques que reprodueixen i mantenen la vida. I les dones hem pagat i continuem pagant un preu molt alt en aquesta manera d’organitzar la producció i la reproducció social.

Avui veiem clarament que aquest sistema de reproducció social està en crisi: una crisi històrica. Ara més que mai la perspectiva feminista és crucial. Som les dones les qui hem tingut més pes i responsabilitat en la reproducció i les qui, en major mesura, hem protagonitzat les lluites per defensar els comuns. Avui dia, davant la perspectiva d’un nou procés d’acumulació primitiva, les dones són la força d’oposició principal a la mercantilització total de la naturalesa, i ja ens arriben pràctiques de col·lectius de dones que han estat obligades a inventar i construir per poder superar aquest aïllament.

La divisió sexual del treball és un patró bàsic d’aquesta manera dominant d’organitzar les relacions socials…

A l’Amèrica Llatina, per exemple, s’inspiren en les comunitats indígenes, que són expulsades del camp a la ciutat, i s’han començat a crear formes de producció col·lectiva en territoris urbans com ara els bancs de llavors, els menjadors populars, les olles comunes, els horts urbans, etc. Aquestes iniciatives també s’activen contra la destrucció de les formes comunitàries de conrear i utilitzar la terra o per desprivatitzar espais de la ciutat que es poden fer servir per a l’agricultura urbana.

Alhora, veiem xarxes de dones pageses i indígenes que s’organitzen contra la desforestació, contra la mineria, contra l’extracció petroliera i que protegeixen els règims comunitaris. Elles són el subjecte principal de la reproducció social. La construcció de béns comuns està esdevenint un mitjà imprescindible per a la supervivència. Si volem bastir una societat basada en principis solidaris, hem de tenir clar que l’ús i accés a béns materials fonamentals (com la terra i l’aigua) és la base material de la nostra autosuficiència. Cal pensar el comú, no tan sols com un projecte per construir en el futur, sinó considerant que una part de la lluita actual pel que és comunitari ha de consistir a recuperar el control sobre aquests béns materials que es troben circumdats pel capital.

Aquestes pràctiques polítiques ens donen una visió del que ja s’està fent en el camí. És cert que no es poden reproduir aquestes pràctiques a tot arreu, però ens inspiren i ens diuen que, davant d’aquesta crisi de la reproducció social, l’entramat comunitari és l’única alternativa a la derrota completa i a la mort. No es pot resistir ni crear comunitats de resistència sense teixits comunitaris i de solidaritat. Aquests entramats potencien els nostres recursos, les nostres energies i també generen lligams afectius. Ens proporcionen confiança en nosaltres mateixes i reforcen la nostra capacitat de resistir. En definitiva, no hi ha comuns sense comunitat, ni política del comú sense una mirada feminista que posi la reproducció social al centre.

De vegades has defensat que els béns comuns són anticapitalistes i que operen per fora o més enllà de l’estat. Tanmateix, de vegades costa veure aquest “fora” en la pràctica i afloren els dubtes sobre si és possible crear un model de producció alternatiu sense comptar amb l’estat. L’estat és la negació del comú?

Seria il·lús pensar que no depenem de les institucions públiques. No podem dir que construirem el comú sense comptar amb el que és públic perquè no tenim prou recursos. Avui dia és important recuperar una part d’aquesta demanda, però la pregunta aquí seria: com volem relacionar-nos amb l’àmbit públic?

Crec que hi ha formes molt diferents de fer-ho. Relacionar-nos des de la pràctica política als carrers per exigir més serveis socials és tan important com elaborar mecanismes que ens permetin controlar quina mena de serveis volem, quines qualitats o quin model d’escola o de centres de cures desenvolupem.

“Tenim el dret de definir com volem ser atesos en les situacions de vulnerabilitat”

Per exemple, durant la pandèmia hem vist com la Covid matava sobretot gent gran que estava en residències amb finançament públic, en les quals hi ha hagut manca de personal, abús de fàrmacs, situacions de solitud davant la malaltia, etc. Això no només és fruit de la falta de recursos, sinó també d’un model específic d’organització de les cures. Tenim el dret de definir com volem ser atesos en les situacions de vulnerabilitat i supervisar els diners públics que s’inverteixen en sanitat.

És possible desenvolupar polítiques del comú a través de l’estat?

La construcció del comú, d’entramats comunitaris i d’enfortiment de la comunitat representa una manera de relacionar-nos amb l’àmbit públic. Serveix per connectar amb els qui treballen en el sector públic (professorat, infermers, doctores, etc.) i establir un diàleg amb els professionals i la institució que permeti posar condicions i controlar la qualitat d’aquests serveis. Sempre parlo de l’exemple de les dones negres que, als Estats Units, van a l’hospital acompanyades de la doula. Es tracta d’una figura reconeguda i acceptada pel personal sanitari estatal que, encara que no en formi part, pot acompanyar la pacient com la persona de confiança durant el part. Així doncs, les doules tenen la funció de protegir les dones durant el part i assegurar-se que no seran humiliades ni insultades i que se’ls facilitaran tots els serveis necessaris.

Aquesta manera de relacionar-se amb l’àmbit públic, des del suport comunitari, ens ajuda a controlar i definir quin tipus de servei i d’atenció volem rebre per part de les institucions del benestar. El comunitari no és només una visió de futur, sinó una condició de la nostra existència, i necessitem infraestructures col·lectives per tal de créixer i no quedar-nos encallats en accions episòdiques o momentànies.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Al Nord no tenim cap mena de control sobre els processos de producció ni sobre els aliments: hi hem de posar fi”

Seguint amb aquestes qüestions, i tenint en compte que ens trobem en un moment d’emergència climàtica, com creus que es pot articular la transició ecològica amb l’apropiació del que és comú?

Crec que per fer front a aquesta transició és imprescindible articular-se entre moltes pràctiques polítiques diferents. Serà molt important la capacitat dels diferents moviments per unir-se i generar concepcions i formes de creació comunes que englobin els diversos fronts que existeixen ara mateix. Penso en les paraules d’una gran feminista, Maria Mies, que sempre subratlla que no es pot parlar del comú a Europa o als Estats Units sense parlar de descolonització, de moviment anticolonial. El colonialisme, com sabem, no és simplement un procés que va donar-se en un passat llunyà, sinó que ara per ara continua i condiciona el nostre present. En paraules de Mies: “No hi ha comú possible si no rebutgem basar la reproducció de les nostres vides sobre el sofriment d’altres”.

La globalització és un procés de colonització. Percebre la colonització avui dia significa adonar-se de quanta riquesa de la que fem servir aquí és riquesa robada als països de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. Pensem en la mineria, en tota l’energia, en l’agroindústria, etc. Per tant, cal articular un front de lluita crucial contra el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, que són els principals gestors del deute dels països africans i llatinoamericans i els responsables de deixar la porta oberta a les grans corporacions mineres i a les companyies petrolieres.

Aquest front no només és clau per la relació que té amb les desigualtats i el racisme que hi ha darrere de les formes contemporànies de colonialisme, sinó també perquè l’organització colonial de la vida afecta el Nord Global mateix, ens afecta a tots i totes. Al Nord no tenim cap mena de control sobre els processos de producció ni sobre els aliments. No podem intervenir ni saber quanta sang ha costat cada producte ni quant de verí hi ha en el que mengem, perquè avui més que mai els processos de producció estan molt allunyats de la nostra vida quotidiana. És per aquest motiu que enfrontar-se al deute no només té un vessant econòmic, d’empobriment i exclusió, sinó també ecològic, perquè integra la necessitat de reubicar i relocalitzar l’agricultura. Ara no produïm. No sé com deu ser a Espanya, però en llocs que conec bé, com Itàlia o, sobretot, els Estats Units, mai o gairebé mai el que es consumeix es produeix en el mateix lloc. La immensa majoria de verdures que mengem a Nova York provenen de Mèxic o d’altres països. És a dir, que la terra d’aquests llocs no produeix per a la gent que hi viu, sinó per a la d’altres països, amb l’afegit que molta gent dels països productors es veu obligada a migrar. Hi hem de posar fi. Apropiar-se dels comuns ens permet relocalitzar l’agricultura i prendre el control sobre els mitjans de producció i sobre el que mengem i, al mateix temps, frenar la destrucció dels règims comunitaris en una gran part del món.

“Calen espais de construcció col·lectiva que no només serveixin per reclamar, sinó per contribuir als valors positius que volem defensar”

Un altre front important és la política dels serveis socials i com abordar les relacions publicocomunitàries.

Es tracta de construir una política pública que sigui responsable davant de les comunitats i que aquestes mateixes comunitats puguin prendre el control del que és públic. Els serveis socials no poden gestionar i decidir de manera unilateral, sinó que cal construir espais de coproducció al costat de les comunitats mitjançant assemblees veïnals o espais compartits de participació i decisió.

Sabem que construir aquesta mena d’institucions és una labor àrdua, però és que, a més, s’hi suma el repte de produir-les i pensar-les de forma situada. És bàsic que en cada lloc es discuteixin i s’estableixin possibles formes de control sobre el que és públic, així com espais per parlar sobre quines són les necessitats dels barris, de la comunitat, de la ciutat. Ara bé, és important definir la capacitat d’incidència i de decisió d’aquests espais perquè permetin realment recuperar el poder de decisió col·lectiu. No podem pensar una societat nova sense crear capacitat de decisió col·lectiva. Molts cops pensem que no és possible i ens envaeix cert pessimisme quan reflexionem sobre la nostra capacitat real d’incidència. Tanmateix, cal articular espais publicocomunitaris de construcció col·lectiva que no només serveixin per reclamar, protestar o dir “no”, sinó que contribueixin a afirmar els valors positius que volem defensar.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Cada generació ha de recrear la història i tornar al passat amb ulls diferents per construir un relat comú”

Ara esmentaves que els processos de colonització i d’apropiació continuen en marxa en molts territoris com l’Amèrica Llatina o l’Àfrica. També dius que hem d’aprendre dels processos comunitaris que es donen en aquests territoris. Hi ha relació entre despossessió i reapropiació?

No sé si soc la persona més qualificada per parlar-ne, però puc donar la meva opinió a partir del que he après de moltes companyes quan he viatjat per l’Àfrica i hi he viscut. També a través del que he viscut amb moltes companyes de l’Amèrica Llatina i amb la població indígena als Estats Units. Avui la defensa del comú en aquests territoris és una lluita històrica fonamental, però no s’articula igual que fa vint o trenta anys. Els processos comunals d’Amèrica i Àfrica han estat molt inspiradors, però no podrem replicar-los en les condicions actuals. La producció de relacions comunitàries ha de respondre contínuament a situacions noves, no pot basar-se en la reproducció del passat.

La història també és un comú, ha de ser un comú, i per això hi ha una gran batalla pel discurs i la perspectiva en les anàlisis històriques. Moltes de les anàlisis dominants intenten expropiar-nos el nostre passat. Una part de la lluita pel comú és recuperar la memòria col·lectiva, els conflictes que també formen part de la història i que han estat ocultats. Així doncs, la defensa dels béns comuns del coneixement consisteix a recuperar aquesta història oblidada, entesa com la recreació de la memòria col·lectiva, perquè no és una cosa que vingui donada, sinó que l’hem de construir. Cada generació ha de recrear la història i tornar al passat amb ulls diferents per construir un relat comú.

És en els territoris i cossos de les dones sobre els quals s’exerceix major dominació i explotació on es manifesta amb més rotunditat el comú?

Us posaré un exemple que considero molt rellevant sobre com construir aquesta apropiació de la nostra història per incidir en el present. Als Estats Units hi ha un fort moviment que demana l’abolició de les presons: defensa l’aplicació del principi del comú en la justícia per crear noves formes d’organització del sistema judicial. Aquest moviment era petit quan va començar, però ha esdevingut un moviment de masses, sobretot arran de l’assassinat de George Floyd per part d’un agent de la policia el maig de 2020 i de l’avanç de Black Lives Matter. És un moviment que lluita per l’abolició de la policia, dels militars i de les presons i que proposa pensar la justícia de manera no punitivista. La companya Angela Davis, entre altres, ha encapçalat aquesta batalla i ha criticat una part del feminisme que assegura que la fi de la violència contra les dones requereix imposar penes més dures. Ella nega en rotund que aquesta sigui la solució. Defensa que cal canviar les relacions socials, abolir els mecanismes de construcció del delicte, del delinqüent i del seu entorn, alhora que es financen i redissenyen les institucions per abordar els problemes de salut, de violència, de formació, etc. La pregunta llavors és: com pensem la justícia? Com ens protegim i ens organitzem? A la recerca de respostes, s’han començat a estudiar els règims comunitaris indígenes del Canadà, on el Govern permet que els pobles indígenes apliquin la justícia segons els seus sistemes tradicionals.

Comencem a disposar d’exemples sobre què significa avui dia emprar sistemes alternatius comunitaris en àmbits amb caràcter sistèmic, com ara l’aplicació de la justícia. Hi ha moltes dificultats, no és un camí senzill i encara estem fent els primers passos, però em sembla interessant perquè permet pensar el comú anant més enllà de l’exemple de l’hort urbà i visualitzar-lo com l’avantsala d’una societat nova.

“La lluita pel comú és recuperar la memòria col·lectiva, els conflictes que també formen part de la història i que han estat ocultats”

Cal aplicar el comú en tots els àmbits, aquesta és la seva potència: des de la noció de gènere fins a la relació de producció de la vida, de la cura, de la justícia o del coneixement. Ens ajuda a pensar i actuar d’una manera diferent, des d’una posició que no privatitza ni exclou i que, al mateix temps, ens responsabilitza.

En darrer lloc, et volíem preguntar per la II Trobada Feminista Internacional sobre la Caça de Bruixes que es va fer a Madrid l’octubre de 2022. La trobada va començar el 2019 a Pamplona i va engegar una campanya per a la recuperació de la memòria de les dones perseguides i assassinades acusades de bruixeria. Quins continguts i aliances busquen aquestes trobades?

Són trobades molt importants que reuneixen dones i col·lectius que fa molts anys que investiguem sobre aquests temes, i ens uneix a nous col·lectius i nous països. En aquesta segona edició venen dones de l’Equador, com Lisset Coba i Nancy Santi, també de l’Índia, com Sashiprava Bindhani, així com joves africanes que treballen amb comunitats i que fa uns mesos van celebrar una trobada sobre la nova caça de bruixes a l’Àfrica. També hi participa Christelle Taraud, una historiadora francesa que ha editat Féminicides. Une histoire mondiale, una mena d’enciclopèdia mundial sobre la violència contra les dones, el primer volum de la qual està dedicat a la caça de bruixes arreu del món al llarg de la història.

“Tot i que sembla increïble, encara avui s’assassinen dones en diversos països sota noves dinàmiques de caça de bruixes”

L’objectiu és compartir què ha significat històricament la caça de bruixes, com aquest fenomen ha influenciat la història de les dones a Europa i també en l’anomenat Nou Món. Tot i que sembla increïble, encara avui s’assassinen dones en diversos països sota noves dinàmiques de caça de bruixes. Hem dut a terme anàlisis que mostren que aquestes matances —aquesta nova caça de bruixes en què s’executen dones a l’Àfrica, l’Àsia o l’Índia— no tenen res a veure amb costums tradicionals, sinó que són producte del procés de globalització, de l’extensió de la relació capitalista i del consegüent procés de recolonització, espoli i expulsió de població.

La caça de bruixes no és una història de superstició ancestral i de creences tradicionals de societats no civilitzades, encara que predomina aquesta concepció. El règim patriarcal capitalista no tan sols desposseeix, sinó que desvalora les dones, n’aniquila l’autonomia, les disciplina com a serventes dels homes i els atribueix les tasques procrear i fer labors domèstiques. Amb diferents formes i dinàmiques, es tracta de processos constituents i recurrents que s’integren en el desenvolupament del capitalisme en cadascuna de les seves fases colonials i neocolonials. Des de la dècada de 1980, arran d’aquests processos de colonització lligats a la globalització, en molts llocs és cada cop més difícil tenir accés a la terra, fins i tot en zones del planeta on era la principal forma de subsistència comunitària. Resulta que per a moltes dones grans —sense capacitat per defensar-se o sense una família que les protegeixi— tenir un tros de terra es converteix en una condemna a mort.

La Trobada Feminista Internacional sobre la Caça de Bruixes pretén establir connexions entre dones de diverses parts del planeta que, encara que sota formes diferents, ens enfrontem a les mateixes violències. Hi ha llocs on aquesta violència s’exerceix sobretot com a caça de bruixes, en altres zones funciona com a violència domèstica, mentre que en altres territoris pren forma de violències dels paramilitars contra dones que lluiten per defensar la natura, com passa en nombrosos països de l’Amèrica Llatina, on tenim companyes com Berta Cáceres i Marielle Franco, que n’han estat víctimes directes. La idea és compartir, que consisteix tant a entendre el nostre present i la història de la caça de bruixes com a teixir xarxes entre nosaltres que ens permetin no només afrontar i comprendre millor les arrels d’aquesta violència, sinó combatre-la amb eines útils creades entre totes. Es tracta de posar fi a la violència patriarcal.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies